Campió mundial

Ahir vaig llegir una notícia que em va cridar l'atenció perquè és un tema que desconec totalment i, també, perquè fa temps -anys- que em ronda la percepció mercantil de tota mena de títols. Vaig llegir a nació digital que "Catalunya arrassa al mundial de biketrial". I acte seguit em vaig preguntar... què és el biketrial? I després... Catalunya participa en mundials?

Fa temps, deia, que em ronda pel cap què fa que determinades exhibicions públiques siguin considerades en àrees geogràfico-culturals determinades "el gran espectacle" -de l'any, de la dècada o del segle- i que la gent s'ho cregui, en gaudeixi o es frustri. 

Els mitjans de comunicació treuen estadístiques i valors absoluts de les audiències que aconsegueixen alguns d'aquests espectacles, molts d'ells esportius: les olimpíades, el mundial de F1, les misses del Papa de Roma a Copacabana... 

I jo em segueixo preguntant quin interès té ser el campió del món d'alguna cosa, i quina necessitat tenim de competir per ser els millors i demostrar-ho i, sobretot, perquè en determinats llocs es viuen eufòries col·lectives (i frustracions abominables) que no deixen de ser minúscules masturbacions mentals en comunitat.

M'explico amb un exemple: la superbowl (per resumir-ho de forma simplista el rugbi que juguen als USA), és una de les transmissions esportives amb més audiència televisiva a tot el món. Quina incidència emocional té a casa nostra? És difícil de determinar perquè no en conec -encara- cap estudi local però per simple observació diria que ningú aquí arriba tard a la feina perquè s'ha quedat la nit en blanc veient-la en directe. 

Què passa però si hi ha una final mundial de la roja?  Els mitjans -sobretot els d'aquí- dediquen tot el temps i l'espai que calgui i si la gent deixa de produir a la feina... no passa res que som els millors del món.

I pensant en aquestes reflexions he anat a parar a un article de la meva admirada Eva Piquer. Diu: "N'estic fins al mugrons".  I jo també, Eva. Perquè està molt bé que tots plegats ens puguem sentir emocionats de veure un munt de gent al camp del Barça en un concert per "la llibertat" (oficial) quan tothom que hi va anar i molts que érem a casa sabíem que era un concert per la independència. Perquè està molt bé que es facin cadenes humanes i virtuals -i les comparteixo- i comparteixo que cal fer coses compartides entre les persones que tenim sentiments semblants. 

Però trobo a faltar una denúncia pública i políticament incorrecta de tantes coses que es fan malament. I ho trobo a faltar en aquells que tenen accés als mitjans de comunicació de masses i que segueixen fent la "puta i la ramoneta" segurament perquè encara no tenen clar el seu futur. Ni el nostre.

No trobo clar que ni CiU ni PSC (els que ara comencen a entendre que la gent vol decidir) ni ERC ni sindicats no han estat tocant els collons als mitjans aquests últims vint anys -i no promovent accions legals, que haurien pogut-  per declarar JA Samaranch difunt non grat a casa nostra, després de ser el protagonista d'incloure clàusules al COI que fessin que les nacions sense estat no puguin accedir a ser reconegudes per l'organisme. 

No trobo clar que tants internacionalistes que han acabat els arguments ara comencin -i el que vindrà- a invocar els fantasmes de la guerra civil espanyola i vulguin fer el joc a la dreta més estúpida i esbombar el missatge de la por. 

No trobo clar que tanta i tanta gent s'apunti al discurs del "ja s'ho faran". Perquè és cert que sembla que no tenim eines per empresonar als responsables -tots, per acció o per omissió- de la guerra d'Irak basada en una mentida gegantina i de les repercussions que ha tingut. Perquè és veritat que no tenim eines -encara- per evitar que els (ir)responsables polítics que ens han governat tinguin jubilacions de luxe en empreses para-estatals financeres, de comunicacions i energètiques. Perquè és veritat que occident crea escoles on no s'ensenya a tenir criteri. No ho trobo clar

No trobo clar que la dreta catalana faci un seguidisme -que la portarà a l'abisme- de la dreta espanyola i de retruc del neoliberalisme republicà nordamericà, i oblidi tant fàcilment l'aprenentatge de dreta cívica que va fer durant trenta anys. Em sembla impossible tanta estupidesa... però deu ser que l'educació ha cuallat.

Amb aquest panorama, em sembla que em puc declarar el campió mundial de la imbecil·litat humana. Perquè me n'adono de tot i no surto al carrer a advertir als capitostos amb una Smith & Weesson de l'special... 

No ho faré perquè altra feina tinc a casa i a fora. I no sortiré a fer proselitisme ni en faré especialment aquí al blog. Però no em podia quedar tot això a dintre. I ho he deixat anar.

Em pensava que tenia un abricoquer i resulta que és un presseguer. Sovint, si no ens hi fixem, no sabem ni el que tenim a casa...

Però no perdré ni un segon més a no fer el que he de -i vull- fer a casa perquè no pugui solucionar el que no puc solucionar a fora.

M'he rellegit (quasi mai no ho faig) i he trobat que faltava un puntet... hauria trobat dues cançons catalanes i en català o moltes més per acompanyar el post. Un dia algú em va preguntar si pensava que tenia menys en comú amb algú que estigués a dos mil quilòmetres de mi... Sovint tinc més en comú amb qui està a 600 kms de casa... i segueixo pensant que hi ha nordamericans i xinesos, australians i russos que tenen molt més a veure amb mi que les persones que trobo a la feina o al carrer cada dia. I segueixo pensant que tots hem d'usar "els talents" que diu la tradició cristiana i que no vol dir res més que les eines de les quals disposem per treballar a casa. Perquè només des de casa, podem ser universals.

Jodida pero contenta. Concha Buika

Lletra de "Jodida pero contenta". 

Porque me haces mucho daño
Porque me cuentas mil mentiras
Y porque sabes que te veo
Tú a los ojos no me miras (.., .., ..)
Y porque nunca quieres nada
Que a ti te comprometa
Yo te voy a dar la espalda
Para que alcances bien tu meta

Que yo me voy porque mi mundo me
está llamando
Voy a marcharme deprisa
Que aunque tu ya no me quieras (.., .., ..)
 a mí me quiere la vida

Yo me voy de aquí
Jodida por contenta
Tu me has doblado pero yo aguanto
Dolida pero despierta
Por mi futuro
Con miedo pero con fuerza
Yo no te culpo ni te maldigo
Cariño mio  (.., .., ..)
Jodida pero contenta
Yo llevo dentro una esperanza
Dolida pero despierta
Pá mi futuro
Con miedo pero con fuerza
Que a partir de ahora
y hasta que muera
Mi mundo es mio (.., .., ..)
Mi mundo es mio (.., .., ..)
Mi mundo es mio (.., .., ..)
 
Con tormento y sin dolores
Yo voy haciendo camino
Y que la brisa marinera
Me oriente hacia mi destino  (.., .., ..)
 

Así es que me voy bajando
Pa la orillita del puerto
Y el primer barco que pase
que me lleve mar adentro

Y en este planeta mío (.., .., ..)
Ese en que tu gobernabas (.., .., ..)
Yo ya he clavado mi bandera (.., .., ..)
Tu no me clavas mas nada
Dejame vivir a mi
Jodida por contenta
Tu me has doblado pero yo aguanto
Dolida pero despierta
Por mi futuro
Con miedo pero con fuerza
Yo no te culpo ni te maldigo
Cariño mio (.., .., ..)
Jodida pero contenta
Yo llevo dentro la esperanza
Dolida pero despierta
Por mi futuro
Con miedo pero con fuerza
Que a partir de ahora
Y hasta que muera
Mi mundo es mio (.., .., ..)
Mi mundo es mio (.., .., ..)  
Mi mundo es mio (.., .., ..) 

Jodida por contenta
Dolida pero despierta
Con miedo pero con fuerza
Yo voy con miedo pero con fuerza Yo voy con miedo pero con fuerza
Yo voy con miedo pero con fuerza 
Dolida pero despierta
Y estoy jodida pero contenta
Yo voy con miedo pero con fuerza
Y te digo mi prima:
“Tonta, todo en la vida se paga”.
Y te digo mi prima:
“Tonta, todo en la vida se paga”.
.....................................