dimarts, 31 de desembre de 2013

Cheshire o... el gat amb botes?







Alice in Wonderland. Various Cheshire Cat Scenes.





Algunes vegades m'he preguntat perquè m'agraden tan poc els gats si, de fet, em fascinen. Deu ser allò de què el que t'atrau és allò que t'angoixa. Potser la part més essencial d'un mateix. 





Dissabte em vaig veure immers en una situació d'aquelles que sempre que puc procuro evitar: un espai tancat, amb molta gent, i amb un percentatge important d'aquesta gent menor de 10 anys i amb llicència per cridar.

El moment àlgid va ser a l'hora de dinar. Va ser culpa meva no fixar-me que m'estava seient just davant per davant de la filera dels més menuts de la taula del davant: una vintena de cadells del Geieg que només semblaven calmar-se quan el seu entrenador apareixia amb cara d'explicar-los algun misteri digne d'una de les escenes més misterioses de Harry Potter. Però que acte seguit desisitia i tornava a seure's amb pares i mares del seu equip.

Jo no podia desconnectar-me de la fressa ambiental només per educació i per provar de correspondre als intents de conversa d'altres pares i mares del "meu" equip. Intents quasi infructífers perquè un audífon amplifica tot: el so més proper però també el so ambiental. No vaig aturar la màquina que em permet relacionar-me amb el món, però la meva neurona es va anar desconnectant fins a deixar el brogit a uns centímetres de distància del meu crani. La distància suficient per a poder observar els meus veins de taula sense que sentissin la necessitat de parlar-me però amb la correcció social necessària per no ser considerat un raro entre els raros.

Ens movem sempre en cercles reduïts on les normes de comportament social es donen per enteses i on, qui més qui menys, procura no posar-se en evidència. A part d'aquesta habilitat apresa en el temps, cal tenir en compte que els altres tampoc dediquen massa temps a observar-nos. Per això, quan algú fa l'exercici conscient d'observació -procurant que no es noti, clar- capta instantànies que semblen extraordinàries, com fa el fotògraf que no és observat: davant meu, dos italians d'origen van refusar els dos plats del menú (macarrons i pollastre al forn) i els van canviar per amanida i llom a la planxa. Em va sobtar que uns italians rebutgessin els macarrons que menjàvem tots de primer. Però encara vaig trobar més estrambòtic que amanissin les patates fregides que acompanyaven el llom amb formatge ratllat...

He canviat poques frases amb aquesta parella els dos dies que els he vist. Ella parla un català molt correcte amb un marcat accent italià. Ell parla un castellà que es pot entendre molt barrejat. Ella somriu i ell llueix un bigoti perilla de 5 dies retallat i a conjunt amb roba de lluentons. Em semblen amables i no tinc motiu perquè deixin de semblar-ho. Però vaig veure un punt de raresa.

La veïna que tenia al costat, autòctona "de tota la vida", també era molt amable. Es va servir aigua al got de plàstic només d'arribar i abans del minut i mig, el got ja era per terra. Mentrestant, els vailets i vailetes de la taula de davant, que ja anaven per acabar el segon plat, xisclaven i es tiraven els tovallons de paper mentre un d'ells preparava "cubates" d'aigua amb oli i vinagre i un altre esnifava pebre d'un plat buit.

Vull imaginar que per això ens atrau tant veure imatges -o llegir-les i imaginar- com les d'Alícia en terres de Meravelles, o veure pel·lícules com Fellini 8 i mig. Perquè anar a la màxima interpretació de les rareses ens permet suportar sense estranyesa les rareses quotidianes que sovint ens envolten i que ens passen desapercebudes.

I les meves rareses?

Sigui que em faig gran, sigui que ja fa temps que me n'hi vaig fer, he redescobert la capsa metàl·lica que tenia sota un munt de llibres.





Sóc conscient que un dia en vaig fer un post. Però no l'he sabut trobar: o el vaig esborrar, o el vaig endreçar tan ben endreçat que ja no sé on és.

He tornat a la capsa màgica després d'anar a comprar-me sabates. I no m'he comprat botes perquè no n'he trobat que em fessin el pes... (però això és una història per un altre dia)

El cas és que he obert la capsa. I m'he trobat...








He trobat diners del '25, del '28... pessetes, i francs del '36. I m'he trobat al mirall mirant-me i pensant que no hi era només jo. Que la meva raresa és la raresa de qui recorda o vol veure records en els dibuixos modernistes, en els documents d'altres èpoques, en la història que ha passat, en la que estem vivint i en la que vindrà.

He fet un alto (un "altu").

M'he calçat unes crocks noves amb funda d'hivern que no he pogut deixar de comprar per 4,60 i he sentit com els peus m'agraïen el detall. Qui vol botes si hi ha crocks afelpades? eh? eh?

He fet una pausa, a tempo, perquè em venia molt de gust. Em venia de gust parlar amb qui em sento parlar el mateix idioma, el mateix dialecte, el mateix sentir. Em venia molt de gust abraçar-me.









He reposat els sentits.


He tornat a la capsa.






He recuperat el pressupost de construcció de la casa on visc ara. És del 8 de febrer de 1932. Per aquest pressupost he sabut que el carrer on visc ara el 1932 es deia carrer Ciutat de Girona. M'ha agradat la lletra neta, clara, arrodonida i amb majúscules especialment poliformades. I veure que sí, que al '32 els documents es feien en català, que no és un invent dels historiadors d'ara que volen canviar la història perquè han estat sodomitzats pel pensament únic.

També he trobat un document, aquest en castellà que Espanya també existia en aquells anys, en el qual un tal Coronel Millán Astray des de Ceuta comunica a l'alcalde "constitucional" el 1926 que tingui cura en informar (con las precauciones necesarias) que un sergent de la legió va perdre la vida a la Kabila de Busalah, a la seva mare, veïna de Salt.

Hauré de pensar quines rareses convenen primer.

Tot i que em sembla que el dia té moltes hores, sé quines són prioritàries. Les sento. Però tinc deures per fer.





I per anar a dormir, o per escoltar quan vingui de gust... una mica més de cat power:






I bon 2014.



5 comentaris:

Lluna ha dit...

Es el que més greu em sap, les caixetes de records s'han quedat a casa els pares o a casa l'ex, gairebé no tinc passat, només espero que el futur m'ho sàpigui compensar, mentres gaudim del present...

Bon any gatot!!

Petonets

Pais secret ha dit...

Amb la Birkin de fons es fa una mica difícil seguir el fil del post, pero vaja...em sembla que t' ha sortit rodó.

És difícil fer un anàlisi sociològic de la fauna que corre, parlar de gats i esclops empelfats, obrir capses màgiques, mirar-te al mirall, tocar caler ( els francs del 36 m'inquieten...), fer un altu i prendre un bany d' autoestima i llavors seguir llegint papers llunyans i acabar desitjant bon any i sortir-ne tan panxo com si res...amb matrícula d' honor.

Definitivament ets raru-raru.No se' n troben d' espècimens així i menys comprant sabates ;-)

Bon dia

gatot ha dit...

El passat no el fan els papers, Lluna! Clar que tens passat. I segur que, amb el temps, podràs recuperar algun bocí, alguna capsa, si ho vols.

Jo aquestes les tenia molt presents de nen. La que surt a la foto, una que no hi surt, un joc de domino de 12 números que es va perdre en algun moment... Després van estar anys que no existien per mi i ara hi tornen a ser.

Bon any també per tu.

Em mires i em llegeixes amb bons ulls País secret. Feia dies que no tenia gaires estones per mi. Ahir, entre una cosa i l'altra, va anar passant la tarda i la nit. Hi ha dies que les paraules em surten fàcils i d'altres no tant. Però que surtin fàcils no vol dir que s'entenguin prou bé, perquè una cosa és que surtin i l'altra posar-les com toca. :)

Bon dia de l'home dels nassos!

Montse ha dit...

Gatot, en algun lloc del post t'has deixat un "eh?" ;)

Molt bon Any 2014 (any de tantes esperances...)

gatot ha dit...

Bon any tb per tu Arare/M0ntse, i felicitats per l'aniversari.