Ara fa una mica més d'un any vaig escriure un post de retorn. Quasi em podria estalviar de tornar a escriure amb aquesta calor que fa, que no em deixa pensar, ni viure, ni respirar.
Però no em serveix fer només l'enllaç perquè en aquest any que ha passat no s'ha repetit cap història. No he anat a trobar els aires del sud, ni les paraules, ni les emocions...
Ha estat un any diferent. O un mig any diferent.Un any pot passar de pressa i mig fer-se etern.
No em queixo. Tot el que tinc i el que no tinc és per mèrits propis. Imagino que cal entendre la vida com allò que ens passa assumint les responsabilitats dels nostres actes i la llibertat dels altres. I res més.
No m'he escoltat gaire tampoc. Les reflexions que feia d'obrir o tancar blogs sí que són les mateixes.
Entre mig, he trobat que la transcripció que vam fer llavors a quatre mans de la cançó de'n Puntí tampoc va estar tant malament... tot i que alguns detalls se'ns van escapar o se li van escapar a qui va fer una altra transcripció.
El vídeo del tube ja l'han tret de circulació... espero que encara podrem sentir la cançó al goear uns dies i si no sempre ens quedarà l'spotify...
He estat ple de dubtes les passades setmanes. Suposo que això és bàsicament el que m'ha inflat la panxa. Ara... sense cap futur clar, sense cap full de ruta ni martingales... m'acomiado de qui ha volgut llegir-me i, potser, fins i tot comentar-me. No m'agrada marxar a la francesa, com tampoc m'agraden els comiats. Però odio els silencis de deixar passar el temps.
Tanco aquesta paradeta. I quan sigui el moment, ja n'obriré -o no- una altra.
Us deixo petons i llepades per a tots i totes que m'heu estimat, conegut o saludat... també als i les que no ho heu fet...
La banda del yuyu. L'àngel.
dissabte, 25 / juliol / 2009
dilluns, 20 / juliol / 2009
llavors de poma
-pare, mira què he trobat... les llavors de poma ja són ben seques!
-doncs provem de plantar-les?
anímic. 1, 2 i 3.
bona nit...
-doncs provem de plantar-les?
anímic. 1, 2 i 3.
bona nit...
dona estrangera
ESTRANGER, -ERA | |||
PAÍS (ant. escrit també pays i pahís). m.: cast. país. | |||
Una dona. Vuit-centes dones. Quantes, estrangeres?
No he trobat la definició que jo pensava. Potser he començat a inventar paraules o sentits diversos per poder-me explicar el que no trobo al diccionari. Però inventant, és complicat que algú em pugui entendre.
Estranger, -era ... serà qui no entenc? serà qui no trepitja la meva contrada personal? qui no la vol conèixer? serà qui em visita un cop l'any? serà qui vol quedar-se? serà qui vol anar-se'n?
***********
A moments em sento com a casa
quan a casa s'hi està bé...
Esquerp com els gats, noto també les desconfiances. Les malfiances. I conec el recés de les manyagues.
***********
Aquest diumenge vaig ser a la platja. Les platges més llargues de l'Empordà eren plenes a vessar. Ja no es respecten ni les zones nudistes.
Entrada la tarda, només un pensament ballava pel cap: "no teniu casa o què...? encara no és la vostra hora de sopar?"
Mentres, la tendresa es barallava amb la tristesa. Sense crits i sense empentes. Guanyava la tendresa. A estones, el pensament fugia com un estel estirat pel vent.
Dues llagrimetes es van confondre amb la suor i amb l'aigua de mar. Petons salats i sorrencs, amarats d'amor i complicitat. D'entendre i deixar fer. D'estar i respirar.
Dolçors del cos compartides... creant un dolçsalat a les llengües... amb ocellots afamats espectants a una distància prudencial.
Mil i un tastets de pell... cinquanta pigues comptades, els aromes dels replecs... i el sol escalfant les natges.
Sí, ja ho sé... després em queixo...
gatot, estàs per tancar-te.
***********
Lletra de Dona estrangera, de Manel. Trobada a sonadura.
El teu avi tenia un bigoti llarg i blanc
i el sucava en cervesa tèbia en tavernes dels Alps.
Pels matins les teves tietes baixen a banyar-se
a una platja escenari de la Segona Guerra Mundial
Dona estrangera,
com em veuen els teus ulls?
Ton pare destil·la prunes i les deixa fermentar
i en fires exsoviètiques ven licors de vuitanta graus.
Al jardí la teva àvia vesteix quimono blanc
mentre el sol vermell es pon entre les branques d’un bonsai.
Dona estrangera,
com em veuen els teus ulls?
Dona estrangera
Mentre ballem em mullen les aigües del Rin,
entro amb un tanc rus a Berlín,
m’espanta el teu passat víking.
Mentre ens besem entre copes d’arbres gegants,
ta mare resa a déus estranys,
ton pare educa uns elefants.
Quan fem l’amor dos-cents dansaires otomans
giren contents al meu voltant
somriuen i piquen de mans.
I ens abracem i pujo en un tramvia groc,
passejo entre obres del Barroc,
em perdo en la Terra del Foc.
***********
Torno a tenir els gatets. Em sembla que tornaré als llibres. I afer uns dies més de vacances.
felicità...
Ser feliç és l'objectiu de la teva vida?
si he de fer cas a la inacabable llista de llibres que parlen del camí cap a la felicitat hauria de pensar que la majoria de gent, i moltes persones també, pensen la Felicitat com un objectiu a aconseguir.
Per a mi no és un objectiu. És només una conseqüència. Un guany o una pèrdua col·lateral. Una conseqüència d'estimar i també de ser estimat.
D'estimar persones, d'estimar animals, d'estimar activitats (una feina, un esport, un viatge, un descans, una labor creativa...), d'estimar-se un mateix...
I estimar és un acte voluntari. Només estimem quan volem fer-ho. I només estimem a qui o a allò que volem estimar. Podem sentir-nos culpables de no estimar a qui ens estima; també podem sentir-nos culpables de no estimar una feina que ens permet arribar a final de mes; o de no estimar-nos nosaltres mateixos prou.
Cert que no tothom ni en totes les etapes de la vida estima amb la mateixa intensitat, ni amb el mateix egoïsme, ni amb la mateixa llibertat. Ni les mateixes coses o persones.
Això no ens hauria de preocupar.
Dir no puc estimar no és més que una excusa. Perquè no puc vol dir no vull. I per sort voler o no voler és una decisió lliure personal. En l'amor si que és certa la frase: voler és poder. I decidir estimar sense esperar resposta, també pot donar felicitats... potser petites, però que ho són.
si he de fer cas a la inacabable llista de llibres que parlen del camí cap a la felicitat hauria de pensar que la majoria de gent, i moltes persones també, pensen la Felicitat com un objectiu a aconseguir.
Per a mi no és un objectiu. És només una conseqüència. Un guany o una pèrdua col·lateral. Una conseqüència d'estimar i també de ser estimat.
D'estimar persones, d'estimar animals, d'estimar activitats (una feina, un esport, un viatge, un descans, una labor creativa...), d'estimar-se un mateix...
I estimar és un acte voluntari. Només estimem quan volem fer-ho. I només estimem a qui o a allò que volem estimar. Podem sentir-nos culpables de no estimar a qui ens estima; també podem sentir-nos culpables de no estimar una feina que ens permet arribar a final de mes; o de no estimar-nos nosaltres mateixos prou.
Cert que no tothom ni en totes les etapes de la vida estima amb la mateixa intensitat, ni amb el mateix egoïsme, ni amb la mateixa llibertat. Ni les mateixes coses o persones.
Això no ens hauria de preocupar.
Dir no puc estimar no és més que una excusa. Perquè no puc vol dir no vull. I per sort voler o no voler és una decisió lliure personal. En l'amor si que és certa la frase: voler és poder. I decidir estimar sense esperar resposta, també pot donar felicitats... potser petites, però que ho són.
dissabte, 18 / juliol / 2009
I jo, de qui sóc?
Dos comentaris al post d'ahir m'han empès a perdre'm en una reflexió avui que no pensava fer res més que relaxar-me.
Un arqueòleg glamuròs i una RaTeta ben glamurosa també - Dios los cria i ellos se ajuntan...- s'han posat d'acord en el poc que els agrada o agradava els Sopa de Cabra. Sobre tot la RaTeta ha estat explícita en la forma d'expresar-se: "tampoc sóc dels Sopa..."
Sé, o intueixo, que ni la RaTeta ni el glamboy pretenien altra cosa que expresar una opinió sobre un grup o sobre el conjunt de la seva música i lletres.
Però a mi em resulta difícil classificar-me. Definir-me. M'agraden coses d'alguns i d'altres no. No m'agraden especialment les sardanes... però n'hi ha alguna que sí. No m'atrauen especialment les jotes, ni el flamenc -massa genèric el nom?-, ni el jazz... però algunes peces sí.
M'agraden cançons i tonades de Lole y Manuel. M'agraden algunes coses de Pau Riba i altres no. No m'agrada la opera però hi ha coses operístiques que m'emocionen.
Vull pensar que és la meva ignorància la que em fa triar el que m'agrada pensant només en si em fa sentir alguna cosa. I la que no em permet decidir de qui sóc.
Quan he "penjat" alguna música o vídeo al blog, ha estat perquè he pensat o sentit que la lletra o la música tenien alguna cosa a veure amb el que intentava expresar. Amb com em sentia.
Algunes vegades, conscientment. D'altres, deixant-me portar pels sentiments... les emocions.
Tinc la incertesa de pensar... vull pensar que ho faig lliurement... sol, com visc; amb sentiments compartits en la distància... però sol, per mi mateix.
Però tinc la incerta certesa de pensar que si tan sols una frase ens proporciona una idea, ja n'hi ha prou per no llençar un llibre... si tan sols una cançó ens proporciona un sentiment, ja n'hi ha prou per no matar un grup... si tan sols unes paraules ens emocionen, ja n'hi ha prou per no matar una relació...
com i quan sabrem o podrem interpretar-ho, llegir-ho, escoltar-ho... ja és tota una altra història.
Pensant en els i les que no són dels Sopa de Cabra especialment... una cançó i un vídeo que ja havia penjat alguna altra vegada. És una cançó especialment emotiva per mi. Fa referència directament a la malaltia que va dur a la mort a un dels membres de Sopa quan encara hauria d'haver tingut molt temps per viure. La lletra... massa sovint la he sentit a prop, massa a prop...
Sopa de Cabra. Seguirem Somniant.
Vull seguir pensant que encara no sóc de ningú. I que ningú, és meu.
:)
Un arqueòleg glamuròs i una RaTeta ben glamurosa també - Dios los cria i ellos se ajuntan...- s'han posat d'acord en el poc que els agrada o agradava els Sopa de Cabra. Sobre tot la RaTeta ha estat explícita en la forma d'expresar-se: "tampoc sóc dels Sopa..."
Sé, o intueixo, que ni la RaTeta ni el glamboy pretenien altra cosa que expresar una opinió sobre un grup o sobre el conjunt de la seva música i lletres.
Però a mi em resulta difícil classificar-me. Definir-me. M'agraden coses d'alguns i d'altres no. No m'agraden especialment les sardanes... però n'hi ha alguna que sí. No m'atrauen especialment les jotes, ni el flamenc -massa genèric el nom?-, ni el jazz... però algunes peces sí.
M'agraden cançons i tonades de Lole y Manuel. M'agraden algunes coses de Pau Riba i altres no. No m'agrada la opera però hi ha coses operístiques que m'emocionen.
Vull pensar que és la meva ignorància la que em fa triar el que m'agrada pensant només en si em fa sentir alguna cosa. I la que no em permet decidir de qui sóc.
Quan he "penjat" alguna música o vídeo al blog, ha estat perquè he pensat o sentit que la lletra o la música tenien alguna cosa a veure amb el que intentava expresar. Amb com em sentia.
Algunes vegades, conscientment. D'altres, deixant-me portar pels sentiments... les emocions.
Tinc la incertesa de pensar... vull pensar que ho faig lliurement... sol, com visc; amb sentiments compartits en la distància... però sol, per mi mateix.
Però tinc la incerta certesa de pensar que si tan sols una frase ens proporciona una idea, ja n'hi ha prou per no llençar un llibre... si tan sols una cançó ens proporciona un sentiment, ja n'hi ha prou per no matar un grup... si tan sols unes paraules ens emocionen, ja n'hi ha prou per no matar una relació...
com i quan sabrem o podrem interpretar-ho, llegir-ho, escoltar-ho... ja és tota una altra història.
Pensant en els i les que no són dels Sopa de Cabra especialment... una cançó i un vídeo que ja havia penjat alguna altra vegada. És una cançó especialment emotiva per mi. Fa referència directament a la malaltia que va dur a la mort a un dels membres de Sopa quan encara hauria d'haver tingut molt temps per viure. La lletra... massa sovint la he sentit a prop, massa a prop...
Sopa de Cabra. Seguirem Somniant.
Vull seguir pensant que encara no sóc de ningú. I que ningú, és meu.
:)
divendres, 17 / juliol / 2009
divendres amable
Em vas dir...
"ostres, potser... em quedaré callada i no sabré què dir, sóc molt tímida..."
et vaig dir...
podem anar a veure la Catedral, el barri vell... t'explico el que sé i em preguntes si vols...
Aquest divendres ha estat un dia de contrastos. El cel entaraninyat a Girona. Primer feia calor. Després hem parat a fer un toc a una terrassa i l'aire bufava fred.
Hem parlat... em sembla que tenies por abans d'hora... perquè les paraules han anat sortint, buscant-les i no...
Passejar Girona, plena de turistes fent-se la foto al cul de la lleona... :)
I veure el carrer dels torrats on explicar-te historietes dels sopa de cabra abans que ho fossin...
Pell de lluna. Sopa de Cabra.
Voltar. Fer temps sense pressa fent el turista, de vacances. Dinar de restaurant. Quan vaig ser-hi per primer cop m'hi va portar una amiga. T'ho he explicat. Perquè em vaig sentir molt a gust. I he pensat que t'hi sentiries. És un local amable, silenciós, agradable.
A casa... respiràvem a la selva. Feia estona que estaves neguitosa. Et llegia el cos, els missatges subtils. M'has agafat la mà. L'has deixada anar. He agafat la teva. N'havíem parlat sense fer-ne referència explícita. Potser això et posava nerviosa. I t'ho he demanat directament.
-Vols que fem l'amor?
.
..
...
Hauria de ser i semblar natural estimar-se... amb el cos, amb el tacte, amb l'ànima -tant si n'hi ha com si no- i amb la paraula... també amb els silencis... és bonic fer-ho quan es pot fer, ni que sigui una mica...
i poder pensar, que si uns ulls somriuen i al cap d'una estona sembla que no somriuen tant... doncs, que també tenen dret a no fer-ho... però que les estones somrients són regalets preciosos que no es poden manllevar...
dijous, 16 / juliol / 2009
La Devesa de Tor
Dias que no volverán. Antonio Vega.
Malgrat els malgrats i les previsions del temps... el temps va aguantar prou com per no espatllar res.
En molt poc temps, una segona vetllada agradable. A veure si agafaré un empatx!!!
Quan -en el moment que- notes la confiança, i pots fer conversa sense fer posats ni lluites dialèctiques... quan pots expressar-te així com et sents... sembla com si el xapapote fos fàcil de diluir.
Fa uns dies, em van descobrir un local que no coneixia: La Devesa de Tor.
Després d'un sopar de tapes i conversa em van presentar un espai que a mi em va resultar molt agradable.
Una alfombra vermella donava la benvinguda...
I un caos d'estils, d'il·luminacions suaus, de música discreta, d'amabalitat en el tracte... acompanyaven a sentir-se be.
Vaig descobrir que la Monalitza també era a l'Empordà...
i em vaig recordar, en sortir, que els veins també dormen! :)
Entre mig, molt bones sensacions immediates... una mica de nostàlgia... i el vel de la tristesa encara embolcallant-me.
Hi ha circumstàncies que no es poden, ni cal, modificar. El temps fa la seva via. Dilueix el que ha de diluir. Fa present, com teletransportant, el que ha de seguir. I, entre mig, llums de colors; espais i aires...
Hi ha temps que no tornaran. N'hi ha d'altres que si, però d'una altra manera. Ni millor ni pitjor...
dilluns, 13 / juliol / 2009
el meu petit món
Jo, que visc a un país petit i tinc unes tendències molt limitades a traspassar fronteres, encara tinc un món -el meu- més petit; el que m'envolta, el que tinc a l'abast de la mà i de l'ànima.
Jo, convisc amb una ànima molt petita. És una mica mesquina la meva ànima. No és prou generosa de natural. Prou que provo d'ensenyar-li a ser-ho. Però no me'n surto gaire perquè el meu cervell també deu ser-ho de mesquí.
Entre mig, tinc la sort d'encomanar-me de ments i ànimes privilegiades -per mi- que saben entendre i viure la vida com és. O com caldria que fos a Utopia. Persones sanes, sense malícia... amb el cor a la mà i l'amor traspuant les puntes dels dits.
Un dia... no hi arribarem a Utopia, però mentre farem camí... i farem que el camí sigui una mica més dolç, menys pedregós...
La meva ànima petita, mesquina com és, pensa només en ella mateixa. Jo, miro d'acaronar-la per fer-la sentir-se... per fer-li sentir que no està sola, i que s'entendria millor amb altres ànimes si se'n adonés...
M'és difícil. Perquè a voltes em sento sol acaronant-la. I ja no sé si és ella o sóc jo. I és llavors quan he de buscar en les paraules que altres han escrit alguna cosa que ens sedueixi... que ens sedueixi prou, com perquè poguem deixar de pensar en nosaltres i començar a pensar i a sentir que la meva petita ànima mesquina i el meu petit cervell mesquí, no estem sols a aquest món.
A aquest món tan petit.
Jo, convisc amb una ànima molt petita. És una mica mesquina la meva ànima. No és prou generosa de natural. Prou que provo d'ensenyar-li a ser-ho. Però no me'n surto gaire perquè el meu cervell també deu ser-ho de mesquí.
Entre mig, tinc la sort d'encomanar-me de ments i ànimes privilegiades -per mi- que saben entendre i viure la vida com és. O com caldria que fos a Utopia. Persones sanes, sense malícia... amb el cor a la mà i l'amor traspuant les puntes dels dits.
Un dia... no hi arribarem a Utopia, però mentre farem camí... i farem que el camí sigui una mica més dolç, menys pedregós...
La meva ànima petita, mesquina com és, pensa només en ella mateixa. Jo, miro d'acaronar-la per fer-la sentir-se... per fer-li sentir que no està sola, i que s'entendria millor amb altres ànimes si se'n adonés...
M'és difícil. Perquè a voltes em sento sol acaronant-la. I ja no sé si és ella o sóc jo. I és llavors quan he de buscar en les paraules que altres han escrit alguna cosa que ens sedueixi... que ens sedueixi prou, com perquè poguem deixar de pensar en nosaltres i començar a pensar i a sentir que la meva petita ànima mesquina i el meu petit cervell mesquí, no estem sols a aquest món.
A aquest món tan petit.
diumenge, 5 / juliol / 2009
dissabte, 4 / juliol / 2009
esmorzar a amèrica
ahir, visceralment, vaig escriure el que em sortia de dins sense pensar gaire.... he esborrat els posts que vaig fer i demano disculpes a qui em va comentar i a qui ho va llegir...
he estat moltes -per a mi molt llargues- hores sense parlar amb ningú...
però no sempre cal ni es pot vomitar a tot arreu... sembla i és poc cívic i poc raonable.
Quan tenia 18 anys sonava molt supertramp...
evidentment, els 18 van passar fa molt però, si ara pogués, aniria a esmorzar a amèrica i potser, per no tornar
he estat moltes -per a mi molt llargues- hores sense parlar amb ningú...
però no sempre cal ni es pot vomitar a tot arreu... sembla i és poc cívic i poc raonable.
Quan tenia 18 anys sonava molt supertramp...
evidentment, els 18 van passar fa molt però, si ara pogués, aniria a esmorzar a amèrica i potser, per no tornar
divendres, 3 / juliol / 2009
d'avui per demà
Ahir parlava pel messenger amb una amiga de fa... 10 anys?... i amb la que mai ens hem vist d'aprop i segurament mai ens veurem, ni olorarem, ni besarem, ni abraçarem... vaig rebre una trucada al mòbil; vaig teclejar "tel" i em va contestar "okis"...
era una proposta per anar a un concert... em va sorprendre i agradar la proposta i no m'hi vaig pensar gaire: em venia de gust...
ha estat una vetllada molt, molt agradable... hem pogut fer conversa molt distesa, em pogut somriure i riure, mirar i observar-nos, escoltar i gaudir de la música... aprofitar els ritmes i paraules que no enteníem... sense necessitat d'entendre-les...
el caparró de l'església de Sant Fèlix semblava posat expressament sobre un cobert d'un edifici veí; i des de les escales de la Catedral de Girona sentíem música més mediterrània que religiosa... en una barreja de sons, tonades i ritmes que a vegades sonaven a clàssics grecs, a estones s'acostaven a Turquia o al magrib i, encara, hi quedava espai per enllaçar amb ritmes i entonacions més properes al flamenc i fins i tot a la salsa...
una hora i mitja amb boniques cançons intimistes algunes, i d'altres que francament feien que els peus no poguessin estar-se quiets... hem mogut el cul a la cadira, i les espatlles i els braços...
alguns, més agosarats, han passat bona estona ballant...
força gent devia conèixer Eleftheria Arvanitaki perquè moltes de les cançons se les sabien i les cantanven amb ella... jo, sincerament, no sabia qui era; i m'ha agradat molt...
m'ha agradat veure que bé que s'ho pasava i que bé que ens ho feia passar.
un regal d'aquells que queden a la memòria...
:)
http://www.youtube.com/watch?v=ERto4ssix24
era una proposta per anar a un concert... em va sorprendre i agradar la proposta i no m'hi vaig pensar gaire: em venia de gust...
ha estat una vetllada molt, molt agradable... hem pogut fer conversa molt distesa, em pogut somriure i riure, mirar i observar-nos, escoltar i gaudir de la música... aprofitar els ritmes i paraules que no enteníem... sense necessitat d'entendre-les...
el caparró de l'església de Sant Fèlix semblava posat expressament sobre un cobert d'un edifici veí; i des de les escales de la Catedral de Girona sentíem música més mediterrània que religiosa... en una barreja de sons, tonades i ritmes que a vegades sonaven a clàssics grecs, a estones s'acostaven a Turquia o al magrib i, encara, hi quedava espai per enllaçar amb ritmes i entonacions més properes al flamenc i fins i tot a la salsa...
una hora i mitja amb boniques cançons intimistes algunes, i d'altres que francament feien que els peus no poguessin estar-se quiets... hem mogut el cul a la cadira, i les espatlles i els braços...
alguns, més agosarats, han passat bona estona ballant...
força gent devia conèixer Eleftheria Arvanitaki perquè moltes de les cançons se les sabien i les cantanven amb ella... jo, sincerament, no sabia qui era; i m'ha agradat molt...
m'ha agradat veure que bé que s'ho pasava i que bé que ens ho feia passar.
un regal d'aquells que queden a la memòria...
:)
http://www.youtube.com/watch?v=ERto4ssix24
dijous, 2 / juliol / 2009
pell morta
Aquesta setmana que no tinc gatets, els trobo a faltar.
No els he vist des de dilluns al matí. Ha començat, ja totalment, l'horari d'estiu. El canvi de ritmes, costums, hàbits i rutines que durant el curs escolar condicionen tota la vida familiar. Ara, la dinàmica és una altra. I sense haver de treballar, tinc temps "per mi".
La setmana passada, quan els gatets van acabar escola, els vaig permetre 4 dies de no tocar res relacionat amb l'escola ni amb els deures que hauran de fer aquest estiu... deures de reforç en un cas, quadern de vacances per no desenganxar-se de tot en l'altre... però em va semblar bé que poguéssin/m tenir quatre dies d'esbarjo...
Jo, ahir vaig perdre un munt d'hores al matí en gestions pendents o que tocaven i que van acabar sense resoldre gaire res... avui, he fet un intent d'arreglar una altra cosa i tampoc me n'he sortit...
També em mereixo poder desconnectar... ja tinc la llista feta del meu quadern de vacances... quasi tot són deures de repàs de la casa: arreglar coses que no funcionen, fer neteges a fons d'alguns racons, llençar andròmines que només ocupen espai... i són coses que aniré fent i aniré tatxant...
ara, em vaig a posar en remull... perquè també tinc a la llista que he de cuidar-me una mica... sento trons de tempesta... tant de bó, descarregui fort i refresqui una mica l'ambient...
mentres, em relaxaré... posaré la pell morta a punt per ser repassada, la pell viva en condicions de ser acariciada, hidratada, estimada... i aquesta tarda nit, em regalaran una cosa que fa molt de temps que no faig: assistir a un concert.
em vestiré d'estiu per deixar-me empapar dels sons que m'arribin... i pensaré que demà serà un altre dia!
No els he vist des de dilluns al matí. Ha començat, ja totalment, l'horari d'estiu. El canvi de ritmes, costums, hàbits i rutines que durant el curs escolar condicionen tota la vida familiar. Ara, la dinàmica és una altra. I sense haver de treballar, tinc temps "per mi".
La setmana passada, quan els gatets van acabar escola, els vaig permetre 4 dies de no tocar res relacionat amb l'escola ni amb els deures que hauran de fer aquest estiu... deures de reforç en un cas, quadern de vacances per no desenganxar-se de tot en l'altre... però em va semblar bé que poguéssin/m tenir quatre dies d'esbarjo...
Jo, ahir vaig perdre un munt d'hores al matí en gestions pendents o que tocaven i que van acabar sense resoldre gaire res... avui, he fet un intent d'arreglar una altra cosa i tampoc me n'he sortit...
També em mereixo poder desconnectar... ja tinc la llista feta del meu quadern de vacances... quasi tot són deures de repàs de la casa: arreglar coses que no funcionen, fer neteges a fons d'alguns racons, llençar andròmines que només ocupen espai... i són coses que aniré fent i aniré tatxant...
ara, em vaig a posar en remull... perquè també tinc a la llista que he de cuidar-me una mica... sento trons de tempesta... tant de bó, descarregui fort i refresqui una mica l'ambient...
mentres, em relaxaré... posaré la pell morta a punt per ser repassada, la pell viva en condicions de ser acariciada, hidratada, estimada... i aquesta tarda nit, em regalaran una cosa que fa molt de temps que no faig: assistir a un concert.
em vestiré d'estiu per deixar-me empapar dels sons que m'arribin... i pensaré que demà serà un altre dia!
despropòsits
Theme From Sunflower - Henry Mancini
volia fer un post de només musiqueta... he començat a teclejar i m'he perdut en les paraules...
així que... només musiqueta...
tema d'amor de la pel·lícula "Los Girasoles". Amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni.
Bona nit i bon dia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
