divendres, 29 de març de 2013

vacances















No cal que regueu la selva.








*    *   *   *  *  * * *  *  *   *    *




La tarda abans del dia abans de començar vacances, de fet després de dinar, vaig sortir a treure diners i a comprar. Aquella nit vam fer una petita i gran celebració de l'aniversari del gran que al cap de dos dies complia els 15 anys. Ens vam permetre el luxe de preparar un sopar amb botifarres dolces, poma cuita i torrades xucades amb el carmel. 

Ja fa mesos que no menjo carn ni peix habitualment, però procuro que els gatets -que estan fent l'estirada- tinguin una dieta equilibrada i que mengin de tot. Una companya de feina, embarassada de quatre mesos, s'estranyava que em capfiqués pensant en què menjaríem quan els nens són amb mi. Em deia que ella de menuda menjava un dia pasta i l'altre també i que li sorprenia la meva preocupació. Però miro de no repetir els mateixos aliments al menú fins, com a poc, tres dies. Sí que sovint els menús són molt semblants d'una setmana per l'altra: llegums, pasta, arròs, sopa, amanides, mandonguilles, carn arrebossada, pollastre... però les botifarres dolces són un extra que ens agraden a tots tres. I potser encara ens agraden més perquè no en mengem més que un cop cada dos o tres mesos.

L'endemà, la tarda abans de començar vacances, vam anar tots tres a Girona a buscar un llibre. Vaig deixar-li triar el regal d'aniversari, limitat només pel pressupost. I el mal estudiant, el que no es concentra a classe, el que es dispersa i que fa més nosa que servei, va triar llegir.

Aquella tarda l'aire era feixuc. Salt feia olor com de sopa de sobre. I evidentment l'ambient anunciava tempesta. Quan vam sortir de casa plovisquejava. I quan vam arribar a Santa Eugènia tota l'aigua del cel es va concentrar a caure a Girona. Duiem paraigues, sí. Però igualment vam quedar xops com ànecs. 

Encara vam fer un segon sopar d'aniversari, amb mona de postres. Una mona que no era mona perquè era gallina de xocolata. 

Entre un dia i l'altre vaig seguir llegint la Mercè. Em remou per dins i em fa trontollar. No em costa gaire quan una cosa m'arriba. També d'extra van voler veure un parell de capítols de "cómo conocí a vuestra madre". Els hi fa gràcia, sobretot al petit, i a mi de vegades també. Trobo però que els actors sobreactuen malgrat que toquen amb fibló temes universals referents a les relacions.

Ara, que els vailets ja són fora, em programo les vacances que seran per mi, segurament, com les darreres i les anteriors i encara les de més enllà. No em sento frustrat per no poder marxar. Ni tampoc em cau la casa a sobre com altres vegades. Em sap greu la sensació de perdre les oportunitats reals de viure, ara. Al darrer episodi d'aquella sèrie, un noi i una noia -molt enamorats, però de coneixença recent- es plantegen què fer amb la seva relació quan la noia té la oportunitat d'anar a fer una estada curricular de dos anys a Alemania. Ell pensa que no ha d'interferir en el seu futur professional per més que li dolgui. Ella pensa que ell és l'home de la seva vida. Quan es troben per parlar-ne, ell malgrat el que pensa es deixa dur pel cor i li demana que es quedi. Ella, que estava decidida a dir-li que es quedava, en sentir-lo li diu que ha d'anar-se'n.

Decideixen que han de trencar la relació i tot això passa un dia abans que ella marxi. Un amic del noi li diu que què pensa fer... es pensa passar el dia que queda lamentant-se?

Li diu, més o menys: "si et diuen que demà t'han de tallar una cama, et quedaràs tot el dia tancat a casa o sortiràs a fer cabrioles?"

Tinc els meus dubtes de sortir a fer cabrioles aquests tres dies. Però tampoc no em vull quedar tancat. 

    
No tinc ganes de clubs de lectura ni de relacions socials per se.

Estic trist i cansat. I potser el que millor m'anirà serà un descans. Sense compromisos, ni responsabilitats, ni necessitats.

Segurament algú tenia raó i és preferible deixar-se anar, només, a allò que ens dóna bo. I el que ens fa mal o molesta, obviar-ho. No m'agrada, però tampoc no hi veig cap altra sortida.

Els meus extres seran en un altre moment.





1 comentari:

Rachel ha dit...

Em sembla una bona opció... Si hi ha ganes hi ha ganes,i si no, no. Les coses no cal forçarl-es, i tam poc val la pena sentir-nos malament per sentir com sentim o fer o no fer. T'ho escric però a mi em sol passar, tot i que últimament intento deixar de fer-ho...

Petons