dissabte, 15 d’agost de 2015

no es titola res


Post ràpid com la tempesta d'avui. Llegeixo en Curbet nostàlgic. A mi em sembla que se m'ha esgotat la nostàlgia al mateix temps que se'm van assecant les llàgrimes. Els meus temps passats van agafant colors sèpia, encara que a la meva infantesa ja vaig conèixer les fotos "de colors". I els meus temps passats, vull dir, de fa dos o tres anys. Encara servo la rosa del dia que es va casar el meu nebot. La vaig posar a una llauna buida de Voll-damm. Deu fer... vuit anys? Ja és sèpia, al natural. No cal aplicar-li cap filtre. No sé perquè se'n diu sèpia dels tons groguencs, quan les sèpies són blanques o brutes. Però brutes, negrejant. Potser és pel tel. El tel que ho deixa tot a mig veure. Els nois a casa no els hi agrada la sèpia. Se la mengen, com es mengen tot el que els hi poso. Els he acostumat així: heu de fer-ho i ho feu. I no es queixen. Tampoc no m'expliquen res que suposen que no he de saber. Ni que després, de tot me n'assabento. No em pregunten res ni que després tot ho sabran.

Després de la pluja he entrat a la selva a rentar les crocs per fora. Era el que em servia d'excusa per treure'm la mandra del que havia de fer fa dies. Les clavellines, cactus formós on n'hi hagi, és un paràsit si el poses a tocar d'un arbre. S'han carregat un pruner primerenc. Per deixadesa meva. He agafat unes tisores de podar de dos pams i mig i no he tingut clemència: tisorada al mig. La clavellina paràsita a anat a sobre un matoll de canyes, que són una altra plaga. A veure quina és més forta.

Les crocs, han quedat prou decents després de la mullena.

Fa dies que les garses no emprenyen gaire. En canvi, els gats dels veïns han fet de la selva un picaderu.

Dilluns compraré una desbrossadora. I faré veure que vaig endreça.

Després, sortiré a la selva del carrer. A fer veure que em netejo l'ànima. Ni que només sigui per descarregar els tels de l'ànima en absurdes complaences de passar l'estona.