tancat per vaca nces
dimarts, 23 / setembre / 2008
dilluns, 22 / setembre / 2008
impotència
és potser absurda la sensació...
jo la sento absurda...
dir "blat" i que et diguin ... "ordi?"
si, ja ho sé... no pronuncio bé....
és la pega de ser un gat, engatat.... què hi farem?.... no tot pot ser sempre i constantmetn gatonil....
mira.... hi ha lluna!
jo la sento absurda...
dir "blat" i que et diguin ... "ordi?"
si, ja ho sé... no pronuncio bé....
és la pega de ser un gat, engatat.... què hi farem?.... no tot pot ser sempre i constantmetn gatonil....
mira.... hi ha lluna!
Shivaree - "Goodnight Moon"
per pebrots...
jo -com qui més o qui menys- m'he sentit força decebut aquests darrers anys;
quan érem una mica més joves, creiem que el nostre "món" evolucionaria més de pressa... que no costaria tant pasar d'una mentalitat pseudo-feudal postfranquista al paradís cultural i social europeu post transició...
m'agradaria tenir l'empenta, el coratge i la força que té la zel, el seu compromís... però reconec sense vergonya que em guanya per molts punts... la admiro, perquè penso que la feina que fa serà poc reconeguda... i que ella ho sap, però tot i així... té la força de seguir cada dia...
i els altres? i els que no tenim ni la capacitat, ni l'habilitat, ni la preparació de la zel... què fem? només queixar-nos?
és complicat... ho sé en el meu dia a dia... per uns més i per altres no tant...
sovint pensem només en la nostra realitat més propera sense adonar-nos que, cada cop més, totes les realitats les trobem a casa o al costat de casa...
si alguna cosa positiva té la globalització és que ens adonem -per força- que qualsevol cosa que passi a milers de quilòmetres pot ser una causa per la qual treballar...
l'absurditat de la violència -sigui de gènere, d'ordre, d'edat o de qualsevol mena-... el contrasentit de la explotació de l'home per l'home... l'aberrant imposició de la cultura de l'odi a la diferència... la més aberrant encara presunció d'estupidesa general de la població...
(ho sento... les darreres 10 paraules les he escrit després de veure i escoltar el TN vespre: qui collons es pensen que són el president de cantàbria, en zapatero i en mas? aquests tres, en concret, m'han tocat allò que no sona... i en pellicer tb, clar... catxis el capullo de mirada dolça... - i sento també aquest comentari, però no me n'he pogut estar... NINGÚ HAURIA DE PERDRE LA VIDA PER UNES IDEES PRÒPIES O ALIENES, PERÒ NINGÚ HAURIA DE FER SERVIR "LA LEGISLACIÓ VIGENT" PER FER CALLAR OPINIONS CONTRÀRIES... )
he trobat un conte (El pimiento - Curiche- La Página de los cuentos) que m'ha portat a una cançó que cantava Victor Jara, però que al youtube he trobat interpretada per Audioanestesia-Comunidad Ayni ...
El pimiento. Victor Jara.
a casa, la meva mare va deixar-me una herència... entre moltes altres coses que aprecio i estimo... un test on conviuen simbiòticament uns bitxos i un aloe vera...
sovint em sento bitxo... sovint necessito sentir la fermesa de l'aloe... arrelada a terra...
L'Helena, fa uns dies em va deixar un premi...
no sé si els gats som tendres... diuen que som esquerps, malagraïts, independents, individualistes...
a mi m'agrada la tendresa... potser, si s'encomanés... tots plegats seriem més.... dòcils?
(re-editat... a les 21:57... si tres minuts abans de les 10 del vespre...)
potser... només la tendresa es pot entendre amb un punt d'amargor....
Te recuerdo Amanda. Victor Jara.
La il·lusió algunes vegades es trenca... per realitats incomprensibles....
"algunos no volvieron... tampoco, manuel....")
tant de bo, féssim possible no posar més entrebancs a la vida, dels que ja té...
quan érem una mica més joves, creiem que el nostre "món" evolucionaria més de pressa... que no costaria tant pasar d'una mentalitat pseudo-feudal postfranquista al paradís cultural i social europeu post transició...
m'agradaria tenir l'empenta, el coratge i la força que té la zel, el seu compromís... però reconec sense vergonya que em guanya per molts punts... la admiro, perquè penso que la feina que fa serà poc reconeguda... i que ella ho sap, però tot i així... té la força de seguir cada dia...
i els altres? i els que no tenim ni la capacitat, ni l'habilitat, ni la preparació de la zel... què fem? només queixar-nos?
és complicat... ho sé en el meu dia a dia... per uns més i per altres no tant...
sovint pensem només en la nostra realitat més propera sense adonar-nos que, cada cop més, totes les realitats les trobem a casa o al costat de casa...
si alguna cosa positiva té la globalització és que ens adonem -per força- que qualsevol cosa que passi a milers de quilòmetres pot ser una causa per la qual treballar...
l'absurditat de la violència -sigui de gènere, d'ordre, d'edat o de qualsevol mena-... el contrasentit de la explotació de l'home per l'home... l'aberrant imposició de la cultura de l'odi a la diferència... la més aberrant encara presunció d'estupidesa general de la població...
(ho sento... les darreres 10 paraules les he escrit després de veure i escoltar el TN vespre: qui collons es pensen que són el president de cantàbria, en zapatero i en mas? aquests tres, en concret, m'han tocat allò que no sona... i en pellicer tb, clar... catxis el capullo de mirada dolça... - i sento també aquest comentari, però no me n'he pogut estar... NINGÚ HAURIA DE PERDRE LA VIDA PER UNES IDEES PRÒPIES O ALIENES, PERÒ NINGÚ HAURIA DE FER SERVIR "LA LEGISLACIÓ VIGENT" PER FER CALLAR OPINIONS CONTRÀRIES... )
he trobat un conte (El pimiento - Curiche- La Página de los cuentos) que m'ha portat a una cançó que cantava Victor Jara, però que al youtube he trobat interpretada per Audioanestesia-Comunidad Ayni ...
El pimiento. Victor Jara.
a casa, la meva mare va deixar-me una herència... entre moltes altres coses que aprecio i estimo... un test on conviuen simbiòticament uns bitxos i un aloe vera...
sovint em sento bitxo... sovint necessito sentir la fermesa de l'aloe... arrelada a terra...
*****************************
L'Helena, fa uns dies em va deixar un premi...
no sé si els gats som tendres... diuen que som esquerps, malagraïts, independents, individualistes...
a mi m'agrada la tendresa... potser, si s'encomanés... tots plegats seriem més.... dòcils?
************************
(re-editat... a les 21:57... si tres minuts abans de les 10 del vespre...)
potser... només la tendresa es pot entendre amb un punt d'amargor....
Te recuerdo Amanda. Victor Jara.
La il·lusió algunes vegades es trenca... per realitats incomprensibles....
"algunos no volvieron... tampoco, manuel....")
tant de bo, féssim possible no posar més entrebancs a la vida, dels que ja té...
diumenge, 21 / setembre / 2008
promeses, ocupes i altres esperits
el mes de maig vaig prometre que aquest setembre cantaria una cançó... ho vaig fer divendres al matí; mai, quasi mai, no faig promeses perquè mai no sé si les podré complir... però una que se'm va escapar, vaig ser capaç de fer-la sense proposar-m'ho gens ni mica...
dijous, com cada dijous durant el curs, els gatets es van quedar a sopar i dormir; divendres era l'aniversari del petit...
havia deixat els plats per rentar i em volia llevar aviat; quan ho vaig fer, sense encendre cap llum per no despertar-los, el gatet gran ja era al lavabo, també amb el llum apagat... encara amb la son al cos i a la cara, assegut a la tassa...
un bon dia i un anar fent... si no m'hagués vist, segurament se n'hauria tornat al llit però es va quedar a fer-me companyia mentre preparava l'esmorzar;
i, de mica en mica, poquet a poquet, es va anar desvetllant el dia...
PATTI SMITH & HEY JOE - HORSES- LIVE 1976
parant la taula del menjador... el gatet petit es va despertar d'un són tranquil;
"bon dia, pare"- amb els ulls mig clucs...
es va seure a la cadira del cap de taula amb el seu posat indi de cames creuades; el vaig abraçar des de darrera i, amb la meva cara al seu coll, sentint la tebior del cos... li vaig cantar la cançó, la tonada...
es va deixar fer, es va deixar cantar... en acabat, em va mirar amb un somriure suau... gràcies, pare, ja no me'n recordava que era avui...
el gatet gran ens mirava amb un altre somriure... còmplice... i també el va felicitar (de fet, també va cantar les darreres paraules de la cançó...)
després els vaig portar a escola: no ens veuríem fins dimarts a la tarda.
a mitja tarda algú va trucar a la porta
-"papa, tens una capsa? és que el meu amic aleix m'ha dit que si poso les cuques.... el tete t'ha portat el terrari? t'he portat menjar per les cuques..."
-i la mare no la té una capsa?
-la mama no em deixa tenir-les a casa...
el gran portava en un estoig de bolígrafs i pintures tot el necessari: terra, les cuques -evidentment-, menjar... i al cap les indicacions del seu amic aleix
vaig trobar una mena de tupper d'alguna compra de menjar preparat... em sembla que algunes de les cuques es van trasbalsar amb el trasllat...
el "tete", el meu nebot... anava aquest cap de setmana a una casa de colònies amb la dona i altres parelles amigues; no ha pensat o no ha pogut portar-me el que haurà de ser el terrari cria cuques... però si que m'ha portat un ocupa pixaner i caganer
en patxi va creixent... mira que és lleig... però et mira amb aquests ullassos...
en patxi serà un gos especial perquè de petit ha tingut problemes físics que han fet que ja porti tres operacions; el meu nebot va decidir "acollir-lo" i ja és part de la família... m'ha vist quatre o cinc vegades però no es fa gens estrany... em busca els peus i les cames, com si fos un gat...
és golafre i té una especial curiositat pels cables... estic esperant la primera enrrempada! :D
entremig... enyorança i ganes...
foscors i clarobscurs...
vaig retrobar una amiga del xat... de fa deu anys.... canal #albarca... vaig sentir -i li vaig dir- com si no hagués passat més que una setmana... no ens coneixem més enllà dels bytes... però em sembla que la estimació és mútua... en aquells temps, no teníem càmeres ni connexions prou lleugeres... i segurament tampoc les necessitavem ni les necessitem... hi ha amistats que són com cançons en el temps: enceten emocions i les fan reviure... et fan sentir en la confiança i en la seguretat de sentiment en estat "pur"?
sentipurament?
m'agradaria creure en els esperits... m'agradaria creure que tinc capacitat de ser positiu per algú alguna vegada... i que aquest algú no tingui necessitat de veure les meves canes, ni sentir la meva olor, ni desitjar el meu sabor... m'agrada pensar que a vegades puc fer xat amb algú sense veure les seves incipients canes, sense sentir la seva olor, sense conèixer el seu sabor... i poder estimar-lo/la amb la mateixa sensació de proximitat... o semblant... de les persones que estimo coneguent les seves canes... recordant la seva olor... enyorant el seu sabor... desitjant la seva mirada, el seu tacte, la seva carícia...
me'n vaig al llit... que m'esperen; m'esperen?
mmmm....
dijous, com cada dijous durant el curs, els gatets es van quedar a sopar i dormir; divendres era l'aniversari del petit...
havia deixat els plats per rentar i em volia llevar aviat; quan ho vaig fer, sense encendre cap llum per no despertar-los, el gatet gran ja era al lavabo, també amb el llum apagat... encara amb la son al cos i a la cara, assegut a la tassa...
un bon dia i un anar fent... si no m'hagués vist, segurament se n'hauria tornat al llit però es va quedar a fer-me companyia mentre preparava l'esmorzar;
i, de mica en mica, poquet a poquet, es va anar desvetllant el dia...
PATTI SMITH & HEY JOE - HORSES- LIVE 1976
parant la taula del menjador... el gatet petit es va despertar d'un són tranquil;
"bon dia, pare"- amb els ulls mig clucs...
es va seure a la cadira del cap de taula amb el seu posat indi de cames creuades; el vaig abraçar des de darrera i, amb la meva cara al seu coll, sentint la tebior del cos... li vaig cantar la cançó, la tonada...
es va deixar fer, es va deixar cantar... en acabat, em va mirar amb un somriure suau... gràcies, pare, ja no me'n recordava que era avui...
el gatet gran ens mirava amb un altre somriure... còmplice... i també el va felicitar (de fet, també va cantar les darreres paraules de la cançó...)
després els vaig portar a escola: no ens veuríem fins dimarts a la tarda.
a mitja tarda algú va trucar a la porta
-"papa, tens una capsa? és que el meu amic aleix m'ha dit que si poso les cuques.... el tete t'ha portat el terrari? t'he portat menjar per les cuques..."
-i la mare no la té una capsa?
-la mama no em deixa tenir-les a casa...
el gran portava en un estoig de bolígrafs i pintures tot el necessari: terra, les cuques -evidentment-, menjar... i al cap les indicacions del seu amic aleix
vaig trobar una mena de tupper d'alguna compra de menjar preparat... em sembla que algunes de les cuques es van trasbalsar amb el trasllat...
el "tete", el meu nebot... anava aquest cap de setmana a una casa de colònies amb la dona i altres parelles amigues; no ha pensat o no ha pogut portar-me el que haurà de ser el terrari cria cuques... però si que m'ha portat un ocupa pixaner i caganer
en patxi va creixent... mira que és lleig... però et mira amb aquests ullassos...
en patxi serà un gos especial perquè de petit ha tingut problemes físics que han fet que ja porti tres operacions; el meu nebot va decidir "acollir-lo" i ja és part de la família... m'ha vist quatre o cinc vegades però no es fa gens estrany... em busca els peus i les cames, com si fos un gat...
és golafre i té una especial curiositat pels cables... estic esperant la primera enrrempada! :D
entremig... enyorança i ganes...
foscors i clarobscurs...
vaig retrobar una amiga del xat... de fa deu anys.... canal #albarca... vaig sentir -i li vaig dir- com si no hagués passat més que una setmana... no ens coneixem més enllà dels bytes... però em sembla que la estimació és mútua... en aquells temps, no teníem càmeres ni connexions prou lleugeres... i segurament tampoc les necessitavem ni les necessitem... hi ha amistats que són com cançons en el temps: enceten emocions i les fan reviure... et fan sentir en la confiança i en la seguretat de sentiment en estat "pur"?
sentipurament?
m'agradaria creure en els esperits... m'agradaria creure que tinc capacitat de ser positiu per algú alguna vegada... i que aquest algú no tingui necessitat de veure les meves canes, ni sentir la meva olor, ni desitjar el meu sabor... m'agrada pensar que a vegades puc fer xat amb algú sense veure les seves incipients canes, sense sentir la seva olor, sense conèixer el seu sabor... i poder estimar-lo/la amb la mateixa sensació de proximitat... o semblant... de les persones que estimo coneguent les seves canes... recordant la seva olor... enyorant el seu sabor... desitjant la seva mirada, el seu tacte, la seva carícia...
me'n vaig al llit... que m'esperen; m'esperen?
mmmm....
divendres, 19 / setembre / 2008
Veure-hi en la foscor
M'acaba d'arribar un missatge al facebook:
"Gràcies per ser-hi.
El proper dia a veure si ens diem alguna cosa.
Molta llum per veure-hi clar!
g"
M'arriba el missatge en un moment de foscor. Res sembla que particularment l'hagi creat; res intern, res extern, cap substància estranya... he tingut una sensació semblant a quan de cop, en un dia clar, apareixen castells nuvolosos de tempesta i, en pocs minuts, canvia la lluminositat, baixa la temperatura i l'aire es carrega de partícules elèctriques... però passant dins el meu cap
el desig... molta llum per veure-hi clar...
recordo tardes d'estiu a sant feliu de pallarols quan passava això... corria escales a munt per posar-me a casa, al llit, sota la flassada... i esperar els trons, el retruny dels vidres fent eco dels llamps que queien a la Salut... i més a prop...
tornen els horaris escolars dels gatets, la incertesa de trobar feina i de lligar horaris, les hores mortes, el desencís...
torna la tardor...
"Gràcies per ser-hi.
El proper dia a veure si ens diem alguna cosa.
Molta llum per veure-hi clar!
g"
M'arriba el missatge en un moment de foscor. Res sembla que particularment l'hagi creat; res intern, res extern, cap substància estranya... he tingut una sensació semblant a quan de cop, en un dia clar, apareixen castells nuvolosos de tempesta i, en pocs minuts, canvia la lluminositat, baixa la temperatura i l'aire es carrega de partícules elèctriques... però passant dins el meu cap
el desig... molta llum per veure-hi clar...
recordo tardes d'estiu a sant feliu de pallarols quan passava això... corria escales a munt per posar-me a casa, al llit, sota la flassada... i esperar els trons, el retruny dels vidres fent eco dels llamps que queien a la Salut... i més a prop...
********************
tornen els horaris escolars dels gatets, la incertesa de trobar feina i de lligar horaris, les hores mortes, el desencís...
torna la tardor...
dijous, 18 / setembre / 2008
els mal endreços
ahir quan triava les fotos per penjar al post em ve venir a la memòria un dibuix que vaig fer fa un munt d'anys... de fet, no el vaig fer; el vaig començar i encara no està acabat ni crec que mai ho estigui...
avui quan buscava l'esbós... he trobat moltes coses que vaig fer fa anys... dibuixos, pintures, escrits, poemes, fotografies re-tocades, cançons... m'he perdut descobrint un gatot - en alguna d'aquelles èpoques ja ho era, tot i que en les anteriors era en joan martell- que en episodis no recordava...
Ja fa temps que vaig decidir inconscientment no fer... potser per ser una decisió inconscient se'n va endur amb ella molt del que podria haver viscut; potser només va ser un cop d'estat d'ànim... tant potent que va arrossegar moltes més coses, com les riuades inconscients s'enduen cotxes a mar...
ara no sé què faré... ho cremo tot? salvo tan sols el que aquí pugui quedar...?
eren temps -els primers- que es sentia encara molt alaska y dinarama a la ràdio
Alaska y Dinarama- Ni tu ni nadie
un bolígraf i un full... i música de records...
nits de no voler ni poder ni saber expressar si no era amb un bolígraf...
i un gatot -gatopt, encara...- amb companyia noctàmbula s'insinuava...
abans, moltes hores abans...
els vuitanta-noranta del segle passat:
"Escric, cercant en la pell la teva olor,
que no trobo encara...
perquè devallo tant sovint
buscant signes segurs de la presència,
si la teva consistència
fa renéixer nous esperits?
l'infant de nou ha despertat
ha conquerit
l'assecat cor
que em guardava"
I abans, encara... retrocedint uns mesos, ja havia iniciat el mateix sentiment...
"com un infant, àvid de tu,
necessitat de la teva persència,
et sol·licitava insistent.
Et buscava a cada moment;
provant-ho de nou, em gastava.
M'imaginava el teu fer,
el teu ser, cada espurna del teu sentir.
I m'adonava de la meva
petitesa, de la meva infantesa...
Havia crescut per tu... o ho semblava;
havia recuperat la vida?
No pas encara.
Em vaig conjurar a tomba oberta
pel plaer de gaudir de vida incerta
per fer de la incertesa un pleniluni
i estatge d'amor, un infortuni
gaudir descobriments a cada instant
que em restauressin l'ànima
l'essència íntima que claudica..."
7 d'agost de 1997
"He perdut les hores,
tantes... que no les sé comptar.
Les tenia totes per mi.
I quan me'n adonava
dues havien fugit en un són massa llarg.
Tres més es van fondre
en una conversa sense solta.
Encara n'hi va haver una
que es va escapar de puntetes
mentre esbrinava què n'havia de fer
d'aquella estona...
Vaig perdent les hores,
les meves, aquestes són les més preuades
i les que em fan més mal.
Les nostres, que malbaretem en
un tres i no res,
en estades absurdes en escenaris
tant coneguts...
Perdo les hores, se me'n van.
Com més les vull, més s'espavilen
com més les desitjo
més són de mal trobar.
Què faré sense vosaltres?
Com més va, menys me'n queden
i més em giravolten.
No em cal pas anar enlloc,
prou que ho sé, per poder-vos engrapar.
Potser aquest capvespre,
potser demà,
podré sentir-vos prou a prop, per
gaudir-vos amb qui ho he de fer."
*************************************
Encara... he tornat enrere en el temps, més enrere... 10¿ 12? 15 anys abans...?¿?
Un quasi cadell que ja despuntava maneres a la terra, els carrers, els patis i les creus que el van ensenyar els llenguatges dels signes i de les mirades... dels gestos i de les tonades... dels secrets més inconfesables de la màgia blanca... quan aquell cadell va aprendre que podia ser un intrús si mai ningú sabia que ho eres... de forma maldestre va escriure -entre canvis d'idioma-:
"ara, t'estimo tant...
potser ja no és temps de dir-ho
potser un gest, una granota,
l'esperança del vianant
de cossos.
si la fera ferotge
et trobés a sa cova
et prengués un tros de carn...
diria...
què importa si sóc fera:
jo la vull i ella espera
qualsevol altre reflexe
de l'espill..."
*********************************************
He trobat... retalls de la meva vida; retalls que han anat fent, d'alguna manera, el que ara sóc... si ho hagués llençat quan tocava... avui no faria aquest post... he trobat també tot un seguit d'escrits en castellà! Sí. Uns anys de la meva vida vaig viure a andalusia... al principi de ser-hi, havia de traduir constantment del català al castellà...
després la immersió lingüística em va fer pensar directament en castellà -en cordobès, concretament- però ara he descobert que la meva prehistòrica i desconeguda, en aquell moment, vocació blogueriana m'impulsava a escriure en totes dues llengues... i avui, gràcies a un escrit, he recordat que en aquells 5 anys, somiava bàsicament en català...
no sé què fer de tot això que he trobat...
per moments, he pensat que seria capaç de rependre els esbossos, recrear-los, donar-los-hi forma amb les "habilitats" d'ara... retocar i redreçar escrits, arguments... per moments he pensat que és una ximpleria... que no tenen cap altre "valor" que la feina que van fer en el seu moment: deixar-me expressar el que volia... vomitar sentiments gràficament en dibuixos, gargots i paraules...
em miro reflexat a la pantalla... em desdibuixo...
"potser pugui estimar
o pugui ser estimat
potser l'amor no existeixi
potser no existeixo jo..."
17-02-1981
dimecres, 17 / setembre / 2008
solitaris provisionals...
El vent em cridava i el vent em va acompanyar...
feia molt de temps que no sentia tant a frec de pell la força del vent... que no la sentia, ni la escoltava, ni la notava, ni la temia...
tinc molt present la tramuntana, molt coneguda i estimada; per sort, no pateixo transtorns biològics amb les ventades; no encara...
no era tramuntana, perquè no érem a l'empordà... i vaig pensar, vaig recordar, que aquest paisatge l'havia dibuixat fa molts anys, sense saber què dibuixava...
vaig descobrir formes femenines a l'arena... les podeu veure o no.... segurament és que tinc una ment malaltissa...
malaltissa i enamoradissa.... de textures, de formes i de colors, d'olors i de sabors...
de geometries perfectes fetes pel vent, amb el substrat terrestre... sorra seca i sorra humida, sal i llavors... i la llum donant formes impossibles i canviants...
tocar a terra i sentir el món; tocar-lo amb els ulls... i sentir el cel... mart... la lluna, pruna...
i sentir també la calma arraserada, la normalitat del que hauria de ser sempre natural i que sovint compliquem els humans per pensar més enllà del que caldria pensar...
... quan només cal deixar-se... fer, deixar-se estimar, deixar-se mirar, deixar-se...
mirades clares en la foscor del contrallum... gatets jugant a ser granotes que no volen pescar peixets que els poden atemorir... gratant l'arena per descobrir tallarines i berberetxos i saber que són ésser que no neixen en llaunes...
mirar endavant sabent, o intuint...
que hi ha terra, hi ha arena, hi ha cel i núvols i sol i vent... i els grisos es tornen blancs i a vegades negres... i a voltes verds i a voltes... hi són i no hi són...
i arribem a ser tant contradictoris, per tant pensar i pensar -mecatxis els humans!- que som capaços d'arribar... a fer congressos de solitaris!
però potser... només així ens podem trobar...
la tonada:
el congrés dels solitaris, de Jaume Sisa.
lletra de la cançó trobada a kumbaworld:
El congrés dels solitàris
Els més esplèndids perdedors, els que no surten a cap llista,
també s´hi acosta algun taxista, els viatjants i els pescadors.
Doctors en llengua catalana, un carterista retirat,
el que recull la palangana, el mestretites i un penjat.
És el congrés dels solitaris, no hi ve qui vol, cal estudiar
per oblidar l´abecedari del desconsol i no plorar.
Tot esperant la fi del món, un pessimista i un nen gran,
el que camina a quatre mans i admiradores de James Bond.
El vigilant de la presó, els de la penya l´Ansietat,
la dama de l´abocador, els deprimits i enamorats.
És el congrés dels solitaris...
Insatisfets que ho tenen tot i els que no tenen ni camisa,
aquells que no van mai a missa i els que pateixen de singlot.
La vídua del Baró Rampant, la veu de la senyora Francis,
un latin lover un pèl ranci i una lectora de Cioran.
És el congrés dels solitaris...
Tothom hi busca l´esperança, les animetes fan xiu-xiu.
Per compartir aquesta dansa el que està mort vol estar viu.
Vine al congrés dels solitaris, vine tot sol o acompanyat,
i oblidarem l´abecedari del desconsol sense plorar.
feia molt de temps que no sentia tant a frec de pell la força del vent... que no la sentia, ni la escoltava, ni la notava, ni la temia...
tinc molt present la tramuntana, molt coneguda i estimada; per sort, no pateixo transtorns biològics amb les ventades; no encara...
no era tramuntana, perquè no érem a l'empordà... i vaig pensar, vaig recordar, que aquest paisatge l'havia dibuixat fa molts anys, sense saber què dibuixava...
vaig descobrir formes femenines a l'arena... les podeu veure o no.... segurament és que tinc una ment malaltissa...
malaltissa i enamoradissa.... de textures, de formes i de colors, d'olors i de sabors...
de geometries perfectes fetes pel vent, amb el substrat terrestre... sorra seca i sorra humida, sal i llavors... i la llum donant formes impossibles i canviants...
tocar a terra i sentir el món; tocar-lo amb els ulls... i sentir el cel... mart... la lluna, pruna...
i sentir també la calma arraserada, la normalitat del que hauria de ser sempre natural i que sovint compliquem els humans per pensar més enllà del que caldria pensar...
... quan només cal deixar-se... fer, deixar-se estimar, deixar-se mirar, deixar-se...
mirades clares en la foscor del contrallum... gatets jugant a ser granotes que no volen pescar peixets que els poden atemorir... gratant l'arena per descobrir tallarines i berberetxos i saber que són ésser que no neixen en llaunes...
mirar endavant sabent, o intuint...
que hi ha terra, hi ha arena, hi ha cel i núvols i sol i vent... i els grisos es tornen blancs i a vegades negres... i a voltes verds i a voltes... hi són i no hi són...
i arribem a ser tant contradictoris, per tant pensar i pensar -mecatxis els humans!- que som capaços d'arribar... a fer congressos de solitaris!
però potser... només així ens podem trobar...
la tonada:
el congrés dels solitaris, de Jaume Sisa.
lletra de la cançó trobada a kumbaworld:
El congrés dels solitàris
Els més esplèndids perdedors, els que no surten a cap llista,
també s´hi acosta algun taxista, els viatjants i els pescadors.
Doctors en llengua catalana, un carterista retirat,
el que recull la palangana, el mestretites i un penjat.
És el congrés dels solitaris, no hi ve qui vol, cal estudiar
per oblidar l´abecedari del desconsol i no plorar.
Tot esperant la fi del món, un pessimista i un nen gran,
el que camina a quatre mans i admiradores de James Bond.
El vigilant de la presó, els de la penya l´Ansietat,
la dama de l´abocador, els deprimits i enamorats.
És el congrés dels solitaris...
Insatisfets que ho tenen tot i els que no tenen ni camisa,
aquells que no van mai a missa i els que pateixen de singlot.
La vídua del Baró Rampant, la veu de la senyora Francis,
un latin lover un pèl ranci i una lectora de Cioran.
És el congrés dels solitaris...
Tothom hi busca l´esperança, les animetes fan xiu-xiu.
Per compartir aquesta dansa el que està mort vol estar viu.
Vine al congrés dels solitaris, vine tot sol o acompanyat,
i oblidarem l´abecedari del desconsol sense plorar.
dimecres, 10 / setembre / 2008
em crida el vent...
demà serà la Diada... m'agrada la paraula...
m'agradaria també fer una apologia dels sentiments terrenals... polítics, socials... però aquest no és el lloc ni el moment...
recordo amb enyorança les diades de lluita, de cridar al carrer el que durant tot l'any et quedaves al pap... de sentir com pujava l'adrenalina cap al cervell quan veies els grisos uniformats pel combat i no veies encara els que anaven de paisà fent fotos...ara la lluita és molt més dura perquè te'n adones -me'n adono- que han guanyat la partida d'envair les ments...
voleu democràcia? ja teniu democràcia...
voleu català? qui us ho prohibeix... si fins i tot cal protegir l'espanyol...!!!
on som aquells que havíem de canviar la societat? els que havíem de fer un país?
claudicant cada dia... mantenint el nivell d'ingressos de La Vanguardia... canviant d'idioma al primer intent.... mantenint-nos al marge dels grups polítics a nivell local...
sintonitzant encara tele5 per "culpa" del CSI o de Camara Café..... o ...
no m'agrada el que veig, el que sento, el que noto...
però tornaré a penjar l'estelada
perquè?
perquè segueixo pensant que vull poder viure en català; perquè m'agradaria que el que decideix la gent d'aqui no estigui sotmès al que pensin persones que no ens coneixen ni viuen el nostre dia a dia; perquè si ja ho tinc prou difícil per sobreviure... no em cal compartir més misèria amb qui viu millor que jo... i que a sobre em mirin malament...
la Mar Roca Sol ha engegat una iniciativa per penjar l'estelada a la xarxa; m'hi va convidar en un comentari i gustós m'hi afegeixo...
penjo gustós l'estelada al blog com la penjaré a casa, tot i que el dijous marxaré...
malgrat el to tristot... sé que hi ha persones nobles, sinceres, compromeses...
m'agradaria també fer una apologia dels sentiments terrenals... polítics, socials... però aquest no és el lloc ni el moment...
recordo amb enyorança les diades de lluita, de cridar al carrer el que durant tot l'any et quedaves al pap... de sentir com pujava l'adrenalina cap al cervell quan veies els grisos uniformats pel combat i no veies encara els que anaven de paisà fent fotos...ara la lluita és molt més dura perquè te'n adones -me'n adono- que han guanyat la partida d'envair les ments...
voleu democràcia? ja teniu democràcia...
voleu català? qui us ho prohibeix... si fins i tot cal protegir l'espanyol...!!!
on som aquells que havíem de canviar la societat? els que havíem de fer un país?
claudicant cada dia... mantenint el nivell d'ingressos de La Vanguardia... canviant d'idioma al primer intent.... mantenint-nos al marge dels grups polítics a nivell local...
sintonitzant encara tele5 per "culpa" del CSI o de Camara Café..... o ...
no m'agrada el que veig, el que sento, el que noto...
però tornaré a penjar l'estelada
perquè?
perquè segueixo pensant que vull poder viure en català; perquè m'agradaria que el que decideix la gent d'aqui no estigui sotmès al que pensin persones que no ens coneixen ni viuen el nostre dia a dia; perquè si ja ho tinc prou difícil per sobreviure... no em cal compartir més misèria amb qui viu millor que jo... i que a sobre em mirin malament...
la Mar Roca Sol ha engegat una iniciativa per penjar l'estelada a la xarxa; m'hi va convidar en un comentari i gustós m'hi afegeixo...
penjo gustós l'estelada al blog com la penjaré a casa, tot i que el dijous marxaré...
A cavall del vent. Lluís Llach/ Manu Guix
malgrat el to tristot... sé que hi ha persones nobles, sinceres, compromeses...
fa anys vaig conèixer virtualment un paio, un tal vaqué... va ser dels primers que vaig trobar als xats a la prehistòria d'internet... em feia una mica de ràbia perquè era un tio ben parit, amb idees força clares i, a més, era competència professional meva...
jo mirava de guanyar-me la vida fent dissenys per internet quan ell ja era un dissenyador... i la vida posa tothom al seu lloc... ell segueix sent un professional i jo un no ningú
:)
en Ricard Vaqué (facebook) és per mi un paio noble, honest, compromès... fa més de 10 anys va "fer", teclejant html, una web on proposava -com fa la Mar Roca Sol ara- que qui volgués pengés una senyera a la seva web. Una web de les antigues... molt simple, on ha deixat un missatge molt entenedor del que és i representa l'onze de setembre (en 19 idiomes!)
se m'ajunten moltes coses... la vida segueix fora d'aquí... la vida segueix mentre hi ha vida...
ara... em crida el vent i amb ell me'n vaig...
me'n vaig a seguir-lo, olorar-lo, sentir-lo... a amarar-me de sal i arena... de sol i pluja, de llavors i vida...
bona diada!
dimarts, 9 / setembre / 2008
passant de tot
Porto força dies content (catxis... ja ho he dit, deixa'm tocar fusta!), entre altres coses perquè tinc els gatets amb mi; no sóc el pare ideal... ni m'hi assemblo... però ells m'estimen i jo me'ls estimo i quan no hi són els trobo a faltar.
a estones em gasten la paciència, a estones em deceven; com jo els decepciono a ells, com jo els acabo la paciència... i no sempre és només "culpa" nostra, ni sempre és només "gràcies" a nosaltres mateixos estar bé i plàcidament; hi ha més coses al món que ens alteren l'estat d'ànim i que condicionen com després ens relacionem amb qui tenim més a prop.
sóc, potser massa, de viure al dia; però en aquesta època de la meva vida no he pogut triar gaires opcions. després d'uns mesos molt dolents el Febrer vaig començar a treballar a una empresa i encara hi sóc; la feina m'ha donat una certa estabilitat precària, doncs només cobro els dies que treballo i només treballo quan l'empresa ho vol -que no és sempre- i quan així ho decideixen.
aquest darrer cap de setmana ha estat ple de contradiccions; he seguit cantant però amb la veu més fluixeta... anímicament em sentia prou bé i vaig arribar dissabte a la tarda a treballar i va començar a correr la informació i els dubtes;
els caps de setmana, de nit, només hi ha a l'empresa gent contractada per ett; quan arribem a les 6 de la tarda encara coincidim amb l'únic treballador "d'empresa" que hi ha en cap de setmana i que fa torn de dia; una mena d'home per a tot que igual fa de torero al magatzem, que fa manteniment o vigila qui entra i qui surt; és alguns anys més gran que jo i des que ens coneixem que la fem petar una estona cada dia en el canvi de torn... em té -ens té- al corrent del que passa entre setmana, de les previsions i els canvis que hi ha...
dissabte em va dir que -contra pronòstic- el "pont" de l'onze de setembre no treballarem: seran quatre nits festives que no cobrarem el proper 10 d'octubre... i amb un posat tristot em va dir que les coses venien... "mal dades", que probablement hi haurà restriccions de feina en cap de setmana...
jo comptava treballar aquest pont, aquests quatre dies... i comptava amb una certa estabilitat fins desembre -així m'ho va dir el cap de recursos humans (sic)- i els ingressos corresponents... si és cert el que em va dir el company, puc trobar-me el 10 d'octubre cobrant 250 eurus... i com visc amb aquest sou?
en canvi, lluny de preocupar-me excessivament, cosa que se suposa que hauria de fer, em vaig alegrar de poder tenir aquests dies lliures per estar amb els gatets i per fer un desitjat viatge de vacances que havíem previst i ajornat...
ahir vaig trucar a la ett per saber quina informació tenien, quina previsió de feina... no en sabien res i em van dir que s'informarien i em dirien alguna cosa: encara espero...
ja entenc que el cap de personal, els treballadors de la ett, tots plegats tenen altre feina que pensar en els meus problemes de subsistència i que no sóc res més que un nom en una llista... però tinc la impressió que no fan la seva feina ben feta; després es queixaran que els treballadors no compleixen, que falten a la feina o canvien sense avisar, que no entenen com som així de malagraits... i en època de crisi!!!
però està clar que si ells no em tenen en compte, jo no tinc perquè tenir en compte les seves necessitats... quid pro quo; no puc demanar la baixa voluntària perquè no tindria dret a atur... i he d'esperar que uns i altres es facin càrreg mentalment de la meva situació i tinguin la generositat de, si no compten amb mi, fer-mo saber abans del dia 20... perquè si és més tard, no tindré burocràticament temps de moure papers per cobrar el mes que ve...
feina mal feta en una espanya esplèndida i victoriosa... una espanya que demostrarà que estem preparats (rodriguez sapatero dixit) per afrontar la crisi...
feina tant mal feta com la dels mecànics de manteniment de les màquines on jo em jugo la pell cada dia que treballo; aquestes màquines tenen unes pantalles de plàstic de seguretat per evitar que les manipulis (netegis) o que t'esquitxin amb oli roent... diumenge, anant de bòlit veig una màquina aturada - una d'important que no pot estar-hi -; m'aturo, espero, observo... no funciona, aixeco la tapa de seguretat... i comença a funcionar esclatant l'oli en direcció a mi... una reacció instintiva em va fer posar el braç protegint-me la cara...
els senyor mecànics de manteniment (dos d'ells representants sindicals i amb tasques de seguretat laboral) havien eliminat el dispositiu de seguretat...
la feina ben feta no té futur...
o si...
el meu gatet petit, va tenir venada culinària i va preparar les postres d'ahir per sopar: postres llamineres! ell si que si s'hi posa, és per fer-ho bé!!!
dissabte, 6 / setembre / 2008
com les onades (II)
Hem tornat a Sant Pere Pescador. Tercera vegada de platja per mi, segona amb els gatets.
Dubtàvem d'anar-hi: feia calor xafogosa però el cel semblava insegur... els he demanat si volien que anéssim a empúries... jo tenia ganes de trepitjar un altre escenari però no he sabut trobar l'accés... m'han canviat el que jo feia servir i no he volgut perdre més temps provant draçeres...
S'hi estava bé a la platja: encara menys gent que abans d'ahir; no hi hem vist el sol (a sobre nostre els núvols no eren tan clars com els que es veuen a la foto enfocant al sud...)
menys vent però onades més grosses... el gatet gran volia lliscar-hi, saltar-les, jugar-hi...
ho hem fet refiant-nos d'una bandera verda que hem vist en arribar ( a la poca estona, ni verda ni bandera...)
hem constatat que efectivament els gats devem fer por a les meduses perquè cap ha gosat apropar-se
després... onades llargues, escumoses... amarant l'arena com només ho fa un amant, desfent lletres i senyals i endolcint les arestes...
onades llargues i vigoroses... que deixaven una estela propícia per rebre els grans de sorra que portava el vent...
jugant a fer i desfer, jugant a escriure amb les mans, amb els peus, jugant a què el mar jugués a desfer-nos missatges i refer-los de veu... jugant a mirar d'entendre la vida lúdicament...
i mentres, el gatet petit, més artista, més pacient... creant pous i ponts estelats... buscant el sentit a les coses i a les paraules... també jugant...
ens hem acomiadat de la platja, si més no fins dimarts... mecatxis... els gatets es fan grans... per moments... i això que encara són petits...
a vegades, m'agradaria (egoistament) aturar el temps una mica...
dijous, 4 / setembre / 2008
com les onades
com les onades
ens deixem anar
on ens porta el vent
del nostre temps
abraçant-nos
somrients o no
ens amarem
amb sentiments
el gatot
Ahir, els gatets i jo, vam anar a la platja. Altres anys anàvem quasi sempre a Pals, tocant a la platja del racó de Begur. Ahir vam voler veure el Montgrí des de l'altre costat.
A la dreta ens quedava la silueta del Montgrí a l'horitzó. Una platja gran i ampla, de sorra fina, amb dunes a l'esquena. Poqueta gent, molt de vent i molta tranquil·litat.
Cymbaline - Pink Floyd
És el segon dia de platja per a mi. El primer, va ser molts quilómetres al sud... però ahir quasi m'hi trobava...
A Sant Pere Pescador, els gatets poden caminar força tros sense que l'aigua els cobreixi. Ens vam poder capbussar a les onades i sentir-nos aquí i allà...
Darrera... espai per correr, jugar, fer la primera prova de fer volar un estel de dues cordes (massa vent per mantenir-lo a l'aire i fer-li la foto...)
A dalt... castells de núvols...
Anant cap allà, els gatets van fer la migdiada. En tornant, cap al tard, no paraven:
-"on som ara?"
-ara sortim de Sant Pere i entrem a l'Armentera
-"i ara... on som ara?"
-ara som a Vilademat... una amiga del pare viu aquí
-"i quan falta per arribar a casa?"
-hem d'anar fins a la nacional, després fer un trocet, agafar l'autopista a girona nord i sortir a girona sud... potser...
-"35 minuts?"
-potser 20 o 25
i el gatet gran que sovint està al seu món i li costa xerrar... va engegar el procés de l'expressió oral i es va passar els 25 minuts explicant el que no havia xerrat en tres dies! em sembla que s'ho van passar bé encara que hi vam estar poca estona i que no vam fer cap extra costós...
vam quedar arrebossats de sorra fina, d'aigua salada, de vent, d'aiguamolls, de records passats i futurs... em sembla que avui faré llibrets de llom per dinar!
dilluns, 1 / setembre / 2008
ei, va... tornem-hi?
aquesta nit hem anat feinejant... amb una certa tranquil·litat...
quan portàvem mitja jornada hem aturat màquines i ens hem trobat treballadores i treballadors a una sala que fa "com de" menjador; una de les companyes plega per començar a una feina més estable, amb més continuïtat, amb un horari més normal... hem fet una mica de pica pica i una aturada de deu minuts s'ha convertit en mitja horeta llarga, llarga... :)
després he tornat al meu lloc: una sala amb deu màquines-robots-autòmates que he de fregar, acaronar, netejar i que cada una té la seva particularitat... els hi posava les mans entre les mandíbules roents... pensava, ara et mossegarà... però no, em deixava fer... i jo anava fent mecànicament com una màquina més...
i m'he sorprès altra cop, com en altres feines anteriors, cantant, canturrejant entre l'estrèpit d'explosions hidràuliques i pneumàtiques, cançons de serrat que encara em diuen molt del que penso i del que sento, del com seré algun dia quan sigui gran...
i m'he sentit a gust... he pensat que aquest matí tornen els gatets per quedar-se dues setmanes... he pensat que potser no podrem fer tot el que voldríem poder fer... he pensat que m'agrada sentir-me estimat i estimant... i sentir-m'hi i au...
he pensat que voldria saber i poder entendre i entendrem, però que potser tampoc cal entre-ho tot i que ja m'està bé sentir i fer sentir... he pensat que voldria que els americans posessin ja a disposició de tothom la màquina de teletransportar... i que en lloc de sortir a fer el cigarro, pogués entrar a un llit llunyà a fer quatre carícies i quatre petons i quatre llepades.... i prou, que hauria de tornar a la feina!!!! i he pensat que no sé si val més que no hi sigui la màquina de teletransportar perquè potser no hauria tornat a la sala de màquines i m'hauria quedat a aquell llit...
i anava cantant serrat, i sabina, i aute, i ana belen, i sopa de cabra, i ... rollings...
THE ROLLING STONES - "FOOL TO CRY"
i quan me n'he adonat... eren tres quarts i mig de cinc i s'havia acabat el menjar de les meves autòmates-màquines-robots i n'havia de preparar un altre i correm-hi tots i ha estat un no parar fins que s'han fet les 6 menys 5 minuts i he vist que, sense parar, havia tingut temps de fer-ho tot...
i ha arribat el relleu del matí, els que són d'empresa i aquesta setmana van de matins, i quan he vist l'encarregada li he dit: "...que bueno que viniste..." (amb accent argentí); i m'ha agradat veure que somreia i que potser li he donat una excusa per tenir un bon inici de matí (ja arribarà algun amb la bata blanca per espatllar-li...) i he anat a canviar-me la roba, i he agafat el cotxe encara -altra cop- negra nit, i he posat els rollings i he conduit fumant un cigarret amb la finestra oberta i sentint-me... bé
quan portàvem mitja jornada hem aturat màquines i ens hem trobat treballadores i treballadors a una sala que fa "com de" menjador; una de les companyes plega per començar a una feina més estable, amb més continuïtat, amb un horari més normal... hem fet una mica de pica pica i una aturada de deu minuts s'ha convertit en mitja horeta llarga, llarga... :)
després he tornat al meu lloc: una sala amb deu màquines-robots-autòmates que he de fregar, acaronar, netejar i que cada una té la seva particularitat... els hi posava les mans entre les mandíbules roents... pensava, ara et mossegarà... però no, em deixava fer... i jo anava fent mecànicament com una màquina més...
i m'he sorprès altra cop, com en altres feines anteriors, cantant, canturrejant entre l'estrèpit d'explosions hidràuliques i pneumàtiques, cançons de serrat que encara em diuen molt del que penso i del que sento, del com seré algun dia quan sigui gran...
i m'he sentit a gust... he pensat que aquest matí tornen els gatets per quedar-se dues setmanes... he pensat que potser no podrem fer tot el que voldríem poder fer... he pensat que m'agrada sentir-me estimat i estimant... i sentir-m'hi i au...
he pensat que voldria saber i poder entendre i entendrem, però que potser tampoc cal entre-ho tot i que ja m'està bé sentir i fer sentir... he pensat que voldria que els americans posessin ja a disposició de tothom la màquina de teletransportar... i que en lloc de sortir a fer el cigarro, pogués entrar a un llit llunyà a fer quatre carícies i quatre petons i quatre llepades.... i prou, que hauria de tornar a la feina!!!! i he pensat que no sé si val més que no hi sigui la màquina de teletransportar perquè potser no hauria tornat a la sala de màquines i m'hauria quedat a aquell llit...
i anava cantant serrat, i sabina, i aute, i ana belen, i sopa de cabra, i ... rollings...
THE ROLLING STONES - "FOOL TO CRY"
i quan me n'he adonat... eren tres quarts i mig de cinc i s'havia acabat el menjar de les meves autòmates-màquines-robots i n'havia de preparar un altre i correm-hi tots i ha estat un no parar fins que s'han fet les 6 menys 5 minuts i he vist que, sense parar, havia tingut temps de fer-ho tot...
i ha arribat el relleu del matí, els que són d'empresa i aquesta setmana van de matins, i quan he vist l'encarregada li he dit: "...que bueno que viniste..." (amb accent argentí); i m'ha agradat veure que somreia i que potser li he donat una excusa per tenir un bon inici de matí (ja arribarà algun amb la bata blanca per espatllar-li...) i he anat a canviar-me la roba, i he agafat el cotxe encara -altra cop- negra nit, i he posat els rollings i he conduit fumant un cigarret amb la finestra oberta i sentint-me... bé
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
