ganes de calma

Fa unes setmanes que estic especialment "mogut". S'han donat massa circumstàncies totes juntes i me'n adono que fet de passar moltes hores sol, a la feina, a casa quan els gatets no hi són, no em permeten la vàlvula d'escapament que poden tenir altres persones amb més relació personal...

he estat uns dies que he passat de pensar en deixar morir el blog a no parar... i sé que potser hauria de fer com va fer la Joana en un moment determinat i seguir el seu consell de obrir les finestres, airejar-lo i deixar-lo uns dies quiet;

no sé si podré -jo diria que no- perquè passar 24 o 36 hores sense parlar amb ningú crea una atmosfera que a vegades es suportable... fins i tot volguda, i d'altres no.

Em sento angoixat perquè estic pendent d'unes proves mèdiques que no seran fins dilluns vinent... em sento angoixat per això i perquè noto que se m'escapen coses... 

avui pensava com fer un post assèptic, que no em fes angúnia veure'l quan obrís l'ordinador i que no m'obligués a fer-ne un altre i un altre i un altre...

només ser fer els posts com els faig... dient el que penso i el que sento... 

el deixo aquí...

potser torno demà o potser d'aquí quatre dies... com que no faig pont i curro el capde... ja veurem...

que ho passeu molt bé els que pogueu fer minivacances!

temps urgent, temps pacient

va... musiqueta que fa solet!

http://www.youtube.com/watch?v=78BivgombIE

Yes. Tempus fugit

Born in the night
she would run like a leopard
that freaks at the sight
of a mind close beside herself
and the nearer i came
how the country would change
she was using the landscape
to hide herself.
More in the mind
than the body this feeling
a sense at the end
of a circular line
that is drawn at an angle
i see when i'm with you
to navigate waters and finally answer to-yes.

if you were there  you would want to be near me
innocence, you could hold all the materials
and though nothing would really be living
it would shock your fall into landing light
in the north sky time flies fast to the morning
the cold of the dawn it meant nothing to us
you were keeping your best situation
an answer to-yes
(yes, yes) and the moment i see you
(yes, yes) it's so good to be near you
(yes, yes) and the feeling you give me
(yes, yes) makes me want to be with you
(yes, yes) from the moment you tell me - yes
If you could see all the roads i have travelled
towards some unusable last equilibrium
run like an athlete and die like a dead beaten speed-freak
an answer to all of your answers to-yes
In the north sky time flies faster than morning
the cold of the dawn it meant nothing to us
you were keeping your best situation
an answer to yes
(yes, yes) and the moment i see you
(yes, yes) it's so good to be near you
(yes, yes) and the feeling you give me
(yes, yes) makes me want to be with you
(yes, yes) if we wait for an answer
(yes, yes) will the silence be broken
(yes, yes) should we wait for an answer
(yes, yes) do we leave it unspoken
(yes yes yes yes . . .)

de mentides

El meu DNI diu que vaig néixer el 30 d'abril. Ja he explicat alguna vegada que el meu pare, que va ser un funcionari quasi exemplar -dels que pencaven, vull dir- durant més de 50 anys al servei de l'administració de la seguretat social, tenia cops i sortides amagades...

i era un collons de despistat per les coses personals, faceta que he heretat crec que genèticament... era tant despistat, que quan em va anar a inscriure al Registro Civil es va equivocar de dia i va dir que jo havia nascut el 30 quan, de fet, ho havia fet el 29...

i aquí va començar el Gatot... amb una mentida... burocràtica, però mentida.

Segurament, aquesta i alguna altra, i secrets de família, i treure veritats de les mentides... em van fer odiar-les... fins que amb els anys vaig aprendre que les veritats són sempre personals i -quasi- intransferibles...

el quasi... és per l'esperança... per l'esperança que el llenguatge gestual i corporal, que el llenguatge oral i escrit... el llenguatge tàctil i senssitiu... poden transferir, si no tot el pensament, part del sentiment... de la sensació i de la emoció...

bufa, ventet...

http://www.youtube.com/watch?v=km6Hg1eaKmA

 

i no... per a qui vulgui llegir, encara no n'he fet 50.... !

:)

*******************

re-editat a la 1:44

he penjat el post i s'ha perdut un paràgraf...

avui, ahir, he rebut desig de felicitat... tot, sentit, n'estic segur... però he pogut sentir un desig emocionat, que em diu que encara queda molta vida i moltes ganes de viure-la...

i moltes possibilitats de fer-ho...

detallets

per Sant Jordi vaig rebre alguns detallets -a part del llibre que físicament va arribar l'endemà- de persones que van pensar en mi, també, en aquela data...

vaig pensar a fer-ne un recull... per demostrar el meu agraiment sincer i sentit... però vaig pensar, deprés, que les mostres d'afecte tampoc cal fer-les totalment públiques...

avui, li deia a una amiga -per mail- com noto que he transformat la meva "poca vergonya" d'exposar els meus sentiments públicament en els darrers 14 mesos... però segueixo pensant com llavors, quan només era pornògraf físic, que la privacitat de qui es relaciona amb tu és inqüestionable...

la nit de Sant Jordi vaig rebre un mail que em convidava a compartir una cançó...  i em deia literalment: "sense segones lectures, només gaudint la música..."

la he escoltat un munt de vegades... i tinc ganes de compartir-la i ballar-la amb qui es vulgui agafar de la mà... 

http://www.youtube.com/watch?v=HFOTHS_ICXo

la paraula com un gest

i el gest com a paraules...

Em despullo de nou, com una necessitat d'eliminar allò que és sobrer. Si amb la paraula, en la distància, es pot aconseguir moure l'emoció... també el gest d'aprop ens pot dir moltes coses.

un gest dançaire pensant en una petita fada

 que demà ballarà i en 

el seu germà que té molta sensibilitat 

també per la música i el ball

Aquest cap de setmana, a part de la vagància crítica que em va envair... hi havia un condicionant circumstancial que ens va desmotivar a qualsevol desplaçament que no féssim caminant: el vidre de la porta de davant del cotxe va decidir quedar-se a baix, dins la porta i no tornar a sortir mai més.

Era una mica compromès anar a qualsevol banda i deixar el cotxe aparcat confiant amb la bona fe de la resta d'humans... ; aquest matí no he tingut més remei que portar el cotxe a un taller després de comprovar i certificar que sóc un negat per a la mecànica... 

igualment l'hauria d'haver portat, perquè em toca passar la ITV aquest mes i no em puc exposar a una multa...

entre mig, me'n adono de com m'és de fàcil expressar en poques paraules allò que sentim, que ens preocupa o que necessitem... entre mig, me'n adono d'una altra de les meves mancances: no saber demanar... 

he estat molts anys sense poder-me comunicar amb la mare dels gatets; vaig demanar-li de fer-ho per e-mail... va dir que si; i els dos primers correus que he rebut d'ella no teníen més de vint paraules... entre tots dos!

avui m'ha sortit demanar directament si podia ser una mica més descriptiva, com jo procuro ser-ho... per una vegada -i una flor no fa estiu-, és possible que hagi sabut trobar les paraules adequades per demanar perquè al cap de poca estona he rebut el tercer correu que m'ha semblat un gest, per les paraules...

entre mig... he pogut comunicar, espero, una certa serenitat i calma... amor, respecte i comprensió... també he rebut paraules acariciant-me...

i encara, he tingut paraules d'ànim i estimació... alegres, que m'expliquen bocins de vida somrient...

ahir... avui... estic notant un ventet plàcid... 

la Ruth em mirava quan he aixecat la vista del diari... somrient, amb mirada franca, dolça... 

-"quieres decirme alguna cosa?"

- només et vull somriure... i no res més...

 

amigues, amics i satisfacció

Tinc algunes molt bones amigues i tinc algun molt bon amic; les molt bones amistats que tinc ho són perquè -entre altres coses- em diuen les coses com les pensen... valoro molt la sinceritat; probablement, o quasi segur, que tinc algun trauma d'infantesa amb la mentida, l'engany i les mitges veritats...

les molt bones amistats que tinc a vegades no gosen o no saben com dir-me coses que pensen que em faran mal... perquè els gats també tenim sentiments... encara que ens costi sovint demostrar-los...

les molt bones amistats que tinc em suporten un caràcter estrany, a vegades massa passional, a vegades allunyat, a vegades autodestructiu... i em suporten també que alguna vegada no hagi sabut o volgut dir alguna cosa pensant que les paraules podien fer mal a les amistats...

em costa -ho he dit moltes vegades- dir crec en això o en allò, les coses s'haurien de fer aixís o axàs... primer perquè dubto instintivament de qui sembla tenir una, només una, veritat absoluta... i després perquè conec les meves limitacions i sé que m'equivoco sovint i sé que la cago sovint...

una molt bona amiga em deia -fa temps que no m'ho diu- que tinc la síndrome del insatisfet permanent... busco, m'encuriosejo, m'apassiono i em decebo... i he de tornar a començar...

no sé fins a quin punt té raó... una part la deu tenir perquè fa temps que em coneix, m'ha patit directament, m'ha patit indirectament... molt poques vegades a la vida coneixes persones extraordinàries o al menys a mi m'ha passat molt poquetes vegades... quan passa, ho saps, ho notes, ho vius... i quan deixa de passar també;

algunes vegades, amb les persones extraordinàries he notat que no tot era com jo hauria volgut i he pensat si no era la meva pròpia síndrome que m'estava empenyent a nova recerca... però hi ha situacions que valen tant la pena viure, que busques totes les excuses per mantenir-les... fins i tot, deixar a part algun principi per allargar la satisfacció...

hi ha moments, però, que saps certament que les persones -siguin extraordinàries o no- deixen de ser una prioritat perquè, de fet, són persones amb virtuts i defectes... i defectes que podíem veure com virtuts deixen d'agradar-nos... i viure allunyat d'aquelles persones ja no fa mal...

hi ha amigues molt amigues amb qui fa més d'un any i mig -algunes, més- que no em tingut sexe... ni carícies ni carinyo... o un carinyo molt distant... sé que encara ens estimem... i que si es donés el moment -o si es dóna- segurament ens farem l'amor amb una tendresa diferent...

hi ha amigues que no sé si es tornarà a donar el moment, però ja no és dolorós perquè tampoc hi ha el desig... hi va haver una amiga molt amiga... amb qui fa temps hi va haver molts malentesos, potser per no parlar prou clarament, potser per veritats a mitges... i ha estat impossible, fins i tot, tenir una conversa de xat sense equívocs i males interpretacions... quan passa això, es mata el desig definitivament... me la estimo? segur que si... si es presentés a casa perquè necessita parlar... perquè necessita fugir... a casa hi tindrà lloc... 

sé que no descobreixo la sopa d'all... (la recepta en un altre moment), però avui tenia ganes de dir-ho

**********************

i una musiqueta que m'ha encantat... 

http://www.youtube.com/watch?v=Yon18DBsU_c

 

sempre igual, sempre diferent

Abans de les set, el gatet petit ja rondava per casa... m'he aixecat a fer-li l'esmorzar: el suc de taronja, els cereals en un plat i el nesquick... descalç, en pilotes, he agafat fred... ell estava pendent de no sé quina sèrie de dibuixos al tdt i me n'he tornat al llit... m'he estimat una mica i m'he adormit...; cap a les vuit el gatet gran ja rondava també... m'he llevat, he preparat el seu esmorzar descalç i en pilotes... a fora semblaven les 7 de la tarda d'un dia gris... m'he escalfat un cafè de melita fet ahir... vaig llegint a estones les batalletes del tiziano parlant amb el seu fill, els records, la memòria d'un vell que té qui l'escolti... estic vago, gatets.. avui farem diumenge vago... i s'ha posat a ploure... us voleu vestir? ... l'un: si!... l'altre: no!... com sempre, la nit i el dia... energia inesgotable, ganes de fer coses... m'estiro al sofà... arriba primer un, buscant la mirada primer, després l'abraçada... arriba el segon... pots respirar encara?... es posa a riure, sabent que m'ofega... mandregem... mandrejo, perquè ells fan de tot... m'adormo i somio... quan em desperto penso que ni dijous, ni divendres ni dissabte no m'han demanat de connectar-se a internet... us ve de gust rissotto per dinar?... val, però... podem anar a l'ordinador?... :) ... connexions, desconnexions... el petit fa un volcà... amb pasta de modelar que ja havia quedat seca... em miren... els miro... m'observen... mandrejo... preparo el rissotto amb el que trobo per casa... no em queden bolets... he buscat la recepta que vaig penjar... osti si... una mica d'amor...


faig el cafè... somric... el rissotto ha quedat bó... hem sucat pa... ha sortit el sol perquè pogués anar a donar menjar a les gallines i recollir els ous... ara, torna a ploure i mandrejaré sota la manta... batalletes... sento amor a prop i en la distància... sento també... rencúnia distanciada... massa sentir, massa pensar...

faig un parèntesi... més tarda mandrosa i molta aigua... a fora i a dins...

oh, amor

http://www.goear.com/listen/39acd2c/Oh,-Sister-Bob-Dylan

sé que he de descansar... sé que he d'estar bé pels gatets... sé que la vida és molt llarga i molt curta i que cal aprofitar-la... sé que tot el que s'ha après s'ha de desaprendre cada dia... sé que res és urgent ni immediat... sé que no sé res... oh, sista...

m'acomiado cada nit del món sense saber si tornaré a obrir els ulls... saludo cada dia al món, volent-lo veure una mica més a prop...

el gatet gran ja ha anat a dormir... el barça encara juga... i jo em mato mica a mica... 

**********

hi havia una cançó que no he sabut trobar... em sembla que la cantava, com la recordo, Ramon Muntaner sobre un poema de Pere Quart...

la he trobat:

Quan tindré cinquanta anys 
no vull ser com el pare, 
cansat i sense fè renec o riallada, 
treball embrutidor, 
futbol cada diumenge, 
el tuti al cul d´un bar, 
tabac de vuit pessetes. 
La televisió 
que ofega la paraula; 
i banys en un mar brut 
quan vénen les vacances. 
La mare un escarràs, 
la plaça i la neteja. 
I els meus germans petits, 
escoles de mals mestres. 
Quina buidor! 
Potser només viuen de veres 
els qui moren matant 
al carrer o a la guerra. 
Apostols i cabdills: 
llenceu el crit d´alarma! 
Savis, tècnics, obrers 
forceu les vostres màquines. 
Genis de totes les arts 
embelliu la croada. 
Homes, dones, infants, 
de tota llengua i raça 
i els misers i els vençuts 
ramada innumerable. 
espereu i engrossiu 
el clam que ens agermana. 
Encara hi som a temps, 
encara, encara, encara. 
Destruirem un món 
estúpid i sense ànima. 
Cavem els fonaments 
d´una vida més alta 

a kumbaworld

segueixo pensant en l'exili voluntari a Costa Rica... i se m'ha despertat -m'han despertat- la il·lusió d'anar/tornar a Lasha... segurament, no tndré temps, ni ganes, ni forces de cap de les dues coses... però... què faríem sense Ítaca?

deixant-me portar

http://www.goear.com/listen/b83a49d/Dibuix-Lluís-Llach-(sala-Apolo)

una cosa que sempre em va sorprendre de lluís  llach va ser comprovar que tot i conèixer la força de les paraules, potser per la seva formació i vocació de músic, va saber i voler fer cançons i interpretar-ne moltes més on la veu era un vehicle més, un acompanyament de la tonada...

o així ho interpreto... 

fa alguns dies, comentàvem amb Saragatona si la intenció de l'autor, si la seva realitat o el seu missatge, tenen gaire o res a veure amb el que percevem... interpretem... i encara més enllà, si l'autor que imaginem és com l'imaginem o és -quasi segur- una realitat que se'ns escapa...

jo, com que estic instal·lat en el dubte constant, mai no entenc com a certeses les meves pròpies realitats i molt menys, evidentment, les dels altres... avui, m'enyoro... i avui estic content de tenir els gatets amb mi... avui, voldria absentar-me del món... i avui, no puc absentar-me...

(acaba de venir el gatet petit a què l'acotxi... aquesta tarda tenia mal de cap i ens hem près una dosi-xeringassu d'apiretal... ha fet migdiada a les 8 de la tarda i no ha volgut sopar... però està tranquil...)

tinc un pes sota el pit... sé que no estic fent tot el que hauria de fer per cuidar-me prou... necessito una mica d'espai, diferent... i segueixo contemplant la vida, la que puc veure, la que puc sentir, amb un somriure... esperant moments més suaus que potser hauré de dibuixar en parets i pissarres virtuals... sense paraules, sense só... amb guixos de colors...

a casa, casadrià?

Anava pel súper a preu fet buscant els ingredients suficients i necessaris per un cap de setmana de 4 dies i mig amb gatets... encara que no ho sembli -aclariment per a qui no té fills- la mainada fa, i ha de fer, al menys 4 àpats cada dia... 

tinc el costum d'anar directe a buscar allò que necessito i no acostumo a deixar-me temptar per novetats ni ofertes... però... no m'en vaig poder estar! un altre capritxu aquesta setmana!

el gatet gran i jo som molt formatgers; ens agraden quasi tots els formatges que hem tastat i com mes gustosos i saborosos, millor... 

evidentment, el roquefort i el cabrales ens encanten... va ser veure la paraula, i els ulls van quedar clavats, ancorats a aquell envàs... vaig mirar el preu, i em va semblar caríssim comparat amb els fuets "normals"... però, me'n podria estar? 

ahir, abans de sopar, en vaig tallar unes rodanxes per esperar l'hora... i quasi ens el acabem!

no em sona que Ferran Adrià hi tingui res a veure... i Casademont fa, pel meu gust, productes correctes, però només correctes... sense sibaritismes... 

en aquest cas, però, he de dir que li han trobat el punt just.

http://www.youtube.com/watch?v=fKxeB9jPffc

i re-finitiu

val, d'acord... he estat subjecte i objecte d'abducció... que a la feina tingui, ara, només un lloro que no gafa més que tres ràdio-fòrmules i ràdio tele taxi, em treu de polleguera... que l'encarregat hagi capt l'accés a internet em toca allò que no sona...

i què em sona?

doncs més que manà em segueix sonant i ressonant això...



http://www.youtube.com/watch?v=WcYZInhIBmg


m'acabo de mirar al mirall... no tinc clar si em vull reconèixer.


He de fer el sopar pels gatets i anar a currar... toca nits.

més contradiccions

mecatxis... de sentir-los, m'ha acabat agradant Maná.... m'agrada el tó, la tonada, però les lletres... no tene res a veure amb el que penso... amb el que sento...

quina merda... hauria d'obviar-los? aquell grenyut fins i tot em recorda a mi no fa gaire... però perquè escriu allò o ho canta?

Bé, deu ser que ho sent així... de fet, jo també vaig ser jove, més jove vull dir... i també vaig pensar que ja ho sabia tot... que ho havia patit i viscut tot...

em segueix agradant la musicalitat...

i no les lletres...

però aquesta, sense compartir-la del tot...



http://www.youtube.com/watch?v=k6lBWjC89sE

va de contes

vet aquí que una vegada... fa molt i molt i molt de temps... (alguna cosa així com 3.453 segons o primers...) es van produir prodigis inimaginables....

no... cap astre va apropar-se a la terra amb intenció de fer extingir els humans - que probablement per la terra seria prou interessant - ni va fer-se pública la aparició d'un deu humanitzat redemptor de les nostres misèries... res de tot això...

en poques hores, plagades de minuts van passar pels meus ulls lectures màgiques, transportadores...vaig començar, si és que hi ha principi, amb una lectura sentimental tant ben trenada que em va captivar; després, em vaig emocionar amb una primícia cuentista que em va arribar a l'ànima i que des del mateix blog em va refrescar, hores despres, més emocions i idees que comparteixo;

he gaudit de lectures que m'han arribat profundament...  n'hi ha d'altres també, però aquestes especialment... i ja em donava per satisfet de no haver-me pogut comprar un llibre nou per mi, de fer-me un regal... quan ha trucat a la porta de casa, a mig matí, un jove ben plantat...

-bon dia... el senyor... "gatot"?

-jo mateix...

m'ha mirat... he vist les seves pupil·les dilatant-se... 

-m'hauria de signar aquí... i aquí... és un paquet per vostè...

de la mateixa empresa de missatgeria, ja havia tingut altres serveis i solia venir la Carla... potser ha canviat d'empresa? 

obro una primera bossa i una segona, encara una tercera i un embolcall de paper... dins, un llibre i una carta... 

un llibre regalat, amb emoció sentida... 

aquesta nit... lllegiré com parla un pare al seu fill...

entre mig... llegeixo la sensibilitat d'una dona a qui no conec observant, rere les cortines, com uns pares fan de pares amb el seu fill... com gaudeix d'aquesta intimitat espiatòria amb carinyo... estic a punt de deixar-li comentari dient-li que em sento una mica com ella... no gosant obrir la porta per no espantar amb la fressa ningú... observant com passa la vida i assaborint els detalls... finalment, quan vaig a deixar-lo... veig que la vida continua tranquilament i penso que potser, també jo hauria de menjar alguna cosa...

ratolins i gatets

ahir vaig poder fer feliços els amors de la meva vida;

bé... no a tots, però si a dos molt especials...

vaig haver de ser pacient perquè el dia anava passant, sense pressa i sense pausa, també sense sorpreses excessives -potser alguna arribarà encara- i sense massa, per no dir cap, contacte físic humà... 

al matí vaig anar al supermercat dels somriures que van situar al bell mig del Passeig del carrer major; com que anaven molt bé de preu, me'n vaig endur una pila, sobre

tot de mainadeta molt menuda que veien com els grans havien muntat parades i paradetes de llibres i de roses...

a la feina... vaig tornar a cantar i xiular; tinc sort de poder sortir a l'aire lliure i deixar-me abraçar pel sol que ahir escalfava de valent... en una de les sortides a l'exterior, vaig veure que la papereria de l'altra banda del carrer tenia paradeta a la vorera: no m'ho vaig pensar gaire; vaig travessar els quatre carrils i efectivament... allà m'esperaven 55 euros de felicitat comprimida.

i per fi, hora de plegar: vaig anar a recollir els meus amors que ja havíen sopat... m'esperaven i pensaven que no hauria tingut temps de pensar en ells...  ximplets...!

sempre -encara que sempre és molt de temps- tinc estonetes per tots els meus amors, però és que sense ells, la vida tindria menys al·licients...

en arribar a casa, van poder obrir els regalets...

 

imatge agafada i més informació de edicions 62

me'ls havien demanat especialment... els encanta en Gerónimo... vés per on els gatets s'ho passen d'allò més bé amb un ratolí nascut a Ratalona... 

el tercer llibre, que no tenien, incorpora a part de jocs, enigmes i diversions, 8 fantiperfums i fantitufs... :)

m'agrada veure els meus amors, els meus gatets i tots els meus amors, amb il·lusions, amb lluentor als ulls riallers... jo no recordo gaire les meves il·lusions de menut; si que recordo la olor dels llibres acabats de comprar... ensumar les pàgines abans de llegir-los; recordo llibres amb una ilustració d'una pàgina cada vuit o deu, a una tinta, i que concretaven o donaven idea del que el text explicava, per reforçar la imaginació que havien creat les paraules...

paraules i silencis que van al seu tempo... que necessiten espai i repòs i necessiten olors, tactes i sabors que recordar i que descobrir... aficionar-se a la vida com aficionar-se a la lectura... a imaginar moments i a anar vivint plàcidament...

hoy es el dia de los enamorados

hi ha qui ha volgut, des de fa temps, que el 23 d'abril sigui el 14 de febrer... modes? tradicions? metàfores? poder tenir amb nom propi el que altres també tenen amb el seu nom propi?

Sant Jordi, és una diada especial certament... i trobo que és bonic poder regalar / regalar-se coses, sentiments, petons, idees, paraules... en una data concreta, però que encara és més bonic poder-ho fer en qualsevol moment de l'any...

sí que fa goig veure un munt de gent fent-se regals... jo, el meu regal us el vaig deixar ahir amb el somriure distret...

els enamorats i els enamoraments... i tant que fan goig, i i tant que és bonic! i encara segueixo pensant que encara és més bonic poder estimar (estimar-se, també) una mica cada dia, regalant i regalant-nos vida... 

ahir, un bon amic em va fer un molt bon regal: no és un llibre ni una rosa... és fer-me sentir que compartim moltes coses, molts pensaments i moltes sensacions... i molta poca vergonya! :D

a mi m'agradaria que el 23 d'abril, que cada 23 d'abril, més que pensar en l'amor, en els llibres, en les roses, en els signes identitàris... que cada 23 d'abril fos un reconeixement a la dona com a persona completa... 

i perquè?

perquè si algun gènere llegeix cada dia especialment i molt més que l'altre... si algun gènere té una sensibilitat especial per la bellesa de les flors, les plantes i la natura especialment més que un altre... si algun gènere cuida el cor i el sentiment cada dia més especialment que un altre... aquest és el femení

i jo, estic molt content, avui també, de tenir una mínima part del meu cervell en clau femenina i poder-la fer crèixer cada dia...

http://www.youtube.com/watch?v=tbu_MQIhRbg 

eines de tall

La setmana passada el gatet petit va voler fer servir un pot de cola blanca que havíem usat fa quinze dies per fer una màscara de paper cuxé. Sembla que, quan vam tancar el tap de rosca no vam eixugar prou bé -o gens- i el tap havia quedat fermament enganxat a l'envàs.

Després d'intentar obrir-lo amb la força dels meus poderosos bíceps, i no aconseguir-ho, vaig anar a buscar a la cuina algun estri prou fi i sòlid per introduir-lo a la ranura i, fent palanca poc a poc, anar afluixant el tap. Les tisores del peix van ser les primeres que vaig trobar.

I... com ja m'havia passat altres vegades, tot i posar-hi molta atenció, en un moment de despiste va esquitllar la fulla i va entrar suament i decidida entre la carn del dit gros.

Ja fa quasi una setmana i encara tinc la ferida prou inflamada com perquè tots els cops, roces, petacadetes, vagin a parar al mateix punt. Com si el cos no tingués molts més centímetres quadrats! Doncs res... tots els cops allà mateix.

mecatxis Murphy... ja podia haver inventat una "teoria" enlloc d'una "llei"... :)

Però el millor de tot, no és que hagi après la lliçó, perque segur que em tornaré a foradar el dit més vegades, ni que fins i tot sigui agradable el tacte de la ferideta ara que ja comença a cicatritzar, ni que tenir-la m'hagi fet ser conscient que el dit gros de la mà dreta també existeix tot i que sovint no pensi en ell... 

no, el millor de tot això és que fa un bon dia... 

http://www.youtube.com/watch?v=4HxXlkniMn8

el millor de tot això és que el dit encara hi és, que la vida somriu a estones, que a estones la vida és molt dolça i que dóna gustet seguir viu;

he anat al mercat setmanal... he entrat a un bar a fer un tallat i he trobat somriures... 

dóna gustet... i dona gustet...

urgència o impaciència

El comentari de la bruixoleta al post anterior ha revifat els dubtes que expressava jo mateix a la Carme: sovint penso que sóc massa poc concret, generalitzo massa i no se m'enten... o se m'enten a mitges... 

però si he de fer aclariments o concrecions potser seran en un altre moment;  avui he tingut els gatets amb mi després de cinc dies de no veure'ls... ja se sap, allò que el cap de setmana que estan amb sa mare s'enganxen dies per davant i per darrera... com el capde setmana vinent serà al revés...

aquests dies passats han tingut també un component important de desequilibri per la relació que maltenim mare i pare dels gatets... no crec que ni l'un ni l'altra sigui malparit de mena, no crec que siguem persones "desestructurades" en el sentit més genèric que si lo pot donar a la expressió... però si que és cert, que tot i haver-ho intentat no hi ha una posssiblitat real de mirar-nos als ulls sense rancúnies, de tenir una conversa sense discusió més enllà de les tres paraules seguides...

això no és bó pels gatets... vaig proposar via email, comunicar-nos per aquest mitjà; vaig enviar dos correus: un explicant una situació "confusa" que es podia interpretar de diverses maneres... un altre, explicant i raonant i proposant usar el correu electrònic com a mitjà habitual de comunicació... després de tres dies d'espera, vaig rebre un correu amb una sola frase: "em sembla molt bé que ens relacionem per email".

Ha estat una alegria saber-ho, saber que hi està d'acord. Han estat dies d'impaciència de pensar que perquè no contestava, si sortiria amb un estirabot, o de si quan anés a recollir els nens no hi serien... no ha passat res de tot això, però la resposta, tot i alegrar-me, m'ha decebut... esperava una mica, una miqueta més... 

Quan escrivim al blog, quan escrivim un email, podem no esperar cap comentari, cap resposta... els silencis poden dir molt... i els no silencis també...

podem trobar respostes, comentaris que ens decebin encara ens faci alegria de rebre'ls... i quedar-nos amb le recança de si algunes paraules més ens farien arribar més sentiment...

ahir/avui una amiga molt amiga em retreia (dient-me que no era un retret) la meva poca equanimitat; és cert... jo també he tingut moments en que no he sabut, no he volgut o no he pogut comentar, contestar, demostrar o expressar el meu amor... 

perquè a la vida, hi ha tantes circumstàncies, tants estats d'ànim, tantes situacions... que cada moment, cada relació és diferent.

Però he acceptat el retret i he contestat, precisament, de la manera que em queixo, de la manera que no m'agraden les respostes: amb quatre paraules comptades.

Altres vegades he escrit, i ho he fet perquè ho penso, que l'amor no hauria de tenir urgències ni impaciències... l'amor serè, ni que sigui passional, és molt dolç i agradable de païr...

vull pensar que les manifestacions més físiques de l'amor -un petò, una carícia, una abraçada- ens proporcionen respostes tant immediates que pensem que qui ens estima hauria de respondre al segon... com si estiguéssim al seu costat, com si poguessim sentir el tremolor de la pell al contacte...  i no és així...

ahir, abans d'ahir... vaig mirar de fer exorcisme amb els meus "mal pensaments"... no vaig concretar que també vaig imaginar-me plaent, comprenssiu, pacient... perquè és cert que no pots reclamar el que no dones... encara que qui t'estimi, t'ho doni...

aquest post vol ser una mena de disculpa per aquella amiga, per aquell amor, en concret... però també per a altres persones que estimo i a qui no dono tot el que hauria de donar, sigui en paraules o en silencis mesurats...

a qui correspongui, en el seu moment sense urgències, sense presses, dedicaré paraules privades i personals... perquè els silencis poden dir molt, però diuen molt més les paraules

http://www.youtube.com/watch?v=wwQPDYQjqKk 

de carícies i manyagues

Els que hi entenen diuen que el cervell, les neurones, no diferencien realitat real de realitat imaginada... que processen ambdues realitats amb els mateixos processos i generen la mateixa bioquímica;

els que hi entenen, com que saben que aquests conceptes són sovint de mal entendre, posen exemples perquè poguem arribar als seus missatges...

els que hi enten em diuen: " imaginat una llimona tallada per la meitat, sucosa, fresca... imaginat que te la apropes a la boca...."

i no em cal ni imaginar que la mossego ni que la llepo perquè se'm faci la boca aigua! :)

no tinc cap llimona al davant, ni he mirat cap foto... només imaginant, el cervell ha dit a la boca que fes aigüeta...

aquesta nit he pogut trobar prou serenitat en la foscor de la nit per veure-hi clar... massa dies amb massa realitats imaginades m'estaven portant a una espiral de malestar general... quan ets dins l'espiral, difícilment en pots sortir... sense una mica de serenor...

avui he pogut fer un "altu"... i li he dit al cervell: "escolta'm tu ara a mi... ara imaginarem plegats... d'acord, m'ha dit... i no m'ha calgut ni tancar els ulls... perquè de seguida he notat unes mans fent-me carícies i manyagues per dins... per la closca, per l'espinada, lliscant pel cul i les cuixes... veus? no era tant difícil...."

i imaginant imaginant... m'ha començat a sonar dins el cap l'imagine de Lenon... (i no cal que la enllaci perquè tothom la pot sentir)... i m'ha vingut al cap Irene, de'n Serrat (que no la enllaço perquè ja me la sé i estic cansat i vull anar a dormir, però que parla de les calces d'una noia que estan penjades al sol, i com el vent li fa endevinar les formes.... imaginant), i m'han vingut al cap tot de cançons, perquè 8 hores donen per molt... i m'he passat la nit i la matinada cantant, xiulant i taralejant... 

Aquesta matinada a la feina he tornat a cantar. I estic content.

Quan he sortit de la feina fa mitja horeta, de camí cap a casa he posat realitat real de música de cd... i he arribat escoltant els aviones plateados...

http://www.youtube.com/watch?v=uf-roYK0tXY

feliç i imaginatiu dimarts a tothom!

de fer i de desfer

Aquests darrers dies vaig pensar a tancar (primer), privatitzar (després) i abandonar (finalment) el blog. És una cosa que ja m'havia passat pel cap alguna vegada. El Nadador em va dir en un comentari que quan ell hi va pensar, li va semblar que estaria pitjor sense blog que amb blog... i jo de moment ho comparteixo.

Per què? doncs, bàsicament, perquè hi ha persones que tenim poques possibilitats reals de fer vida social: de comunicar-nos, de fer intercanvi d'idees i de plantejaments, de parlar de temes seriosos i no tant,  de passar-ho bé o de compartir tristeses i angoixes i fer-les més de bon portar o de bon pair...  perquè hi ha persones que tenim poc temps per relacionar-nos; sigui perquè tenim fills i/o parella, o no... sigui perquè la feina i els seus horaris ens permeten "més" relacions, o no... sigui perquè som tímids de mena, o no...

Vaig pensar a deixar la comunicació blogueriana per una cosa que ja havia pensat -i segueixo pensant- altres vegades: en cada post, en cada comentari a altres cases o en la resposta que deixem als comentaris, ens despullem cada dia... ens despullem de sentiment, de pensament, obra i omissió... (maleïda cultura religiosa, perseguint-me fins i tot després de setmana santa...!)

I, si una cosa vols que no se sàpiga... només hi ha una manera: no la diguis! :)

A aquestes alçades, però... això ja no em preocupa gaire. Fa mesos vaig tenir una crisi blogaire important quan em va entrar la paranoia de si la mare dels gatets o la seva advocada (que avui/ahir diumenge tenia entrevista a dues planes a el Punt) podrien fer servir les meves intimitats emocionals o erotico-festivaleres en contra meva com a prova en un suposat procés...

Això, ara tampoc em preocupa... sóc com sóc. Sempre igual i sempre canviant. Provant d'evolucionar per ser una mica o un poquet menys pitjor. 

Però es van ajuntar en pocs dies algunes circumstàncies que se'm podien plantejar com a contradiccions entre el que sentia i el que pensava... i penso, sento, que res pitjor em pot passar que perdre el sentit de la coherència... 

Entre altres coses, que he pogut reciclar perquè he pogut parlar i sobretot escoltar, vaig tenir un dalt-a-baix existencial per un tema relacionat amb la salut... 

ja he dit/escrit altres vegades que no em fa por la mort... he festejat amb ella moltes vegades i de moment sempre m'ha deixat per un altre... és d'aquelles nòvies que agraeixes que et deixin perquè et permet seguir vivint i coneixent més amors i molt més bonics...

i no sé si específicament relacionat amb el metabolisme o no... he passat uns dies on la impaciència generava més impaciència... i han estat uns dies que no desitjo a ningú... perquè he patit molt amb cada imatge, amb cada só, amb cada paraula, amb cada idea... un patiment físic, dolorós al pit i al ventre, al costat i a l'esquena... amb alteració del són i del descans... de les ganes de menjar... amb comportaments, pensaments i sensacions físiques alterades i incontrolables...

ara... sembla que ha passat... si més no, la urgència... la impaciència... 

s'han ajuntat massa coses en pocs dies i encara que sigui un gatot, no deixo de ser un pobre humà... 

i els canvis i els pensaments, i les angoixes i les percepcions han fet que el blog també hagi canviat... 

he tret enllaços polítics perquè malgrat seguir pensant que estaríem millor sense dependre d'espanya burocràticament, no cremaré ni un mistu per això...

he tret enllaços a la custòdia compartida, perquè tot i pensar que és el millor sistema per els fills comuns quan una parella decideix viure en cases diferents, penso que les webs que tenia enllaçades no donaven prou informació ni arguments (com els partits polítics) que fossin convincents i coherents... o estaven mal estructurades i feien més apologia que difusió intel·ligent...

he tret enllaços als meus altres blogs... perquè qui vol ja els coneix... i treuré els enllaços dels altres a aquest... perquè no tinc cap voluntat expressa de ser conegut...

si que m'agrada sentir-me i saber-me estimat... però no cal que em "vengui" i que em posi maco... sóc així i ja m'està bé...

què faré?

doncs no ho sé...

no vull tancar aquesta porta... mentre tingui alè per escriure... 

el blog, aquest blog i altres, m'ha permès comunicar-me més, m'ha permès conèixer persones que s'han fet un lloc al meu cor -tant si ens hem conegut físicament com si no ha estat així encara-, m'ha permès sentir altres sensibilitats i altres formes de pensar... em fa creixer cada dia i sentir-me viu... i amb ganes de viure

 

 

pintura com a sentiment

avui m'he deixat trans-portar unes estones...

a la Casa de Cultura de Salt he vist primer una exposició d'un olotí... Albert Vegas, que barreja pintura i fotografia fent un retrat antropològic dels carrers de la societat del disseny i la moda...

just a una sala annexa he trobat una exposició de fotografies de Maureen Bisiliart, que va passar temporades al Mato Grosso, fent fotografies a diferents ètnies amazòniques...


la fotografia no és d'ella...



la he trobat a Tribus de Mato Grosso. A l'exposició, que durarà encara aquest mes d'abril, he quedat captivat pels vermells i negres sobre la pell... d'homes, de dones, de persones... he recordat moments sensitius i antropològics també per mi, quan pintar un cos era part d'un procés de comunicació i de tendresa...

trobo molt més interessant i lliure el maquillatge compartit que el tatuatge permanent... les possibilitats que dona pintar cada vegada segons el sentiment del moment més que no pas deixar una marca no modificable...

l'amazònia, terra sense estat i que no sembla pas que el necessiti, està sota "tutela" de diferents estats sud-americans... vull pensar que com les llengües minoritàries, les ètnies i cultures minoritàries podran seguir vivint... o les idees minoritàries, que de fet, no són cap amenaça per ningú...

m'agrada veure aquests cosos que no depenen de cap moda de ventre pla... que viuen sense la vergonya que massa sovint tenim aquí de mostrar-nos i viure amb naturalitat... sense necessitat de seguir modes ni ideologies... de fer natural, allò que és natural...

no m'agrada aquesta societat encarcarada on vivim, en la qual una parella que es vulgui estimar i fer-se l'amor a un pati hagi de patir per si algú els veu i denuncia... (no tenen prou feina a casa seva?)

però... per sort, em sembla que pensar així, encara no és amenaçar ningú...



http://www.youtube.com/watch?v=Qqsvem-xYeo

ruixats lluents

Quan molt pocs dies passen com si fossin mesos, allargassant-se en el temps, o és perquè vivim molt intensament o perquè ens avorrim molt...





ahir, després del ruixat tempestuós va sortir el sol i va donar una lluentor a les fulles, i també als carrers, que podia semblar màgica...

avui ha tornat a ploure... amb aquella pluja de quedar-se dins del llit, calentó, arraulit... em sembla que el sol ja no el veuré avui... però sempre queda la possibilitat de sortir a pescar una mitja lluna...

d'estimar...

em sap greu, molt, haver fet en poques hores que les persones que m'estimen s'hagin preocupat massa per mi;

alguns m'heu trucat, m'heu enviat missatges i correus...

acabo de contestar a la Carme i m'ha servit per posar una mica d'ordre, per identificar idees en negre sobre blanc...

aquestes són algunes de les coses que li dic i espero que no es molesti;

"ahir vaig tenir una crisi emocional molt forta que em sembla que va més enllà d'una sola persona... ni de dues ni de tres...

suposo que bàsicament es tracta de "sentir" en un moment determinat una necessitat tan gran d'un gest, d'un to de veu, d'un bes... que no tenir-lo en aquell moment, no ser prou pacient per saber esperar a què el desig no sigui tant impulssiu... adonar-me'n de la manca de control sobre mi mateix i les meves emocions, és el que em descontrola"

qui pugui o vulgui pensar una altra cosa, és lliure -evidentment- de fer-ho...

entenc i visc l'amor amb passió, però també amb respecte per els sentiments dels altres; estic content i em fa feliç saber que les persones que estimo senten felicitat; em temo, però, que encara em queda molt per aprendre en relació a mi mateix...

tots passem moments de crisi, tots en algun moment plorem, tots en algun moment desitgem i, per sort, tots en algun moment estimem

límits i vida

fa unes hores vaig fer una cosa que no m'ha agradat quan la he vist en altres cases: restringir l'accés al blog.

No vaig convidar -o permetre- l'accés de ningú; ho vaig fer perquè vaig adonar-me que havia arribat a un límit meu. Volia, pensava, tancar el blog definitivament però tampoc m'agrada veure que un enllaç no du enlloc.

Ara, em desperto de dormir una estona. Amb la llum del dia, m'acomiado. Busqueu si podeu, petites dosis de felicitat o pensareu algun dia que heu desaprofitat la vida.

resumit, resumat

què passa quan fas endreça?

primer... sembla que no sàpigues per on començar: massa pilons i massa coses diferents... després, quan t'hi poses veus que en realitat no era tant complicat... de fet, a mi em serveix força fer piles més petites amb els temes semblants i després, dins cada tema, fer tria i decidir... arxivo, llenço, renovo?

aquests quatre dies no han sigut dies de descans, ni de minivacances, ni de plaer, ni de gustet... potser perquè tampoc els esperava amb una il·lusió especial i potser també perquè el temps no ha acompanyat...

he après coses de mi que no sabia; he contemplat possibilitats de mi i dels altres que no m'havia plantejat; he practicat abstinència silenciosa; i he vomitat a raig el que m'ha passat pel cap...

vull creure que tot plegat m'haurà servit... si és que és necessari que el temps doni servei...

ara mateix em sento com si el ruixat que li va caure a XeXu l'altra dia m'hagués caigut a sobre: humit, empapat fins els calçotets -que no porto- amb els cabells enganxats a la cara i pensant que segur que pillu un refredat...

però... res sumo si no dic res de bo... i vull sumar, perquè segueixo pensant el que vaig escriure diumenge al vespre... que potser és com un resum: "mentres, vaig fent... uns dies millor i d'altres no tant, notant... quasi sempre que tinc més amor a prop o de lluny del que mai podré tornar"

em sento cansat... i potser necessitaré uns dies de descans i de silenci...

dilluns diumenge

encara un dia nou... un dia que s'escurçarà al matí i s'allargarà a la tarda; xino-xano endreçarem una mica la casa, prepararem bosses i motxilles, deixarem que ens toqui l'airet del matí i, abans del migdia, la cursa contra-rellotge per arribar puntual a la feina...

la tarda serà llarga, ja ho sé... perquè treballar els festius, ni que siguin dilluns, ni m'agrada ni em distreu...

encara, a la nit, podrem seure tots tres una estona al sofà, fer-nos quatre moxaines i deixar que dimarts dimarts arribi al seu ritme


la catximba i els rostolls d'angelina. Umpah pah

http://www.goear.com/listen/51184f1/La-catximba-i-els-rostolls-dAngelina-Umpah-Pah

j, g, f, k...

no fa gaire dies -i semblen setmanes- vaig enviar un email on, entre moltes altres coses, deia que "no m'agrada el flamenc"... vaig ser massa categòric perquè no sóc ni vull ser de blancs i/o negres...

no crec en veritats absolutes... aquest deu ser el meu Credo: la incredulitat... ; no crec en mi, ni pretenc que ningú hi cregui... avui m'he sentit apàtic, mandrós, entristit... i si quan dic que tinc ganes d'estar amb els gatets, d'estar a prop del que pensen i del que senten, és veritat... també és veritat que hi ha dies que tinc la sensació de no aguantar-los... d'esgotament... i em dol, perquè no s'ho mereixen, però també és part de la meva forma de ser la mediocritat, el cansament o la desil·lusió...

a tranques i barranques he anat passant el diumenge; amb mona real i mones convidades virtualment que acabo de trobar... fa una estona he banyat els gatets; els he deixat a punt amb pijama i he anat a preparar el sopar... amb la olor de l'oli d'oliva m'han vingut al cap cançons que em van enamorar fa un munt d'anys i amb les que em vaig enamorar quan encara pensava que les regles del món eren tan clares com les ciències exactes i pecava d'incontinència mental juvenil...


lole y manuel; dime

http://www.goear.com/listen/7435cf2/Dime-Lole-y-manuel

reconec que tinc una sensibilitat destorotada... sé que sóc poc sensible i entenedor de la poesia i en canvi, aquest dies m'ha semblat que les paraules de Riba eren fetes expresses per mi; o algunes d'elles... no m'agrada d'entrada el flamenc perquè no m'arriba dins... suposo que com pot no arribar-me el country o la clàssica en general... però a moments m'emociono...

penso en el temps que queda de viure... sense tenir, cap certesa i sóc incapaç d'aprofitar cada moment tot i voler-ho... barrejo dislèxicament emocions, buscant serenitat... i me'n surto a mitges...

mentres, vaig fent... uns dies millor i d'altres no tant, notant... quasi sempre que tinc més amor a prop o de lluny del que mai podré tornar

diumenge diumenge

el diumenge es lleva humit, fred i aviat; havíem pensat d'anar a la platja a fer volar un estel però l'aigua no acompanya gaire...

a les 7 ja voltàvem per casa; el temps s'ha anat escolant lentament com el plugim... hem esmorzat amb tranquil·litat i fem -faig- passar dejunis i abstinències volgudes amb aigua avall...

ara anirem a buscar la mona... la meva padrina em va dir que mentre no em casés em faria mona;
"bon dia padrineta, estàs boneta?"

tindrem la mona per postres o per berenar... podríem anar a veure el mar a la tarda ... ja veurem les ganes d'aigua que tindrem...



MÉS

Dame un vasito de sed
que me estoy muriendo de agua.
Anònim

El futur no dóna temps
el bes no dóna esperança;
només l'amor dóna amor,
només la set dóna aigua.

El nostre dia és profund
com el cor del qui s'arrisca
a ser feliç; en el joc
creixen, vencent, les pupil·les,
fins que tot el món hi cap,
oh, gloriosa beguda!
:'atzur, amb estranys ocells,
marca la mida i l'ajusta.

Ai aigua que fa morir!
-de tant pura no s'hi pensa.
Set que salva i que no es vol,
quan passa pel cor tot sol
real com una tempesta.

Carles Riba

de pensar en i no

estic fent molta endreça però és que convenia... em convenia; massa sovint he deixat que la vida anés fent, fent-me, i he jugat a seguir-li el corrent o a anar-hi en contra, com a exercici lúdic per aprendre una mica més...

quan faig endreça em veig obligat a plantejar-me si allò que havia deixat anotat, esboçat, pseudotaquigrafiat... era o no mostra d'un sentiment assumit o era una forma d'aparcar-lo, potser per la mandra i la inseguretat d'enfrontar-m'hi, de plantejar-me'l seriosament, de mirar-me a dins i buscar entre les meves pors quina era l'escollida per deixar-la nua, a pèl de la mirada... observar-la i assumir-la, fer-la amiga per evitar la temença...

analitzo com qui no ho vol el que em demana de fer el cervell i, alhora, m'obligo a ser conscient del moment i viure'l per no perdre'm a la parra de la desídia...


Orenella i gladiol. Pau Riba.

http://www.goear.com/listen/d55397b/Orenella-i-gladiol-Pau-Riba

s'acaba un dissabte quan encara queden dos diumenges, un d'ells laborable per mi...; miro d'aprofitar les estones amb els gatets i me'n adono que ells com més va més pensen per ells mateixos i més coses es queden ... i més en reflexionen o expressen...

em ve al cap i al ventre el desig, un desig que he d'ajornar esperant les estones més íntimes; em ve al cap el desig compartit a qualsevol hora... l'enyoro amb un somriure i la incertesa de quan i si es repetirà... sé, en tot cas, que no podrà ser el mateix... necessariament serà un altre, perquè cada moment és diferent... i endreço aquest desig per no pensar-hi ara...

avui que puc, hauria de mirar de dormir...

dissabte dissabte

em poso al llit a un quart de vuit amb un somriure als llavis... he deixat el despertador preparat a la una per arribar a fer postres amb els gatets;

a tres quarts menys cinc d'onze se m'obren els ulls com si hagués dormit 8 hores... segueixo somrient o somiava? em sembla que tenia un somni plàcid... recordo una pell a frec... una mà -la meva?- sobre aquell pit... tres paraules, un to dolç: bon dia, amor...

gelós i content

els gatets han arribat a mig matí: estic content;

el gran se m'ha enganxat a petonejar-me... el petit, em somreia amb els ulls ben a prop... esperant la carícia i el bes que s'eixuga de seguida, acabat de fer, però que vol...

em posen al dia de poquetes novetats... 6 dies sense veure'ls... també en sóc addicte i han costat de passar...

he descobert un sentiment nou per mi envers ells... estan contents amb qui viu amb sa mare i me n'he sentit gelós.

quina absurditat, la gelosia!!!!!!!!!!!!!!!!!!! i, inevitable encara...

(sento
estimo molt els gatets; vull que siguin feliços com més millor... i en canvi, em fa mal que algú més els pugui fer també feliços; )

no puc evitar el sentiment però puc racionalitzar i reciclar-lo... domesticar-me... per aprendre a ser i sentir diferent...

de fet... estic content que també els gatets sàpiguen compartimentar l'amor... sense haber de toritzar-los-hi... ho han après solets! :)

em faria molt més mal pensar o saber que no estan a gust a l'altra casa, pensar que l'altra gat els veu com un afegit que ha de suportar perquè anaven en el lot... sembla que no és així i reciclo la punxada en carícia...

només haurà estat una rascada...



Si arribeu. Lluís Llach

http://www.goear.com/listen/0ae1ed2/Si-Arribeu-Lluís-Llach

*****************

ahir, abans d'ahir... em queixava, em lamentava del poc que sé de poesia, el poc que hi entenc, la poca sensibilitat que hi tinc o que em suposo tenir... ho vaig fer en comentaris a dos blogs de dos homes a qui considero amics, sensibles a la bellesa i al sentiment...

aquest matí, mentre esperava desesperant-me que arribessin els gatets, he preguntat al mestre i em temo que ja no podré ni voldré eludir les respostes...

em contesta: "...per això són els poemes fets i ja no del tot nostres que ens són necessaris; no els futurs, entre els quals i nosaltres hi ha la llibertat, potser el renunciament, potser la mort..."

ho reconec... malgrat el que teoritzo i verbalitzo... tinc també altres gelosies reciclables... i segueixo pensant que només hi ha un amor, un sentiment, un canal, un corrent...

reciclo, reciclo... i em trec llast de sobre, perquè necessito no només estar content de la felicitat de qui estimo... necessito poder i saber compartir-la en la distància, en el silenci i en la soledat acompanyada...


SOBRE UN TEMA
DE VICENTE ALEIXANDRE

Se querían. Sufrían...
... Se querían, sabedlo.

S'estimaven. Patien
que això signifiqués
voler-se; decantar-se
des de les nits ardents
cap a l'esclat dels dies
per més innocentment
comprendre segons l'ordre
de la mar sota el cel,
de l'arrel dins la terra
quan la flor es construeix,
del color del migdia,
del riu cap al ponent,
dels mots com una forma
més dura d'un secret.

S'estimaven. Patien
des de la llum, units
en un sol fruit d'absència
que madurava, llis
i opac, de l'enlluernada
memòria, de llurs nits.
Eren dos, sapigueu-ho,
que heu trobat i que heu vist
separats entre els altres
dins el nombre indistint.
La ciutat era vostra
i ells eren pelegrins.

Pelegrins l'un de l'altre,
com un déu escondit
que feien cert erms d'hores,
no tombats de país.

Llurs passos es perdien
sobre una terra humil,
que se'ls feia més baixa,
com si el foc ne fugís
i els prengués per endur-se'ls
cap al cim del sentit.
Com més alts, més donaven
la raó al desig.

Sapigueu-ho, es volien
per no morir d'amor.
Dos cossos es nuaven
com un crit en dos noms.
Dues vides petites
responien pel món,
i el seu deute de flama
s'alleujava en dolçor.
S'estimaven, deixeu-los
sorpresos de llur goig.
Per servir-se de l'ànima,
que ha estat subtil el cos!
Quan l'ànima els desperti,
tornaran a voler-se
i a patir d'ésser dos.

Carles Riba

salvatge cor

Que en el cant sigui baix el bes
i astut el cor en l'abraçada:
el cor vol més, vol en excés,
i en el do rebut es degrada.

Abans dels teus ulls, estimada,
¿hi ha un amor que, dolç, me'ls creés,
que me'n fes uns camins d'onada?
¿Uns ulls per l'amor de després?

Dóna't perquè tot recomenci
ordit en perills de silenci,
virginal d'un foc absolut;

com, passant de l'illa inaudita,
qui s'exalta al somni volgut
en la perla ardent que l'imita.

salvatge cor. Carles Riba

divendres diumenge

em llevo amb ressaca emocional;

ahir a la nit vaig poder parlar amb una amiga que feia força temps que no ho feia... que no ho feiem... em va quedar un bon regust de sentir la proximitat;

endreço mínimament i espero...

em venen al cap un munt de records que assaboreixo; veig que l'arare, matinera, ha fet post i entro a saludar-la... sento que la zel torna ha agafat energia pastant brunyols... rellegeixo sms's tendres...

i penso en primavera

vomito... moderadament

barreja d'emocions
fan trempar l'onada cerebral
desestabilitzant equilibris

comença el somni...

el despertar de l'aigua
desvetlla realitats
i el món gira amb el tic i tac
impassible
em perdo quan em feu trobar

res tornarà a ser el mateix
i tot serà un igual canviat

***********************

tinc una, dues, tres, quatre, cinc... converses telefòniques... en dues hores i mitja... però converses que sumades sumen dues hores...

puc mantenir-les amb coherència perquè em van "deixar" un aparell que permet aumentar el só normal de l'auricular...

100 euros -que dec encara, després de 4 mesos en els que no he pogut estalviar, però que sí han deixat desparramar 18 eurus en un dinar per a dos- fan possible "sentir doblement" que la vida és vida i que les sensacions ens impregnen... encara, a mi, auditivament...

fa temps... vaig parlar de fer un post sobre les pors...

em fa por acabar de perdre la oïda.

podré recordar entonacions... però no podré sentir els matisos de cada moment... i em fa por

quan vaig començar a notar que no hi sentia com "tothom"... el xat escrit a internet em donava la opció de ser un més en igualtat de condicions... podia fer la vida social que no podia fer -també per altres circumstàncies- en físic...

han passat anys... les circumstàncies s'han agreujat...

aquesta nit, una amiga em parla de com relacionar-se amb un "discapacitat"; t'has relacionat amb mi -li he dit- i no ens ha anat tant malament...

no és el mateix -em diu...-.... mai és el mateix

**************

provo de ser conseqüent i coherent... amb mi; miro d'aprendre de quan no ho he fet prou bé i les emocions em dominen.... respecta, em dic... i sento amor per tots els racons... voldria encomanar-lo i no me'n surto... o si?

m'ajuden...

noto un corrent que no pot ser de cap manera fictici... encara no s'ha inventat (o no he descobert) la paraula... però no em cal posar-hi nom.. mentres hi ha vida , hi ha vida





Beirut. From the flying club cup

http://www.youtube.com/watch?v=ukU-E5Qp4Kg

**********************

Em sento viu.

tindré, d'aquí poques hores, la sort de poder estar quasi quatre dies seguits amb els gatets... fa dies que no els veig i els enyoro...

viurem moments... i farem fotos...

i passarà un cap de setmana lllarg que podrem assaborir, poc a poc...

amor

dilluns em vaig permetre un luxe -per mi- que feia força temps que no podia fer: anar a un restaurant a dinar i convidar;

em sembla que la darrera vegada que m'ho vaig poder "permetre" va ser ja fa força mesos, al Delta de l'Ebre, un dinar fet de racions que recordo enganxat encara al cervell amb aromes, textures i sabors que es van barrejar al cap de poca estona amb més aromes, textures i sabors d'una gastronomia més amorosa...

aquest dilluns, vaig poder convidar a una altra amiga a dinar a un "japonès"... també va ser un dia regalat de gustos i sensacions, exotismes, espectació, curiositat i complicitats compartides; a restaurants japonesos "de veritat" només hi havia anat una altra vegada; a aquesta nova amiga també l'havia vist només una altra vegada...

dos àpats en terres diferents, amb menjars i sabors diferents, amb persones diferents... amb estimacions diferents; s'ha escrit massa em sembla de l'Amor en majúscules... com si fos o hagués de ser quasi una religió...

prefereixo sentir un amor d'estar per casa, petit, en minúscules, de comprendre, de donar, de saber rebre, de compartir, de parlar amb paraules i amb la pell...

tinc dos gatets; estimo més l'un que l'altre? no; els estimo diferent...

tinc més de dues amigues i amics; estimo més uns que uns altres? no; els estimo diferent...

i m'agrada poder parlar-ne sense fer mal; potser si volgués un AMOR... faria massa mal als altres i a mi mateix

lluny del món

acostumat/ionquitzat a vomitar sentiments, sensacions, a rajar pel boc gros... estar tres dies sense escriure m'ha semblat una eternitat; m'he aburrit força de mi mateix... per sort o per desgràcia tenia prou coses en què pensar, prou coses per endreçar mentalment, prou maldecaps reals...

dijous passat va ser un dia dragonkhanià com feia temps que no recordava; de la desesperació i la ofuscació vaig passar a una sorpresa plàcida -van passar els reis d'orient en plena primavera- i una previsió emocional de bonança que es va tornar en sorpresa desencisant, però no inesperada, abatiment suau, intent d'acceptació de la realitat i, finalment, decisió... decisió de callar i pair, de deixar que tot es posés a lloc.

De jovenet ajudava a un meu tiu veterinari a la consulta i al quiròfan; l'ajudava a revisar vísceres a l'escorxador, a ullar els bous de les "corridas" i en la consulta d'animals domèstics; la primera vegada que el vaig ajudar en una operació, vaig quedar sorprès quan vaig veure la quantitat -metres i metres - de budells que calia treure de la panxa d'una gosa per poder extreure la matriu... però vaig quedar més sorprès encara de com es feia per tornar a posar tots els budells a dins: simplement, es tornaven a lloc tant bé com es podia i, agafant l'animal per la ferida oberta, es sacsejava perquè "es poséssin al seu lloc"... pot semblar una mica bèstia, però només ho sembla la primera vegada; després t'hi acostumes...!

i això mateix vaig fer jo divendres: sacsejar-me i deixar que tot tornés a lloc... cada idea, cada sensació, cada sentiment al seu lloc... i callar per no cagar-la; totes les operacions volen el seu post-operatori....

ara, vaig recuperant el posat entre somrient i tendre; el sentiment, entre respectuós i agoserat; l'actitud fluctuant lleugerament entre emocions... i la idea, de què ja aprendré a volar un altre dia...


Pink Floyd. Brain Damage, Eclipse

http://www.youtube.com/watch?v=E0VqTYrYncs

potser si que en el fons penso que segurament tinc alguna lesió al cervell... però, qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra!
(s'acosta setmana santa, i alguna cita bíblica havia de deixar anar! collons, la religió...! quin llast... però quantes coses explica de com som...)

abril... petons mil

ahir va fer ventada a Salt i aquest matí ha fet pluja tendra...

avui, a Salt, la pluja ha sabut ploure; m'ha deixat sortir al carrer sense paraigua... i sentir la flaire del carrer mullat; l'avellaner també semblava content...



torno a casa... escolto cançons de Manuel García, un xilè que ha estat tota una descoberta... amb lletres poètiques i sugerents que parlen d'universos interns i externs...

una mostra...

La pena vuela (per sentir-la feu clic aquí)

Tuve una pena buena y aun los labios de ella vuelan
y en el contorno de los sueños que me quedan
como los pajaros de un cielo en acuarela
Vuelan, y en la ventana el brazo apoya la cabeza
en el tejado un gato juega con estrellas
que el alma pinta con sus dedos de princesa

Y cuando brilla el sol la pena tiene un resplandor
y es como del color de alguna calle en que llovio
y cuando brilla el sol la pena tiene un resplandor
y es como del color de alguna calle en que llovio

Pena, se encoje de hombros mi camisa entre las perchas
cuendo la miro para verme en el camino
quizas aún la lleve puesta

Y cuando brilla el sol la pena tiene un resplandor
y es como del color de alguna calle en que llovio
y cuando brilla el sol la pena tiene un resplandor


y es como del color de alguna calle en que llovio.

m'agrada... però torno a un vídeo que vaig posar fa uns dies perquè vaig quedar enganxat a una mirada... hi ha mirades que maten... d'amor

com enyoro sentir la carícia de la mirada... sincera, abrigant-me...