divendres, 22 de febrer del 2013

pensament lliure

Fa molt temps vaig pensar que era important ser conscient del que pensava i ser coherent amb allò que pensava. Era jove i em semblava lògic i fàcil. Després em vaig adonar que no és tant senzill...

Creia que es pot anar per la vida sense definir-se massa. Em feien ràbia els talibans de qualsevol postura, fos una ideologia futbolera o de moda (quina ràbia els forofos in extremis de barça o madrid, o els pijos o els punkeros), i alhora odiava els que no es definien en res, que tot ho deixaven a la iniciativa dels altres i ni tan sols opinaven...


Vaig pensar, segurament en una nit il·luminada, que hi havia una tercera via: informar-se, preguntar-se, decidir i actuar en conseqüència.


Però, ai làs, pots informar-te?

I quan penses que ho has fet, pots actuar en conseqüència sense tornar-te un talibà?


Vaig provar de viure conseqüent amb el meu pensament. I em va anar molt be. Fins que vaig interactuar amb altres persones amb qui pensava que teníem pensaments semblants. Potser els teníem... però la forma d'aplicar-los, de viure'ls, no tenia perquè ser comuna perquè cada cervell actua pel seu compte.


Aquest darrer diumenge vaig veure un documental sobre com actua el cervell.

És curiós que es pugui resumir tant senzillament tot allò que automatitzem en la nostra forma de fer i que, en canvi, ho puguem fer de manera tant diferent uns dels altres.









Veient el vídeo, i preguntant-me què automatitzo i què no, vaig anar a parar a escoltar els altres.

He passat la setmana molt pendent de provar d'entendre què passa pel cap de qui m'envolta.

I he tornat a un punt de sortida que ja havia oblidat: res no motiva a viure per passió.

Llavors... potser no estava tan equivocat...


5 comentaris:

Unknown ha dit...

Crec que hem escrit posts semblants avui. El vídeo me'l miraré demà. Una abraçada, Gatot!

gatot ha dit...

potser sí, Francesca. Però jo no pretenia ni deixar alegria ni seduir...

estic llegint el joc de les granisses; el coneixes?

el paseante ha dit...

Crec que el pensament no té massa importància si el saps compartir i defensar amb arguments raonats. I puc estar igualment a gust amb algú molt proper a la meva manera d'entendre el món que amb algú molt distant, sempre que sigui intel.ligent allò que ens proposem. El que no soporto són les idees defensades amb els genitals.

Joana ha dit...

Crec molt important ser coherent, ni que admeto que cada cop m'apassionen menys coses...
No et trnquis massa el cap!

gatot ha dit...

com més va, més trobo qui defensa les seves idees pels "seus ovaris"; mal senyal, sí.

m'agrada saber perquè fem les coses, Joana; ara estic tornant a perquè tanta gent necessita signar allò que fa o allò que pensa... i m'apropo molt a la no necessitat de quasi res, a no valorar, a sentir només estètica...