Three O'Clock blues. BB King i Eric Clapton
La tardor es propícia a retrobar-se amb l'escalf lleuger, aquell que sense ser exagerat et reconforta. Els tons groguencs i ataronjats vesteixen carrers, places i camins amb una estora volàtil i provisional, efímera, que es deixa enlairar -als carrers de casa meva- en remolins que evoquen mànegues d'aigua inverses. Així es netegen alguns carrers a Salt els dies que bufa tramuntana. Sento els meus trepitjant les fulles, seques i fràgils, i acompanyen aquest so les converses en amazic i en fula; també les veus catalanes nascudes en pells fosques acompanyades del compas d'uns talons massa alts i unes sabates massa grosses per uns peus de nenes tan joves.
Aquest escenari, i aquesta BSO, no és cap novetat d'ara. Algunes vegades la fressa dins el cap i les imatges retingudes a la memòria recent no ens deixen observar ni escoltar les realitats més immediates. Fins un dia que, sense saber massa bé com, trobes una sintonia.
Primer sona fluixeta. Te la escoltes amb curiositat. I goses canturrejar-la, fer un rèplica i escoltes. I torna. I la sents més clara. Encara dubtes. Però t'agrada. I en vols més. I t'embales i t'acollones: mira que si desafino... però no ho fas, perquè surt de natural. I frenes i t'embales i sant tornem-hi, que no ha estat res. I un dia te n'adones que sí, que aquesta sintonia és la que et deixa tornar a sentir el crec de les fulles marcides, la textura de la catifa efímera arran de turmells, les rialles avergonyides i no de la mainada al carrer del teu poble i tantes coses més...
4 comentaris:
Si a Salt t' arriba la tramuntana, imagina't aquí com estem...amb rocs a les butxaques per no sortir volant.
Acollonants l´Eric i en B.B.
Ho vaig pensar . Però m'han explicat que alguns dies a l'any -em sembla que volien dir algunes nits- hi ha algunes cales secretes on trobes un munt d'àncores tibant les roques, i que la corda de cada una s'enfila amunt, amunt. I si t'hi fixes bé i no tens miopia pots veure que les cordes surten o acaben a les butxaques d'empordanesos i empordaneses que voleien com estels...
A mi també m'agrada la sintonia entre aquests dos. I tb em porta al llit.
Bona nit, bonica.
Y construyes, vas construyendo esa sintonía, a ritmo de yazz, sin calcular, sin seguir unas notas establecidas, primero flojito, te dejas llevar,...
vas dejando nacer la música dentro de ti.
Cuando me quede sin música, aprenderé a escuchar las vibraciones de la percusión y del sonido estándar. Somos ondas y materia. :)
Publica un comentari a l'entrada