dissabte, 8 d’agost de 2015

declarar










Mai no ho és de fàcil.  Ni ara ni quan tenia -quan creia que tenia- el dubte a la mirada. Fem camí cada dia. En les certeses i els dubtes. I, tant mateix, fem camí. Cada dia.

I no. Mai no he estat poeta. Però algunes vegades, de vegades, en llegir-lo m'hi sento proper.







EL POETA DECLARA A SI MATEIX LA PRÒPIA ESTIMA I N’ENUMERA LES CAUSES
T’estimo perquè ets feble, amic, dolç camarada,
fulla d’estranyes branques, timidíssim ocell,
perquè amb àgils somriures, perfums a flor de pell,
dissimules abims presents en la mirada.
Perquè, ja decebut, no esquives la jugada;
perquè, ja fatigat, amagues que ets un vell.
I, adolescent encar, esperes un novell
impossible desig d’una futura albada.
Perquè caus i no t’alces i estàs sempre dempeus,
perquè lluites, ferotge, contra tot el que creus,
perquè estimes a mort i fas veure que odies,
perquè atraus amb dolçor i fas amargs els dies,
perquè t’esmunys dels homes, volent-hi ésser present,
t’estimo, vell inútil, amic omnipotent.

Amich de plor. 1970. Narcís Comadira. (tret d'aquí)

2 comentaris:

Judit Ortiz ha dit...

Una sort poder llegir això un diumenge al matí, en el que el dubte sobre si seguir escrivint o no pesa una tona. Gràcies. (i contenta de veure't, des de fa un temps, un altre cop a la xarxa)

gatot ha dit...

benretrobada Judit