dilluns, 23 de setembre de 2013

pecats i virtuts




Les sargantanes al sol. El petit de cal eril



Vaig llegir a Vilaweb que a Tarragona feien -ahir- la dansa dels set pecats capitals. Sembla que es tracta d'un ball molt antic (segle XV?) tot i que s'ha recuperat fa només 10 anys i només, pel que sembla, a Tarragona. Una amiga em va enviar unes fotos i em deia que no sabia " a qui havien caracteritzat més lleig, si als pecats o a les virtuts"...









Jo sóc més ateu per raó i més agnòstic per sentiment. I encara que vaig ser batejat, vaig ser escolà alguns anys, vaig anar a cole d'hermanus i vaig ser membre d'una secta legal catòlica, ja fa molts anys que no sóc practicant i estic "apartat de l'església". Mai no em vaig casar -ni pel civil- i els meus fills no estan batejats. Vaig entendre però quan eren menuts que era absurd pretendre fer-los viure com si la tradició cultural cristiana no existís al nostre entorn, i coneixen -i sovint hi han participat- els actes culturals d'arrel catòlica que es fan a les comarques de girona (pessebres vivents, cabalgates de reis, etc). Negar-los aquest coneixement i aquesta interacció hauria estat com negar-los el coneixement de la immigració (ho sento però em toca molt els collons l'ús que es fa darrerament del terme "migració", com si fos una cosa etèria i natural a un món totalment artificial -puto llenguatge polític-...) a un poble com Salt. 

I perquè ho dic això?

Perquè tots portem en essència una forma de ser, però també és part fonamental tot allò que aprenem a casa i a l'escola i al carrer. Jo he viscut circumstàncies personals que m'han donat un bagatge i els meus fills viuen les seves circumstàncies. I penso també en quines virtuts capitals tinc (poques) i quins pecats capitals... que guanyen. I penso con incideix l'exemple a casa.


Potser és cert que van caracteritzar tant virtuts com pecats massa lletjos. Potser ja està bé pensar que cada pecat i cada virtut poden estar bé amb certa mesura. 

Sí fos així, sóc més luxuriós que cast i a casa ho saben, però també veuen que em veig obligat a practicar més la castedat que la luxúria. Saben que no podem ser avariciosos perquè no tenim res a acumular i, si és el cas, donem el que no tenim. Provem de ser diligents en la feina obligada i en aprendre a fer-la amb diligència encara que la peresa és al nostre costat cada dia. No sabem tenir mesura... això sí que no: som golafres i no ens en sortim. No som gaire envejosos ni superbs: més aviat ens reconeixem humils i ens alegrem que els altres puguin fer el que nosaltres no podem, ho acceptem de grat. I tot i ser pacients... tenim atacs puntuals d'ira que ens traeixen...

Així som a casa. I així anem vivint la vida.

Potser més a prop de l'infern i d'aquelarres. Potser tocant el cel alguna vegada. Amb els peus a terra i pedres a les sabates. I no pretenem ser el que no som. Com gats -o sargantanes- al sol.


5 comentaris:

Lluna ha dit...

Em sembla que la majoria ens movem entre els dos mons, a estones a tocar del cel i d'altres ben prop del infern. Intentant sobre tot no fer mal i que no ens en facin...

Bona nit Gatot!!

gatot ha dit...

Tant de bo aquest fos un pensament general, Lluna; mentre altres s'aturen a pensar la primera part de la frase... fem via?
:)

bona nit!

Lluna ha dit...

Cap on vols anar? Amunt o avall :-P

gatot ha dit...

fem-ho endins? ?¿?

Lluna ha dit...

Es un altra opcio... O:-)