divendres, 15 de novembre de 2013

Prescripció facultativa



Des de petits som crèduls. Ens creiem el que ens ensenyen i aprenem perquè ens ho creiem. No em puc imaginar un infant que posés en dubte el llenguatge, per exemple, cada cop que li diguessin una cosa: ara menja vol dir que mengis, ara menja vol dir que cantis. Des de petits aprenem el que ens ensenyen i anem aprenent a saber quan ens enganyen. Però som lloscos i bones persones. I pensem que la "gran majoria" no ens vol enganyar. Ni la gran majoria de persones ni la gran majoria de percepcions. 

Però quan passen els anys aprenem a més, normes i imaginari socialment acceptat. Si et trobes malament no vas a un lampista i si se t'espatlla la calefacció no truques a un neurocirurgià. Perquè aquesta societat -cultura? educació?- ens diu que hi ha professionals que saben la seva feina.

N'hi ha prou en confiar que sàpiguen la seva feina?

Dimarts va fer vuit dies que vaig anar al metge odontòleg. Sovint oblidem que els dentistes són metges (les pelis de l'oest americà han fet molt mal al col·lectiu perquè han instaurat a l'imaginari que els barbers treien queixals i cosien ferides per aconseguir boniques cicatrius).

Jo tinc ben present que els dentistes són metges i que quan et poses en mans d'un metge, com quan t'atura la policia, si et miren bé, alguna cosa et troben. 

Val a dir que a part de l'episodi tercermundista pel que fa a la organització de les visites i del que ja vaig escriure, la metgessa-odontòloga que em va atendre va fer molt professionalment la seva feina. Però no va satisfer les meves expectatives perquè jo volia que m'arranqués el queixal que em feia la punyeta i ella no va fer més que prescriure'm el que jo ja preveia i que em volia estalviar: vuit dies de tractament amb antibiòtics i calmants. Fins aquí res a dir. Però...

Vaig anar a la farmàcia amb les receptes a la mà i com ànima en pena aclaparat pel dolor. Com que era a primera hora encara no hi havia cues. La farmacèutica, que no és metgessa però també té carrera i bata blanca i per tant credibilitat en temes de salut (o una mica més de credibilitat en aquests temes que un professor de piano que no sigui ni metge ni farmacèutic) em va aclarir que "...clar, els metges recepten -prescriuen es diu en llenguatge tècnic- tractament per vuit dies però els fabricants de genèrics envasen en capses de vint i de trenta; què et sembla? et dono la de vint i fem curt? o en dono la de trenta i te'n sobraran sis?"

Tot i estar força incapacitat mentalment per atendre a preguntes absurdes em va venir al cap el dubte existencial de què collons estan fent el govern, els col·legis de metges, els de farmacèutics, les patronals farmacèutiques i la mare que els va parir a tots plegats...

No fa tants mesos els diaris anaven plens de les mesures que s'estaven prenent per adequar el consum de medicaments a les necessitats de tractament. Es pretenia aconseguir un estalvi, evitar la automedicació i racionalitzar la despesa. 

On són els periodistes que van esbombar la notícia? Han fet algun seguiment del que els hi van dictar els gabinets de premsa de torn?

Ah........ sí. Que ara han d'esbombar que els farmacèutics no cobren, que les distribuïdores de fàrmacs també estan en crisi... i el que segueixin dictant els gabinets de premsa de torn.

 

He estat bon nen i he fet el tractament que em va prescriure la metgessa-odontòloga. He passat la setmana amb una disminució apreciable del dolor. Però just acabar "quasi" l'antibiòtic, es va despertar de nou la fiblada al mateix punt del primer dia. I porto vint-i-quatre hores automedicant-me en excés de calmants que ja no em fan cap efecte. 

Tal com estan les coses, no sé si serà millor anar directament a urgències de cap de setmana o buscar un barber o una perruquera que no tingui gaires escrúpols...




6 comentaris:

Pais secret ha dit...

Si fossis un nen amb un fil et podríem fer saltar la dent, però això és més seriós. Jo de tu, al Trueta.

I pren paciència i alguna coseta per entretenir-te perquè hi passaràs estona. Que sigui lleu ;-)

gatot ha dit...

Aquesta és le segona part, País secret: ara mateix he pogut i puc escriure perquè, a la fi, els 3 ibuprofens + dos paracetamols + 2 nolotils d'avui m'han dopat suficientment...

Però encara estic acabant de fer el dinar, i aquesta tarda he de portar al petit a l'entrenament de water-polo, i encara hem d'arreglar un parell de coses pel capde i...

Amb sort, quan pugui pensar en el queixal seran les tres de la matinada -la millor hora per anar a urgències- i el Santa Caterina el tinc a deu minuts a peu de casa...

gràcies pel desitg i el comentari, bonica.

Toy folloso ha dit...

Glopejar conyac calma el dolor uns minuts.
He dit glopejar.

En els poblets petits, el barber també arrencava queixals, feia d´herbolari, matava el porcs i el joc de la botifarra no tenia secrets per ell.

gatot ha dit...

Quan és una "simple" inflamació, sí, Toy. Però hi ha moments que cal agafar les aliquetes...

Lluna ha dit...

Has necessitat els serveis dels treballadors sense escrúpols?? Espero i desitjo que no hagi calgut, i que el passeig de l'altre post sigui pq la cosa està calmada.

Un petó dels que curen :P

gatot ha dit...

La "cosa", de moment, calmada...
:)

gràcies pel petonet; un altre per tu.