Aspencat. L'herència.
A Salt, el gironès. 18 de setembre de 2013.
Surto de casa. De la porta de l'edifici de la vorera de davant surten una noia (12-14 anys?) i una criatura de 2-3. La gran porta indumentària "mora".
Quan es tanca la seva porta del carrer, la menuda es posa a plorar.
"mama!!! mama!!!...
-què tens ara? va, no ploris...
-vull la mamaaaaaa...!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
-va, després tornem, val?"
Al súper
(dues nenes negres, deuen tenir 9 o 10 anys)
"ohhhh, les meves patates preferides... em moriria si no en pugués menjar!...
-l'altra- va tonta...."
(transcripcions del que he sentit, sense traducció simultània)
És molt curiós el que pot sortir d'un tros de torreta... pas a pas, llimant, esculpint.
i el que queda per deixar sortir! :)
3 comentaris:
No era en Miquel Àngel qui va dir... no és tant difícil fer una escultura, la figura és dins la pedra, jo només faig que treure el que en sobra. :)
Endavant i... veurem l'obra acabada?
Vaja que li deixen una cullera i fa una linea nova de metro?
De vegades es estrany el que s'amaga dins d'un troç del que sigui... Ara m'ha vingut al cap un acudit, segur que el sabreu però...
Bona nit!!! Un petó
la veurem Akela o les veurem perquè em vas donar les ganes de posar-m'hi; de moment, poques estones que tinc, vaig llimant i provant materials... a veure què surt! :)
Bona nit de nou Lluna. No sóc especialment destre. Però per a moltes coses hi ha primeres vegades. I mai no és tard si ve de gust de fer-les.
petons per les dues
Publica un comentari a l'entrada