Alguns, que hi érem, vam creure als anys vuitanta del segle passat que internet seria la gran revolució cultural, la que faria trencar les barreres polítiques, ideològiques, econòmiques...
Teníem esperança i fe.
I ara, trenta anys després, internet ha donat alegries i tristeses.
No s'ha aconseguit -del tot- el vell somni de la cultura lliure i de franc. Es pot accedir a moltes coses, molta porqueria també.
Però avui, que he volgut recuperar una de les meves cançons de tota la vida... no ho he pogut fer. Sé que la podria trobar si ho volgués i reproduïr-la aquí. Però estic cansat, i amb poques ganes de donar motius a ningú d'emprenyar-se amb mi.
Creia en internet com a eina de participació social i personal. Ara s'ha pervertit. La han pervertit les mateixes forces econòmiques que han pervertit la premsa en paper, que han pervertit els governs i que han pervertit la democràcia.
Ens pensem més lliures i som -sense voler saber-ho- més esclaus. És l'avanç tecnològic, diuen. Imparable. Potser és que sóc massa vell per païr-ho.
No he trobat la reproducció de la cançó. (de franc)
Però deixo la lletra:
Es varen dir:
"Cal guanyar temps als somnis,
cal anar molt més enllà de les paraules.
Ser tal com som
de soca-rel.
Cremar les naus,
navegar a pèl
a cavall de la cresta de l'onada.
Amor valent per tu,
per guanyar terreny a la vida
i contemplar-la
compartint-la.
Fins que cal dir-se adéu.
L'un dins l'altre
i cadascú al seu lloc.
Pensar en veu alta
i tastar-ho tot."
I ho varen fer...
guanyant temps als somnis
i compromesos, només, en les coincidències
i la mútua complicitat.
Eren llavor d'eternitat
compartint les joguines i les vivències.
Amor valent per tu...
Va cap on va i dura el que dura.
No hi ha marges
ni mesures.
Fins que cal dir-se adéu.
L'un dins l'altre
i cadascú al seu lloc.
Pensar en veu alta
i tastar-ho tot.
Fins a la fi
cal guanyar temps als somnis.
Cal anar molt més enllà de les paraules,
ser tal com som i dir-se adéu
si el cada dia ha fet lo seu
i ens ha canviat les coses i a nosaltres.
Amor valent per tu,
per guanyar terreny a la vida
i esgotar-la
i 'exprimir-la'.
Fins que cal dir-se adéu.
És hora de dir adéu.
Un adéu definitiu. En gatot ja ha viscut totes les vides que havia de viure aquí. I allà. Estic content d'haver estimat i d'haver-me sentit estimat. Segurament només la sensació d'amor compensa el batibull de sensacions doloroses.
Però la vida, diuen, és això: un inabastable temps d'avorriment amb espurnes de felicitat incommensurable.
