dimarts, 30 / juny / 2009

tornar a començar

Quan estiuejava a Sant Feliu de Pallarols, algunes nits apareixia com per art de màgia un senyor (perquè sempre era un senyor?) que portava un remolc enganxat al cotxe o a la furgoneta... estabilitzava el remolc amb uns trossos de fusta i despullava una màquina que feia cine...

no sé si és la memòria que ho vol veure així o si és veritat, però em sembla que les primeres vegades feia les projeccions sobre la paret d'un bar que donava a la plaça... després, recordo una mena de llençol amb unes barres que feien pes per tibar-lo...


Lee. Marvin. Wand'rin' star.

http://www.youtube.com/watch?v=t-yC-Jz2Qiw

Suposo que van projectar pel·lícules ben diferents i de diferents gèneres... però el record acumula les imatges de les pel·lis de l'oeste... aquells pioners que anaven a buscar el seu futur incert en caravanes creuant deserts, passant penúries, i que quan començaven a trobar terres una mica agradables... sortien els maleïts i salvatges indis a fer-los la punyeta...

en Lee Marvin el trobava més aviat desagradable... hi havia altres "durs i difícils de pelar" més amables en la mirada, en el gest... però ell anava sortint, pel·li, rere pel·li... fent de secundari...

hi havia les noies que sempre venien de l'est, urbanites... que estoicament superaven les dificultats del viatge amb uns vestits farcits d'enagus (?) i barrets fora de lloc..

i hi havia també vellets conduint caravanes... amb barbes canoses i barrets de palla... i em semblaven també fora de lloc, començant tant vellets una aventura on el destí els portés... cuinant quasi sempre perquè ja no servien ni tenien força per altres feines...

resignats amb els seus calçotets de màniga llarga i obertura botonera al darrera...

sé que algun dia seré un vellet d'aquells... si hi arribo... amb mans nuoses, desdenteGat, fent cafès i àpats per companys de viatge... i tornant a apuntar-me a qualsevol història per sobreviure...

ara, avui, tocarà descansar una estona i pensar en unes vacances que no havien d'arribar tant aviat però que ja són aquí... ara, avui, demà... tindré temps pels gatets, pels amors, per mi... i per pensar com comença tot de nou...

viure el dia a dia, setmana a setmana... i si cal -que caldrà-, tornar a començar...









pujant escales... o pujant ombres...

dilluns, 29 / juny / 2009

tenen gust les bombolles?


Anonymous venetian solo piano.



Ahir va ser un diumenge/dimecres prou agradable i plè, com quasi cada dia, de coses sorprenents...

Em vaig llevar de mala gana -de mooooooolt mala gana- a les 5 del matí per ser a la feina i donar el relleu al company a tres quarts de sis: els horaris de tarda o de nit em trastoquen el ritme de menjars i dormirs... però l'horari de matins em mata!

Després, a la feina, la jornada va passar prou ràpida tot i no haver-hi gaire moviment. Vaig poder dinar com les persones en horari "normal" i, com que celebràvem Sant Pere en diumenge de revetlla, em van convidar a un àpat on sobresortia el carpaccio de bacallà marinat en el picapica i que vam arrodonir amb pop a la gallega (amb patates de l'hort del germà del meu cunyat) i un Marqués de Càceres del 2004.

Els gatets van voler quedar-se a jugar a la piscina a la tarda i jo vaig aprofitar per anar a casa i fer una migdiada al sofà. Volia descansar una estona abans de netejar la terrassa perquè després vindrien tots a sopar.

Vaig posar el despertador del mòbil i en mig d'un somni filosòfic sorprenentment el vaig sentir. L'havia deixat sobre la taula per no parar-lo mecànicament. Em vaig aixecar, els vaig aturar... i vaig dir-me: va, cinc minuts més de felicitat...

mecatxis! no me'n vaig adonar d'haver-me adormit de nou fins que vaig sentir els "hola, papa!"...

després... au, corre a despertar-te i a organitzar!!! total, que els vaig posar a tots a fer feina (netejar la terrassa i les cadires de plàstic, regar les plantes, donar menjar a les gallines...) mentre jo preparava el sucedàni de carn a la brasa i pa amb tomata, a la cuina i sense brasa...




Va ser prou agradable i ningú no es va queixar que no tinguéssim quatre petards per cremar. No en vaig poder comprar abans de Sant Joan i, quan més o menys podia... ja no en venien.

Vam fer, doncs, una revetlla gens sorollosa...

Abans d'acotxar els gatets, el petit va voler llegir-me un capítol del darrer llibre de Gerónimo Stilton... ja m'estava quedant fregit al seu llit... però encara vaig entrar a la finestra virtual per trobar paraules amables...

Aquest matí ens hem llevat d'hora. I com cada dia que hi ha gatets, els hi he preparat el suc de taronja, la llet amb nesquick i les galetes i els cereals...


el gatet petit no suporta les bombolles/escuma que queda surant sobre el suc... amb la cullereta, he anat treient l'escuma -com cada dia- i m'he pillat somrient... ahir a la nit, abans d'anar a dormir, vaig tenir una conversa molt plaent... i aquest matí, treient l'escuma, encara sentia la caricia de les paraules amoroses fent-me un massatge a tot el cos...

divendres, 26 / juny / 2009

silencis plaents, amb o en...



Crystal Silence. Chick Corea.

http://www.goear.com/listen/2b21d4b/Crystal-Silence-Chick-Corea


Els silencis, com les pors, com quasi tots els sentiments, situacions i sensacions, poden ser viscuts amb angoixa, amb tendresa, amb indiferència, amb preocupació, amb passió, amb calma, amb desig, amb serenor...

ara tinc el dubte lingüístic de saber si pel que vull expressar hauria de dir...

Els silencis, com les pors, com quasi tots els sentiments, situacions i sensacions, poden ser viscuts en angoixa, en tendresa, en indiferència, en preocupació, en passió, en calma, en desig, en serenor...

qui pateix el silenci? o qui el gaudeix?

qui es sent prou lliure per poder pensar que el seu silenci no afecta ningú més d'alguna manera? qui es sent prou lliure per pensar que el silenci d'altres no l'afecten d'alguna manera?

on és la llibertat?






la llibertat... com l'amor... com la passió... com el dolor... que fàcil de dir, de pensar-les i sentir-les des de la pròpia experiència... que difícil no pensar que els altres les diuen, les pensen o les senten com nosaltres...

però que fàcil acceptar-ho... si es fa el pas de voler-ho fer...

tot... finalment, és al nostre cervell... és la nostra realitat...

una realitat que si no s'expressa, no surt de la nostra closca... i no es pot contrastar... no es pot enriquir i/o contaminar amb la realitat de les altres closques...

contaminem-nos quan poguem i, si no podem, siguem pacients... (aprenguem també a patir amb mesura) que res no és immediat ni res és urgent... ni que passin mesos...


******************


el cel s'ha enfosquit a mitja tarda... el vent ha començat a bufar com una gata amenaçada...

-nens... bufa tempesta...

els gatets m'han mirat raro... fa dies que estic raro... però més raro és que descarregui i a quarts de nou el sol tregui el nas altra cop, omplint de verd i marrò...




estic raro de collons... però m'estimo encara la vida... tal com ve, així com és o la vull veure...

estic content de sentir l'amor que no mereixo... i de donar-ne el poc que en sé...

em regalo carícies, manyagues... que sé certes... que visc en el moment...

i m'estimo, encara, pensant les tendreses que els meus amors poden sentir sense tenir-me... gaudint el seu goig... plàcidament... com el jaz suau de la cançó...

dissabte, 20 / juny / 2009

patxi

el gatot té un passat, com més o menys tothom... fa molts anys, abans de saber que era gat, a una terra llunyana plena de fandangos i buleries... de saetas i alegrías... de cruces de mayo i de patios... el gatot es creia el que li havien ensenyat la família, l'església i l'estat...

i sí, el gatot pensava que tindria un amor per tota la vida, que es casaria per l'església i que seria feliç com un tornavís! :)

coses que passen pel cap del pardalets... i va ser la nòvia andalusa la que em va fer adonar que no era un pardal, que d'ales a l'esquena no en tenia i que si volia volar, hauria de ser d'una altra manera...

però aquella A. estava fotudament encapritxada i conmoguda amb un paio que cantava, però bàsicament recitava... i em deia que jo li feia pensar en ell...




en aquella època, jo no tenia els abdominals relaxats d'ara, portava el cabell més llarg que ell i mai vaig tenir el seu nas basc de boxejador... una retirada hi podia tenir, però penso que era més per les idees que apuntaven i que han anat creixent...

ella... qui sap on és, ella qui sap on para... (bé, de fet... sé que va passar de votar Izquierda Unida a votar PP... però són coses que passen..)



Habría que saberlo. Patxi Andión

http://www.youtube.com/watch?v=OY59-BCm4N0


han passat molts anys... vaig descobrir moltes paraules ben trenades, pensaments que s'acostaven als meus encara que les persones es distanciessin...

m'agrada deixar-me contaminar... com una esponja... encuriosir-me per allò que de bó té la vida... deixar els "no" de banda i d'entrada... per poder mirar d'entendre els "si"...

poder pensar sense por...

sentir que encara tot està, per sort, per aprendre...

divendres, 19 / juny / 2009

dijous, 18 / juny / 2009

de guimerà a fabra...

un àngel va passar sobre ombres terbolesques....

quasi sense saber si els àngels podien o no existir...

només es sentia el seu bategar...




lady d'arbanbille; cat stevens

http://www.goear.com/listen/61cd0c5/Lady-dArbanville-Cat-Stevens



de cat power a cat stevens... jocs entre gats i gates...


conec a una persona molt especial... igual que es mostra al seu blog, però amb molta cosa més per a afegir-hi... molt més enllà de les etiquetes i dels noms...

un contacte molt agradable a prop de casa...

una conversa omplidora... i una sensació propera...

i llisco uaààààà``aàààa``aàààààààà``a cap no sé on....
fins poder-me retrobar amb la fressa de un, dos, tres, quatre ventiladors...

i poder somriure i riure de nou...

m'agrada riure... m'agrada tenir la sensació de llibertat que em permet riure parlant... amb els ulls i amb la boca... amb el cos... ni que sigui... desitjant arribar algun dia a fabra...

dimecres, 17 / juny / 2009

prosaic

M'he assabentat d'una important puja dels impostos que s'apliquen sobre la droga legal fumable. La noia del estanc, atemorida, em deia que es veu a l'atur...

No sé perquè m'ha vingut al cap el post que va fer Clidice exhibint impúdicament el seu cagarrículum vitae i que, en aquell moment, em va fer venir ganes de publicar el meu... però he recordat sobretot un breu episodi en el que, contractat per una ett, vaig fer oficialment d'encintador;

encintador?
si, si, encintador; aquell que agafa cinta de celofan per encintar un encenedor a un cartró (paquet de 10 paquets) de tabac comercial... (per a malpensats i malpensades, aclareixo que no es tractava de deixar "en cinta" a ninguna... tot i que ocasions no en faltaven...)

era una feina, tant denigrant o tant edificant com qualsevol altra i que, fins que no vaig fer, no em vaig plantejar que hi hagués persones que es dediquessin a fer...

es tractava d'anar a un "punt de trobada" on arribaves abans de les 10 del matí perquè el cap et donés material -centenars de encenedors de diferents marques- i t'adjudiqués la ruta del dia; la ruta, era anar a diferents estancs o centres comercials on, després de presentar-te, l'amo del local t'acompanyava a un magatzem on hi havia les caixes plenes de cartrons de tabac que s'havien de buidar, encintar i tornar a omplir... i deixar-ho tot, més o menys com estava...

quan vaig fer aquesta feina, que va durar un parell de mesos, va coincidir amb una pujada substancial del preu del tabac...; va ser durant aquells dies; i si no hagués fet aquella feina, no m'hauria plantejat mai que els estanquers, els comerciants amb llicència, i també els bars... quan hi ha una puja del preu juguen amb avantatge: compres a un preu, i el mateix producte al cap de 24 hores, et rendeix un 40% més de beneficis...

això, es comptabilitza al IPC?

deixo aquí la pregunta...

només aclarir, que penso que la majoria de persones que comercialitzen tabac -com els comercialitzen calces, condons, plàtans o musclos...- són persones honestes... però em va cridar l'atenció fer números de la diferència de preus abans i després de la puja, quan estava al magatzem d'una gran superfície comercial de la Jonquera on hi havia centenrars de palets de caixes de cartrons de paquets de cigarrets... (em faltava la calculadora per saber quants milers o milons havia guanyat aquell "bon" home per una decisió ministerial...)

Anava pensant en això quan he sentit que els budells em començaven a bellugar i a fer fresses estranyes... i és que encara no havia esmorzat... i fent el que no s'ha de fer en aquests casos, he entrat al súper amb la urgència de consumir i ajudar a aixecar el país...

les he vist allà... mirant-me des del mirall... rodones, plenes... se m'oferien gustoses... fermes, però tendres i suas al tacte...

no me n'he pogut estar de repetir aquesta setmana... abans d'ahir en vaig menjar i avui he repetit per sopar...

esbergínies a la pràctica...

l'albergínia (esbergínies, en diem a Salt), diuen que són molt bones pel colesterol... per no tenir-ne, vull dir...

tenen un gust molt especial i o t'agraden o no... però per treure'n el picant i la margantor no hi ha res com tenir-les una horeta amb sal i van deixant anar la margantor en forma de suc fosc...

si, com a mi, no us molesta aquest sabor, en 7 minuts el plat està preparat...

les esbergínies es poden fer de moltes maneres: bullides, al forn, a la brasa, fregides...

he provat amb el microones i també va bé...

obertes del llarg i tapades amb un altre plat i en 7 minuts -depèn de la mida- són cuites!





avui, però... tenia dia sibarita i ganes d'estimar-me una mica gastronòmicament parlant; he agafat menta del pati de casa... una ceba tendra que vaig comprar fa tres o quatre dies, oli d'oliva que em va regalar una amiga, all picat i gingebre que em va deixar ma mare en herència, el cogombre i l'esbergínia frescos i un iogurt de la Fageda...

He tallat l'esbergínia pel llarg i la he posat al microones; mentres, he picat la menta -les fulles-, la ceba i el cogombre i ho he barrejat amb el iogurt...




Fa un parell de dies no vaig fer salsa... només vaig coure l'esbergínia al microones i, un cop cuita, i vaig afegir una mica de sal, un poquet d'oli d'oliva, un pols d'all triturat (de pot) i un polsot de gingebre (també de pot), i estaven de fàbula!



Avui, m'he permès un detallet gourmístic... ho he fet tot igual però... un cop acabades... he ratllat una mica de formatge manxec i les he posat a gratinar...

i per acompanyar-les, la salsa de iogurt amb menta...







i que "me quiten lo bailao"...!!!!

dimarts, 16 / juny / 2009

lliscant sense turbulències

Canviar escenaris; feia un any i mig que ho havia de començar a fer... i no vaig tenir esma, ni ganes de perdre la peresa, ni voluntat, ni decisió... just aquest cap de setmana estrany tenia motiu per fer-ho, a la vista de com es presenta el calendari d'estiu...

vaig començar a fer plans i alguna llista... a moure mobles, llençar acumulacions i prendre decisions...

ara, potser es farà tot sense motiu... sense més motiu de canviar-ho tot perquè res canviï... o per retrobar un escenari diferent que permeti llençar anquilosats costums...

em rento la cara... recordo el gest del meu pare fent-ho, posant les dues mans fent conca sota l'aixeta i duent-les a la cara... mirant-se al mirall amb les gotes regalimant nas, galtes i barbeta avall... ho recordo, quan em miro al mirall i el veig a ell... mirant i preguntant-li al que està a l'altra costat amb la mirada...


cat power; lost someone.

http://www.youtube.com/watch?v=IIl-uYICe6s


Veig uns ulls que volen mirar altres realitats; i es perden en passats i futurs... em pregunto si no serà que tinc un cor metàl·lic o qui sap si no serà més que un cor d'arenes movedisses... engolidor... absurd...

un cor que no sap bategar, que com la pluja no sap ploure...

no; no vull donar la "culpa" al cor... no hi ha culpes ni culpables...

les rajoles (manisses?) de la llar de foc apagada de fa anys, són les mateixes visqui qui visqui a la casa... però només jo puc canviar el cafè per maria lluïsa (sigui amb llimona o amb menta)...


cat power; metal heart

http://www.youtube.com/watch?v=Vp6aG7dIj1k


I encara... canviar fusions, infusions, escenaris... em faran canviar? farà que deixi d'afectar al meu petit món? sé que no em demanaran explicacions... si m'estimen i au... si encara m'estimen i au... petits canvis de menys un cada dia... fins?

potser fins a tornar al principi... donar sense esperar, sense fer plans, sense saber, sense objectiu, sense pensar...



cat power; don't explain

http://www.youtube.com/watch?v=dshqJr7E-dM

... sense urgència, sense addicció ni necessitat...

dilluns, 15 / juny / 2009

he somiat


cutest baby tiger

http://www.youtube.com/watch?v=FYf6H7u-Xqs


bona nit, gatets...

fa calor...

Avui és dilluns+diumenge, però només per a mi... i per a mi, ahir va ser diumenge+dissabte de fer dissabte i marujeo... me'n vaig sortir prou bé amb el lavabo i mitja cuina;

hauria d'haver trucat un amic per quedar i fer una cervesa... però no puc anar més lluny del sofà o del llit... fa molta calor...

aquest matí podia haver dormit tranquil·lament, però feia tres hores que m'havia posat al llit i ja no he pogut dormir més; i ara, clar... em ve la nyonya...


Sur le fil. Proyecto oniric.

http://www.youtube.com/watch?v=aIFdiViKTPA

surto a donar menjar i aigua a les gallines... l'aire calent m'abufeteja... recullo els vuit ous d'avui i me'n torno a dins...

em sembla que la meitat de la cuina que queda, la pols i el terra del menjador, quedaran per la nit o per demà al matí...

me'n vaig plàcidament a fer la migdiada, i m'enduc el desig enganxat a la pell...

entre sons

Una matinada, a la feina, em va venir una tonada al cap... això, als que patim processos telepàtics esporàdics ja ens passa a vegades... algú està pensant, sentint o escoltant una cosa i de cop i volta és com si se t'engegués un receptor que no pots controlar...

no tenia en aquell moment cap eina per gravar-me la veu i la tonada insistent... no la reconeixia i no la associava a cap circumstància viscuda... vaig pensar que si la pogués gravar i posar-la al blog, potser algú amb una mica de cultura musical em sabria dir -malgrat la meva poca capacitat interpretativa- de qui era...


Brahms. Symphony No. 3. Poco Allegretto

http://www.youtube.com/watch?v=1trE3ms3AGo

La vaig trobar quasi sense voler, com si la màgia d'enllaçar paraules i emocions fos possible per connexions que encara no entenc massa bé com fan funcionar els que programen les afinitats verbals i musicals als youtubes, spotifyes i altres monstruets informàtics;

malgrat el títol, però, no em sentia especialment poc alegre... hi ha sensacions difícils de definir i de descriure perquè són barreja de sentiments; alguns oposats... altres complementaris...

les càmeres de seguretat segur que van gravar en algun moment un personatge que dançava sol, maldestrament però sentida, una coreografia inventada per a uns peus cansats... tot i que vaig fer els possibles per fer les gesticulacions més ostentoses només en les zones cegues...

trobo que sentir-se estimat regenera la pell... la física i la de l'ànima... i sentir que l'amor té espines ens recorda que la pell cria arrugues que a vegades són d'alegria i a vegades de patiment...

i tota és pell, arrugada o llisa...

sentir-se estimat bojament, passionalment, tranquil·lament, serenament, sincerament, dolçament... massa ment? el més probable és que el sentiment, l'amor, el sexe, tot plegat... no sigui res més que el que la ment és capaç de traginar d'una neurona a una altra en un moment determinat... a vegades, aquestes percepcions es col·lapsen... altres, flueixen víctimes de l'essència o de la naturalitat del moment...

entre mig... el dia a dia...

que vivim com podem, com sabem, com volem quan podem...

i volent i volant... he recordat un hidroavió en dibuixos...


Le temps des cerises. Porco Rosso.

http://www.youtube.com/watch?v=OYpeAnSxI5s


i un dia a dia que, narrat per algú que ho va saber escriure, va agafar forma d'aventura...

penso si quantes normalitats tant quotidianes pels que les patim i patem amb els alt i baixos diaris, no serien històries novel·lades a les mans de qui hi posés atenció...

fugint però de protagonismes... que ja hi ha massa gent que vol i li agrada sortir a la TV i tenir 20 segons de glòria... pensant, vivint i estimant anònimament, em fa sentir molt bé pensar que encara està per arribar, cada any, el temps de les cireres...


diumenge, 14 / juny / 2009

revetlla a cal veí de dalt

Blogville en va plè i sembla que a ningú ha passat per alt, però que no sigui dit que des d'aquest humil cau no s'ha donat la notícia, convocatòria, invitació i agraïment públic a l'amfitrió, que al final serà el que pagarà els plats trencats: aquest any, també farem la revetlla de Sant Joan a cal Veí de Dalt.



Així d'entrada, veí, em permeto recomanar-te de posar aquesta musiqueta per donar la benvinguda als convidats (passeu, passeu, que casa teva és casa nostra...) que aniran arribant.

El vídeo l'he pillat d'una festa anterior i crec que és possible reconèixer quasi tot blogville en un moment o altre si mires be les imatges.


Ens vas demanar què portaríem. Jo, ja ho saps, sóc de natural, natural. Així que d'entrada et portaré els ous de casa, per si cal fer truita, ous al plat o un remenat...




també portaré fuet pel pica-pica; no aquest, que ja està consumit, però si un com aquest per a les veïnes formatgeres, que em consta que són unes quantes... i que sé que els vindrà de gust tastar una exquisidesa... (tot i que no fa gaires hores m'han informat, que la mateixa fàbrica, també fa el fuet amb figues... suggerent, si més no)



encara em queden prunes i el pruner segueix en actiu... així que què millor per picar que una fruita sucosa?




i com que no tot ha de ser estimular les papil·les gustatives - encara que no ho creguis, hi ha altres sentits, eh?- portaré totes les poincianes que pugui arreplegar... les flors, són amables a la vista, al tacte i al nas i, diuen... que si et pares a escoltar bé, fins i tot et poden dir coses boniques a cap d'orella...




Qui vulgui, s'hi pot apuntar. Que el pis del veí, amb terrassa i tota la pesca... dona per a molt. Diuen que hi haurà quasi de tot... i que la varietat musical donarà joc a tothom... salsa, rumba, patxanga, boleros, arrambats... i que així que passin les hores... serem una mica més amics i ens haurem permès cremar tot allò que dels darrers mesos no ens ha agradat...

(si, d'acord, la cremada haurà de ser a la barbacoa perquè l'any passat fent la foguera ja es va destrossar més del que tocava... però... farem sobre la marxa, val?)
:)

que no pari la festa! que no pari l'amor!





divendres, 12 / juny / 2009

dins i fora i fora endins

un post per escoltar, sentir i llegir... i per col·laborar, sense pretensions, a la proposta de tens un racó dalt del món: la barana dels teus dits.



Ester Formosa. Balla amb mi.

http://www.youtube.com/watch?v=YF2-lT1IayM



tendreses que es senten, s'imaginen...

es viuen d'alguna manera...

a l'espera d'ésser viscudes,

donen temps per tant...

i mentres, el temps s'escola a la barana dels teus dits i dels meus...

ara enllaçats, ara enfeinats, ara tèrbols o enjogassats...

nuant llibertats disperses i immediates, que ens fan lliures cada matinada...

vestint-nos i despullant-nos al só dels sentits,

engordits encara d'amor i de plaences...






Ester Formosa. Epoca

http://www.youtube.com/watch?v=XYrNY4h8D2Y

dimecres, 10 / juny / 2009

models socials

Ahir al matí vaig fullejar el Periódico a un bar. He buscat l'article que em va cridar l'atenció però no l'he sabut trobar en l'edició on-line. Una "cronista" (ho sento, no en recordo el nom..) parlava de Berlin i, potser pel fet que en Ferran hi fa de periodista, em vaig aturar a llegir-me l'article que estava situat a la part de dalt d'una pàgina del costat esquerra...

parlava de l'encís d'un Berlin permanentment jove... però ho feia amb una ironia que no em va agradar...

descrivia com, segons ella, l'estat amb subvencions i serveis socials que ja voldríem aquí alimentava la continuïtat d'una eterna infantesa o adolescència; descrivia com la gent de 30 (anys, se suposa) continuava amb els somnis dels de vint... com, multitud de separats de 40, seguien buscant el somni que als trenta no van saber trobar... criticava que persones "madures" compartissin pis amb habitacions rellogades amb estudiants molt més joves...

i, sobretot, em va sobtar que trobés tant malament que persones "separades" es posessin d'acord per llogar edificis i compartir serveis comuns... "fent plans i projectes amb amistats enlloc de fer-los amb una família..."

En acabar de llegir-la, vaig pensar que hi ha molta gent que es dedica a escriure els missatges que alguns "ideòlegs" els van enviant suposo que periòdicament... també vaig pensar que ella té tot el dret a guanyar-se la vida com pugui... i encara, que segurament ella deu viure molt feliç i enamorada d'una persona amb qui té projectes i plans de futur, segurament amb una situació econòmicament estable i envejable per a la majoria de mortals i amb una família (gran, segurament) que la reconforta...

vaig sortir del bar amb una certa angúnia al cos... no sé res d'ella, i m'atreveixo a fer pre-suposicions... passa gatot... si ho ha dit, serà que ho pensa....

només... que a mi no em sembla malament que algú als 40 o als 50 o als 60 (anys), vulgui començar una feina nova.... o una nova carrera... o una nova relació o diverses, emocionals... amoroses..

a mi, no em sembla malament que algú vugui fer plans ni que siguin a dos setmanes vista amb persones més joves o amb persones més grans... ni em sembla malament que tothom busqui solucions econòmiques a la seva realitat... encara que aquestes solucions, projectes, plans... no tinguin gaire res a veure amb el que sempre s'ha fet...

m'agrada la coherència... penso que hi ha persones que entenen, senten i viuen els amors únics i per tota la vida, la família tradicional, la fidelitat i el gust per l'ofici o la professió, la estabilitat... i penso que si ho viuen així i ho poden fer al llarg de la seva vida, són d'admirar...

com admiro els que creuen els preceptes d'una religió i en fan la seva vida coherentment... i són capaços i capaces de sublimar els seus instints més humans i reconvertir-los en altres expressions d'amor i respecte...

i com també admiro, qui és capaç de viure en el dubte... en ser i viure coherent amb cap ideologia... buscant solucions immediates a problemes immediats... sense cap certesa més enllà de provar de viure... i de sobreviure...


I will survive. Gloria Gaynor

http://www.youtube.com/watch?v=ZBR2G-iI3-I

dimarts, 9 / juny / 2009

la setmana astral


Aquest diumenge ens sorprendrà amb una lluna plena espectacular que arribarà a l'hora del capvespre i que ens parlarà de plenituds, però també de responsabilitats. Però, afortunadament, aquesta setmana tot farà un tomb i passarem amb facilitat del pessimisme a l'optimisme i això, una vegada més, ens donarà forces i ens estimularà. Caldrà doncs que seguim el nostre instint més bàsic i ens deixem portar, tot olorant -i perseguint- les millors vibracions. Caldrà que no deixem escapar els millors trens, els de l'amor i els de la imaginació. Però també caldrà que seguim concretant i establint els nostres propis límits. Aquests seran els últims dies de Mercuri a Taure i, per tant, caldrà especificar els nostres objectius.

Gemma Blat (ho va dir o escriure) Diari Avui del diumenge 7 de Juny del 2009.



Cançó de l'amor petit. Joan Manuel Serrat.

http://www.goear.com/listen/3489adc/Canço-de-l\amor-petit-Joan-Manuel-Serrat


Renoi, el futur...

decidir i concretar objectius...

s'hi val a decidir i concretar.... viure?

em sembla que viure, com respirar, ho fem tant mecànicament que ja ni ens en adonem... fins que ens falta l'aire, fins que ens falta la vida...

i si... seguiré el meu instint més bàsic, olorant les millors vibracions...

dilluns, 8 / juny / 2009

serenelicitat intensa

Aquest cap de setmana ha estat molt, molt especial...

de la certesa de la distància, a l'alegria continguda... de la sorpresa per la previsió d'impossibles, a l'acceptació serena de la realitat... de pair soledats volgudes i no, a la sensació quasi mística de tenir una segona pell... de veure i mirar amb uns sols ulls, a contemplar l'amor amb una altra mirada...


Múm. Green Grass of Tunnel

http://www.youtube.com/watch?v=oHTFmJk7fH0

No puc descriure de manera fiable, entenedora, la barreja de sensacions, sentiments i emocions... i vull guaradar-ne algunes, gelosament, a la intimitat... com si això les pogués fer allargassar una mica més...

només puc constatar, que hi ha sentiments que no et deixen cap dubte d'estar-los sentint, vivint... i que poden saltar la barrera del temps i de l'espai... i que en viure'ls, vesses i et transformes...

diumenge, 7 / juny / 2009

natura i tecnologia




Fa algunes setmanes, un tamboret es va desplomar sota els meus peus quan provava de canviar una antena de televisió i em vaig escolar sense lesions.

Ahir... vaig apropar-me al pruner...




distanciant-me tres pams de la superfície terrícola... no podia levitar, com el nadador, així que fent una ullada a les proximitats físiques més immediates vaig dipositar l'atenció visual a un estri de plàstic que em va semblar prou consistent... però només ho semblava... i en vaig patir les conseqüències...



els gats, a diferència del humans, ensopeguem set vegades amb la mateixa pedra... per alguna cosa tenim set vides, diuen...

i després d'entendre i comprovar metafísicament la meva impossibilitat volàtil vaig buscar i trobar un accesori que no sabia que era a casa... una escala! (detall lateral, estri romput per la gravetat del pes i la massa corporal)





finalment... les prunes, minúscules com cireres, han tornat roges i dolces... la pell, tan fina, no cal ni treure-la i la polpa omple de sensacions fibroses i sucoses alhora, una cova assedegada...


primaveralment estiuenc... absorbeixo tendresa... i em deixo endur per l'onatge suau del desig...


penso i repenso la seducció... la fascinació que em fa sentir seduir o ser seduït sense malizia... la mirada neta... l'amor fascinant...

TÁCTICA Y ESTRATEGIA .

Mi táctica es mirarte
aprender como sos
quererte como sos.

mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible.

mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos.

mi táctica es
ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón
ni abismos

mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple
mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites

poemes que resumeixen... tot i que... resumeixen només per qui escriu-los. Després qui els lllegim reinterpretem-nos segons volem sentir-los. Firmaria aquest poema de Benedetti excepte la darrera frase... perquè jo no vull que em necessitis; jo vull només que m'estimis...

i de Benedetti salto o caic a Serrat... i a una cançó que encara és la meva declaració de principis...

emotius? emocionals? emovivencials?

amb també la convicció i la certesa... que quan coneixes l'amor... saps que no caldrà dir-li adéu...
n'hi haurà prou, si s'escau, amb un a reveure...


fins que cal dir-se adéu



Es varen dir:
"Cal guanyar temps als somnis,
cal anar molt més enllà de les paraules.
Ser tal com som
de soca-rel.
Cremar les naus,
navegar a pèl
a cavall de la cresta de l'onada.

Amor valent per tu,
per guanyar terreny a la vida
i contemplar-la
compartint-la.
Fins que cal dir-se adéu.

L'un dins l'altre
i cadascú al seu lloc.
Pensar en veu alta
i tastar-ho tot."

I ho varen fer...
guanyant temps als somnis
i compromesos, només, en les coincidències
i la mútua complicitat.
Eren llavor d'eternitat
compartint les joguines i les vivències.

Amor valent per tu.
Va cap on va i dura el que dura.
No hi ha marges
ni mesures.
Fins que cal dir-se adéu.

L'un dins l'altre
i cadascú al seu lloc.
Pensar en veu alta
i tastar-ho tot.

Fins a la fi
cal guanyar temps als somnis.
Cal anar molt més enllà de les paraules,
ser tal com som i dir-se adéu
si el cada dia ha fet lo seu
i ens ha canviat les coses i a nosaltres.

Amor valent per tu,
per guanyar terreny a la vida
i esgotar-la
i "exprimir-la".
Fins que cal dir-se adéu.

dijous, 4 / juny / 2009

parole, parole, parole...

Encara no s'ha mort del tot la connexió ni l'eina...

em fa content llegir que els camins segueixen respirant i no he volgut buscar massa sentit a les lletres d'un idioma que noto massa proper a vegades... m'he deixat portar per tonades, posant avui que no tinc gatets, el volum prou alt perquè els veins es queixin als municipardals...

tinc una conversa amable, carinyosa, al xat del gmail... la tendresa de qui m'estima així, destraler com sóc... divertit a estones, descarat a estones... i que m'accepta sense necessitar-me, sense fer-me objecte del seu desig...

m'agrada...

rebo un email sincer, obert, tendre també... amb dubtes i incerteses... que són compartides...

entro al youtube... tinc una melodia al cap i en busco la lletra...

casualitat? causalitat? .... no recordo especialment Mina... no és un referent per mi... d'alguna forma ha surgit...


Mina. Parole, parole, parole...


Paraules. Ens apropen i ens allunyen. També els silencis ho fan.

Tinc la sensació de viure en una certa bombolla. Les emocions la traspúen. Però no es trenca. Penso en la flexibilitat del sabó... bombolles sensuals que ens permeten la textura...



ens deixem la pell a l'aigua? o la regenerem....?

m'agradaria pensar que és possible viure la passió sense dolor... sense obsessions...

jo, ara, la noto així...

no la sé descriure, perquè no sé escriure... o no sé les paraules... paraules, paraules...

sento tant amor... que només puc callar per no trencar-lo...

i deixar-me portar... per notes i ritmes alegres...



després... encara em deixo portar al llit per Russo i Battiato...




fins aviat...

dimecres, 3 / juny / 2009

vacances forçades?

Fa alguns dies que l'ordinador fa coses estranyes. Massa coses estranyes... ara hauria de dir allò de ... mamaaaaaaaaa pooooooooorrrrrrrrrrrrr! :(

massa errors de la targeta del controlador de pantalla... massa alentiment de l'equip sobretot usant googlemail... massa avisos de "un script de esta página ha dejado de funcionar... quiere detenerlo?"

Ahir a la nit, després d'escriure un correu, es va penjar... no em deixava tancar res, no em deixava reiniciar, no responia ni l'interruptor físic del "power" ni el del "reset"... com que era molt tard i sóc així de valent, vaig desendollar a la brava tancant el lladre que dona corrent a tot l'equip.

Aquest matí, ni s'engegava l'ordinador, ni es connectava el mòdem... tot mort. No sé perquè al cap d'una estona ha decidit ressucitar. Molt poc a poc. No anava el mouse però si el teclat. Al mòdem fallava la connexió d'Ethernet.

Truco al 1004 i el robot, molt amablement, m'envia a un 902 d'assistència tècnica a 6 cèntims el minut de trucada. Em fan les comprovacions de línia. Tot sembla correcte. Em fan fer comprovacions de tenir instal·lat i reconegut per l'ordinador el mòdem, la targeta controladora de xarxa local... tot correcte però l'ordinador diu que el mòdem està desconnectat...

sense tocar res, la llum taronja de la ethernet comença a fer pampallugues i finalment queda fixa; torno a tenir connexió.

Em temo però, que ja m'ha avisat prou i en qualsevol moment petarà. Si és així... em quedaré només amb l'ipod i la opció d'anar a la biblioteca o a un cibercafé...

Ja em veig recuperant un vell 386 que encara no he llençat... ni enviat a reciclar. Ja veig de nou la situació d'altres vegades de tenir els ordinadors oberts, cargols que sobren... intercanvi de peces i plaques i discos durs... i tornant a instal·lar programes i programets... i quedant-me 4, 5 o 6 dies sense connexió... o amb connexió precària, encara més...

*************************

M'angoixo sol. Se'm fa molt feixuc tirar endavant les coses del dia a dia. No sé què necessito. Ni com resoldre-ho ara. S'ajunten massa problemes alhora. Potser caldran vacances forçades.

dilluns, 1 / juny / 2009

penses en mi?



Un dia, anant a buscar els gatets a escola, vaig descobrir una mama que només amb la seva forma de caminar, amb la mirada que passejava, amb un físic petit però proporcionat, em va electritzar. Vaig tenir la sensació que tothom se'n adonava que m'havia quedat bocabadat i que em queia la baba... per sort, només era una sensació...

Cada dimarts, cada dijous i alguns divendres... esperava veure arribar el seu cotxe, admirar com dansava la seva melena quasi pelroja... admirar la gràcia d'aquell culet que tant bé s'ajustava a qualsevol texà... imaginar els pits petits, tersos, que sempre amagaven quan no una caçadora de pell, una jaqueta curta... i les botes de punxa omnipresents...

Només la observava en la distància... disfrutava dels pocs minuts de voyeurisme escolar i, en algun moment, en la intimitat de la meva soledat, va ser motiu i objecte del meu plaer petit.

Fins un dia... que la vaig veure després de recollir la mainada -els seus nen i nena, més una amigueta de la filla - i vaig quedar parat en veure com arrancava el cotxe sense haver fet que les criatures es lliguéssin el cinturó de seguretat, i amb una mà ocupada amb el mòbil i l'altra amb el cigarret... tot l'encant, tot l'erotisme que s'havia engegat... va tornar indiferència...

Ara, segueixo veient-la... però no em desperta desig...


****************

Vaig conèixer una noia molt trempada... molt sana, sincera i directa... físicament no era espectacular, ni s'ajustava a totes les meves preferències... però al llit em va semblar que encaixàvem prou bé...

Només ens vam enllitar una vegada, una ocasió vull dir... i tots dos, teníem prou clar que un polvo o uns quants no signifiquen ni continuïtat ni promeses... però vaig pensar que potser, amb el temps, alguna vegada voldríem repetir; i sense urgències va passar el temps... i no fa gaire, una resposta a una pregunta, em va matar el desig...


****************

Vaig conèixer una dona intel·ligent, amb un sentit de l'humor i una cultureta-culturassa que la feia molt atractiva... amb moltes ganes de viure i de disfrutar la vida... ens vam conèixer i vam estar molt a gust i ens vam estimar molt i ens continuem estimant... ella, en aquell moment, necessitava una atenció, una dedicació i un temps que jo no podia ni sabia donar-li... i se li va trencar el desig, perquè no vaig saber estimar-la prou i com ho necessitava. Però, amb el pas del temps, hem seguit estimant-nos i hem sabut tornar a trobar el desig...


****************

Vaig viure amb passió un quasi enamorament... una gran atracció física i química... un encaix quasi perfecte... amb les teories clares i amb les pràctiques més clares encara... amb molt d'amor i amb una confiança tant gran, que és imposible de ser traïda... hi ha amors que hi són sempre, encara que sempre sigui molt de temps...

I un gest, una altra urgència, un haver de... pot matar el desig;

penso que no som fills del moment... penso, i he viscut, que el desig neix, creix i es mor i pot ressucitar... o no...


****************

desitjar, estimar... viure...

es fa, ens fem, complicat massa sovint... a vegades calen mesos de repós... a vegades, el repós es torna permanent... només el que tenim a l'abast és el que podem viure... plenament, ara i aquí.





Si tienes un hondo penar, piensa en mí.
Si tienes ganas de llorar, piensa en mí.
Ya ves que venero tu imagen divina,
tu párvula boca que siendo tan niña me
enseño a pecar.

Piensa en mí cuando sufras,
cuando llores también piensa en mí.
Cuando quieras quitarme la vida, no la
quiero para nada, para nada me sirve
sin tí.

Piensa en mi cuando sufras, cuando llores
también piensa en mí.
Cuando quieras quitarme la vida, no la
quiero para nada. Para nada me sirve sin tí.

Piensa en mi cuando sufras, cuando llores
también piensa en mí.
Cuando quieras quitarme la vida para nada,
para nada me sirve sin tí.

Letra y música: Agustín Lara