dimarts, 3 de setembre de 2013

la vida desenfocada










Vaig obrir un compte a twitter al 2008. Hi vaig entrar dos -tres?- dies... i no el vaig tornar a fer servir. Hi he tornat al cap de 5 anys i avui he recordat perquè el vaig deixar de fer servir.

Es pot usar de moltes maneres. Vull imaginar que continuaré mirant-lo a moments puntuals sobretot perquè molts serveis públics que no l'utilitzaven el 2008 ara hi són. I per seguir al moment les iniciatives que m'interessen i algunes persones molt concretes.

Potser, si en algun moment em decideixo a fer vida pública, també l'utilitzaré no només com a receptor. Tres setmanes d'ús intensiu han estat suficients per constatar el que ja vaig veure en dos dies fa temps: els personatges, les actituds i les formes es repeteixen, només que més de pressa que als blogs.

He conegut persones que es mouen en altres canals i que també tenen, o no, blog. O que fan de twitter el seu blog.

Tinc una certa sensació d'esgotament d'internet que es contradiu amb una certa necessitat de mantenir-m'hi enganxat. Com amb altres drogues. Caldrà que trobi la mesura que no sé trobar en les relacions. I pugui enfocar la visió només quan convingui.

De moment hem collit les avellanes d'aquest any. Les he deixat desenfocades perquè així és ara la meva vida. Tinc clar el pensament i tinc alhora la visió borrosa.

Em dol encara -però poc- la gent covarda, la que s'amaga en excuses que no acceptaria si fos jo qui les pronunciés. Em dol la gent tant sociable que de la professió n'ha fet forma de vida, i sap -sobretot- no comprometre's per no donar-se. El seu lema: vivim els moments i els somriures...

Em dolen els estúpids inconscients del mal que fan i faran als altres. Però poc... diuen que la primera vegada que algú enganya és "culpa" seva; però la segona, és "culpa" teva, d'haver-te'ls cregut després de l'engany.  

Em dol molt més que tot això que gràcies a uns i altres arribin els enganys mediàtics.

I, sobretot, em dolen les persones que ho passen malament. Físicament i psíquica. Això no ho arreglaré perquè ja arribo ben justet als meus 60 metres d'entorn vital. I encara la cago. Però només em faig responsable d'allà on arribo.

Estic de mini-vacances i ni les gaudeixo ni les pateixo. Les provo de mirar enfocant una mica i, quan no puc, em poso les ulleres de sol ni que faci núvol. I estic atent a la meva gent.


4 comentaris:

Judit Ortiz ha dit...

Tots marquem els nostres ritmes arreu, sigui a la vida real o a la virtual, és l'única manera d'apropar-nos a la felicitat o qualque cosa semblant, estar tranquil o estar bé amb un mateix. Abraçada!

Toy folloso ha dit...

Gatot, t´ha quedat molt Mecano això de diacrític.
El Twitter és per els polítics i les estrelles de rock; continua amb els blogs, que tu almenys n´has tingut sis o set....
Vaig veure que tornaves a engegar la Cuca.
Ei!, fa temps que no anem a fer una birrota. Si vens cap a l´est o jo vaig cap a l´oest, ens truquem.
Apa, siau!.

gatot ha dit...

Sovint em costa molt entendre els ritmes dels altres, Judit. I no els veig més feliços...
Gràcies per l'abraçada: sempre va bé.

Sí que fa temps, Toy. Potser aquest cap de setmana m'arribo amb els gatets a veure't com fas de barman...
:)

Toy folloso ha dit...

Els caps de setmana hi sòc a les tardes. M´agradarà molt.