dissabte, 7 de desembre de 2013

set: entre les onades i el fons








Ja fa setmanes -mesos?- que em sento surar entre aigües. Surar no és el verb perquè per fer-ho hauria de ser a la superfície. La sensació, si busco imatges en el món animal, és la dels peixos pleuronectiformes, que més que nadar es deixen portar pels corrents entre dues aigües. O les de gavians, ales esteses, suspesos ingràvids com sense esforç. 

Trobo a faltar el dragon khan en què s'havia convertit la meva vida, la passió sense mesura i la vida sense marges; i els somnis, sobretot els somnis i les il·lusions. 

Quan va ser l'any del gat veia molt lluny el 2 mil 13. Tan lluny que no tenia cap certesa d'arribar-hi. I ara que ja s'acaba miro enrere i sé que tot el que he viscut va ser flor d'aquell moment. Les primaveres i les tardors tornen, sempre iguals i sempre diferents. Tornen els brots i tornen les fulles caduques i cada any es viuen diferent. 

Ara, que els gatets són adolescents i cada dia més autònoms, em torno a plantejar cada dia què i com ho faig. Què i com ho faré. I els dies passaran i només algunes cosetes, algunes mirades, algunes paraules quedaran servades. I no necessàriament les més intencionades. 

Tremolo pensant que cada vegada que les coses m'han començat a anar "bé", el pèndol m'ha portat la patacada que m'ha fet tornar a baixar. I no temo per mi ni, de fet, per ells. Pateixo per no estar a l'alçada, per no saber dur amb dignitat les bufetades de la vida ara que el cos ja no respon ni reacciona amb la mateixa vitalitat. 

De fet, em fa por claudicar. Sé que és una decisió i que és personal. I que només cal una mica d'il·lusió per no fer-ho. 

Fa uns dies era al mig de Girona i se'm va dibuixar un somriure babau als llavis. I si la casualitat fes que trobés al mig del carrer aquesta espurna, aquells cabells esfilagarsats, aquells ulls i aquell somriure? I em va semblar, per uns moments, que tornava a tenir il·lusió. Vaig enfilar per sobre les llambordes i quan vaig aturar el motor un calfred em va recórrer l'espinada: no segueixis somiant, gatot. No et vulguis tant mal ni a tu ni a ningú. Ja has saltat massa vegades al buit.

Ara ja només queden somnis col·lectius.

I tothom ha de fer el seu propi vol.









 

5 comentaris:

Pais secret ha dit...


Sobre els gatets, no creguis que el posit que els vas deixant no cali en ells. Un dia o un altre, en un gest, una decisió o un acte seu el veuràs florir.I te´n sentiràs orgullós.Creu-me ;-)

Sobre la il·lusió, sigui la que sigui, no la perdis mai. Som ben morts sense il·lusions, fins i tot amb aquelles que ens fan caminar sobre la corda.


Bona nit gat-peix

(Quasi que se m' escapava un bona nit malparits!...)

Daltvila ha dit...

No dejes de soñar nunca Gatot ... ni de saltar al vacío (solo debes llevar un paracaídas ;)

Un fuerte abrazo

gatot ha dit...

Bona nit País secret i Daltvila.

Tot té el seu camí. Que tingueu bona setmana.

Lluna ha dit...

Estic amb el "duo dinamico", amb la canalla ho fas tan bé com saps, ni porten ni tenim manuals. Somnis i il·lusions sempre, més petits o més grans, i si uns s'esvaeixen, doncs uns altres...

He buscat lo del any del gat i m'hi he perdut.

Petonets Conill!! :P

gatot ha dit...

:)

Ja et trobava a faltar Lluna!

Et vaig explicar allò que tinc la regla dos cops al mes? Doncs sembla que aquest cap de setmana estava arreglat...

L'any del gat va ser el 2008, perquè va ser molt especial per mi. Però no, no coincideix amb l'any del gat xinès.

Un petó, wuapa.