el gatot

mig pa i un llibre

2012-01-30T19:58:00.000+01:00

M'ha arribat per correu i l'he buscat a la xarxa. L'he trobat, suposo que originariament a Rus Lector. Des d'aquell blog he arribat al document original, més extens, a issuu.

És el que va dir Federico García Lorca el dia de la inauguració de la biblioteca del seu poble, Fuentevaqueros.

Quants polítics actuals firmarien aquestes paraules?

I el resum:

Septiembre 1931. Federico García Lorca. Fuentevaqueros.

"Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí. ‘Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre’, piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía. Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.

Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, que son infinitos, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.

No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.

Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan o con unas frutas, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?

¡Libros! ¡Libros! Hace aquí una palabra mágica que equivale a decir: "Amor, Amor", y que deberían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras. Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, (padre de la revolución rusa mucho más que Lenin), estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía:

"¡Envíenme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!".

Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.

Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más importantes de Europa, que el lema de la República debe ser:"Cultura", porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en los que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz..."

Em sembla, però, que ens hem begut l'enteniment... Quasi cent anys i que poc hem avançat!

aprendre

2012-01-29T16:31:00.000+01:00

Google està fent canvis. Tothom que té un compte a gmail, o a google+, o a blogspot o a youtube (o a altres aplicacions de l'empresa) haurà rebut missatges de google sobre les noves polítiques de privacitat de l'empresa i dels seus productes, que seran vigents a partir d'1 de març de 2012. Si es vol seguir usant aquests productes, caldrà acceptar la nova política de privacitat.

Però no només això. El cercador de google s'ha imposat com el més utilitzat i el més eficient degut a la seva estructura interna i a la manera d'aconseguir presentar els resultats més rellevants per a la cerca realitzada. Ara, google fa un pas més. No només presentarà resultats de cerca segons la rellevància, sinó que a més els casarà amb les preferències que hem demostrat vinculant els nostres interessos de cerca en qualsevol dels aplicatius que controlen.

Això, que es pot vendre com un gran avenç en l'eficàcia de donar-nos servei, és també una forma de no presentar-nos la informació que google creu que no és pertinent: en ras, google decidirà per nosaltres què volem o que no volem veure.

En els propers dies, prepararé un document amb orientacions molt senzilles de com aconseguir fer funcionar google a l'antiga. Les eines hi són però no quedaran evidents a primer cop d'ull.

A tall de prova, per qui hi tingui curiositat, proveu de fer una cerca sobre un tema determinat des del vostre ordinador i amb el compte activat. Després feu la mateixa cerca des de l'ordinador de la feina -per exemple- si és que des d'allí no useu habitualment el compte de google. Veureu la diferència.

El document promès, d'aquí uns dies.

Estava pensant en tot això. Pensava també en com fer arribar de forma fàcil informació, mètode, habilitats als meus fills. Quina és la informació pertinent i quina la necessària o totes dues coses alhora?

He començat per una cosa que havia de fer però que sempre anava deixant perquè no pensava prioritària: endreçar racionalment els seus armaris de roba. Segurament a qui passi per aquí li semblarà una ximpleria. Però per funcionar correctament els humans necessitem un cert ordre. I alguns humans més que no pas d'altres. Ordre en la roba, en el menjar, en els horaris. I en segona instància, tenir un "calendari/horari" a mà que ens permeti seguir aquest ordre o incloure-hi un desordre endreçat i previst. Alguns podem mantenir una certa agenda mental. Per altres és impossible. I quan és impossible cal tenir algun instrument que ens ajudi.

Recordar a curt termini i a llarg termini. Establir com a guia el que ja sabem per costum. Però que per costum ens solem saltar.

Com accedim a la informació que ens interessa, i quines eines tenim per fer-ho? Som persones diferents. El que per un és una collonada, per un altre pot ser un entrebanc on quedar encallat quatre o cinc dies.

Repasso això que he escrit. Em sembla que pot semblar que no té ni cap ni peus. Per mi en té. I ho publico per recordar-me que he d'acabar aquest document.

I ho publico per recordar-me que tinc molta feina a fer a casa. I no adormir-me.

en calma

2012-01-28T18:42:00.001+01:00

Vist d'aprop impressiona; a una certa distància té molt d'encant.

He resseguit les llambordes del barri vell. Volia anar a veure què tenien sobre el tema a context. M'he aturat a contemplar el campanar de Sant Fèlix.

Context encara era tancat i m'hauria hagut d'esperar una hora. He desfet el camí i m'he aturat a dos locals: don cogollo i la condoneria. Grana i lubricant. "Te'l embolico per regal?" No cal. La dependenta és molt simpàtica i agradable.

Darrera parada: can Geli. Si algun llibre no es troba a Girona, segur que a can Geli el tenen.

Potser cap el tard tornaré a context. No tanquen fins la una i és un local molt agradable.

entendre i comprendre

2012-01-28T00:22:00.000+01:00

Una guia diu:

"entenc quan parles,
però comprenc molt més quan escrius"

Per mi no sempre és així. Ni sempre és el contrari.

Avui, hauria necessitat parlar o llegir algú més. Però no sempre estem disponibles. Miraré si dormint ho veig més clar.

AS

2012-01-27T22:23:00.001+01:00

Els darrers mesos he après a cercar informació, a triar-la, a validar quina informació era pertinent a la cerca i quina no. A entendre la pregunta i aprendre a respondre-la. A fer actes de comunicació.

Les darreres 36 hores he estat jo que m'he fet preguntes: què és? com es manifesta? com treballa un cervell no neurotípic? què puc fer i quines eines puc usar?

A estones d'ahir, de la nit o d'avui, m'he quedat intentant visualitzar les situacions des de la seva mirada. He passat de llegir informació i empapar-me a provar de comprendre. Moltes reaccions dels darrers anys les he entès en un moment. I m'he maleït els ossos per no haver-me'n adonat.

Vaig trobar una explicació que em sembla molt gràfica: "les persones amb AS no tenen cap malaltia, no es poden curar; simplement són i pensen diferent. És com si el cervell dels neurotípics funcionessin amb windows i el cervell dels AS funcionés amb mac: algunes coses les llegiran igual però altres seran totalment indesxifrables".

El problema és que la majoria de persones són neurotípiques. Tota la comunicació social (aprenentatge, relacions personals, relacions socials i laborals) es basen en "windows". I els que funcionen amb mac, es "perden" bona part de les oportunitats, de les capacitats i de les possibilitats.

Per sort, en informàtica, s'han anat solucionant les compatibilitats. I per desgràcia, a la vida presencial, les persones amb AS tenen i troben molts conflictes derivats de la incomprensió i de la diferència. També de la burla i de la ignorància.

He de refer molt de camí. No em considerava un mal pare. Però, des de la ignorància, no he fet el que calia. No n'hi havia prou amb recolzar i tenir paciència. Ni amb ser rigorós. Ni amb ser carinyós. Vaig ser sord i cec al cervell AS. Ara començo a trobar eines, guies, mètodes, per entendre i per ajudar. Per desxifrar el codi windows a mac. Perquè mac no s'enfadi i no se senti tant sol.

premonicions

2012-01-26T22:46:00.000+01:00

ahir a la nit escrivia:

si la lletra puc llegir, amb la lletra tinc imatge

Avui ens han fet preguntes i ens han donat respostes. En poc menys de mitja hora ho ha tingut clar.

M'he quedat de pedra.

He estat buscant informació. No té tractament. Acceptar i entendre una comunicació diferent. Incapacitat de reconèixer senyals no verbals. Ceguesa mental. Neurotípics i neurodiversos.

Ara ja sé el que és. I no sé com no me'n he adonat abans.

També jo estava cec. Ja he acceptat. Ara, cal que aprengui una altra comunicació.

No puc dormir. Ell dorm tranquil·lament.

Quantes vegades l'he renyat pensant que em prenia el número? De fet no ho entenia, ara ho sé. I jo no l'entenia a ell. Ens han dit que hem de fer una primera sessió nosaltres. Serà llarga, avisen. He de buscar la memòria del 2003. Recuperar una franja que no recordo. Trobar fotos, vídeos, parlar amb la mestra. S'estimaven molt ell i la R.M. Quan va morir el pare de la R.M. ell va tenir una reacció sincera i massa adulta. Així ho vam pensar. Era... la seva forma, la seva visió. Jo no puc distingir les O obertes de les tancades. No estic capacitat. Miro de posar-me a la seva pell. Un món sense pistes. Ell no es pot posar a la meva pell. No podrà mai.

Dorm tranquil. S'esforça a fer bé coses que no entén. Avui hem resolt un problema de mates. No he volgut anar per la via ràpida. Sempre complico les coses. Però hem estat tres quarts fent números tots dos. Amb paciència. Explicant pas a pas. I no ens hem renyat. Ni avorrit ni cansat. Hem d'aprendre a fer que les preguntes siguin clares. N'aprendrem. N'aprendré.

despertars

2012-01-25T23:00:00.000+01:00

cos

Dilluns em va despertar la ràdio. La vaig sentir potser perquè estava pendent. Cap al vespre ja tenia mòbil nou. Era una incògnita la intensitat de la vibració i la tonada triada. Dimarts al matí ni vaig notar la vibració ni vaig sentir la tonada. Em va despertar la ràdio quan feia tres quarts d'hora que sonava. Vaig arribar 2 minuts tard però sense temps de dutxar-me ni esmorzar. La nit passada vaig deixar el mòbil sobre la capçalera. Aquest matí he sentit la tonada i la vibració sense tenir l'aparell en contacte amb el cos.

pensament

Faig tot el possible per no ser agradable ni sociable. Reconec a toro passat que no m'interessa socialitzar-me. No em cal posar-hi remei fins demà. Assèpticament tractable. Observo. Només l'entorn és agradable. Covo expressar una il·lusió.

lletra

si la lletra puc llegir, amb la lletra tinc imatge

realitat

el barça guanya dos a zero a la mitja part. Jo ni guanyo ni perdo: no jugo.

Espero que arribi l'hivern.

Llibres lliures

2012-01-24T22:32:00.002+01:00

Les biblioteques, o el personal que hi treballa o el que no hi treballa però se les estima, fa temps que lliuren una batalla no gaire mediatitzada contra un corrent que vol fer imposar el pagament -a les biblioteques- sobre els llibres deixats que duria inexorablement a haver de cobrar, al final, als usuaris.

Raons per oposar-s'hi.

Aquests dies i aquests temps que vivim en què sembla que només s'hagi de parlar de SOPA i de FBI, en aquests dies que només se sent parlar de retallades i quan es parla d'inversions és per cobrar-les als ciutadans, encara queden projectes romàntics.

Ja fa anys que google va encetar un projecte: donar vida nova a la idea primera de la primera enciclopèdia, el google books. Clar que existeix i amb prou èxit la wikipèdia. Però el somni de google era digitalitzar tot el saber ja publicat i posar-lo a l'abast públic. Van forjar un pla amb la col·laboració de les principals biblioteques nord-americanes (on les lleis sobre drets d'autor són una mica menys restrictives que a Europa) i després es van aventurar a convidar a participar-hi biblioteques de tot el món.

Bàsicament es tractava que google oferia la tècnica i el compromís de digitalitzar els llibres, i les biblioteques decidien quines obres es podien oferir a text complet perquè no infringien cap llei de drets d'autor a nivell local.

El problema va venir perquè google pretenia "mostrar" en obert fragments de les obres sobre les quals els drets d'autor encara eren vigents (això ho permet la llei americana). Però per poder mostrar fragments triats pels usuaris, calia que digitalitzessin tota l'obra. La digitalització d'obres completes encara que només es mostressin com a fragments, va ser causa de litigis judicials que encara duren. Els demandants argumenten que la digitalització completa, ja és una forma de reproducció o de còpia.

Amb tot, el projecte de google books continua endavant i els que estimem els llibres estem d'enhorabona: hathitrust digital library, és la biblioteca digital -l'aparador per entendre'ns de la xarxa de biblioteques que s'han involucrat en el projecte- on es poden fer consultes sobre un total de 10 milions de llibres digitalitzats en diferents llengües (també en català). D'aquest total, 3 milions de llibres es mostren a text complet. Gratis i legal. Si teniu curiositat per alguna obra exhaurida o per algun clàssic, no cal que el compreu amb l'e-book: aneu primer a veure si la biblioteca digital us el deixa de franc.

Mentres, jo miraré de posar ordre a la meva modesta, desendreçada i dispersa col·lecció.

vola, ocellet

2012-01-24T00:23:00.002+01:00

Vaig conèixer una noia fa molts anys que semblava un vailetot. Ens vam conèixer tímidament a la porta d'una facultat i després vam coincidir dos o tres vegades en diversos indrets. Potser perquè estàvem sols -allí- i ens reconeixíem ens vam apropar. Ens vam saludar. Ens vam presentar d'alguna manera, poc convencional, i vam començar a parlar. Després vam compartir apunts i birres i copes de vi blanc i vam parlar de filosofia i de política i de colors i de llibres. I un dia em va dir que el que més li agradava era gatejar. I aquella gateta que es saltava les classes de fisiologia i de bioquímica per gatejar les pedres que vorejaven la llera del Guadalquivir al seu pas per la ciutat "llana i sultana", va trobar un matí un ocellet mig asfixiat per la calor i amb el bec de dalt massa llarg. La vaig trobar pel carrer, camí de la facultat, amb l'ocellet entre les mans. Tenia els ulls envermellits, plorosos. L'ocellet se li moria. I ella, que era gateta, el plorava.

Ara, que hi penso, vull recordar que va ser la segona dona natural que vaig conèixer. I dic conèixer en el sentit més complert com a home: pensament, sensacions, conductes i contactes.

Penso que no és fàcil conèixer persones naturals. Sense artificis. En cinquanta anys potser n'he conegut ... cinc?

(Quan escric persones naturals ho entenc com a persones sense artificis... persones que si t'hi apropes et permeten noblement la sinceritat. No és una qualitat ni una capacitat corrent.)

I ara em pregunto si ha valgut la pena conèixer i tenir relació i relacions amb més de dos o tres mil persones per haver pogut conèixer només cinc persones naturals?

Totes han estat diferents. Perquè els éssers vius som tots irrepetibles. Moltes vegades m'he preguntat què hauria passat si hagués dedicat el temps i el coneixement a pensar en els diners enlloc de pensar en les relacions. La conclusió -la tinc clara- és que ara seria ric materialment.

He preferit -i ha estat la meva tria- escoltar la veu, la pell i el pensament de les persones. De vegades m'he equivocat. De vegades s'han equivocat. No hi ha raó més enllà del sentiment.

I el sentiment em diu que sóc l'home més ric del món. Justament, les persones que vaig triar estimar -i les que pugui triar encara- m'han donat tot allò que no tenia. Tot allò que no sabia ni podia imaginar.

Molt més enllà de polítiques, gestions, argumentacions, filolòquies... molt més enllà de l'art i de la quotidianitat. Vida, sentida i viscuda. Només vida. Però molta vida!

avions a la panxa

2012-01-23T20:08:00.001+01:00

Recordo el meu primer vol a Madrid. De fet, l'he recordat aquest matí mentre feia una pausa a la feina. De primer, he tingut la sensació: el cel net, el sol brillant però prudent i l'aire molt respirable. Després el record. Una barreja de nervis, de sensacions noves, d'una olor peculiar a l'avió (si penso en olors particulars que es repeteixen em venen al cap les escoles bressol, els hospitals i els avions... ), de mirar-ho tot amb ulls molt oberts... i el record de la sensació d'enlairar-se, de no tocar terra; després aquell mar de núvols sota nostre...

Aquest matí m'han vingut el record i les sensacions.

Després, quan he sortit a esmorzar he sortit volgudament sol. Torno a ser molt sociable a la feina però les estones d'esbarjo són meves. Ni sóc cap ONG ni em cal que ningú em faci aquest paper. I a la feina no hi ha amics. Potser amb el temps n'hi haurà. Però ara per ara hi ha coneguts amb qui es comparteixen moltes hores.

Portem quasi el primer mes de canvis importants pel que fa al mètode de treball. Els caps em van dir que em tocava "liderar" el projecte. Em sentia capacitat per fer-ho però també em feia por la reacció de la gent. En aquests vint-i-tres dies he tingut moltes demandes d'ajut i cap enfrontament. Miro de solucionar problemes i em sembla que els companys entenen el meu paper. No sóc cap líder. Ni ho vull ser. Treballem a un ritme prou accelerat i apaguem focs quan s'encenen. I encara em queda temps per sortir a respirar, mirar-me els avions que pinten el cel i notar els que es belluguen per la meva panxa.

aut - out

2012-01-22T23:41:00.002+01:00

Utilitzo les eines que tinc a l'abast. La primera el carinyo natural i, obligadament, el carinyo conscient. No tinc encara cap manual ni cap guia. No sé si n'hi ha. Uso les eines que he descobert les darreres setmanes per trobar informació no visible. Trobo, com era previsible, massa informació no procedent. Ho he fet sense la dedicació temporal que cal. Sense la concentració que cal. Avui era prioritari compartir temps.

Em van parlar fa uns dies d'uns possibles indicadors d'un trastorn en un gatet. Tant possibles com per prescriure un canvi de professional. He estat més atent als gestos, a les accions i reaccions.

Aplico a casa el que sé en la manca d'atenció i de concentració, en la manca d'assoliment d'hàbits i responsabilitats. En el que podria ser una manca de coneixement d'habilitats quotidianes que es donaven per assolides. O en una desmemòria d'elles. Em preocupa. Però fem la vida de dia a dia. Tornem a incidir en frenar la velocitat de fer les coses. Procuro expressar-me de forma que no sigui cap retret. Observo. El vull ajudar ara perquè no tingui més problemes més endavant. Ell no sembla ser conscient de cap problema. És bastant feliç.

Respirem. Veiem tele. Riem acudits i situacions. Sopem. Veus com ho sé fer? -em diu-.

Estic content que ho facis... i que sàpigues que ho pots fer en això i en tot.

Els hi he demanat que em despertin si no sento la ràdio. El vibrador del mòbil no funciona. Quan era jove vaig aconseguir despertar-me a l'hora que volia per autoconvenciment. Avui, ho hauré de tornar a provar.

Ara sí

2012-01-21T23:40:00.002+01:00

S'acaba el dia i avui la nit no és feixuga. Els gatets -serà avui el darrer dia d'anomenar-los així?- ja són al llit. Hem vist a la TV una pinícula d'animació d'uns micos astronautes. S'ho han passat bé i jo també amb ells.

A la tarda, a primera hora, hem passat per una carretera que hi toca tant poc el sol que es fa molsa al bell mig. Era ben bé un bosc encantat a quinze minuts de casa. El petit s'ha quedat a casa d'un amic a passar la tarda per fer deures i jugar. He tornat amb el gran que prefereix anar darrera al cotxe. Li mirava els ulls i veia els meus. Li mirava els gestos i veia els meus.

És molt carinyós i molt bandarra. I em sembla que començo a entendre el que van patir els meus pares.

Però ara, la nit és fosca. La casa està caldejada. I tots hem de descansar.

s'ha acabat... (continuarà...)

2012-01-21T15:20:00.001+01:00

Per fi s'ha acabat -quasi- el semestre. Estic content d'haver-lo acabat havent-me presentat a totes les pac's i a totes les proves d'avaluació. L'esforç ha estat important i la dedicació també. Ara tinc dues setmanes de descans a l'espera de les notes i una altra per decidir de què em matriculo pel proper semestre. Quan he sortit de casa els menuts m'han desitjat sort. Podia haver-ne tingut una mica més perquè portava millor preparats altres temes. Però la nota importa poc.

Ara ens podrem dedicar amb més intensitat a les coses de cada dia. La feina no afluixa i em demanen més. Els gatets no em demanen però sé que he d'estar més amb ells i per ells. Jo em demano molt i he de demanar-me menys en segons què i més en segons què altre. Obro els porticons perquè corri l'aire i entri el sol.

És bon moment per comprar pintura. Per fer neteja. Per arreglar la selva. Per tornar a cuinar la vida amb tots els ingredients que tenim a mà. I els que no tenim, sortir a buscar-los.

sorpreses, dubtes, solucions i no

2012-01-19T23:55:00.000+01:00

Em truquen a mitja tarda. No m'ho esperava i ha estat una sorpresa. D'entrada no he reconegut la veu, en part perquè la pila del amplificador del telèfon s'està esgotant i en part perquè feia molt que no la sentia. Ha estat una alegria que no he sabut demostrar. Ens hem posat al dia del nostre dia a dia o de part de com ens van les coses. No ens hem preguntat el que no calia.

Feia setmanes que es preguntava perquè no l'engegava a la merda amb un redundant i directe: "saps què, vest-en a la merda i no m'emprenyis més". Segurament és que per natura o per estudis (o per reflexions psicoanalítiques, o per por, o per inseguretat, o per prudència, o per tot alhora) no sabia, no volia o no podia expressar-se. I quan podia, la cagava. Sí. Li sortia molt bé fer volar coloms. Però quan es deixava anar a plena sinceritat, li sortia la vena més xunga.

Un dia es va preguntar si era massoca. I va convenir que no. Va pensar que ja en tenia prou de tanta innusέnsiə. Perquè no és veritat que qui està exempt de culpa no faci mal.

Entrant a veure qui em visita he vist que algú ha anat a unes carícies i manyagues de fa quasi tres anys. Ja no recordava com de bé em va anar en aquell moment recuperar el massatge interior i la capacitat d'autosuggestió. Estic decebut d'algunes persones -que probablement per culpa meva- havia imaginat d'una altra manera. Sobretot estic decebut de mi; de no haver-me adonat del autoengany. Està bé, molt bé, poder anar a la cara fosca de la lluna i tornar. Com deia fa uns dies ni som horribles ni meravellosos. Quan ho vaig escriure estava mig trist. Avui ho puc tornar a escriure mig alegre.

Sóc, ho sé, patidor de mena. I els sentiments em maten. I tot i saber-ho, o potser per això, torno a tenir les brides del meu cervell. I per sort he recuperat com acaronar-lo.

Una sola expressió podia fer que el temps tornés 15 anys enrere. Era possible que es tornés a repetir tot?

Només calia tenir consciència d'haver errat en confiar en determinades persones. Només es pot confiar del tot en altre si aquest altre et torna tota la confiança. No és confiar l'error. És la tria.

Encara a la tarda hi ha hagut una altra trucada inesperada, aquest cop al mòbil. No sentia cap emoció ni cap emoció he tramés volgudament. No. Tampoc jo sóc innocent del tot.

Abans de pensar en imaginar-me domesticant emocions em vaig sorprendre no sentint dolor. Sé que fa molt que veia la realitat que no volia veure. No és fàcil dir a algú que ja no t'agrada la seva forma de ser perquè no és com creies. És l'altra que t'ha enganyat? Era jo mateix que no ho volia veure? Tant se val. Ai adéu, cara bonica.

Li agradava viure entre dos mons i no li calia triar. Ja estava bé així perquè un compensava l'altre. I no s'havia de fer responsable ni de l'un ni de l'altre. Era la vida triada. Era la seva llibertat.

Estic content perquè és dijous. M'agraden els dijous com m'agraden les tonalitats del taronja. Estic content perquè els gatets són a casa. Perquè les coses de la feina i els estudis em van bé en plena crisi (ja tremolo pensant quan s'acabi la crisi...) i perquè estic feliç sense necessitat i sense rancúnia; sense enveja i amb ganes. Ni tan sols em faig retrets d'haver mimetitzat. Era el que sentia. M'he de castigar per haver-me deixat desbocar? No. No em cal castigar-me per això. Sense orgull -que l'avorreixo-, sense esperar i amb els ulls oberts a tres metres a la rodona.

Estic content també, perquè hi ha trucades que donen vida.

treballar, estudiar, viure, desitjar

2012-01-19T01:39:00.001+01:00

Tots coneixem la sensació que queda després d'un gran esforç. El que per algú és una muntanya, per un altre és una fotesa. Però la sensació d'haver gastat energies és comuna. I la sensació d'estar tant cansat que no pots descansar probablement tothom l'ha experimentat en algun moment o la experimentarà en algun moment.

Avui em sento com el Barça. No sé si he tingut èxit en l'examen d'avui i no ho sabré fins d'aquí massa dies per mi. N'he sortit content. Però encara em queda la tornada. No em preocupa massa aprovar o no fer-ho. Estic gaudint d'aprendre. Alguna persona amb qui n'he parlat en aquests termes, al·lucina. I jo al·lucino de què no ho entenguin.

Avui he sortit content i cansat. Tinc dos dies per tornar a preparar-me per una altra competició.

Quan he arribat a la Facultat d'Econòmiques he trobat dues companyes de feina que ja se'n anaven. Després, quan esperava per entrar n'he trobat una altra que s'examinava a la mateixa aula que jo. Aquesta darrera és vint anys més jove. No sé, pel que m'ha dit, perquè segueix estudiant... jo li parlava de les ganes que tinc d'aprendre i ella... flipant mandarines! Clar que ella amb vint anys menys, té un sou d'un 40% més que el meu. És una bona noia, amb títol i que s'ha guanyat el lloc honradament. Però amb poca il·lusió. Sembla aparentment una noia forta i decidida. Però la veig cansada. Ni puc ni vull fer-hi més proximitat. Em diu que el proper semestre potser es matricularà només d'una perquè pensa a casar-se. No entenc gaire el raonament però tampoc li demano.

Surto de la prova amb sensació de no haver-ho fet malament del tot. Amb possibilitats d'aprovar. Té poca importància. Però estic content. És una d'aquelles coses -com un somriure a deshores, com una trucada inesperada, com un comentari sorpresa- que alimenten l'estima. Saber que no ho fem malament no és "només" la percepció que en tenim nosaltres. Hi té a veure també la percepció aliena. I ajuda a viure.

El desig va per una altra drecera. I "hasta aquí puedo leer".

No sé perquè... m'ha vingut al cap la Mayra Gómez i l'"Un, dos, tres..."

dins

2012-01-18T00:20:00.001+01:00

A aquestes hores em sento cansat. Em fa mal l'esquena. Ja fa massa dies que el mòbil em diu: "temps restant per l'alarma: tres hores, quaranta minuts". I em desperto abans no soni. Fa sis dies que persegueixo amb el mòbil que algú que dóna o lloga massatges em doni -o llogui- hora. No hi ha manera de coincidir.

Hauria de posar-me al llit ara. Però demàavui tinc examen i sé que no he estudiat prou. He sabut trobar excuses, com sempre, per no dedicar prou temps al que calia. A estones penso si no és que ho faig expressament: posar-me al límit per demostrar-me que el fracàs era inevitable. A estones trobo una llumeneta. Em torno a engrescar i veig les tantes possibilitats de fer coses boniques per mi i per altres. I després, jo solet em dono l'alto i em dic que no cal voleiar tant que qui s'enlaira se la fot. I no em cal qui em digui que ho faig bé ni qui em digui que la cago.

Estaria bé, molt bé, mirar altres ulls i no trobar-hi dubtes.

És igual el resultat de l'examen. És igual el temps perdut.

Tinc un gladiol al cor.

veure les fulles sense perdre de vista el bosc

2012-01-16T23:37:00.000+01:00

A fora cau aigua amb prou més intensitat que no estava pronosticada. Tinc fred. I m'agradaria encendre la llar de foc però no vaig fer netejar la xemeneia.

No fa gaire comentava a un blog que fa molt de temps que em costa "desconnectar" del món amb una lectura. Sovint quan llegeixo trobo frases que em tornen a coses que m'inquieten o em preocupen. Com si allò hagués estat escrit pensant en mi encara que fos escrit fa cent anys o dos-cents. Entenc que hi ha persones a qui no els costa evadir-se de la realitat llegint. Entenc que hi ha persones a qui els hi costa llegir paper. I a altres els hi costa llegir digital. (per cert... he descobert una web on qui vulgui pot compartir els llibres que té... -compartir en el sentit de fer-se el seu arxiu bibliogràfic i que altres puguin veure'l o no- com qui fa un flickr o un tube però amb llibres. Es diu aNobii.)

Ahir pensava en això i pensava que no era bona idea posar-me a llegir ficció després d'haver estat llegint literatura científica. I tampoc volia pensar. El que havia de pensar ja ho havia girat del dret i del revés. I en vaig treure massa conclusions que no tinc ganes de compartir. El cas és que vaig assabentar-me que feien una pel·lícula de Dustin Hoffman (Last Chance Harvey). No sóc fan de Hoffman com no sóc fanàtic de res. Però penso que totes les pel·lícules on l'he vist, m'han interessat. Ahir a la nit em vaig disposar a veure una història normal, amb gent normal, que pot ser gent meravellosa o horrible. L'adjectiu va a estones, va a circumstàncies i va a conseqüència del que es fa i es deixa de fer. En un moment determinat del film l'home que interpreta Hoffman decideix "complir" però, per dignitat, només a mitges. Ella li diu: "va home, hi has d'anar, encara hi ets a temps... promete'm que hi aniràs". I ell li diu: "només hi aniré si tu hi vens amb mi".

En dues o tres ocasions em va caure alguna llàgrima. No sé si per ell -o per ella- o per mi. Vaig pensar a escriure immediatament. No. És mentida. Vaig pensar a fer una trucada i immediatament vaig decidir no fer-la. Després vaig pensar a escriure un post. I al cap de dues hores vaig esborrar tot el que no s'havia de publicar. Encara, de matinada, em va venir al cap la idea recurrent de no tornar a escriure mai més. I me'n vaig anar a dormir una estona.

Vaig sommiar. Veia la Emma Thompson dient: "si no em coneixes de res"... sóc una "cascarràbies"... "

Però veia una altra cara i un altre somriure.

Tinc un sac de sensacions, percepcions, sentiments i pensaments que es rebolquen, s'esgarrapen, es foten cops de colze i, de vegades, s'abracen. No he estat mai prenyat però en algun moment noto com si per dins em fotessin una guitza al ronyó o una altra al diafragma. No ho sé si les "patades" dels nonats són així. Però espero que no duri nou mesos.

M'evadeixo quan puc de la no realitat. La que he creat només per mi. Em miro la gent, tant meravellosa i tant horrible. Gent normal, com tu i com jo. I hi poso una cara sense expressió. Per no ser meravellós ni ser horrible. Encara que de vegades se m'escapi algun somriure. Està bé encantar-se amb alguna fulla i no perdre de vista el bosc.

fent amics

2012-01-14T16:53:00.001+01:00

Aviso: post a partir d'una lectura que ha fet i enllaçat la Mar des del seu facebook. L'enllaç a La Vanguardia aquí. Aquest és un post pensant en genèric: en els mestres i professors dels meus fills, en els que tinc a la UOC, en els que tenen els fills i filles d'amics i amigues. Si algú s'ho agafa com a cosa personal, és el seu problema. No el meu.

De les poques amistats que tinc algunes són del cercle de mestres i professors. De fet, constato que a la bloguesfera deuen ser majoria per golejada. I és que qualsevol que tingui una llicenciatura es pot presentar a opos d'ensenyament (o ara se'n diu educació¿ o se'n torna a dir ensenyament?).

Vagi d'entrada que solo malfiar-me de les estadístiques. I més quan venen d'entitats com la OCDE. Però posem que algun baròmetre cal prendre per saber si en uns llocs alguna cosa funciona millor que no pas en altres. En aquest cas, segons la OCDE el país on funciona millor l'ensenyament (on hi ha menys fracàs escolar) és Finlàndia.

Quedo sorprès en llegir que no hi ha diferència de sous entre professors finlandesos i catalans (o espanyols) però que sí hi ha una gran diferència entre els requisits demanats per ser mestre o professor a finlàndia o aquí. Allà han de dominar tres llengües (suec, finès i anglès) i han de tenir com a poc dues carreres. Sembla que entre altre altres coses, aquests coneixements "investeixen" d'autoritat els docents. A més, se'ls demana coneixements en pedagogia.

Si aquí els requisits fossin semblants (canviant evidentment les llengües), seguirien tant massificades les oposicions a mestre i/o professor?

Seria més respectada i reconeguda la figura del mestre/professor?

I el que és més important: serien més capaços mestres i professors d'atendre correctament "la diferència"?

Estic una mica cansat de sentir -i no d'ara, que ja fa molts anys- les converses monotemàtiques de mestres/professors sobre els punts que tenen, sobre els cursos de reciclatge i viatges d'intercanvi per aconseguir més punts, de la pressió que suporten, de les feines fora de casa... Estic una mica tip que cada partit que pugi al govern vulgui canviar tot el sistema educatiu, els calendaris, els noms... i en canvi no facin res efectiu per tenir un professorat més digne, una cultura més elevada i una incidència més gran en la forma de fer i de pensar dels alumnes.

Posats... potser caldrà mirar a Finlàndia. I ja posats, potser caldria que la sanitat i l'ensenyament no depenguessin dels quatre xixarel·los de torn que es creuen Déus perquè han fet carrera política (algun dia algú hauria d'aclarir quí ha pagat cursos a ESADE's varies a aquests que fan carrera política) i que els pressupostos en aquestes matèries fossin intocables.

Si volen retallar, perquè no retallen l'exèrcit, les pensions vitalicies i els sous i indemnitzacions dels dirigents d'entitats privades i públiques? Els darrers mesos s'ha parlat dels sous i dietes dels dirigents de la banca, que sí... que n'hi ha per llogar-hi cadires. Però i totes les empreses "semi-públiques" on van a parar els dinosaures de la política? Elèctriques, petrolieres, financeres, fundacions...

Ja veus Mar, si donava per pensar aquest escrit...

i ja quasi som demà... sabadu!

2012-01-13T19:01:00.002+01:00

nossa nossa. Michel Teló

Vaig veure a algun blog -però no sé a quin- que algú va començar l'any amb aquesta cançó. Ahir, quan vaig recollir els gatets a escola, es van passant tot el camí cap a casa cantant-la.

Potser serà la banda sonora de l'estudi del cap de setmana... o de les estones d'esbarjo.

"Nossa, nossa, assim você me mata
Ai se eu te pego, ai ai se eu te pego,
Delícia, delícia, assim vocè me mata,
Ai se eu te pego, ai ai se eu te pego,

Sábado na balada
A galera començou a dançar
E passou a menina mais linda
Tomei coragem e comenceia falar

Nossa, nossa..."

i sant tornaem-hi que no ha estat res!

:)

re-editat

anant en cotxe:

l'un: "rossa, rossa..."

l'altre: "no és rossa, és mossa... mossa vol dir noia..."

doncs al final era nossa, que no és nosa... però el que si està clar és que "se eu te pego" vol dir "ai, si t'agafo..."

:)

Efectivament, ja som demà

2012-01-12T00:58:00.001+01:00

Faig llistes per estripar-les i faig vacances per quedar-me a casa. Aprofito algunes hores per seguir fent descobertes informacionals que algun dia explicaré o no. I per matar una setmana que ja és la darrera del curs. La setmana que ve estaré d'exàmens. La casa s'aguanta encara i la feina sembla, de moment, estable. Castigar el cos serveix per netejar l'ànima. O així ho defensa qui es fa addicte a l'exercici. Avui toca començar un càstig diferent. Diuen que a Lidl t'ho "regalen" per 12'99. No m'interessa fer cap més exercici que el que he fet els darrers anys. En el meu esport preferit encara no he tingut cap lesió. Física. No em vaig fer cap propòsit per cap d'any ni els dies que van seguir. No me'l faré ara. Tinc un desig. I espero que em caigui la primera pestanya per formular-lo.

Després de l'esgotament, després d'un bany reconfortant amb quasi migdiada inclosa, després d'una davallada a l'infern de la sinceritat amb mi mateix... ara, la matinada de dijous no tinc son. Tot sembla clar. No hi ha llunes ni llops. I el mar està encalmat. No comptaré xais ni xaies. Toca aprofitar el darrer dia per restaurar-se. I oblidar el món irreal. Comença l'any del gat.

tortura

2012-01-11T22:40:00.001+01:00

Em deia una amiga fa hores que dono imatge d'escriptor maleït. M'ha sorprès. Potser sí que hi ha qui em malaeix els ossos. Però mai ha pretès "anar d'escriptor". Quan li he demanat explicació m'ha concretat que donava la imatge -al blog- de persona torturada.

M'ha fet pensar.

Només escric al blog perquè em sento més lliure d'expressar-me que al món presencial. I aquesta llibertat em permet escriure el que sento. Quan m'he sentit feliç ho he escrit. I quan no m'he sentit bé, també. És cert que fa setmanes que no estic bé. O que no estic tant bé com estava en altres moments. Potser també és cert que porto dies torturant-me. O castigant-me físicament. Sé que no ho hauria de fer i que tot té un límit. Provaré de no tibar massa la corda. I de no fer-me més mal. Però el gatot sempre ha estat un pendó. I a aquestes alçades... difícil fer-lo canviar.

Demà, si hi arribo, més.

demanda

2012-01-11T19:07:00.002+01:00

el cos em demana aigua i escalfor;
mig omplo la banyera,
per deixar reposar paraules i pensaments,
per deixar-me abraçar, avui, sol,
per la quietud.

qui vol...vol

2012-01-11T01:14:00.001+01:00

En pocs minuts rebo dos correus de persones que han volgut fer-me saber què pensen. Podien haver-ho ajornat. Però no ho han fet.

El meu sentiment d'estimació per tots dos.

Tothom reacciona com sap o com pot. Les accions i reaccions solen fer i provocar accions i reaccions en nosaltres. En alguns moments necessito espai per entendre. En altres, ja entenc que qui em dóna massa espai és que tampoc té cap interès a entendre'm. C'est la vie.

Ara, desfetes algunes tensions, només tinc ganes dels llençols nets.

Així que espero que tingueu molt bona nit.

no predicar amb l'exemple

2012-01-10T22:16:00.003+01:00

Quan no entenc una cosa solo quedar-me sense saber reaccionar: m'aclaparo i em bloquejo. Només algunes vegades reacciono malament i a deshora. Quasi totes quan les circumstàncies tenen a veure amb persones a qui estimo molt. Avui he reaccionat molt malament a allò que semblava una presa de pèl del meu fill. He fet un toc d'atenció que calia. Però després m'ha sabut greu la forma de fer-lo.

No sóc perfecte ni m'hi acosto. Ells ho saben i jo també. Porto una colla de dies amb massa tensió interna. No és excusa però és explicació. I és motiu perquè demà trobi la manera de desfer aquestes tensions.

Ara hauria d'estar desfent una tensió acadèmica. Predico als fills que primer és el deure, el que cal fer, i després l'esbarjo. I aquí estic, desfogant-me amb una pantalla blanca enlloc de "positivar" les energies. Per sort, ells ja són a l'altra casa i no em veuen. Però jo sí que em veig.

No m'hauria pogut posar a "fer feina" si no desfeia el nus de la gola. Respiro profundament. Imagino la pantalla de l'ordinador com un mirall. Em moco i em miro la llista de coses importants per fer el tercer dia de vacances: posar en ordre factures i comptes de banc, anar al concessionari perquè es mirin el sistema elèctric, comprar alguna joguina sexual i llavors de maria, deixar-me recomanar un llibre bevent vi alemany especiat i calent. M'he oblidat d'apuntar que he de respirar. A veure si encara me'n descuidaré...

temps de jugar

2012-01-09T16:14:00.001+01:00

sanjosex. temps i rellotge.

una pedregada que va caure ahir a la virtual em va deixar amb els ulls perplexos; pensava que dormir em serviria per reaccionar. Encara no ho entenc. Ni els companys de treball. Perdo el temps i la vida en absurditats. I m'oblido de jugar. Abans no s'acabi el rellotge.

Tot és al teu cap

2012-01-09T14:25:00.001+01:00

Al·lucino mandarines blaves cada vegada que m'apropo a saber alguna cosa del món.

M'avorreix profundament el blog de la Carme Laura Gil, així que em sembla que el trauré de la llista de blogs que llegeixo, miro, observo... En algun moment la Carme Laura Gil em va semblar interessant; deia coses de sentit comú i les deia ben dites. Ara es dedica quasi a diari a repetir les morts de dones a mans d'homes (sempre s'ha descuidat d'enumerar o descriure la mort d'homes a mans de dones, la d'homes a mans d'altres homes, la d'avis i àvies a mans dels fills i dels nets... que es veu que això no és violència domèstica, clar).

No li he llegit ni una paraula de què hauria de fer el govern dels seus, els millors i els excel·lents, perquè a les llars no hi hagués violència. Senyora... mentre la gent estigui crispada, hi haurà violència. Perquè qui no té per arribar a final de mes, aguanta molt pitjor les putades i putadetes diàries. Perquè qui no arriba a finals de mes, no pot tenir la mínima estabilitat emocional per plantejar-se res. I el govern dels millors ha oblidat sempre que a Catalunya també hi ha catalans i no que estem a la franja social més baixa. I que aquesta franja, gràcies a les polítiques i economies "liberals" -perdó, volia dir dretanes- cada cop s'engreixa més.

Però no volia parlar ni escriure de fatxes ni de feminazis (com anomena un company de feina a algunes extremistes amb l'enteniment begut). Ni tampoc d'Espanya, que cada cop que obro una cadena de tv espanyola m'agafa mal de ventre. Ni tan sols d'Europa, de qui la premsa especialitzada en parla tant bé posant dalt d'un altar als suposats "tecnòcrates" i s'oblida d'explicar els seus orígens i vinculacions amb grans transnacionals i amb entitats pseudopolítiques / pseudoeconòmiques com el FMI o el BCE. També fan cagar...

No. Tot aquest preàmbul ve perquè he al·lucinat aquests darrers dies/setmanes amb el tractament de la informació que arriba de Corea del Nord. Què en sabem de les dues Corees? Val sí, que la del nord són els dolents -els rojos- i que la del sud va fer uns jocs olímpics. I què més???

També m'ha sorprès que tímidament surti a la premsa informació sobre Argentina. Fa 10 anys el país se'n anava a la merda si no feia cas al FMI. El president del moment va fer una botifarra al banc mundial i a les agències. A quin preu? A canvi, sembla, de convertir-se en el primer exportador de soja. Soja que proporciona i que controla un grup de transnacionals influents en els mercats, però que han permès que l'economia argentina no passi mancances després de les amenaçes dels mateixos mercats. I què mes???

Finalment llegeixo que a Israel, el país demòcrata envoltat d'àrabs salvatges i enveja de molts dretans, han decidit tancar els llibres laics d'una biblioteca a una habitacioneta i instaurar horaris d'accés diferenciats segons el sexe dels lectors. Això sí, només per consultar -homes i dones- llibres sagrats. Saben a Israel que som al segle vintiú???

M'atabalo veient els assassinats als països nòrdics, les revoltes que no serviran per res als països àrabs, la impossibilitat de fer entendre a la Xina i als països del sudest asiàtic que el canvi climàtic ens afecta a tots. M'indigna que els grans USA i les grans potències segueixin la seva carrera armamentística -de la que no es parla gaire- i només surti a la premsa quan algun petit país "dels dolents" sembla que ha fet algun avenç per disposar de les mateixes armes que els altres.

I les Corees? I Índia? i Paskistan???

Estem entretinguts amb la crisi. Ens mirem al melic per emprenyar-nos cada dia i ser com xaiets cara enfora. Estàvem fent passes per construir un món millor. I ara desfem les passes. I mires a fora i veus que tot plegat és una merda. Que la violència no és "domèstica" ni -com pensa qui va inventar aquest terme- només dels mascles contra les femelles. La violència és general i no es pararà si no s'actua sobre les causes que la generen: els valors d'una societat capitalista on les coses valen pel que duren, només si són eficients i mentres no surtin recanvis més nous.

N'hi ha per deprimir-se. Però la realitat, la que ens serveix, és la que hi ha dins de casa. I, encara, dins del nostre cap. La meva és la que jo vull veure, acceptar i viure.

I tants caps, tants barrets.

(post sense enllaços externs fet expressament: qualsevol opinió aquí expressada és fàcilment documentable pretuntant a sant google)

definitiu

2012-01-08T19:05:00.001+01:00

Bon vent i barca nova! Ovidi Montllor.

A la meva vida he viscut dos moments en què he sabut que els canvis eren definitius. Avui he viscut el tercer. No són moments previstos ni volguts. Simplement, passen. Una paraula o dues poden fer que algú desaparegui de la teva vida i que tu desapareixis de la vida d'algú. Definitivament. No queda res. Ni emoció ni records ni fotos. Tot es fon com si mai hagués existit. I potser és millor així.

Lletra agafada d'aquí.

Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Sé, però, que no s'estrena un prat
seguint sent rellogats
a dins una gran cova.
Mil espills em trenquen en la nit
colpegen el meu pit
i m'omplen d'ais la boca.
I un badall ofega el meu crit
i deixa l'ull humit
i el nas demana: Moca't!.
Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Nova sang arriba al meu cervell
i em sent tibar la pell,
i em torna a la memòria
temps de caça, de peixos i d'ocells,
de joves i de vells...
Però ara es altra història?...
Tot i així un qualsevol fracàs
em posa en el percaç
dels records sense glòria.
Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
No és clar, per tant també és obscur.
Tinc a davant un mur.
El riure se'm capgira.
L'atzucac em fa fer un atur.
Present, passat, futur...
i un mateix temps de mira.
Veig el blat més tendre que madur,
veig qui mana segur.
El món no avança: gira.
Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Un forat em torna a donar llum,
un cigar em don fum
i una ampolla, empenta.
Cec d'engany em guie pel bastó
malfie del color
i de lletra d'impremta.
Done fe d'aquestes sensacions,
li llence al foc carbó
i retorne als meus trenta.
Au, adéu! Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me'n vaig; sóc qui torna.
Au, adéu! Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me'n vaig; sóc qui torna.
Au, adéu! Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me'n vaig; sóc qui torna.
Au, adéu! Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me'n vaig; sóc qui torna.

perdre el temps, perdre la vida

2012-01-08T13:14:00.003+01:00

Trepitjo les llambordes d'uns carrers que eren els meus. Abans de ser gat em deien l'home. I aquelles llambordes negrotes i humides havien estat el meu camí nocturn de cada nit fins que vaig voler pujar als terrats. Ahir fosquejava quan les resseguia sense saber massa on anava. Tornava al xino de tota la vida que ara és de disseny. Ara no hi ha "pensis ni palacios"; hi han fet un hotelet que diuen que té encant, apartaments a preus inassumibles i un munt de locals nets i polits on els porters negres et parlen en català amb accent de La Selva (d'aquesta Selva) per dir-te que al local de sempre avui cal pagar entrada perquè hi ha actuació però que encara que la paguis tampoc pots entrar perquè ja és ple.

Abans d'arribar a les portes del Sunset, vaig entrar a una llibreria/cafeteria on encara no havia estat. Quan vaig arribar duia els dits i el nas glaçat. Vaig demanar un te amb llimona. De l'altra banda de la barra un paio de la meva edat em demana un què? És fàcil... un te, un te normal amb llimona... Home, em diu, tots els tes són normals, però nen tenim de verd, de vermell, de negre... Que sí, val, un te, és igual el color. Va que sigui verd.

La Julia volta pel local penjant alguna de les seves obres amb agulles d'estendre roba. Diu que parla amb dones i els hi demana quin era el model de bellesa femenina que elles coneixien quan tenien vint, trenta, quaranta anys.. mentres les dibuixa i dibuixa el model que ella veu. La Julia és nordamericana. Rossa, d'ulls clars, alta, amb uns pòmuls que es destaquen sense maquillatge i uns llavis carnosos. Els pantalons, baixos, deixen veure una cintura una cintura jove i ferma i un parell de dits de les calces que porta. És bonica, i encara que no sigui el meu model de bellesa femenina, estic temptat de demanar-li una mica de carbonet per dibuixar-la mentre li pregunto quin és el seu model de bellesa femenina ara i quin era fa deu anys.

El te ja fa estona que es davant meu. Aixeco la tapa de porcellana blanca i observo que de verd no en té res el te. L'aigua és quasi igual de transparent si no fos per la llimona. El paio de la barra (no li vaig preguntar el nom però es podria dir Carles) em diu que sense ser un entès el te verd sempre és més suau i no té tant color. Una noia demana una Voll-Damm ben freda però s'hi repensa i demana un vi alemany calent que escalfen amb clau, mel i altres espècies. Em mira a frec. Busco alguna pregunta als seus ulls. Tampoc és rinxolada. Em torno a mirar en Carles i li dic que d'haver-ho vist abans potser hauria demanat el vi calent enlloc del te. Encara que tingui delit per la Voll. En Carles porta el vi a la noia i me'n porta un xupito a mi perquè el tasti. Aquest és de convidada.

Em miro els dibuixos de la Julia. Em miro els ulls de la noi que volia una Voll i ha acabat bevent un vi alemany calent. Dubto per un moment si treure el mòbil i fotografiar el moment. Penso que ja no tinc fred, que no hi ha rínxols que m'atrapin i que les llambordes em busquen.

Em pregunto si cal fer perdre el temps a algú més o a mi mateix i perdre així una mica més de vida.

Surto sense acomiadar-me. Segurament hi tornaré alguna estona de puntetes.

amb ismes i sense

2012-01-06T23:49:00.003+01:00

Els gatets han arribat a mitja tarda. Estava veient "The monster of Nix" al sofà, abrigat amb una manta de viatge, i ja havia fet el primer cop de cap. Sovint es queixen si poso els dibuixos en DUAL perquè no volen fer l'esforç d'esbrinar què diuen en anglès. Avui era una versió original subtitulada i no s'han queixat. I després, encara, hem estat una estona veient un documental de com treballa i viu la música Jordi Savall. M'ha al·lucinat el castell de Cardona i el que deien els músics de diferents països que havien vingut per treballar amb ell. He pogut entendre una mica alguna diferència entre música barroca i medieval. Sobretot m'ha agradat veure com ho feia de fàcil d'explicar en Jordi Savall. I com ho feia fàcil de tocar.

Ens hem estat una estona compartint alguna cosa que no eren dibuixos de sempre. També hem estat una estona jugant a una ximpleria que han dut els reis.

Un munt de peces rectangulars de colors i un dau amb les cares del color que et toca. Treure la peça i que la torre s'aguanti. I posar la peça treta al cap de munt.

M'han explicat com han anat aquests dies. M'han preguntat com m'ha anat la setmana. Ens hem explicat el que tocava o el que ens ha sortit d'explicar. No ens hem explicat "ismes". Potser perquè no els hem viscut. Tampoc ens hem explicat "ors". Perquè no cal.

Ara dormen. I a mi també em cal. Encara no sé què faré demà després de tornar-los. Potser buscaré una mica d'il·lusió ni que sàpiga que és mentida.

il·lusió

2012-01-06T00:55:00.003+01:00

Per poder fer coses cal tenir il·lusió per fer-les. I cal que no hi hagi traves per no fer-les. Els impediments són sovint superables, d'alguna manera. Però sense il·lusió no hi ha arrancada.

Probablement la il·lusió sigui una fantasia i, per tant, recreable. D'aquí uns anys descobriran que determinats neurotransmissors bloquegen la capacitat d'il·lusió. Imagino que també algún erudit cercarà els mètodes i les estratègies que van usar en "el passat" els professionals de l'ensenyament i els pares i mares sense manual d'ús de fills, per crear il·lusions proactives que ajudessin a un aprenentatge de "la vida" més enllà dels llibres de text (encara existeixen?).

Puc -he- de sentir-me responsable de "com" són els meus fills? Són dos. Es porten 15 mesos i són la nit i el dia. Penso que els hi he donat amor i afecte de manera semblant. He provat de ser pare i de ser mare. He tingut moments i dies i temporades egoistes d'estar més per mi que per ells. I també d'altres d'estar més per ells que per mi.

I ara... ara penso si faig prou o fan prou; si en sabem ells i jo de fer màgia. Si sé crear il·lusions.

Potser tampoc cal que en sàpiga.

Ahir em vaig sentir força a gust podent parlar. Podent sentir. Vaig sentir una espurna d'il·lusió. Sé que les espurnes han de venir de dins. I potser algun dia ho faran.

Avui he vist un munt de reis i reines dubtant. Entre dubtes he pensat si ho passaven més il·lusionats els reis i reines o si hi hauria més il·lusió demà en obrir els paquets. Potser serà que la il·lusió no té mesura.

indolor

2012-01-02T22:07:00.000+01:00

Ja no recordava el perquè. Amb el temps li havia donat voltes i explicacions per amagar-se el perquè.

Tant poqueta substància era suficient per no recordar, per no pensar, per no somiar.

Buscava alguna cosa alegre dels darrers dies per compartir. Potser el dia dels somriures i del no pensar. Potser mitja conversa fora d'hores a un mòbil que ja mai truca. O alguna descoberta al·lucinant d'arribar a informació invisible. Però fins i tot les comèdies feien plorar. I les descobertes, massa sabudes.

I un pensament persistent: apaga, talla, tanca.

N'agafa una dosi infantil i sap que no caldrà pensar, ni recordar, ni somiar. I, sobretot, que s'apagarà el dolor.

Difícil

2012-01-01T20:18:00.000+01:00

Se'm fa difícil no saber-te, no sentir-te, no esperar-te. Se'm fa difícil pensar que no em vulguis saber, ni sentir ni esperar. És un sentiment d'ara, ho sé. Tot anirà passant i tot anirà amollant-se.

Un dia vaig pensar que ho deixava tot. Que només volia estar amb tu. I ho tenia molt decidit. Podia desaparèixer i molts problemes quedarien enrere. Començar una nova vida semblava molt més fàcil. No t'ho vaig dir. Perquè no em fiava de tu ni em fiava de mi. I perquè m'hi vaig repensar. I vaig pensar que tants anys de barallar-me pels drets dels gatets no es podien fondre per un deliri. M'agrada pensar que no hem tancat cap porta. Voldria pensar que no ens hem fet encara massa mal.

Sé que no puc entrar a la teva vida més del que hi he entrat. No seria bo ni per tu ni per mi. Sé que no has d'entrar a la meva vida més del que hi has entrat. Potser és que hem trobat el topall. Serem amics i ens estimarem. I algun dia ens en riurem de tot plegat.

Però, encara... se'm fa difícil no saber-te, no sentir-te, no esperar-te. Se'm fa difícil pensar que no em vulguis saber, ni sentir ni esperar. És un sentiment d'ara, ho sé. Tot anirà passant i tot anirà amollant-se.

Solcar

2012-01-01T19:16:00.001+01:00

Com amb una pinta, deixar el solc dels meus dits a la teva esquena.

Ahir, que no hi eres, vaig solcar totes les pells. Encara avui, com tants caps de setmana, m'he solcat per dins i per fora. I he regat els solcs perquè no hi creixi cap mal herba.

entendre i estimar

2011-12-31T22:51:00.000+01:00

No és fàcil entendre sempre a qui estimes. Potser perquè estimes, acceptes coses encara que no les entenguis.

Espero saber entendre i saber estimar. És un desig, que no una necessitat, pels propers dies.

Escriure amb l'ànima

2011-12-31T18:33:00.002+01:00

.

Escriure amb l'ànima arraulida és escriure paraules mudes.
Els pensaments s'enrosquen a la caragolina,
s'hi solapen abrigant el nus més fosc
que no es desfaci, criden.

Al bell mig la carn suplica,
tremola, espasmòdica, i regalima. I el cap
se'n va a una altra boira, volent no mirar
ni el sentit ni la raó que el limiten.

.

t'imagines viure a un país així?

2011-12-31T02:07:00.001+01:00

Ho he llegit a vilaweb:

"Samoa i Tokelau suprimeixen enguany el 30 de desembre"

Diuen que els polítics d'aquí volen suprimir 4 dies de festes oficials a l'any. Si suprimeixen les festes, suprimiran els dies? Si treuen 4 dies, el 2010 tindrà 361 dies?

m'encanta...!

feina feta

2011-12-31T00:47:00.000+01:00

Acabo la penúltima PAC de la UOC d'aquest semestre (sort que ens van donar dos dies de més, afegits, i encara demà la podré repassar). Acabo la penúltima ampolla de wiski baratu d'aquest any i enceto l'avant-penúltim porret de maria regal del tió.

Tinc fred i tot el dia he estat esternudant i amb ragera de nas. Ja tinc ganes de venir a trobar-te al llit. Menjar-te encara que dormis. Et diré fluixet que et deixis fer. Que em deixis fer. Tu... relaxa't. I viu el somni.

ara

2011-12-30T23:28:00.000+01:00

És fosca nit i freda. Encara he de repintar la casa i podar els arbres. Penso si fer una prestatgeria amb nous diccionaris o fer un rebost de recursos. Penso si no és millor deixar-ho tot com està i portar només alguns enllaços de la darrera casa que encara estan endreçats.

Em fa mandra i demà me'n farà més. Aquests dies de vacances he aprofitat per dormir. Mandrejar i no pensar gaire. Demà s'acaba l'any i hi ha moltes coses que encara no he fet o que fa temps que no faig.

D'aquí a nou o deu hores ja haurem esmorzat i els nens tornaran a l'altra casa. Potser sabré trobar una finestra des d'on mirar aquesta lluna que riu burleta.

Els quatre dies perduts (I)

2011-12-29T23:34:00.002+01:00

Fa temps vaig deixar unes pistes de quatre dies que es van perdre en la memòria. Res millor que uns aromes de nostàlgia i el fum de maria per recuperar-los.

L'eMe era d'aquells mascles Alfa que no dubtes a reconèixer. No era un mal tio; no pas més que qualsevol dels fills de puta amb càrrec i carnet que tenen sou i capacitat de decisió sobre coses que ens afecten a tots. Anava a la seva, com ells, però si el tractaves o et tenia per amic es portava prou bé.

Coneixia el meu cotxe que era de bon identificar: un mini amb la matrícula 0017. Número fàcil d'identificar i de bon trobar en ambients socials. Si no el va obrir és, com després em va dir, perquè anava fins al cul de cavall i s'hauria estampat abans de 20 quilòmetres. (Curiosament va ser profeta del seu destí i així el van enxampar uns anys després... però això també és una altra història).

-Tiu... m'has de portar a Cornellà... és qüestió de vida o mort.

L'eMe era una mica treiatero, però jo sabia que igual que et feia comèdia et podia obrir el cap si no li feies cas. Li vaig dir de fer una birra i que m'ho expliqués, que estàvem en família.

Em va dir que allò era molt més greu que la vegada que havien volgut abusar del seu nebot i que va fer que ell i el seu germà -policia municipal- arreglessin les coses sense papers. Vaig demanar a la Carmela unes olives i uns tacos de truita. Aquell home feia dies que no menjava i no el veia prou centrat. "Hem d'arreglar-ho", em va dir, i en sentir aquelles paraules vaig saber que ja m'havia fet part i còmplice del que havia de passar...

No sabia si realment n'havia passat una de grossa. O si tot era imaginació del seu cervell. Però ell s'ho creia. Això ho vaig tenir ben clar quan el vaig veure endrapant els tacos de truita amb la mirada perduda i els ulls inflats de roig. L'eMe no estava per bromes. I jo no podia escapolir-me...

El mòbil -mòvil?- de JS

2011-12-29T22:01:00.000+01:00

Vaig somiar amb en JS fa un parell de nits. Avui m'ha enviat un missatge al mòbil: tinc mòbil. Ell, que va fer de comercial de telecos i sempre s'havia negat a tenir mòbil... L'he trucat a casa amb el fixe. No hi era. M'ha trucat més tard, al cap d'uns minuts. Feia vuit mesos que no parlàvem. I no per res en especial. És el meu amic. Me l'estimo i m'estimo la seva dona. Fa molt que no compartim quasi res. Em fa pensar. Sé que si em truca perquè em necessita hi aniria: ho deixaria tot. No sé si ell faria el mateix: mai li he demanat ni m'ha passat pel cap. Sé que si algú altre em truca, potser ho deixaria tot. Si ho necessités, no sé si gosaria a trucar. Potser, si em sentís sense més recursos. Alguna vegada em vaig sentir així... sense recursos. Vaig trucar a qui vaig pensar que em podia ajudar. Quan passa això, per qüestions físiques, sembla fàcil decidir per proximitat o possibilitats. Quan passa això per emocions, es fa - se'm fa o se'm feia- més difícil.

Segurament dissabte ens veurem amb en JS. Si ara em truca algú per quedar per dissabte segurament hauria de dir que no. Però què faria si em diu que em necessita aquest dissabte? Imagino que depèn de qui truqués. I per sort, sé que dissabte no em necessitarà ningú.

Tornar, ser el que era i ser un altre (i III)

2011-12-29T16:23:00.000+01:00

Em miro i n'emmirallo en aquell que era deu o quinze anys enrere: què pensava, què sentia i perquè feia les coses? Em torno a comprendre i comprenc a d'altres que tenen l'edat que jo tenia. Les seves ganes i les meves, els seus silencis i els meus. Els d'ara i els de llavors.

Segueixo sent massa immediat però és que només la immediatesa em val en aquest moment. Demà i després queden massa lluny. Ahir i abans són tiretes volgudes de vegades i de vegades companyia desitjada i no.

Estic gelós de qui se sap desitjat. I estic gelós sense motiu. És el pur egoisme de què no em desitgin tant. I és perquè jo mateix he posat portes al camp. Ara les obro i recupero els instants.

Avui han vingut a casa sis més a dinar. Els dijous era tradició fer arròs i avui he fet un arròs dels que feia anys que no feia. Feia molt que casa meva era una illa perduda i avui no ho ha estat. Feia molt que no somreia pensant només en el que em deien. En el que la vida feia al meu voltant més immediat. Avui he volat sense àncores.

Em dóna bo no sentir angoixa. Mirar-me i veure'm guapo. Saber que no ho he espatllat tot del tot, cosa que de fet és impossible i que seria pretensiós per part meva pensar que ho podia fer.

Ara la fusta té tacte de fusta. Totes les situacions es poden parlar. I les mirades són descansades. Finalment, potser, els àpats han aportat tendresa. Potser és que només em faltava tornar a posar-me a cuinar.

Tornar, ser el que era i ser un altre (II)

2011-12-29T00:12:00.000+01:00

El temps no passa debades.

Vaig marxar i he tornat. Em vaig proposar "de fer posts-realitats que siguin simples, fàcils d'entendre, més fàcils encara de llegir i, si pot ser, curts i entretinguts" i ràpidament ho vaig oblidar. No em calia canviar de casa com qui es canvia de camisa. Tanco una etapa allà. Porto coses boniques, i les que no ho són tant quedaran com aquí barrejades.

Ara s'han acabat els propòsits. Hi ha la pell que hi ha (que m'han dit que algunes cremes fan meravelles!).

S'estrena, d'aquí dos dies, l'any del gat.

Oh benvinguts... passeu, passeu...

Tornar, ser el que era i ser un altre

2011-12-28T23:11:00.003+01:00

La matinada d'ahir -la de dimarts a dimecres- vaig somiar que anava de passada a un auditori on feien una projecció d'alguna cosa; hi havia un grupet de gent a dalt a la dreta esperant que s'apaguessin els llums i parlant animadament. Qui ho organitzava em va dir que em podia quedar però que hauria de seure a dalt a l'esquerra, "coses de protocol" va dir molt seriosament. Vaig anar cap als seients que em va indicar i, quan anava a seure, vaig veure una vespa que havia posat el seu punt de mira cap a mi.

Després, provant d'apartar l'himenòpter amb un programa de mà, en van sortir tres, quatre, cinc, en el seu auxili. Just quan semblava que les havia allunyat em vaig tombar i vaig trobar a frec de nas un híbrid entre una manta i un taurò martell, de color gris fosc, i d'un pam i mig de grandària volant com un insecte amb les seves aletes i les brànquies amenaçadores.

Just llavors vaig sentir que algú passava llista a un grup a fora. Vaig sentir que en J.S. deia que hi era. Quan van dir el meu nom, vaig sentir la veu de J.S. dient que no trigaria, que havíem quedat allí i que m'havia vist entrar a la cova. Quan vaig sortir ja no hi eren. Vaig començar a pujar esglaons i els sabia a prop, però no els atrapava. Sentia la seva olor. I un dolor intens a l'espatlla dreta.

mudar-se

2009-09-12T14:30:00.000+02:00

Mudar-se, a l'ièèèèèèc no hi surt. Però surt "mudar".

MUDAR v. tr. o intr.: cast. mudar, cambiar.
I. tr.
|| 1. Transformar, convertir d'una naturalesa o espècie en una altra. Fuy mudat en fembra, Metge Somni iii. Y ella començà a mudar-se en serp, Alegre Transf. 37.

Si bé he enmudit una mica, cosa que segur que haurà estat bona per la humanitat en general... m'hauria agradat mudar-me, posar-me guapo, però com diuen a les espanyes: "aunque la mona se vista de seda, mona se queda". Aquesta frase feta sempre m'ha fet pensar en si en realitat qui la va dir per primer cop no estava pensant que la mona era molt "mona"... El cas és, però, que sí que hi ha gats molt monus però jo sóc fet i deixat estar.

Així que tot i reconèixer que calladito estoy más guapo, finalment he decidit mudar de casa i fer-me el ferm propòsit de, des d'ara, provar de fer posts-realitats que siguin simples, fàcils d'entendre, més fàcils encara de llegir i, si pot ser, curts i entretinguts.

Ja se sap que els propòsits estan carregats de bones intencions i de molta fantasia...

de moment, no explicaré com ha anat el meu estiu tot i que qui vulgui pot fer les seves imaginacions a partir de la fotografia pastisxe de més amunt...

ni parlaré de les meves vacances que encara duren, ni de les cues a l'atur, ni de la trista realitat de compartir els dies i les hores amb un pc que agonitza i que només em deixa connectar quan li rota d'engegar-se, que és quan li sembla i que no em deixa ni fer còpies de seguretat dels arxius... (alguna ànima caritativa no tindrà un pc que encara funcioni a casa i que no el faci servir????)

bueno, pos jastà... tot aquest rollo era per dir que si algú em vol llegir, aguantar, compadir o fotre's de mi ho podrà fer, si puc anar publicant, al nou piset:

simplicigats.blogspot.com

a reveure!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

2009-08-12T00:57:00.001+02:00

abans no caiguin les llàgrimes de sant llorenç...

entreobro la porta de casa per deixar respirar les parets

the prophets song. the queen.

endreço errors,
deixant-los escampats
i només orejant-los
perquè no es podreixin...

assaboreixo amor
que no mereixo
i em deixo anar
entre onades
d'anades i tornades...

sento vida, tant intensa,
en la mar enfurismada,
llegiré estels en caure
faré el desig de tornar a casa.

mudances de juliol?

2009-07-25T21:53:00.001+02:00

Ara fa una mica més d'un any vaig escriure un post de retorn. Quasi em podria estalviar de tornar a escriure amb aquesta calor que fa, que no em deixa pensar, ni viure, ni respirar.

Però no em serveix fer només l'enllaç perquè en aquest any que ha passat no s'ha repetit cap història. No he anat a trobar els aires del sud, ni les paraules, ni les emocions...

Ha estat un any diferent. O un mig any diferent.Un any pot passar de pressa i mig fer-se etern.
No em queixo. Tot el que tinc i el que no tinc és per mèrits propis. Imagino que cal entendre la vida com allò que ens passa assumint les responsabilitats dels nostres actes i la llibertat dels altres. I res més.

No m'he escoltat gaire tampoc. Les reflexions que feia d'obrir o tancar blogs sí que són les mateixes.

Entre mig, he trobat que la transcripció que vam fer llavors a quatre mans de la cançó de'n Puntí tampoc va estar tant malament... tot i que alguns detalls se'ns van escapar o se li van escapar a qui va fer una altra transcripció.

El vídeo del tube ja l'han tret de circulació... espero que encara podrem sentir la cançó al goear uns dies i si no sempre ens quedarà l'spotify...

He estat ple de dubtes les passades setmanes. Suposo que això és bàsicament el que m'ha inflat la panxa. Ara... sense cap futur clar, sense cap full de ruta ni martingales... m'acomiado de qui ha volgut llegir-me i, potser, fins i tot comentar-me. No m'agrada marxar a la francesa, com tampoc m'agraden els comiats. Però odio els silencis de deixar passar el temps.

Tanco aquesta paradeta. I quan sigui el moment, ja n'obriré -o no- una altra.

Us deixo petons i llepades per a tots i totes que m'heu estimat, conegut o saludat... també als i les que no ho heu fet...

La banda del yuyu. L'àngel.

llavors de poma

2009-07-20T23:42:00.001+02:00

-pare, mira què he trobat... les llavors de poma ja són ben seques!
-doncs provem de plantar-les?

anímic. 1, 2 i 3.

bona nit...

dona estrangera

2009-07-20T16:29:00.000+02:00

ESTRANGER, -ERA
|| 1. adj. Que és d'un altre país;

PAÍS (ant. escrit també pays i pahís). m.: cast. país.
|| 1. Territori d'una nació, d'un poble; per ext., regió, contrada.

Una dona. Vuit-centes dones. Quantes, estrangeres?

No he trobat la definició que jo pensava. Potser he començat a inventar paraules o sentits diversos per poder-me explicar el que no trobo al diccionari. Però inventant, és complicat que algú em pugui entendre.

Estranger, -era ... serà qui no entenc? serà qui no trepitja la meva contrada personal? qui no la vol conèixer? serà qui em visita un cop l'any? serà qui vol quedar-se? serà qui vol anar-se'n?

***********

A moments em sento com a casa
quan a casa s'hi està bé...

Esquerp com els gats, noto també les desconfiances. Les malfiances. I conec el recés de les manyagues.

***********

Aquest diumenge vaig ser a la platja. Les platges més llargues de l'Empordà eren plenes a vessar. Ja no es respecten ni les zones nudistes.

Entrada la tarda, només un pensament ballava pel cap: "no teniu casa o què...? encara no és la vostra hora de sopar?"

Mentres, la tendresa es barallava amb la tristesa. Sense crits i sense empentes. Guanyava la tendresa. A estones, el pensament fugia com un estel estirat pel vent.

Dues llagrimetes es van confondre amb la suor i amb l'aigua de mar. Petons salats i sorrencs, amarats d'amor i complicitat. D'entendre i deixar fer. D'estar i respirar.

Dolçors del cos compartides... creant un dolçsalat a les llengües... amb ocellots afamats espectants a una distància prudencial.

Mil i un tastets de pell... cinquanta pigues comptades, els aromes dels replecs... i el sol escalfant les natges.

Sí, ja ho sé... després em queixo...

gatot, estàs per tancar-te.

***********

Lletra de Dona estrangera, de Manel. Trobada a sonadura.

El teu avi tenia un bigoti llarg i blanc
i el sucava en cervesa tèbia en tavernes dels Alps.
Pels matins les teves tietes baixen a banyar-se
a una platja escenari de la Segona Guerra Mundial

Dona estrangera,
com em veuen els teus ulls?

Ton pare destil·la prunes i les deixa fermentar
i en fires exsoviètiques ven licors de vuitanta graus.
Al jardí la teva àvia vesteix quimono blanc
mentre el sol vermell es pon entre les branques d’un bonsai.

Dona estrangera,
com em veuen els teus ulls?
Dona estrangera

Mentre ballem em mullen les aigües del Rin,
entro amb un tanc rus a Berlín,
m’espanta el teu passat víking.

Mentre ens besem entre copes d’arbres gegants,
ta mare resa a déus estranys,
ton pare educa uns elefants.

Quan fem l’amor dos-cents dansaires otomans
giren contents al meu voltant
somriuen i piquen de mans.

I ens abracem i pujo en un tramvia groc,
passejo entre obres del Barroc,
em perdo en la Terra del Foc.

***********

Torno a tenir els gatets. Em sembla que tornaré als llibres. I afer uns dies més de vacances.

felicità...

2009-07-20T13:31:00.000+02:00

Ser feliç és l'objectiu de la teva vida?

si he de fer cas a la inacabable llista de llibres que parlen del camí cap a la felicitat hauria de pensar que la majoria de gent, i moltes persones també, pensen la Felicitat com un objectiu a aconseguir.

Per a mi no és un objectiu. És només una conseqüència. Un guany o una pèrdua col·lateral. Una conseqüència d'estimar i també de ser estimat.

D'estimar persones, d'estimar animals, d'estimar activitats (una feina, un esport, un viatge, un descans, una labor creativa...), d'estimar-se un mateix...

I estimar és un acte voluntari. Només estimem quan volem fer-ho. I només estimem a qui o a allò que volem estimar. Podem sentir-nos culpables de no estimar a qui ens estima; també podem sentir-nos culpables de no estimar una feina que ens permet arribar a final de mes; o de no estimar-nos nosaltres mateixos prou.

Cert que no tothom ni en totes les etapes de la vida estima amb la mateixa intensitat, ni amb el mateix egoïsme, ni amb la mateixa llibertat. Ni les mateixes coses o persones.

Això no ens hauria de preocupar.

Dir no puc estimar no és més que una excusa. Perquè no puc vol dir no vull. I per sort voler o no voler és una decisió lliure personal. En l'amor si que és certa la frase: voler és poder. I decidir estimar sense esperar resposta, també pot donar felicitats... potser petites, però que ho són.

I jo, de qui sóc?

2009-07-18T22:19:00.000+02:00

Dos comentaris al post d'ahir m'han empès a perdre'm en una reflexió avui que no pensava fer res més que relaxar-me.

Un arqueòleg glamuròs i una RaTeta ben glamurosa també - Dios los cria i ellos se ajuntan...- s'han posat d'acord en el poc que els agrada o agradava els Sopa de Cabra. Sobre tot la RaTeta ha estat explícita en la forma d'expresar-se: "tampoc sóc dels Sopa..."

Sé, o intueixo, que ni la RaTeta ni el glamboy pretenien altra cosa que expresar una opinió sobre un grup o sobre el conjunt de la seva música i lletres.

Però a mi em resulta difícil classificar-me. Definir-me. M'agraden coses d'alguns i d'altres no. No m'agraden especialment les sardanes... però n'hi ha alguna que sí. No m'atrauen especialment les jotes, ni el flamenc -massa genèric el nom?-, ni el jazz... però algunes peces sí.

M'agraden cançons i tonades de Lole y Manuel. M'agraden algunes coses de Pau Riba i altres no. No m'agrada la opera però hi ha coses operístiques que m'emocionen.

Vull pensar que és la meva ignorància la que em fa triar el que m'agrada pensant només en si em fa sentir alguna cosa. I la que no em permet decidir de qui sóc.

Quan he "penjat" alguna música o vídeo al blog, ha estat perquè he pensat o sentit que la lletra o la música tenien alguna cosa a veure amb el que intentava expresar. Amb com em sentia.

Algunes vegades, conscientment. D'altres, deixant-me portar pels sentiments... les emocions.

Tinc la incertesa de pensar... vull pensar que ho faig lliurement... sol, com visc; amb sentiments compartits en la distància... però sol, per mi mateix.

Però tinc la incerta certesa de pensar que si tan sols una frase ens proporciona una idea, ja n'hi ha prou per no llençar un llibre... si tan sols una cançó ens proporciona un sentiment, ja n'hi ha prou per no matar un grup... si tan sols unes paraules ens emocionen, ja n'hi ha prou per no matar una relació...

com i quan sabrem o podrem interpretar-ho, llegir-ho, escoltar-ho... ja és tota una altra història.

Pensant en els i les que no són dels Sopa de Cabra especialment... una cançó i un vídeo que ja havia penjat alguna altra vegada. És una cançó especialment emotiva per mi. Fa referència directament a la malaltia que va dur a la mort a un dels membres de Sopa quan encara hauria d'haver tingut molt temps per viure. La lletra... massa sovint la he sentit a prop, massa a prop...

Sopa de Cabra. Seguirem Somniant.

Vull seguir pensant que encara no sóc de ningú. I que ningú, és meu.
:)

divendres amable

2009-07-17T22:58:00.001+02:00

Em vas dir...

"ostres, potser... em quedaré callada i no sabré què dir, sóc molt tímida..."

et vaig dir...

podem anar a veure la Catedral, el barri vell... t'explico el que sé i em preguntes si vols...

Aquest divendres ha estat un dia de contrastos. El cel entaraninyat a Girona. Primer feia calor. Després hem parat a fer un toc a una terrassa i l'aire bufava fred.

Hem parlat... em sembla que tenies por abans d'hora... perquè les paraules han anat sortint, buscant-les i no...

Passejar Girona, plena de turistes fent-se la foto al cul de la lleona... :)

I veure el carrer dels torrats on explicar-te historietes dels sopa de cabra abans que ho fossin...

Pell de lluna. Sopa de Cabra.

Voltar. Fer temps sense pressa fent el turista, de vacances. Dinar de restaurant. Quan vaig ser-hi per primer cop m'hi va portar una amiga. T'ho he explicat. Perquè em vaig sentir molt a gust. I he pensat que t'hi sentiries. És un local amable, silenciós, agradable.

A casa... respiràvem a la selva. Feia estona que estaves neguitosa. Et llegia el cos, els missatges subtils. M'has agafat la mà. L'has deixada anar. He agafat la teva. N'havíem parlat sense fer-ne referència explícita. Potser això et posava nerviosa. I t'ho he demanat directament.

-Vols que fem l'amor?
.
..
...

Hauria de ser i semblar natural estimar-se... amb el cos, amb el tacte, amb l'ànima -tant si n'hi ha com si no- i amb la paraula... també amb els silencis... és bonic fer-ho quan es pot fer, ni que sigui una mica...

i poder pensar, que si uns ulls somriuen i al cap d'una estona sembla que no somriuen tant... doncs, que també tenen dret a no fer-ho... però que les estones somrients són regalets preciosos que no es poden manllevar...

La Devesa de Tor

2009-07-16T15:27:00.002+02:00

Dias que no volverán. Antonio Vega.

Malgrat els malgrats i les previsions del temps... el temps va aguantar prou com per no espatllar res.

En molt poc temps, una segona vetllada agradable. A veure si agafaré un empatx!!!

Quan -en el moment que- notes la confiança, i pots fer conversa sense fer posats ni lluites dialèctiques... quan pots expressar-te així com et sents... sembla com si el xapapote fos fàcil de diluir.

Fa uns dies, em van descobrir un local que no coneixia: La Devesa de Tor.

Després d'un sopar de tapes i conversa em van presentar un espai que a mi em va resultar molt agradable.

Una alfombra vermella donava la benvinguda...

I un caos d'estils, d'il·luminacions suaus, de música discreta, d'amabalitat en el tracte... acompanyaven a sentir-se be.

Vaig descobrir que la Monalitza també era a l'Empordà...

i em vaig recordar, en sortir, que els veins també dormen! :)

Entre mig, molt bones sensacions immediates... una mica de nostàlgia... i el vel de la tristesa encara embolcallant-me.

Hi ha circumstàncies que no es poden, ni cal, modificar. El temps fa la seva via. Dilueix el que ha de diluir. Fa present, com teletransportant, el que ha de seguir. I, entre mig, llums de colors; espais i aires...

Hi ha temps que no tornaran. N'hi ha d'altres que si, però d'una altra manera. Ni millor ni pitjor...

el meu petit món

2009-07-13T22:58:00.004+02:00

Jo, que visc a un país petit i tinc unes tendències molt limitades a traspassar fronteres, encara tinc un món -el meu- més petit; el que m'envolta, el que tinc a l'abast de la mà i de l'ànima.

Jo, convisc amb una ànima molt petita. És una mica mesquina la meva ànima. No és prou generosa de natural. Prou que provo d'ensenyar-li a ser-ho. Però no me'n surto gaire perquè el meu cervell també deu ser-ho de mesquí.

Entre mig, tinc la sort d'encomanar-me de ments i ànimes privilegiades -per mi- que saben entendre i viure la vida com és. O com caldria que fos a Utopia. Persones sanes, sense malícia... amb el cor a la mà i l'amor traspuant les puntes dels dits.

Un dia... no hi arribarem a Utopia, però mentre farem camí... i farem que el camí sigui una mica més dolç, menys pedregós...

La meva ànima petita, mesquina com és, pensa només en ella mateixa. Jo, miro d'acaronar-la per fer-la sentir-se... per fer-li sentir que no està sola, i que s'entendria millor amb altres ànimes si se'n adonés...

M'és difícil. Perquè a voltes em sento sol acaronant-la. I ja no sé si és ella o sóc jo. I és llavors quan he de buscar en les paraules que altres han escrit alguna cosa que ens sedueixi... que ens sedueixi prou, com perquè poguem deixar de pensar en nosaltres i començar a pensar i a sentir que la meva petita ànima mesquina i el meu petit cervell mesquí, no estem sols a aquest món.

A aquest món tan petit.

va... en pla comiat de vacances...

2009-07-05T01:11:00.007+02:00

a reveure...

esmorzar a amèrica

2009-07-04T23:53:00.005+02:00

ahir, visceralment, vaig escriure el que em sortia de dins sense pensar gaire.... he esborrat els posts que vaig fer i demano disculpes a qui em va comentar i a qui ho va llegir...

he estat moltes -per a mi molt llargues- hores sense parlar amb ningú...

però no sempre cal ni es pot vomitar a tot arreu... sembla i és poc cívic i poc raonable.

Quan tenia 18 anys sonava molt supertramp...

evidentment, els 18 van passar fa molt però, si ara pogués, aniria a esmorzar a amèrica i potser, per no tornar

d'avui per demà

2009-07-03T01:22:00.002+02:00

Ahir parlava pel messenger amb una amiga de fa... 10 anys?... i amb la que mai ens hem vist d'aprop i segurament mai ens veurem, ni olorarem, ni besarem, ni abraçarem... vaig rebre una trucada al mòbil; vaig teclejar "tel" i em va contestar "okis"...

era una proposta per anar a un concert... em va sorprendre i agradar la proposta i no m'hi vaig pensar gaire: em venia de gust...

ha estat una vetllada molt, molt agradable... hem pogut fer conversa molt distesa, em pogut somriure i riure, mirar i observar-nos, escoltar i gaudir de la música... aprofitar els ritmes i paraules que no enteníem... sense necessitat d'entendre-les...

el caparró de l'església de Sant Fèlix semblava posat expressament sobre un cobert d'un edifici veí; i des de les escales de la Catedral de Girona sentíem música més mediterrània que religiosa... en una barreja de sons, tonades i ritmes que a vegades sonaven a clàssics grecs, a estones s'acostaven a Turquia o al magrib i, encara, hi quedava espai per enllaçar amb ritmes i entonacions més properes al flamenc i fins i tot a la salsa...

una hora i mitja amb boniques cançons intimistes algunes, i d'altres que francament feien que els peus no poguessin estar-se quiets... hem mogut el cul a la cadira, i les espatlles i els braços...

alguns, més agosarats, han passat bona estona ballant...

força gent devia conèixer Eleftheria Arvanitaki perquè moltes de les cançons se les sabien i les cantanven amb ella... jo, sincerament, no sabia qui era; i m'ha agradat molt...

m'ha agradat veure que bé que s'ho pasava i que bé que ens ho feia passar.

un regal d'aquells que queden a la memòria...
:)

http://www.youtube.com/watch?v=ERto4ssix24

pell morta

2009-07-02T12:21:00.001+02:00

Aquesta setmana que no tinc gatets, els trobo a faltar.

No els he vist des de dilluns al matí. Ha començat, ja totalment, l'horari d'estiu. El canvi de ritmes, costums, hàbits i rutines que durant el curs escolar condicionen tota la vida familiar. Ara, la dinàmica és una altra. I sense haver de treballar, tinc temps "per mi".

La setmana passada, quan els gatets van acabar escola, els vaig permetre 4 dies de no tocar res relacionat amb l'escola ni amb els deures que hauran de fer aquest estiu... deures de reforç en un cas, quadern de vacances per no desenganxar-se de tot en l'altre... però em va semblar bé que poguéssin/m tenir quatre dies d'esbarjo...

Jo, ahir vaig perdre un munt d'hores al matí en gestions pendents o que tocaven i que van acabar sense resoldre gaire res... avui, he fet un intent d'arreglar una altra cosa i tampoc me n'he sortit...

També em mereixo poder desconnectar... ja tinc la llista feta del meu quadern de vacances... quasi tot són deures de repàs de la casa: arreglar coses que no funcionen, fer neteges a fons d'alguns racons, llençar andròmines que només ocupen espai... i són coses que aniré fent i aniré tatxant...

ara, em vaig a posar en remull... perquè també tinc a la llista que he de cuidar-me una mica... sento trons de tempesta... tant de bó, descarregui fort i refresqui una mica l'ambient...

mentres, em relaxaré... posaré la pell morta a punt per ser repassada, la pell viva en condicions de ser acariciada, hidratada, estimada... i aquesta tarda nit, em regalaran una cosa que fa molt de temps que no faig: assistir a un concert.

em vestiré d'estiu per deixar-me empapar dels sons que m'arribin... i pensaré que demà serà un altre dia!

despropòsits

2009-07-02T00:17:00.000+02:00

Theme From Sunflower - Henry Mancini

volia fer un post de només musiqueta... he començat a teclejar i m'he perdut en les paraules...

així que... només musiqueta...

tema d'amor de la pel·lícula "Los Girasoles". Amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni.

Bona nit i bon dia.

tornar a començar

2009-06-30T23:44:00.000+02:00

Quan estiuejava a Sant Feliu de Pallarols, algunes nits apareixia com per art de màgia un senyor (perquè sempre era un senyor?) que portava un remolc enganxat al cotxe o a la furgoneta... estabilitzava el remolc amb uns trossos de fusta i despullava una màquina que feia cine...

no sé si és la memòria que ho vol veure així o si és veritat, però em sembla que les primeres vegades feia les projeccions sobre la paret d'un bar que donava a la plaça... després, recordo una mena de llençol amb unes barres que feien pes per tibar-lo...

Lee. Marvin. Wand'rin' star.

http://www.youtube.com/watch?v=t-yC-Jz2Qiw

Suposo que van projectar pel·lícules ben diferents i de diferents gèneres... però el record acumula les imatges de les pel·lis de l'oeste... aquells pioners que anaven a buscar el seu futur incert en caravanes creuant deserts, passant penúries, i que quan començaven a trobar terres una mica agradables... sortien els maleïts i salvatges indis a fer-los la punyeta...

en Lee Marvin el trobava més aviat desagradable... hi havia altres "durs i difícils de pelar" més amables en la mirada, en el gest... però ell anava sortint, pel·li, rere pel·li... fent de secundari...

hi havia les noies que sempre venien de l'est, urbanites... que estoicament superaven les dificultats del viatge amb uns vestits farcits d'enagus (?) i barrets fora de lloc..

i hi havia també vellets conduint caravanes... amb barbes canoses i barrets de palla... i em semblaven també fora de lloc, començant tant vellets una aventura on el destí els portés... cuinant quasi sempre perquè ja no servien ni tenien força per altres feines...

resignats amb els seus calçotets de màniga llarga i obertura botonera al darrera...

sé que algun dia seré un vellet d'aquells... si hi arribo... amb mans nuoses, desdenteGat, fent cafès i àpats per companys de viatge... i tornant a apuntar-me a qualsevol història per sobreviure...

ara, avui, tocarà descansar una estona i pensar en unes vacances que no havien d'arribar tant aviat però que ja són aquí... ara, avui, demà... tindré temps pels gatets, pels amors, per mi... i per pensar com comença tot de nou...

viure el dia a dia, setmana a setmana... i si cal -que caldrà-, tornar a començar...

pujant escales... o pujant ombres...

tenen gust les bombolles?

2009-06-29T10:41:00.001+02:00

Anonymous venetian solo piano.

Ahir va ser un diumenge/dimecres prou agradable i plè, com quasi cada dia, de coses sorprenents...

Em vaig llevar de mala gana -de mooooooolt mala gana- a les 5 del matí per ser a la feina i donar el relleu al company a tres quarts de sis: els horaris de tarda o de nit em trastoquen el ritme de menjars i dormirs... però l'horari de matins em mata!

Després, a la feina, la jornada va passar prou ràpida tot i no haver-hi gaire moviment. Vaig poder dinar com les persones en horari "normal" i, com que celebràvem Sant Pere en diumenge de revetlla, em van convidar a un àpat on sobresortia el carpaccio de bacallà marinat en el picapica i que vam arrodonir amb pop a la gallega (amb patates de l'hort del germà del meu cunyat) i un Marqués de Càceres del 2004.

Els gatets van voler quedar-se a jugar a la piscina a la tarda i jo vaig aprofitar per anar a casa i fer una migdiada al sofà. Volia descansar una estona abans de netejar la terrassa perquè després vindrien tots a sopar.

Vaig posar el despertador del mòbil i en mig d'un somni filosòfic sorprenentment el vaig sentir. L'havia deixat sobre la taula per no parar-lo mecànicament. Em vaig aixecar, els vaig aturar... i vaig dir-me: va, cinc minuts més de felicitat...

mecatxis! no me'n vaig adonar d'haver-me adormit de nou fins que vaig sentir els "hola, papa!"...

després... au, corre a despertar-te i a organitzar!!! total, que els vaig posar a tots a fer feina (netejar la terrassa i les cadires de plàstic, regar les plantes, donar menjar a les gallines...) mentre jo preparava el sucedàni de carn a la brasa i pa amb tomata, a la cuina i sense brasa...

Va ser prou agradable i ningú no es va queixar que no tinguéssim quatre petards per cremar. No en vaig poder comprar abans de Sant Joan i, quan més o menys podia... ja no en venien.

Vam fer, doncs, una revetlla gens sorollosa...

Abans d'acotxar els gatets, el petit va voler llegir-me un capítol del darrer llibre de Gerónimo Stilton... ja m'estava quedant fregit al seu llit... però encara vaig entrar a la finestra virtual per trobar paraules amables...

Aquest matí ens hem llevat d'hora. I com cada dia que hi ha gatets, els hi he preparat el suc de taronja, la llet amb nesquick i les galetes i els cereals...

el gatet petit no suporta les bombolles/escuma que queda surant sobre el suc... amb la cullereta, he anat treient l'escuma -com cada dia- i m'he pillat somrient... ahir a la nit, abans d'anar a dormir, vaig tenir una conversa molt plaent... i aquest matí, treient l'escuma, encara sentia la caricia de les paraules amoroses fent-me un massatge a tot el cos...

silencis plaents, amb o en...

2009-06-26T22:17:00.001+02:00

Crystal Silence. Chick Corea.

http://www.goear.com/listen/2b21d4b/Crystal-Silence-Chick-Corea

Els silencis, com les pors, com quasi tots els sentiments, situacions i sensacions, poden ser viscuts amb angoixa, amb tendresa, amb indiferència, amb preocupació, amb passió, amb calma, amb desig, amb serenor...

ara tinc el dubte lingüístic de saber si pel que vull expressar hauria de dir...

Els silencis, com les pors, com quasi tots els sentiments, situacions i sensacions, poden ser viscuts en angoixa, en tendresa, en indiferència, en preocupació, en passió, en calma, en desig, en serenor...

qui pateix el silenci? o qui el gaudeix?

qui es sent prou lliure per poder pensar que el seu silenci no afecta ningú més d'alguna manera? qui es sent prou lliure per pensar que el silenci d'altres no l'afecten d'alguna manera?

on és la llibertat?

la llibertat... com l'amor... com la passió... com el dolor... que fàcil de dir, de pensar-les i sentir-les des de la pròpia experiència... que difícil no pensar que els altres les diuen, les pensen o les senten com nosaltres...

però que fàcil acceptar-ho... si es fa el pas de voler-ho fer...

tot... finalment, és al nostre cervell... és la nostra realitat...

una realitat que si no s'expressa, no surt de la nostra closca... i no es pot contrastar... no es pot enriquir i/o contaminar amb la realitat de les altres closques...

contaminem-nos quan poguem i, si no podem, siguem pacients... (aprenguem també a patir amb mesura) que res no és immediat ni res és urgent... ni que passin mesos...

******************

el cel s'ha enfosquit a mitja tarda... el vent ha començat a bufar com una gata amenaçada...

-nens... bufa tempesta...

els gatets m'han mirat raro... fa dies que estic raro... però més raro és que descarregui i a quarts de nou el sol tregui el nas altra cop, omplint de verd i marrò...

estic raro de collons... però m'estimo encara la vida... tal com ve, així com és o la vull veure...

estic content de sentir l'amor que no mereixo... i de donar-ne el poc que en sé...

em regalo carícies, manyagues... que sé certes... que visc en el moment...

i m'estimo, encara, pensant les tendreses que els meus amors poden sentir sense tenir-me... gaudint el seu goig... plàcidament... com el jaz suau de la cançó...

patxi

2009-06-20T23:15:00.000+02:00

el gatot té un passat, com més o menys tothom... fa molts anys, abans de saber que era gat, a una terra llunyana plena de fandangos i buleries... de saetas i alegrías... de cruces de mayo i de patios... el gatot es creia el que li havien ensenyat la família, l'església i l'estat...

i sí, el gatot pensava que tindria un amor per tota la vida, que es casaria per l'església i que seria feliç com un tornavís! :)

coses que passen pel cap del pardalets... i va ser la nòvia andalusa la que em va fer adonar que no era un pardal, que d'ales a l'esquena no en tenia i que si volia volar, hauria de ser d'una altra manera...

però aquella A. estava fotudament encapritxada i conmoguda amb un paio que cantava, però bàsicament recitava... i em deia que jo li feia pensar en ell...

foto trobada a discografia sobre Eva Duarte de Peron

en aquella època, jo no tenia els abdominals relaxats d'ara, portava el cabell més llarg que ell i mai vaig tenir el seu nas basc de boxejador... una retirada hi podia tenir, però penso que era més per les idees que apuntaven i que han anat creixent...

ella... qui sap on és, ella qui sap on para... (bé, de fet... sé que va passar de votar Izquierda Unida a votar PP... però són coses que passen..)

Habría que saberlo. Patxi Andión

http://www.youtube.com/watch?v=OY59-BCm4N0

han passat molts anys... vaig descobrir moltes paraules ben trenades, pensaments que s'acostaven als meus encara que les persones es distanciessin...

m'agrada deixar-me contaminar... com una esponja... encuriosir-me per allò que de bó té la vida... deixar els "no" de banda i d'entrada... per poder mirar d'entendre els "si"...

poder pensar sense por...

sentir que encara tot està, per sort, per aprendre...

2009-06-19T22:05:00.000+02:00

de guimerà a fabra...

2009-06-18T00:50:00.000+02:00

un àngel va passar sobre ombres terbolesques....

quasi sense saber si els àngels podien o no existir...

només es sentia el seu bategar...

lady d'arbanbille; cat stevens

http://www.goear.com/listen/61cd0c5/Lady-dArbanville-Cat-Stevens

de cat power a cat stevens... jocs entre gats i gates...

conec a una persona molt especial... igual que es mostra al seu blog, però amb molta cosa més per a afegir-hi... molt més enllà de les etiquetes i dels noms...

un contacte molt agradable a prop de casa...

una conversa omplidora... i una sensació propera...

i llisco uaààààà``aàààa``aàààààààà``a cap no sé on....
fins poder-me retrobar amb la fressa de un, dos, tres, quatre ventiladors...

i poder somriure i riure de nou...

m'agrada riure... m'agrada tenir la sensació de llibertat que em permet riure parlant... amb els ulls i amb la boca... amb el cos... ni que sigui... desitjant arribar algun dia a fabra...

prosaic

2009-06-17T23:01:00.001+02:00

M'he assabentat d'una important puja dels impostos que s'apliquen sobre la droga legal fumable. La noia del estanc, atemorida, em deia que es veu a l'atur...

No sé perquè m'ha vingut al cap el post que va fer Clidice exhibint impúdicament el seu cagarrículum vitae i que, en aquell moment, em va fer venir ganes de publicar el meu... però he recordat sobretot un breu episodi en el que, contractat per una ett, vaig fer oficialment d'encintador;

encintador?
si, si, encintador; aquell que agafa cinta de celofan per encintar un encenedor a un cartró (paquet de 10 paquets) de tabac comercial... (per a malpensats i malpensades, aclareixo que no es tractava de deixar "en cinta" a ninguna... tot i que ocasions no en faltaven...)

era una feina, tant denigrant o tant edificant com qualsevol altra i que, fins que no vaig fer, no em vaig plantejar que hi hagués persones que es dediquessin a fer...

es tractava d'anar a un "punt de trobada" on arribaves abans de les 10 del matí perquè el cap et donés material -centenars de encenedors de diferents marques- i t'adjudiqués la ruta del dia; la ruta, era anar a diferents estancs o centres comercials on, després de presentar-te, l'amo del local t'acompanyava a un magatzem on hi havia les caixes plenes de cartrons de tabac que s'havien de buidar, encintar i tornar a omplir... i deixar-ho tot, més o menys com estava...

quan vaig fer aquesta feina, que va durar un parell de mesos, va coincidir amb una pujada substancial del preu del tabac...; va ser durant aquells dies; i si no hagués fet aquella feina, no m'hauria plantejat mai que els estanquers, els comerciants amb llicència, i també els bars... quan hi ha una puja del preu juguen amb avantatge: compres a un preu, i el mateix producte al cap de 24 hores, et rendeix un 40% més de beneficis...

això, es comptabilitza al IPC?

deixo aquí la pregunta...

només aclarir, que penso que la majoria de persones que comercialitzen tabac -com els comercialitzen calces, condons, plàtans o musclos...- són persones honestes... però em va cridar l'atenció fer números de la diferència de preus abans i després de la puja, quan estava al magatzem d'una gran superfície comercial de la Jonquera on hi havia centenrars de palets de caixes de cartrons de paquets de cigarrets... (em faltava la calculadora per saber quants milers o milons havia guanyat aquell "bon" home per una decisió ministerial...)

Anava pensant en això quan he sentit que els budells em començaven a bellugar i a fer fresses estranyes... i és que encara no havia esmorzat... i fent el que no s'ha de fer en aquests casos, he entrat al súper amb la urgència de consumir i ajudar a aixecar el país...

les he vist allà... mirant-me des del mirall... rodones, plenes... se m'oferien gustoses... fermes, però tendres i suas al tacte...

no me n'he pogut estar de repetir aquesta setmana... abans d'ahir en vaig menjar i avui he repetit per sopar...

esbergínies a la pràctica...

l'albergínia (esbergínies, en diem a Salt), diuen que són molt bones pel colesterol... per no tenir-ne, vull dir...

tenen un gust molt especial i o t'agraden o no... però per treure'n el picant i la margantor no hi ha res com tenir-les una horeta amb sal i van deixant anar la margantor en forma de suc fosc...

si, com a mi, no us molesta aquest sabor, en 7 minuts el plat està preparat...

les esbergínies es poden fer de moltes maneres: bullides, al forn, a la brasa, fregides...

he provat amb el microones i també va bé...

obertes del llarg i tapades amb un altre plat i en 7 minuts -depèn de la mida- són cuites!

avui, però... tenia dia sibarita i ganes d'estimar-me una mica gastronòmicament parlant; he agafat menta del pati de casa... una ceba tendra que vaig comprar fa tres o quatre dies, oli d'oliva que em va regalar una amiga, all picat i gingebre que em va deixar ma mare en herència, el cogombre i l'esbergínia frescos i un iogurt de la Fageda...

He tallat l'esbergínia pel llarg i la he posat al microones; mentres, he picat la menta -les fulles-, la ceba i el cogombre i ho he barrejat amb el iogurt...

Fa un parell de dies no vaig fer salsa... només vaig coure l'esbergínia al microones i, un cop cuita, i vaig afegir una mica de sal, un poquet d'oli d'oliva, un pols d'all triturat (de pot) i un polsot de gingebre (també de pot), i estaven de fàbula!

Avui, m'he permès un detallet gourmístic... ho he fet tot igual però... un cop acabades... he ratllat una mica de formatge manxec i les he posat a gratinar...

i per acompanyar-les, la salsa de iogurt amb menta...

i que "me quiten lo bailao"...!!!!

lliscant sense turbulències

2009-06-16T01:45:00.000+02:00

Canviar escenaris; feia un any i mig que ho havia de començar a fer... i no vaig tenir esma, ni ganes de perdre la peresa, ni voluntat, ni decisió... just aquest cap de setmana estrany tenia motiu per fer-ho, a la vista de com es presenta el calendari d'estiu...

vaig començar a fer plans i alguna llista... a moure mobles, llençar acumulacions i prendre decisions...

ara, potser es farà tot sense motiu... sense més motiu de canviar-ho tot perquè res canviï... o per retrobar un escenari diferent que permeti llençar anquilosats costums...

em rento la cara... recordo el gest del meu pare fent-ho, posant les dues mans fent conca sota l'aixeta i duent-les a la cara... mirant-se al mirall amb les gotes regalimant nas, galtes i barbeta avall... ho recordo, quan em miro al mirall i el veig a ell... mirant i preguntant-li al que està a l'altra costat amb la mirada...

cat power; lost someone.

http://www.youtube.com/watch?v=IIl-uYICe6s

Veig uns ulls que volen mirar altres realitats; i es perden en passats i futurs... em pregunto si no serà que tinc un cor metàl·lic o qui sap si no serà més que un cor d'arenes movedisses... engolidor... absurd...

un cor que no sap bategar, que com la pluja no sap ploure...

no; no vull donar la "culpa" al cor... no hi ha culpes ni culpables...

les rajoles (manisses?) de la llar de foc apagada de fa anys, són les mateixes visqui qui visqui a la casa... però només jo puc canviar el cafè per maria lluïsa (sigui amb llimona o amb menta)...

cat power; metal heart

http://www.youtube.com/watch?v=Vp6aG7dIj1k

I encara... canviar fusions, infusions, escenaris... em faran canviar? farà que deixi d'afectar al meu petit món? sé que no em demanaran explicacions... si m'estimen i au... si encara m'estimen i au... petits canvis de menys un cada dia... fins?

potser fins a tornar al principi... donar sense esperar, sense fer plans, sense saber, sense objectiu, sense pensar...

cat power; don't explain

http://www.youtube.com/watch?v=dshqJr7E-dM

... sense urgència, sense addicció ni necessitat...

he somiat

2009-06-15T23:13:00.000+02:00

cutest baby tiger

http://www.youtube.com/watch?v=FYf6H7u-Xqs

bona nit, gatets...

fa calor...

2009-06-15T16:17:00.001+02:00

Avui és dilluns+diumenge, però només per a mi... i per a mi, ahir va ser diumenge+dissabte de fer dissabte i marujeo... me'n vaig sortir prou bé amb el lavabo i mitja cuina;

hauria d'haver trucat un amic per quedar i fer una cervesa... però no puc anar més lluny del sofà o del llit... fa molta calor...

aquest matí podia haver dormit tranquil·lament, però feia tres hores que m'havia posat al llit i ja no he pogut dormir més; i ara, clar... em ve la nyonya...

Sur le fil. Proyecto oniric.

http://www.youtube.com/watch?v=aIFdiViKTPA

surto a donar menjar i aigua a les gallines... l'aire calent m'abufeteja... recullo els vuit ous d'avui i me'n torno a dins...

em sembla que la meitat de la cuina que queda, la pols i el terra del menjador, quedaran per la nit o per demà al matí...

me'n vaig plàcidament a fer la migdiada, i m'enduc el desig enganxat a la pell...

entre sons

2009-06-15T02:37:00.000+02:00

Una matinada, a la feina, em va venir una tonada al cap... això, als que patim processos telepàtics esporàdics ja ens passa a vegades... algú està pensant, sentint o escoltant una cosa i de cop i volta és com si se t'engegués un receptor que no pots controlar...

no tenia en aquell moment cap eina per gravar-me la veu i la tonada insistent... no la reconeixia i no la associava a cap circumstància viscuda... vaig pensar que si la pogués gravar i posar-la al blog, potser algú amb una mica de cultura musical em sabria dir -malgrat la meva poca capacitat interpretativa- de qui era...

Brahms. Symphony No. 3. Poco Allegretto

http://www.youtube.com/watch?v=1trE3ms3AGo

La vaig trobar quasi sense voler, com si la màgia d'enllaçar paraules i emocions fos possible per connexions que encara no entenc massa bé com fan funcionar els que programen les afinitats verbals i musicals als youtubes, spotifyes i altres monstruets informàtics;

malgrat el títol, però, no em sentia especialment poc alegre... hi ha sensacions difícils de definir i de descriure perquè són barreja de sentiments; alguns oposats... altres complementaris...

les càmeres de seguretat segur que van gravar en algun moment un personatge que dançava sol, maldestrament però sentida, una coreografia inventada per a uns peus cansats... tot i que vaig fer els possibles per fer les gesticulacions més ostentoses només en les zones cegues...

trobo que sentir-se estimat regenera la pell... la física i la de l'ànima... i sentir que l'amor té espines ens recorda que la pell cria arrugues que a vegades són d'alegria i a vegades de patiment...

i tota és pell, arrugada o llisa...

sentir-se estimat bojament, passionalment, tranquil·lament, serenament, sincerament, dolçament... massa ment? el més probable és que el sentiment, l'amor, el sexe, tot plegat... no sigui res més que el que la ment és capaç de traginar d'una neurona a una altra en un moment determinat... a vegades, aquestes percepcions es col·lapsen... altres, flueixen víctimes de l'essència o de la naturalitat del moment...

entre mig... el dia a dia...

que vivim com podem, com sabem, com volem quan podem...

i volent i volant... he recordat un hidroavió en dibuixos...

Le temps des cerises. Porco Rosso.

http://www.youtube.com/watch?v=OYpeAnSxI5s

i un dia a dia que, narrat per algú que ho va saber escriure, va agafar forma d'aventura...

penso si quantes normalitats tant quotidianes pels que les patim i patem amb els alt i baixos diaris, no serien històries novel·lades a les mans de qui hi posés atenció...

fugint però de protagonismes... que ja hi ha massa gent que vol i li agrada sortir a la TV i tenir 20 segons de glòria... pensant, vivint i estimant anònimament, em fa sentir molt bé pensar que encara està per arribar, cada any, el temps de les cireres...

revetlla a cal veí de dalt

2009-06-14T15:58:00.000+02:00

Blogville en va plè i sembla que a ningú ha passat per alt, però que no sigui dit que des d'aquest humil cau no s'ha donat la notícia, convocatòria, invitació i agraïment públic a l'amfitrió, que al final serà el que pagarà els plats trencats: aquest any, també farem la revetlla de Sant Joan a cal Veí de Dalt.

Així d'entrada, veí, em permeto recomanar-te de posar aquesta musiqueta per donar la benvinguda als convidats (passeu, passeu, que casa teva és casa nostra...) que aniran arribant.

El vídeo l'he pillat d'una festa anterior i crec que és possible reconèixer quasi tot blogville en un moment o altre si mires be les imatges.

otto e mezzo. Fellini.

http://www.youtube.com/watch?v=PowGcY9wnfs

Ens vas demanar què portaríem. Jo, ja ho saps, sóc de natural, natural. Així que d'entrada et portaré els ous de casa, per si cal fer truita, ous al plat o un remenat...

també portaré fuet pel pica-pica; no aquest, que ja està consumit, però si un com aquest per a les veïnes formatgeres, que em consta que són unes quantes... i que sé que els vindrà de gust tastar una exquisidesa... (tot i que no fa gaires hores m'han informat, que la mateixa fàbrica, també fa el fuet amb figues... suggerent, si més no)

encara em queden prunes i el pruner segueix en actiu... així que què millor per picar que una fruita sucosa?

i com que no tot ha de ser estimular les papil·les gustatives - encara que no ho creguis, hi ha altres sentits, eh?- portaré totes les poincianes que pugui arreplegar... les flors, són amables a la vista, al tacte i al nas i, diuen... que si et pares a escoltar bé, fins i tot et poden dir coses boniques a cap d'orella...

Qui vulgui, s'hi pot apuntar. Que el pis del veí, amb terrassa i tota la pesca... dona per a molt. Diuen que hi haurà quasi de tot... i que la varietat musical donarà joc a tothom... salsa, rumba, patxanga, boleros, arrambats... i que així que passin les hores... serem una mica més amics i ens haurem permès cremar tot allò que dels darrers mesos no ens ha agradat...

(si, d'acord, la cremada haurà de ser a la barbacoa perquè l'any passat fent la foguera ja es va destrossar més del que tocava... però... farem sobre la marxa, val?)
:)

que no pari la festa! que no pari l'amor!

dins i fora i fora endins

2009-06-12T06:07:00.000+02:00

un post per escoltar, sentir i llegir... i per col·laborar, sense pretensions, a la proposta de tens un racó dalt del món: la barana dels teus dits.

Ester Formosa. Balla amb mi.

http://www.youtube.com/watch?v=YF2-lT1IayM

tendreses que es senten, s'imaginen...

es viuen d'alguna manera...

a l'espera d'ésser viscudes,

donen temps per tant...

i mentres, el temps s'escola a la barana dels teus dits i dels meus...

ara enllaçats, ara enfeinats, ara tèrbols o enjogassats...

nuant llibertats disperses i immediates, que ens fan lliures cada matinada...

vestint-nos i despullant-nos al só dels sentits,

engordits encara d'amor i de plaences...

Ester Formosa. Epoca

http://www.youtube.com/watch?v=XYrNY4h8D2Y

models socials

2009-06-10T00:20:00.001+02:00

Ahir al matí vaig fullejar el Periódico a un bar. He buscat l'article que em va cridar l'atenció però no l'he sabut trobar en l'edició on-line. Una "cronista" (ho sento, no en recordo el nom..) parlava de Berlin i, potser pel fet que en Ferran hi fa de periodista, em vaig aturar a llegir-me l'article que estava situat a la part de dalt d'una pàgina del costat esquerra...

parlava de l'encís d'un Berlin permanentment jove... però ho feia amb una ironia que no em va agradar...

descrivia com, segons ella, l'estat amb subvencions i serveis socials que ja voldríem aquí alimentava la continuïtat d'una eterna infantesa o adolescència; descrivia com la gent de 30 (anys, se suposa) continuava amb els somnis dels de vint... com, multitud de separats de 40, seguien buscant el somni que als trenta no van saber trobar... criticava que persones "madures" compartissin pis amb habitacions rellogades amb estudiants molt més joves...

i, sobretot, em va sobtar que trobés tant malament que persones "separades" es posessin d'acord per llogar edificis i compartir serveis comuns... "fent plans i projectes amb amistats enlloc de fer-los amb una família..."

En acabar de llegir-la, vaig pensar que hi ha molta gent que es dedica a escriure els missatges que alguns "ideòlegs" els van enviant suposo que periòdicament... també vaig pensar que ella té tot el dret a guanyar-se la vida com pugui... i encara, que segurament ella deu viure molt feliç i enamorada d'una persona amb qui té projectes i plans de futur, segurament amb una situació econòmicament estable i envejable per a la majoria de mortals i amb una família (gran, segurament) que la reconforta...

vaig sortir del bar amb una certa angúnia al cos... no sé res d'ella, i m'atreveixo a fer pre-suposicions... passa gatot... si ho ha dit, serà que ho pensa....

només... que a mi no em sembla malament que algú als 40 o als 50 o als 60 (anys), vulgui començar una feina nova.... o una nova carrera... o una nova relació o diverses, emocionals... amoroses..

a mi, no em sembla malament que algú vugui fer plans ni que siguin a dos setmanes vista amb persones més joves o amb persones més grans... ni em sembla malament que tothom busqui solucions econòmiques a la seva realitat... encara que aquestes solucions, projectes, plans... no tinguin gaire res a veure amb el que sempre s'ha fet...

m'agrada la coherència... penso que hi ha persones que entenen, senten i viuen els amors únics i per tota la vida, la família tradicional, la fidelitat i el gust per l'ofici o la professió, la estabilitat... i penso que si ho viuen així i ho poden fer al llarg de la seva vida, són d'admirar...

com admiro els que creuen els preceptes d'una religió i en fan la seva vida coherentment... i són capaços i capaces de sublimar els seus instints més humans i reconvertir-los en altres expressions d'amor i respecte...

i com també admiro, qui és capaç de viure en el dubte... en ser i viure coherent amb cap ideologia... buscant solucions immediates a problemes immediats... sense cap certesa més enllà de provar de viure... i de sobreviure...

I will survive. Gloria Gaynor

http://www.youtube.com/watch?v=ZBR2G-iI3-I

la setmana astral

2009-06-09T11:17:00.000+02:00

Aquest diumenge ens sorprendrà amb una lluna plena espectacular que arribarà a l'hora del capvespre i que ens parlarà de plenituds, però també de responsabilitats. Però, afortunadament, aquesta setmana tot farà un tomb i passarem amb facilitat del pessimisme a l'optimisme i això, una vegada més, ens donarà forces i ens estimularà. Caldrà doncs que seguim el nostre instint més bàsic i ens deixem portar, tot olorant -i perseguint- les millors vibracions. Caldrà que no deixem escapar els millors trens, els de l'amor i els de la imaginació. Però també caldrà que seguim concretant i establint els nostres propis límits. Aquests seran els últims dies de Mercuri a Taure i, per tant, caldrà especificar els nostres objectius.

Gemma Blat (ho va dir o escriure) Diari Avui del diumenge 7 de Juny del 2009.

Cançó de l'amor petit. Joan Manuel Serrat.

http://www.goear.com/listen/3489adc/Canço-de-l\amor-petit-Joan-Manuel-Serrat

Renoi, el futur...

decidir i concretar objectius...

s'hi val a decidir i concretar.... viure?

em sembla que viure, com respirar, ho fem tant mecànicament que ja ni ens en adonem... fins que ens falta l'aire, fins que ens falta la vida...

i si... seguiré el meu instint més bàsic, olorant les millors vibracions...

serenelicitat intensa

2009-06-08T22:37:00.000+02:00

Aquest cap de setmana ha estat molt, molt especial...

de la certesa de la distància, a l'alegria continguda... de la sorpresa per la previsió d'impossibles, a l'acceptació serena de la realitat... de pair soledats volgudes i no, a la sensació quasi mística de tenir una segona pell... de veure i mirar amb uns sols ulls, a contemplar l'amor amb una altra mirada...

Múm. Green Grass of Tunnel

http://www.youtube.com/watch?v=oHTFmJk7fH0

No puc descriure de manera fiable, entenedora, la barreja de sensacions, sentiments i emocions... i vull guaradar-ne algunes, gelosament, a la intimitat... com si això les pogués fer allargassar una mica més...

només puc constatar, que hi ha sentiments que no et deixen cap dubte d'estar-los sentint, vivint... i que poden saltar la barrera del temps i de l'espai... i que en viure'ls, vesses i et transformes...

natura i tecnologia

2009-06-07T03:07:00.002+02:00

Fa algunes setmanes, un tamboret es va desplomar sota els meus peus quan provava de canviar una antena de televisió i em vaig escolar sense lesions.

Ahir... vaig apropar-me al pruner...

distanciant-me tres pams de la superfície terrícola... no podia levitar, com el nadador, així que fent una ullada a les proximitats físiques més immediates vaig dipositar l'atenció visual a un estri de plàstic que em va semblar prou consistent... però només ho semblava... i en vaig patir les conseqüències...

els gats, a diferència del humans, ensopeguem set vegades amb la mateixa pedra... per alguna cosa tenim set vides, diuen...

i després d'entendre i comprovar metafísicament la meva impossibilitat volàtil vaig buscar i trobar un accesori que no sabia que era a casa... una escala! (detall lateral, estri romput per la gravetat del pes i la massa corporal)

finalment... les prunes, minúscules com cireres, han tornat roges i dolces... la pell, tan fina, no cal ni treure-la i la polpa omple de sensacions fibroses i sucoses alhora, una cova assedegada...

primaveralment estiuenc... absorbeixo tendresa... i em deixo endur per l'onatge suau del desig...

penso i repenso la seducció... la fascinació que em fa sentir seduir o ser seduït sense malizia... la mirada neta... l'amor fascinant...

TÁCTICA Y ESTRATEGIA .

Mi táctica es mirarte
aprender como sos
quererte como sos.

mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible.

mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos.

mi táctica es
ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón
ni abismos

mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple
mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites

poemes que resumeixen... tot i que... resumeixen només per qui escriu-los. Després qui els lllegim reinterpretem-nos segons volem sentir-los. Firmaria aquest poema de Benedetti excepte la darrera frase... perquè jo no vull que em necessitis; jo vull només que m'estimis...

i de Benedetti salto o caic a Serrat... i a una cançó que encara és la meva declaració de principis...

emotius? emocionals? emovivencials?

amb també la convicció i la certesa... que quan coneixes l'amor... saps que no caldrà dir-li adéu...
n'hi haurà prou, si s'escau, amb un a reveure...

fins que cal dir-se adéu

Es varen dir:
"Cal guanyar temps als somnis,
cal anar molt més enllà de les paraules.
Ser tal com som
de soca-rel.
Cremar les naus,
navegar a pèl
a cavall de la cresta de l'onada.

Amor valent per tu,
per guanyar terreny a la vida
i contemplar-la
compartint-la.
Fins que cal dir-se adéu.

L'un dins l'altre
i cadascú al seu lloc.
Pensar en veu alta
i tastar-ho tot."

I ho varen fer...
guanyant temps als somnis
i compromesos, només, en les coincidències
i la mútua complicitat.
Eren llavor d'eternitat
compartint les joguines i les vivències.

Amor valent per tu.
Va cap on va i dura el que dura.
No hi ha marges
ni mesures.
Fins que cal dir-se adéu.

L'un dins l'altre
i cadascú al seu lloc.
Pensar en veu alta
i tastar-ho tot.

Fins a la fi
cal guanyar temps als somnis.
Cal anar molt més enllà de les paraules,
ser tal com som i dir-se adéu
si el cada dia ha fet lo seu
i ens ha canviat les coses i a nosaltres.

Amor valent per tu,
per guanyar terreny a la vida
i esgotar-la
i "exprimir-la".
Fins que cal dir-se adéu.

parole, parole, parole...

2009-06-04T01:57:00.000+02:00

Encara no s'ha mort del tot la connexió ni l'eina...

em fa content llegir que els camins segueixen respirant i no he volgut buscar massa sentit a les lletres d'un idioma que noto massa proper a vegades... m'he deixat portar per tonades, posant avui que no tinc gatets, el volum prou alt perquè els veins es queixin als municipardals...

tinc una conversa amable, carinyosa, al xat del gmail... la tendresa de qui m'estima així, destraler com sóc... divertit a estones, descarat a estones... i que m'accepta sense necessitar-me, sense fer-me objecte del seu desig...

m'agrada...

rebo un email sincer, obert, tendre també... amb dubtes i incerteses... que són compartides...

entro al youtube... tinc una melodia al cap i en busco la lletra...

casualitat? causalitat? .... no recordo especialment Mina... no és un referent per mi... d'alguna forma ha surgit...

Mina. Parole, parole, parole...

Paraules. Ens apropen i ens allunyen. També els silencis ho fan.

Tinc la sensació de viure en una certa bombolla. Les emocions la traspúen. Però no es trenca. Penso en la flexibilitat del sabó... bombolles sensuals que ens permeten la textura...

ens deixem la pell a l'aigua? o la regenerem....?

m'agradaria pensar que és possible viure la passió sense dolor... sense obsessions...

jo, ara, la noto així...

no la sé descriure, perquè no sé escriure... o no sé les paraules... paraules, paraules...

sento tant amor... que només puc callar per no trencar-lo...

i deixar-me portar... per notes i ritmes alegres...

després... encara em deixo portar al llit per Russo i Battiato...

fins aviat...

vacances forçades?

2009-06-03T12:02:00.001+02:00

Fa alguns dies que l'ordinador fa coses estranyes. Massa coses estranyes... ara hauria de dir allò de ... mamaaaaaaaaa pooooooooorrrrrrrrrrrrr! :(

massa errors de la targeta del controlador de pantalla... massa alentiment de l'equip sobretot usant googlemail... massa avisos de "un script de esta página ha dejado de funcionar... quiere detenerlo?"

Ahir a la nit, després d'escriure un correu, es va penjar... no em deixava tancar res, no em deixava reiniciar, no responia ni l'interruptor físic del "power" ni el del "reset"... com que era molt tard i sóc així de valent, vaig desendollar a la brava tancant el lladre que dona corrent a tot l'equip.

Aquest matí, ni s'engegava l'ordinador, ni es connectava el mòdem... tot mort. No sé perquè al cap d'una estona ha decidit ressucitar. Molt poc a poc. No anava el mouse però si el teclat. Al mòdem fallava la connexió d'Ethernet.

Truco al 1004 i el robot, molt amablement, m'envia a un 902 d'assistència tècnica a 6 cèntims el minut de trucada. Em fan les comprovacions de línia. Tot sembla correcte. Em fan fer comprovacions de tenir instal·lat i reconegut per l'ordinador el mòdem, la targeta controladora de xarxa local... tot correcte però l'ordinador diu que el mòdem està desconnectat...

sense tocar res, la llum taronja de la ethernet comença a fer pampallugues i finalment queda fixa; torno a tenir connexió.

Em temo però, que ja m'ha avisat prou i en qualsevol moment petarà. Si és així... em quedaré només amb l'ipod i la opció d'anar a la biblioteca o a un cibercafé...

Ja em veig recuperant un vell 386 que encara no he llençat... ni enviat a reciclar. Ja veig de nou la situació d'altres vegades de tenir els ordinadors oberts, cargols que sobren... intercanvi de peces i plaques i discos durs... i tornant a instal·lar programes i programets... i quedant-me 4, 5 o 6 dies sense connexió... o amb connexió precària, encara més...

*************************

M'angoixo sol. Se'm fa molt feixuc tirar endavant les coses del dia a dia. No sé què necessito. Ni com resoldre-ho ara. S'ajunten massa problemes alhora. Potser caldran vacances forçades.

penses en mi?

2009-06-01T01:03:00.001+02:00

Un dia, anant a buscar els gatets a escola, vaig descobrir una mama que només amb la seva forma de caminar, amb la mirada que passejava, amb un físic petit però proporcionat, em va electritzar. Vaig tenir la sensació que tothom se'n adonava que m'havia quedat bocabadat i que em queia la baba... per sort, només era una sensació...

Cada dimarts, cada dijous i alguns divendres... esperava veure arribar el seu cotxe, admirar com dansava la seva melena quasi pelroja... admirar la gràcia d'aquell culet que tant bé s'ajustava a qualsevol texà... imaginar els pits petits, tersos, que sempre amagaven quan no una caçadora de pell, una jaqueta curta... i les botes de punxa omnipresents...

Només la observava en la distància... disfrutava dels pocs minuts de voyeurisme escolar i, en algun moment, en la intimitat de la meva soledat, va ser motiu i objecte del meu plaer petit.

Fins un dia... que la vaig veure després de recollir la mainada -els seus nen i nena, més una amigueta de la filla - i vaig quedar parat en veure com arrancava el cotxe sense haver fet que les criatures es lliguéssin el cinturó de seguretat, i amb una mà ocupada amb el mòbil i l'altra amb el cigarret... tot l'encant, tot l'erotisme que s'havia engegat... va tornar indiferència...

Ara, segueixo veient-la... però no em desperta desig...

****************

Vaig conèixer una noia molt trempada... molt sana, sincera i directa... físicament no era espectacular, ni s'ajustava a totes les meves preferències... però al llit em va semblar que encaixàvem prou bé...

Només ens vam enllitar una vegada, una ocasió vull dir... i tots dos, teníem prou clar que un polvo o uns quants no signifiquen ni continuïtat ni promeses... però vaig pensar que potser, amb el temps, alguna vegada voldríem repetir; i sense urgències va passar el temps... i no fa gaire, una resposta a una pregunta, em va matar el desig...

****************

Vaig conèixer una dona intel·ligent, amb un sentit de l'humor i una cultureta-culturassa que la feia molt atractiva... amb moltes ganes de viure i de disfrutar la vida... ens vam conèixer i vam estar molt a gust i ens vam estimar molt i ens continuem estimant... ella, en aquell moment, necessitava una atenció, una dedicació i un temps que jo no podia ni sabia donar-li... i se li va trencar el desig, perquè no vaig saber estimar-la prou i com ho necessitava. Però, amb el pas del temps, hem seguit estimant-nos i hem sabut tornar a trobar el desig...

****************

Vaig viure amb passió un quasi enamorament... una gran atracció física i química... un encaix quasi perfecte... amb les teories clares i amb les pràctiques més clares encara... amb molt d'amor i amb una confiança tant gran, que és imposible de ser traïda... hi ha amors que hi són sempre, encara que sempre sigui molt de temps...

I un gest, una altra urgència, un haver de... pot matar el desig;

penso que no som fills del moment... penso, i he viscut, que el desig neix, creix i es mor i pot ressucitar... o no...

****************

desitjar, estimar... viure...

es fa, ens fem, complicat massa sovint... a vegades calen mesos de repós... a vegades, el repós es torna permanent... només el que tenim a l'abast és el que podem viure... plenament, ara i aquí.

Si tienes un hondo penar, piensa en mí. Si tienes ganas de llorar, piensa en mí. Ya ves que venero tu imagen divina, tu párvula boca que siendo tan niña me enseño a pecar. Piensa en mí cuando sufras, cuando llores también piensa en mí. Cuando quieras quitarme la vida, no la quiero para nada, para nada me sirve sin tí. Piensa en mi cuando sufras, cuando llores también piensa en mí. Cuando quieras quitarme la vida, no la quiero para nada. Para nada me sirve sin tí. Piensa en mi cuando sufras, cuando llores también piensa en mí. Cuando quieras quitarme la vida para nada, para nada me sirve sin tí. Letra y música: Agustín Lara

like a black and blue stone (2)

2009-05-31T12:59:00.002+02:00

fa un sol radiant s'acaba avui la setmana i el mes de maig s'acaben sentiments després de dies de serenor segueixo serè encara que creixen castells de tempesta fins i tot diria que he tornat a un estat anímic semblant al de fa un any i mig però amb moltes coses desapreses moltes experiències viscudes serenor melancolia de tardor a punt de començar l'estiu vivint les no urgències amb un somriure als llavis amb la certesa que les urgències i les presses es poden domesticar

fool to cry

miro els gavians que amenacen amb crits embogits i sento les formigues alades que busquen niar sento com l'hotel de la memòria obre les seves portes repasso els passillus notant en el passejar l'acotxament de la moqueta del temps observo tímidament com si algú em pogués sorprendre espiant les escletxes que deixen les portes mig obertes i veig aquell rostre que em mira des del mirall de la paret del fons aquella mirada la més dura

pujo fins l'àtic el vent em pentina la cabellera i desfà nusos sense estripar cabells contemplo una califòrnia desèrtica que m'atrau i noto alhora la necessitat de quedar-me sense refugi

memory motel

les notes canvien camaleònicament els colors queden enrere endreçats els records agafo la draçera més fàcil

cherry oh baby

sense judicis ni pre-

2009-05-31T00:13:00.001+02:00

només existeix allò que és a l'abast

puc pensar que és millor callar.

m'agraden tant poc els murs...

amb les mans

2009-05-29T18:54:00.003+02:00

més coses... senzilles?

qui ho fa senzill és que en sap molt...

Ilana Yahav. SandFantasy.

desconnecto telèfons, deixo mitja penombra... i bado.

gràcies, Eli, per descobrir-me aquesta artistassa i pels teus somriures sincers, la teva mirada clara...

coses senzilles

2009-05-29T15:35:00.000+02:00

Aquesta matinada donava voltes i voltes a pensaments sense solta... no tot ha de tenir explicació; ni cal interpretar constantment, ni voler veure el que no hi ha...

(re-editat després de consultar-ho amb el coixí; 15:18) ... ni permetre, ni tolerar, ni admetre, que la mala baba que sí que hi ha afectin més de l'estrictament necessari i només per saber de quin peu calça cada un i cada una...

Per evitar interpretacions i malentesos vull especificar-te, Eli, que aquesta re-edició no té res a veure amb el comentari que m'has deixat així que tu tampoc hi donis voltes, okis?

per sort, les amistats i les coneixences es trien, les triem... una molt bona amiga em donava una explicació molt clara: "la gent fuig dels problemes i els mals rollos i s'apropa al que els hi és agradable".

Així de senzill.

Però per mi la senzillesa va per un altre costat...

hi ha qui pensa que a la vida hom i don opta per un bàndol; val, doncs es deixa als que no entrem en les guerres i fem el possible perquè aquestes no tirin endavant... (fi de re-edició)

I me n'he recordat d'ahir a la nit. Per postres, vam tastar les primeres prunes de la temporada del pruner de casa; són petites, senzilles i saboroses.

Cal complicar-se la vida?

més senzill. Dept.

http://www.youtube.com/watch?v=w2KpdnJ7RlY

quatre que són tres i són quatre de sis menys un

2009-05-27T19:19:00.000+02:00

tres mascles felins
enceten guerra d'aigua:
humida rosa

********************

S'ha acabat el darrer episodi de minivacances que tenia abans de l'estiu. De fet, era el tercer i darrer des de primers d'any. Retrobada amb els gatets el dijous i fins el dilluns al mati... i dilluns i dimarts festius addicionals.

Amb la primavera, a la selva de casa han nascut tigrets que la seva mare intenta infructuosament amagar dels humans. Sap que no som gaire bona gent i fa els possibles per despistar... però no se'n surt gaire bé.

El dissabte, després de treballar de nit i descansar una estona, encetem guerra d'aigua i ens reguem nosaltres i tot allò que no es mou. O que no es belluga gaire. Omplim estones d'humitats i rialles. I de tant en tant alguna moxaina.

Diumenge, toca festa escolar. Els de cinquè ja fan activitats per recaptar diners pel viatge del curs que ve. Trobo, com molts pares, que l'any que ve quan hauran acabat de fer 12 anys, encara serà molt aviat per començar a deixar enrere la infantesa... per acomiadar-se de l'escola de primària i entrar, com qui no ho vol, al món dels adolescents...

Encara són molt nens... però, és cert, creixen i ens fan grans a nosaltres.

Ens apropem al volcà on es fa la festa. Som dins el cràter verd.

Arribem aviat però ja està quasi tot a punt. Parades i paradetes. Algunes que venen de fora i aprofiten l'inici de la bonança per vendre embotits, cistells, penjolls, espelmes que suren, formatges...

I com no... la nostra, amb les coques que ha fet cada família, dues per nen, per vendre-les a bocins i recaptar fons. N'hi ha de xocolata, de pinya, de formatge, de lacasitos... nosaltres n'hem portat dues... una de melmelada de taronja i una altra -coincidències per no parlar-ho abans- de taronja amb ametlles.

Mames i papes fem torns per despatxar... però som colla i queda molt de dia.

Els menuts... pendents dels inflables. Jugar, saltar, suar...
Un gatet petit s'ha marejat amb el viatge i no està gaire pel joc.

Busquem una ombra sota una parada on el hàmster decideix qui se n'emporta el lot de cava, galetes i llibre.

Abans de l'hora de dinar -no pensàvem quedar-nos- anem cap a casa a refer-nos i reposar una estona. Restaurar-nos sense anar de restaurant.

Després, cinema a la fresca de l'aire condicionat. Avui toca... Noche en el museo 2. Passem l'estona distrets amb tocs d'humor, efectes especials i moralina laboral i amors impossibles.

Dilluns, de bon matí, arribem com sempre puntuals a escola.

******************

Em deixo transportar i endormiscar amb el tric i trac del tren cap a la Ciutat. Quasi només sortir a l'exterior recordo com n'estic de malalt de blog i penso si la mestressa d'aquest restaurant serà la mateixa de la meva illa roja.

Però tinc molt a prop una trobada que em durà a noves sensacions, pensaments i mirades.

Mirant cap a una banda del carrer, em sorprenen des del costat que no esperava. És un reconeixement immediat. Sabia que seria així. A vegades, la sorpresa millor és que no hi ha sorpreses. Obrir la porta, pujar i els dos petons... el to, el tacte, la mirada... és com retrobar-se després de temps de no haver-se vist.

És tard, pels horaris habituals del comú de la gent. Però estic content d'estar amb una persona singular i de poder fer uns horaris diferents. Em du a un lloc molt maco. Molt agradable. A aquella hora no hi ha gaire més gent i parlem i parlem, i ens observem i aprenem detalls i llenguatge corporal que no coneixíem... els tres pams que ens separen semblen inexistents.

Davant els ulls, una agradable simfonia de colors , sabors i textures d'altres terres. Iogurt amb menta, hummus, falafels, kebab, salses amb pebrot, albergínia... espècies distintives que posen l'accent a sabors ben particulars i estimulants.

Fem tastets dels plats i de les vides. Sense pressa, sense urgència. El món, ara, és aquí.

Descobreixo nous paissatges i territoris. I m'agraden. Molt. El cap pensa en tendreses. Les mans pensen en porus, pells, pèls i calideses. El somriure m'amanyaga. I el comiat, breu, és un a reveure.

La descoberta em porta a buscar... i descobreixo quasi per atzar, que un possible orígen dels alfabets actuals al món occidental, una primera cançó "partiturada", es va escriure sobre pedra...

Encara, amb els sentiments i les sensacions enganxades als palmells dels dits, em trobo de nou a Ciutat. Observo el passar de tantes ànimes a frec... m'atabalen una mica les multituds, la diversitat constant que no s'atura, la quantitat d'estímuls orals i visuals que transmeten tantes persones tant diferents... voldria ser capaç de processar el que per mi són tantes novetats alhora... però disfruto contemplant...

Retrobo, ara sense imaginar que és així, una amiga amb qui feia mesos llargs que no ens veiem. La primera sensació és molt semblant. Retrobament. Aquest cop amb la certesa de records viscuts. L'alegria a la mirada i als llavis. L'abraçada plena i l'agafar-se del braç...

Passegem de baixada. Teníem pendent de converses passades -i m'ho ha guardat especialment- la visita a un sex shop d'aquests nous, gens fosc, gens amagat... les dependentes ens saluden amables. Ullem, comentem... li veig una certa decepció a l'expressió... "vaja... és molt light, no?"
:)

Fem el recorregut complet. Toquem articles, em pregunta... i satisfeta la curiositat, sortim sense comprar res.

Parlem, parlem i parlen les mirades, els somriures, les complicitats. Em porta -com m'agrada que em portin!- a un restaurant braseria... també hi ha poca gent i parlem amb tranquil·litat... amb tres pams que ens separen que semblen no ser-hi...

Hem arribat molt aviat... "a aquesta hora, ens tractaran bé..."; i passa el temps sense que ens en adonem massa. Només hem fet un plat i postres. Fem cafès i ens porten catànies. Repetim cafès. I l'estona es fa curta, curta... però quan sortim al carrer és negra nit.

Ens apropem a un mític, per mi, local de les Rambles. Hi has estat mai? -em pregunta-...

Somric.

Per ser l'hora que és hi ha prou gent, tot i que el local -com que és petit- aviat s'emplena.

Quan fa poca estona que hi som, entren dues noies amb una estètica acurada de cap a peus del que podia ser el glamur dels anys 50?

Ella me'n fa adonar -queden a la barra a la meva esquena- i se les mira amb una certa "admiració"... certament, semblen no haver-se volgut deixar cap detall: el cabell que no arriba a mitja melena, lacat i ondulat... el vestit llarg fins a sota genoll i les mitges amb costura al darrera... la cara blanca, blanquíssima, contrastant em el perfilat perfecte del maquillatge als ulls i als llavis... saben que són centre d'atenció... no sembla que hi hagi al local ningú prou agoserat com per apropar-s'hi a fer-los proposicions.

Torno la mirada a la meva amiga. Serà una performance? -em pregunta...-; no ho sé, sé que han fallat en un petit detall... on hi hauria d'haver la piga i ha un botonet d'un pircing...
:)

prenem el primer mojito i seguim acariciant-nos amb les mans i les paraules. Encara tindrem temps de fer-no un segon, tranquilament amb més carícies.

Quan vaig al lavabo, en sortir, trobo una de les dues performanceres a la porta fent el gest d'entrar. Li deixo l'espai suficient i en entrar ella i jo sortir em rossa el pit amb els seus i una caiguda de parpelles... li somric. I torno al meu món, que en aquell moment i durant encara unes quantes hores serà només de la meva amiga.

Quan marxem... el metro ha tancat portes... Sort que ella té bons amics. Ens passa a recollir. I ens acompanya en cotxe. La nit, tot just acaba de néixer. I l'alegria del retrobament és la mateixa.

******************

*més informació sobre orígens alfabètics, prou didàctica, en un documental al youtube)

*Ugarit, restaurant siri, recomanable. Molt bonica la música que tenen a la web i que no he sabut trobar.

*el Mussol, restaurants.

*Boadas Coctel Bar.

good bye

2009-05-23T23:28:00.001+02:00

pink floyd. good bye blue sky

matxacondoneria

2009-05-22T13:20:00.001+02:00

imatge de google

A vegades, o molt sovint, per aconseguir que una idea arribi al màxim de persones possibles es fa una simplificació que pot conduir a desvirtuar la realitat;

hi ha temes que no es poden o no s'haurien de prendre en broma, perquè ens hi juguem la vida, la nostra salut i la dels altres...

i entenc que per fer arribar un missatge clar es simplifiqui -ja ho he dit- però el que no entenc és que no es vulgui buscar o saber tota la informació i ens quedem només amb una idea.

Estic parlant de la SIDA. Però també estic parlant de les malalties de transmissió sexual. I estic parlant, sobretot, d'una idea que matxaconament s'ha anat instal·lant al cap de quasi tothom: cal l'ús del condó per evitar el contagi.

Si només ens quedem amb aquesta idea, penso que simplifiquem massa. I amb només aquesta idea, associem moltes altres coses que no són absolutament certes. La primera i més generalitzada idea associada és "l'home -el mascle- és el contaminador".

Perquè condó... va implícitament lligat a cigala, polla, penis, tranca, titola... i immediatament a culpabilitzar a qui per voluntat de la natura ha nascut amb aquest apèndix unes vegades útil i d'altres no tant.

D'això em queixo quan en algun comentari he expressat que no estic d'acord en què es vulgui pensar "només" que amb l'ús del condó estigui tot solucionat. Ni els homes som els únics transmissors de la malaltia, ni només algunes pràctiques la transmeten, ni el condó és la panacea.

La SIDA, i altres malalties, es transmet també a través dels fluids vaginals de les dones. Una informació més completa i gens dubtosa de ser certa, la trobareu aquí:

http://www.stopsida.org/_cat/_vihsida_cat/vihsidacat.htm

Per això, quan amb tanta insistència es parla, recomana, recorda, la necessitat d'usar condó ho entenc perquè si no fos així segurament ja seria una epidèmia imparable. Però cal saber també, que la relació sexual d'una dona amb una altra dona també pot transmetre la malaltia amb la pràctica del sexe oral. I també, es pot contaminar l'home que practica sexe oral amb una dona seropositiva o amb un home seropositiu.

Per tant... deixem de culpabilitzar a uns perquè les altres es puguin permetre no buscar les seves culpes, o no buscar solucions... tots i totes hauríem de ser-ne conscients.

Quan algú em reclama l'ús del condó no tinc cap inconvenient "físic" a usar-lo. Sí que em preocupa psicològicament... perquè em fa pensar que aquella persona té cap a mi, una confiança limitada.

Quan algú m'ha reclamat l'ús del condó i l'hem utilitzat, mai, en cap cas, s'han posat protecció -ells o elles- quan els hi practicat sexe oral.

M'agrada molt el sexe, moltíssim. M'agrada molt el sexe oral, també moltíssim. Fer-lo i que me'l facin. M'agrada el gust i la textura dels fluids... m'agrada no parar... i m'agrada no dir no quan estic amb algú que m'estimo perquè hi tinc tota la confiança i penso que, si m'estimen, també posen totes les prevencions que són al seu abast.

Cada sis mesos em faig analítiques de la SIDA. Només faig pràctiques de "risc" amb aquelles persones que em mereixen confiança. Pot ser que m'equivoqui? pot ser.

Però crec que la única manera de poder tenir una sexualitat plaent és poder no haver estar pendent dels "no". Sempre hi ha l'alternativa, si no hi ha prou confiança o prou seguretat, de les pràctiques que no tenen risc, que són moltes. Amb tot, quan m'he sentit més proper, més íntimament lligat sense lligams, més estimat... ha estat amb el frec pell a pell... amb el disfrutar del gaudir de l'altre/a... amb el donar-se plenament en uns instants que semblen espurnes d'immenssitat...

O en darrera instància... seguir la prevenció més efectiva: l'abstinència. Per una vegada hauré de donar la raó al cap d'estat de Roma?

Podmoskovnye vechera

2009-05-22T02:09:00.000+02:00

Aquesta és una de les primeres cançons que vaig sentir i escoltar en rus; tenia una imatge molt estereotipada... molt típica i tòpica de Rússia, dels cossacs, dels exèrcits rojos... una mica, molt poc, destorotada per lectures en època d'infància de novel·les que una veïna de Sabadell em deixava en un oasi estiuenc a Sant Feliu de Pallerols...

Capvespres a Moscou.

http://www.youtube.com/watch?v=-t3WYfgM4x8

un paràgraf de la cançó diu, poc més o menys:

"No se sent al jardí
ni tant sols un murmuri
Tot, aquí s'ha parat
fins a sortir el sol.
Si sabéssiu com estimo
les nits als voltants
de Moscou"

Vaig sentir, escoltar la cançó... sense entendre encara què deia... i es van trencar esquemes... i típics i tòpics... trobo molt dolça la llengua russa... m'agrada recuperar, a estones, possibilitats d'entendre... en un i en mil idiomes... els de la paraula, els dels gestos, els dels silencis...

intèrpret de tot i de res... encuriosit encara per saber i voler saber...

encuriosit per sentir i voler escoltar... ni que siguin gestos, silencis o mirades... o fins i tot paraules...

els gatets dormen tranquils... ja em demanem el pijama d'estiu... aviat, aviat... encara refresca de matinada... i ja us deixo la finestra oberta...

entre mig, converses... agradables... sensacions, desitjables...

agradar, estimar, follar... despullar, abraçar, sentir... sentir... sobre tot...

serà terrible quan inventin la megaxeringa de sensacions... poder fer click i sentir les emocions, les sensacions del que tenim a l'altre costat de la finestra digital... uuuuaaauuuuuuuuuuuuuu!!!

una descàrrega d'amor, de passió i tendresa... una altra de luxúria... i encara, una de pena, d'abatiment, de foscor... de ... desolació....

buffff... llavors si que enganxarà...

mentres... els gatets saben -i ho fan- que han de menjar verdures i fruita i carn i peix i dolços ... i que la vida no és una cosa... i que tot s'ha de provar per saber quin gust té... i que amb el temps, canviem de gustos i de preferències... i que no ens podem enganxar només a una cosa, només a una persona... que som polièdrics... en gustos i ens sensacions i en pensaments i en emocions...

i sé que no sé explicar-me... i sé que no sé desengantxar-me... i sé que vaig fent camí... cada dia, pas a pas... per aprendre i desaprendre... i no és gens fàcil donar un model on aferrar-se... quan el model vol no ser dogmàtic...

diuen, que l'amor es nota... i jo, me'n refio...

Uma vez eu queria ser a melhor...

2009-05-21T03:29:00.000+02:00

http://www.youtube.com/watch?v=SDsxkQk6DWw

the greatest. cat power.

Chan Marshall, nascuda el 21 de gener del '72...

la meva primera "xicota formal" era del 21 de gener... cabuda com una mala cosa... mecatxis l'astrologia...!

però que bonic és viure la vida... i poder-la recordar amb un somriure als llavis...

(més idiomes... el rus haurà d'esperar)

A Melhor

Uma vez eu queria ser a melhor
Nenhum vento ou cachoeira poderiam me deter
E depois veio a agitação de uma inundação
Estrelas da noite se tornaram um pó profundo

Funda-me
Dentro de uma grande armadura preta
Não deixe traços de graça
Apenas na sua honra
Reduza-me
Para o culpado do sul
Façam-os lavar um espaço na cidade
Para a liderança
E as fezes na minha cama
Eu estive dormindo
Reduza-me
Me alfinete
Segura no chão
Para o próximo desfile

Uma vez eu queria ser a melhor
Dois punhos de uma pedra sólida
Com cérebros que poderiam explicar
Qualquer sentimento

Reduza-me
Me alfinete
Segura no chão
Para a liderança
E as fezes na minha cama
Eu estive dormindo
Para o próximo desfile

Uma vez eu queria ser a melhor
Nenhum vento ou cachoeira poderiam me deter
E depois veio a agitação de uma inundação
Estrelas da noite se tornaram um pó profundo

i de mentres... llisca la vida com les boles a la bolera... rodant, rodant... (i no, no posaré la peça aquella de una piedra en el camino....! :) jejejejejeje)

au... cap a dormir una estona que ja es fa de dia!

idioma

2009-05-20T11:44:00.000+02:00

Wonderwall

Today is gonna be the day
That they're gonna throw it back to you
By now you should've somehow
Realized what you gotta do
I don't believe that anybody
Feels the way I do about you now
Backbeat the word is on the street
That the fire in your heart is out
I'm sure you've heard it all before
But you never really had a doubt
I don't believe that anybody feels
The way I do about you now

Because maybe
You're gonna be the one that saves me ?
And after all
You're my wonderwall

Today was gonna be the day?
But they'll never throw it back to you
By now you should've somehow
Realized what you're not to do
I don't believe that anybody
Feels the way I do
About you now

And all the roads that lead you there are winding
And all the lights that light the way are blinding
There are many things that I would like to say to you
But I don't know how

http://www.youtube.com/watch?v=vt3YHA-3n3I

sóc un desastre amb l'anglès, el castellà -l'espanyol?- el domino si el llegeixo, el francès el xapurrejo prou per poder engargossar-me i alguna cosa més... vaig fer provatures amb el rus quan ja perdia oïda i només em va servir per poder-me discutir amb algún basc... amb el català, quins conflictes, Déu meu! i total... per pensar si algú ens pot salvar...

sense crosses... sense fèrules... despullats... sense paraules... i total, per recordar que no calen salvadors... e la nave va...

ismes i fòbies

2009-05-18T18:12:00.003+02:00

Cansa veure que passa el temps i poques coses canvien al cap de les persones, o que canvien molt més lentament del que es podria suposar, o en molta menys persones de les que caldria...

Em cansa, per insuportable, la violència... em cansen els fanàtics, els que exclouen d'entrada a altres per alguna característica certa o inventada... i els exclouen i els menystenen;

no sé qui va dir que contra algunes causes només els fanàtics hi poden lluitar per canviar la realitat... una forma de justificar el propi fanatisme? una forma de justificar la violència?

hi ha moments que jo també penso -quasi sense voler- que en alguns casos la violència més extrema també està justificada... però alhora em ve el pensament que qui justifica un assassinat -dieu-n'hi si voleu crim de guerra- els està justificant tots, i es torna probablement tant bàrbar i fanàtic com la causa contra la que vol lluitar.

I em sap greu pels que encara pensen que els Estats Units de Nordamèrica són els grans defensors de la democràcia i de les llibertats "occidentals"... em sembla que amb una paraula -Guantánamo- n'hi hauria prou per saber quina llibertat defensen, però per si no n'hi hagués prou, sempre hi ha els exemples d'impunitat legal internacional de tots els abusos, crims i violacions comeses per les tropes nordamericanes i que només poden ser jutjades, en última instància i si no hi ha més remei, en territori americà... (i mira com en garçon no s'hi posa amb aquests... perquè serà?)

Llegeixo a In veritate concordia, les vexacions, aïllament i esclavisme que pateixen les dones pel fet ser dones, per part dels talibans. Què caldria fer amb els talibans? Exterminar-los? Extingir-los? Se m'acut... innocentment, com és que el Sant Pare catòlic dedica tant temps i esforç a "prevenir" contra l'ús del condó (que per motius ben diferents als seus hi estic d'acord en segons quines circumstàncies), a fer la viu-viu a Israel... i tant poc temps i esforç a parlar, argumentar, transmetre el missatge de respecte a la creació divina (humans, animals i terra) a les creences que "sembla" que menys el comparteixen?

M'agradaria veure el gest de diàleg del Papa de Roma amb el màxim representant dels talibans, amb els màxims dirigents de la Xina... obrint portes a parlar i escoltar i tancant portes a guerres santes... però si ell que és infalible no ho fa... les seves raons tindrà.

Llegeixo, més a prop físicament, una controvèrsia a partir d'una descripció culturalment acceptada... un sentir-se agredit en les paraules (violència subjectiva o a flor de pell?) per una descripció muntanyenca de Montserrat. M'ha agradat molt com Clidice explica, incansable als comentaris, com es pot i caldria ser feminista des de la visió o la idea més recent del feminisme. Comparteixo totalment el que ella explica molt millor i més didàcticament que jo he fet alguna vegada.

Si ser feminista és trencar els tòpics (també els del llenguatge i del pensament col·lectiu) que fan que homes i dones, mascles i femelles de la espècie humana, tinguin les mateixes oportunitats de viure plenament la vida com a persones físiques, emocionals, sensorials... jo sóc feminista.

Si ser feminista és "només" la estratègia fanàtica -que en alguns casos encara perdura- d'anar contra la masculinitat i tot el que la pugui representar... si és la estratègia d'anar a matxacar l'altre només pel fet de tenir cigala... que em perdonin aquestes feministes -que algunes les he patit en el seu moment- però no fan més que reproduir el comportament masclista que tant critiquen... i reproduir una lluita inacabable.

Voldria que els meus gatets, d'aquí uns anys que no són tants, poguéssin viure en un món sense discriminacions positives... un món sense quotes sexistes... un món on no calgui guardar places laborals per discapacitats... perquè tots, siguem com siguem, pensem com pensem, o follem com follem... siguem considerats persones amb tots els drets...

Sóc feminista? jo diria que sóc humanista... m'agraden els humans i miro d'estimar-los... (però ara que no se'm fotin a sobre els dels drets dels animals, de les plantes, dels minerals, dels bacteris....)

Where is my love. Cat power.

http://www.youtube.com/watch?v=i8R0eoGO7Gw

No entenc i em cansa, la possessió, la exclusivitat, el no reconeixement al dret a ser diferent... em cansa molt la sensació que tots hem de ser força iguals, no destacar ni per dalt ni per sota perquè no ens rebutgin... per no sentir-nos rebutjats...

Suposo que els "ismes" poden acabar generant "fòbies"... i les "uniformitats" que no admeten diferències, també. Potser, si només pretenguéssim ser persones... sense voler imposar res... potser, només potser, ens en sortiríem una mica més. És possible el diàleg?

mecatxis... a ratos i a estones...

Referències:
Post a In veritate concordia: Convivint amb la prehistòria
Post a Un tel als ulls: El Montgrós

********************
re-editat a les 19:37

acabo de veure aquest altre vídeo i m'ha encantat...

http://www.youtube.com/watch?v=4cCupTpjjfo

andante

2009-05-17T00:39:00.001+02:00

o serpentejante cap al llit...

episodis (0.011)

2009-05-15T23:47:00.001+02:00

Of Grandiose Fevers And Passion Arcane - Tales Of Dark

Quan va entrar al subterrani va reconèixer l'olor d'aire enviciat dels espais tancats. En la fredor de la nit, va tancar els punys dins les butxaques de l'abrig sentint com cada esglaó que baixava s'ofegava una mica més.

Va arribar a la tercera planta. Abans d'obrir la porta metàl·lica tallafocs va mirar el rellotge: faltaven 3 minuts per les quatre de la matinada. Encara, va haver de passar un passadís minúscul i una segona porta metàl·lica. En accedir al garatge, va tenir una sensació estranya... massa silenci, acostumat com estava al batibull de gent...

La planta era pràcticament buida... a tot estirar, quinze? vint vehicles? A aquelles hores, la llum d'ambient era minúscula i sentia ressonar cada passa que feia amb un eco corprenedor... ja no pensava en les paraules de poca estona abans: "Max... t'estimo... et desitjo...". El só dels estractors d'aire el van sobresaltar i van fer que s'aturés un moment. Quina ximpleria, va pensar... són les fresses de l'edifici...

El seu cotxe era encara tres cents metres més enllà. S'havia equivocat d'entrada... caminant, pensava que els sons que es sentíen era com si l'edifici, els conductes d'aire... li enviéssin missatges... com si volguéssin establir-hi comunicació...

Li va semblar notar una presència, a prop, darrera seu. Es va aturar un altre moment i va girar el cap sobre la seva espatlla dreta. Va notar com, davant seu, a la seva esquerra una ombra es desplaçava ràpidament. Va mirar a un costat i a un altre... va parar bé les orelles... no, no es veia ningú... ni es sentia res... però tenia la sensació que no estava sol.

Intranquil... va accelerar les passes cap al seu automòvil. El veia a escassos cinquanta metres... i per la visió lateral veia les ombres que es movíen, ara molt ràpidament i múltiples... va fer tres gambades mentre buscava les claus del cotxe. Anava a obrir quan... tot es va fer fosc.

**************************

Va obrir els ulls al llit de casa. Com havia acabat la nit? No podia pas recordar-ho... va anar cap al lavabo... abans d'entrar-hi, es va mirar el menjador, amb les persianes mig baixades... i li va semblar veure una ombra que es movia ràpidament per davant de la finestra principal...

i... divendres

2009-05-15T09:56:00.000+02:00

He treballat a la nit però avui tinc festa... i fins demà migdia no hi he de tornar; com que sé que molts treballeu -o ho feu veure- i esteu desitjant que arribi el cap de setmana... què millor que una música suaveta per encarar el descans?

A mi, ara, em ve de gust...

http://www.youtube.com/watch?v=qISQsvg4yJ4

xàfec

2009-05-14T16:20:00.003+02:00

cau un xàfec a un quart i cinq de cinq... la pluja, la tempesta... com les menstruacions o bimenstruacions són predibles...

ja es veia a venir... encara que el montjo de la paret avisés, no calia...

però tot està bé...

(val... ja freno... que amb les rodes gastades no farem bon port)

it's alright

2009-05-14T15:53:00.000+02:00

salts en el temps

2009-05-14T13:03:00.000+02:00

No sé perquè però alguna vegada a partir d'una paraula, d'un pensament o d'una música es dispara com un ressort que fa que s'obri algun record endreçat de la memòria.

Hi ha records que endrecem sense haver entès, sense haver volgut compendre, sense haver-los paït... i tard o d'hora surten de nou. No, no és que pensi que tot s'ha de compendre, ni que tot s'hagi de "passar a net" abans d'endreçar-ho...

i els mecanismes que fa servir cada un quan es troba en una situació d'aquest tipus són ben personals i poc transferibles...

avui, aquest matí, a Salt, el cel és ben blanc... una capa de núvols sense forats ni esquerdes donen una lluminositat estranya a l'entorn de cada dia; i la humitat de l'ambient em deixa una sensació també estranya al cos, quasi com quan m'he trobat hores dins la boira...

ahir al vespre, aquesta matinada, també tenia una sensació rara... condicionada per l'ambient? no ho sé; sé que d'una música, vaig passar a una lletra i d'una lletra a un blog i d'un blog a uns versos i d'uns versos a un poeta i d'un poeta a records de vida i dels records...

... a sensacions de moments, que vull fer passar avall perquè ja han passat; perquè només les escrivia per mi intentant trobar sentit a paraules remotes i provant d'endolcir emocions passades, que ara ja tenen poc sentit...

D'aquí unes hores tornaré a estar amb els gatets, tornarem a fer rutines domèstiques, tornaré a treballar i tornaré a escriure, sentir, cantar, xiular... noves sensacions, noves emocions...

tot i

2009-05-14T00:37:00.000+02:00

Em vas conèixer, t'agradava...

encuriosida et vas anar apropant,

t'ho vaig dir i em vas creure:

qualsevol dia no hi seré...

no em prenguis massa en sèrio...

ho passàvem tant bé, que no ens en vam adonar

que el temps passava i nosaltres, també...

vam plantar llavors sense tenir terra,

i em vaig deixar endur per onades

quan miraves prop del test...

jo era encara més jo i ja no t'esperava,

vam triar dreceres distants,

que no es tocaven...

tu eres més tu i no t'apuntaves...

i cada neguit era una disbauxa...

tornaré a marxar més lluny encara,

sense pas ferm, ni mirada clara...

no hi haurà disputa

ni hi haurà abraçada...

potser ni un adéu, potser ni recança...

regals

2009-05-11T17:33:00.001+02:00

Avui és un dia estrany. Estic segur que no tenir uns horaris laborals estables, més o menys com tothom, m'afecta anímicament més del que voldria. Tinc sort en la feina actual de poder compaginar força bé el temps de descans laboral fent-lo coincidir amb el temps que tinc per estar amb els gatets; quan no tenia feina, de fet, era el que buscava... però no deixa que els ritmes biològics es vegin alterats anant massa sovint al revés del món...

Avui tinc festa després d'un cap de setmana de festa i demà també: quatre dies per mi i pels gatets... però avui no són a casa i per fi (si, també necessito una mica d'espai per a mi tot sol) disposava d'un dia o d'un dia i mig per dedicar-me'l...

Havia pensat baixar a Barcelona... badar, mirar la gent... quedar amb una, dues o tres amigues...

però m'ha entrat una mena de melanconia... quasi com sempre sense motiu...

De fet, tinc motius per estar content:

des de dijous vaig poder estar amb els gatets i hem passat un cap de setmana prou agradable; ahir, vam estrenar platja i mar, i vam estar molt a gust deixant-nos caure la pluja salada horitzonal que el vent arrossegava... provant de fer enlairar un estel de dues cordes (massa tècnic pels gats grans i petits)... desfent murs que el mar, pacient, va treballant...

els gatets van descobrir un tros de platja que no coneixien encara i que jo havia freqüentat molt fa alguns anys... el trosset mixte que hi ha davant on abans hi havia les antenes de Radio Liberty... el mar estava mogut, però l'aigua no era massa freda... vam tenir el regal d'una companyia dolça, plàcida, amable... i vam respirar aire de mar... els grans fent nudisme, els menuts fent tèxtil... i sense cap aglomeració perquè sembla que tothom era a Girona a veure les flors...

aquest cap de setmana -i avui també- m'ha acompanyat una veu retrobada, un altre regal que m'emociona a cada tó... que m'estima i es preocupa... i que sento a frec... que enyoro i abraço... i amb qui també respiro...

avui, havia d'anar al metge, que de fet és una metgessa... i m'ha regalat bones notícies o, si més no, menys dolentes del que es podia esperar... i també per això hauria d'estar molt content...

també avui m'ha arribat un regalet quasi inesperat... la RaTeta Miquey m'ha fet arribar una xapa personalitzada... :)

ara ja sé què m'hauré d'emportar si mai fem una trobada blogaire a la illa roja... el que no sé és on em posaré la xapa... però serà forma fàcil d'identificar-me! :)

encara ahir i avui... llegeixo comentaris i emails de persones que m'estimen i s'alegren amb mi de les bones sensacions i de les bones emocions... i tot això hauria de fer que estigués molt i molt i molt content...

i estic content... però tinc un deix de neguit... perquè m'agradaria poder tornar tot el que rebo i sé que no en sé prou... voldria ser més lliure per deixar-me anar i dir a qualsevoll lloc que em fa content veure altres alegries i tampoc en sé prou o penso que ho faré malament...

i no em vull preocupar pels neguits... perquè les coses desagradables ja venen soles... i ara, ara mateix... vull quedar-me amb un somriure als llavis, abraçar-me una mica i respirar pausadament... ni que sigui amb una cançó melancòlica...

http://www.goear.com/listen/7db0158/GarrotÃn-Del-TrÃ¡nsito-Plateria-a-Gato-Perez

******************************

Re-editat abans de dinar+sopar:

a Girona és temps de flors... i a Salt, també!

uns regalets afegits... ben aromàtics...

Hau Hiu

2009-05-10T00:57:00.000+02:00

Tenia previst publicar aquest post dilluns que ve. He aconseguit no sols no publicar durant uns dies... també desconnectar a mitges durant uns dies... un primer pas per no dependre tant...

és bo fer-se propòsits i acomplir-los?

no ho tinc gens clar... penso que és bo plantejar-se les coses, els pensaments, els sentiments, les emocions... mirar de ser coherent amb el que pensem i viure-hi d'acord per no crear-nos més conflictes dels que ja venen solets...

penso, però... que hi ha emocions que no es poden conductar...

a Salt, recordo de petit que hi havia cada dos per tres riuades que omplien els carrers... la gent tenia a la porta de casa unes guies metàl·liques on s'encastaven rajols per evitar que l'aigua entrés a casa... van canalitzar el riu... però qualsevol dia, vindrà una riuada i s'ho endurà tot...

o petarà susqueda...

mentres... anem fent el dia a dia;

aquesta matinada em sento especialment, agradablement feliç... tinc els gatets a casa... em sento estimat, i em sento expressament acompanyat...

aquesta nit, podia haver estat molt diferent... físicament diferent... perquè hi havia oportunitat i ganes d'haver-la compartit d'una altra manera... però em sento be en el silenci de casa, amb els gatets acotxats i dormint... anem fent el dia a dia...

i tinc, sobretot, una sensació intensa d'amor...

imatge del disc trobada a www.toctoc.cat

animic (myspace d'anímic)

fas mala cara... em diuen...

després...

-són nou amb noranta, sis plau...

-cobgrà diess

-merci, madame...

abans...

cada tarda, puntual a un quart i cinc de nou, sentia el traqueteig de les seves sabates de taló alt; sempre amb un somriure als llavis, sempre puntual; aquell dimecres, però, puntual com sempre, quan la vaig mirar vaig descobrir dues foses on havien de ser els seus ulls clars, una mantellina negre que li tapava el cabell...

-hauries de venir amb mi... puntual

-...no... encara no, sis plau... pots sortir sense pagar...

encara més tard...

descobreixo anímic, un col·lectiu de persones que comparteixen vivenda+espai de treball al Bruc; fan música i lletres en català i en anglès... em sonen bé, molt bé...

sentint

2009-05-04T19:21:00.000+02:00

diuen que la viagra de l'ànima és l'amor... sentir-lo i donar-lo; vull pensar que si algun dia necessito viagra, no em caldrà amb les persones que estimo... que no hauré de demostrar res... que no seré menys home ni menys persona...

vull pensar, que les persones que estimo i que m'estimen, ens considerem persones senceres... amb tot el cos i amb tot el pensament... amb el cos que hi ha i que demà serà diferent... amb el pensament que hi ha i que demà serà diferent...

tinc enganxat un aprenentatge a la retina i al cervell... la il·lusió, d'una persona que reconeix no saber-se il·lusionar, per viure el moment màgicament... és inexplicable si no s'ha viscut... si no s'ha assaborit... la puresa de les emocions al moment...

vivim i ens pensem que aprenem amb tot el que pensem, deduim, reflexionem... em sembla que pensar només ens serveix per adonar-nos del poc que sabem; només vivint sentint aprenem... perquè és experiència pura...

no sabem mai si tenim un any, vint o trenta per disfrutar de la vida... hi ha moments que ens sembla que la vida ha passat com no res... i d'altres, en què saps que voldries allargar les vivències perquè difícilment les podràs repetir...

he viscut moments d'una felicitat tant intensa que podria dir com alguns seguidors del barça: ja em puc morir!

però, malgrat haver-ho viscut o potser per això... penso que encara puc tornar a sentir-me, a sentir i a fer sentir, amb aquella intensitat i no vull renunciar-hi... mentre hi hagi vida.

sense pausa, sense pressa

2009-05-04T15:06:00.001+02:00

tenia hora amb un infermer, el que em tocava per defecte, per fer proves complementàries...

deixo els gatets a casa jugant amb internet (un) i amb la ipod (l'altre); els aviso... no trigaré gaire, teniu el número de mòbil apuntat al costat del telèfon per si em necessiteu... camino acompanyat en la distància, amb neguit i amb resignació...

arribo 10 minuts abans de l'hora prescrita... no hi ha gaire gent i l'infermera m'agafa abans d'hora; em parla i parla i no deixa de parlar... es disculpa per fotre'm el rotllo... li dic que no trobo que sigui cap rotllo, que sento que em diu les coses amb sinceritat...

té uns ulls bonics i una mirada sincera... el llenguatge gestual l'acompanya... és una dona atractiva, suposo que un pel més jove que jo (fa un mes que ha deixat totalment el tabac); m'explica d'ella i d'altres... sento que ens sincerem... em fa una prova... diu que hem de repetir-la però que abans he de prendre un aerosol i esperar 15 minuts... me'n adono que hem estat mitja hora parlant i han semblat 5 minuts...

repetim la prova amb els efectes de la química... la màquina processa resultats i analítiques... em diu que la corva que veu està dins els paràmetres estàndars... però que ha d'enviar l'informe i els resultats concrets al metge i que he de demanar hora...

torno a casa i preparo el dinar pels gatets i per mi... fent el cafè, demano hora per internet i serà dilluns que ve...

tot va al seu ritme... la vida continua sense pressa i sense pausa... i amb un somriure...