dimecres, 23 d’octubre del 2013

sona la selva, sona el desert












Quan acaba la jornada tot es mou a un altre ritme. Els taronges s'aprimen i es deixen batejar pels primers esquitxos dels blaus.





Em diu la companya fanga -ara ja quasi adoptada, però amb aquelles esses sordes que tant em recorden a Trias- que no sap expressar el sentiment que li fa néixer la C., que no és pena, però que li sap greu que alguna companya la tracti com perdonant-li la vida.

He provat d'entendre el pensament de la C. durant els quasi quatre anys que fa que ens coneixem. He provat de posar-me a la seva pell. D'ajudar-la quan veia que es quedava col·lapsada en la feina. De vegades m'ha tret de polleguera, de tant evident com n'era el seu comportament estúpid i de com no s'adonava que era massa transparent per tothom el seu egoisme.

Viu un happy flowers o el vol viure malgrat que cada poc temps recau en cansaments previsibles.

Em diu la companya fanga que l'A. li desperta tendresa (ella en diu tendressa). L'A. té una discapacitat psíquica important, i ens ajuda en les feines de cada dia. Em diu que li recorda un nebot del seu company, no tant pel físic com per les expressions i les reaccions. L'A. s'expressarà molts anys com un nen en els seus comportaments i interaccions socials.

Quan l'A. es col·lapsa, em truca pel telèfon intern. Em diu: tinc un problema. I me l'explica. Li dic: ara baixo. I el sento respirar tranquil.

La companya fanga encara no se n'ha adonat que a mi també em perdonen la vida. Quan no sap una cosa me la pregunta i quan vol sortir a esmorzar o a fer un cigarret em truca pel telèfon intern a veure si em va be. Sempre em va be perquè sempre podem tenir cinc minuts per escoltar els dubtes dels altres.

Quan s'acaba la jornada tinc temps d'escoltar-me. Sovint no m'agrada el que em passa pel cap i provo d'escoltar els sons de la selva i els sons de la casa.

Moltes vegades desconnecto tots els sons. I d'alguna manera escolto per dins com s'aprimen els taronges i com tot s'esquitxa de blau.





  

8 comentaris:

PS ha dit...

Tot i que fa uns dies diguessis :

"Fóra tant absurd com pretendre que la vida es pot expressar en poesia"

crec que has arrodonit molt bé el cercle poètic d´aquest post de vida qüotidiana i laboral amb els taronges i els blaus.

Per això, no crec que sigui cap absurditat pretendre-ho.

gatot ha dit...

jo segueixo pensant que sí és absurd, Pais secret; la vida segueix essent cruel per més que es vulgui maquillar.

PS ha dit...


La poesia no té perquè ser un maquillatge, hi ha poesia molt nua i molt dura, és només una manera més d' expressar-se, em sembla a mi.

La vida és cruel per si mateixa i també és bella . I no sóc cap happy-flower ;-)

gatot ha dit...

potser hauria d'haver dit que depèn de l'ús que es faci del llenguatge...

No seré jo qui mati tot el que és gras!

I no entenc la poesia ni la sé fer. És massa difícil per mi. Sé que hi ha poemes que m'arriben clars. I molta "cosa" que llegeixo que no hi veig cap sentit, probablement per la meva ignorància.

I la vida, la fem cada dia cruel i meravellosa. La fem, conscientment o inconscient.

Lluna ha dit...

Cada selva te els seus animalons, no s'han de portar bé entre ells, no forçosament, n'hi ha que es complementen, n'hi ha que es parasiten, n'hi ha que s'ajuden i n'hi ha que serveixen d'aliment, tot fa que l'engranatge giri i nosaltres amb ell.
Desconectar sons i escoltar per dins no tothom ho sap fer.

Bona nit Gatot!!

Joana ha dit...

Gaire bé he escoltat les vostres anades i vingudes...
La vida del dia a dia te aquestes coses, ni que algunes vegades, m'aniria molt bé el silènci complert.

Daltvila ha dit...

Me ha parecido enigmático y triste...
y tierno.

Deberíamos estar siempre dispuestos a dedicar esos cinco minutos.

gatot ha dit...

Lluna: el món gira i nosaltres amb ell.

El silenci complet té avantages i inconvenients. Com tot Joana.

Recordes el que deia Serrat, Daltvila? "nunca es triste la verdad; lo que no tiene es remedio"

:)

Bon cap de setmana a totes tres!