Mai no ho és de fàcil. Ni ara ni quan tenia -quan creia que tenia- el dubte a la mirada. Fem camí cada dia. En les certeses i els dubtes. I, tant mateix, fem camí. Cada dia.
I no. Mai no he estat poeta. Però algunes vegades, de vegades, en llegir-lo m'hi sento proper.
EL POETA DECLARA A SI MATEIX LA PRÒPIA ESTIMA I N’ENUMERA LES CAUSES
T’estimo perquè ets feble, amic, dolç camarada,
fulla d’estranyes branques, timidíssim ocell,
perquè amb àgils somriures, perfums a flor de pell,
dissimules abims presents en la mirada.
fulla d’estranyes branques, timidíssim ocell,
perquè amb àgils somriures, perfums a flor de pell,
dissimules abims presents en la mirada.
Perquè, ja decebut, no esquives la jugada;
perquè, ja fatigat, amagues que ets un vell.
I, adolescent encar, esperes un novell
impossible desig d’una futura albada.
perquè, ja fatigat, amagues que ets un vell.
I, adolescent encar, esperes un novell
impossible desig d’una futura albada.
Perquè caus i no t’alces i estàs sempre dempeus,
perquè lluites, ferotge, contra tot el que creus,
perquè estimes a mort i fas veure que odies,
perquè lluites, ferotge, contra tot el que creus,
perquè estimes a mort i fas veure que odies,
perquè atraus amb dolçor i fas amargs els dies,
perquè t’esmunys dels homes, volent-hi ésser present,
t’estimo, vell inútil, amic omnipotent.
perquè t’esmunys dels homes, volent-hi ésser present,
t’estimo, vell inútil, amic omnipotent.
Amich de plor. 1970. Narcís Comadira. (tret d'aquí)
2 comentaris:
Una sort poder llegir això un diumenge al matí, en el que el dubte sobre si seguir escrivint o no pesa una tona. Gràcies. (i contenta de veure't, des de fa un temps, un altre cop a la xarxa)
benretrobada Judit
Publica un comentari a l'entrada