like a black and blue stone (2)

fa un sol radiant s'acaba avui la setmana i el mes de maig s'acaben sentiments després de dies de serenor segueixo serè encara que creixen castells de tempesta fins i tot diria que he tornat a un estat anímic semblant al de fa un any i mig però amb moltes coses desapreses moltes experiències viscudes serenor melancolia de tardor a punt de començar l'estiu vivint les no urgències amb un somriure als llavis amb la certesa que les urgències i les presses es poden domesticar


fool to cry

miro els gavians que amenacen amb crits embogits i sento les formigues alades que busquen niar sento com l'hotel de la memòria obre les seves portes repasso els passillus notant en el passejar l'acotxament de la moqueta del temps observo tímidament com si algú em pogués sorprendre espiant les escletxes que deixen les portes mig obertes i veig aquell rostre que em mira des del mirall de la paret del fons aquella mirada la més dura

pujo fins l'àtic el vent em pentina la cabellera i desfà nusos sense estripar cabells contemplo una califòrnia desèrtica que m'atrau i noto alhora la necessitat de quedar-me sense refugi


memory motel



les notes canvien camaleònicament els colors queden enrere endreçats els records agafo la draçera més fàcil


cherry oh baby

sense judicis ni pre-

només existeix allò que és a l'abast

puc pensar que és millor callar.














m'agraden tant poc els murs...

amb les mans

més coses... senzilles?

qui ho fa senzill és que en sap molt...


Ilana Yahav. SandFantasy.


desconnecto telèfons, deixo mitja penombra... i bado.

gràcies, Eli, per descobrir-me aquesta artistassa i pels teus somriures sincers, la teva mirada clara...

coses senzilles

Aquesta matinada donava voltes i voltes a pensaments sense solta... no tot ha de tenir explicació; ni cal interpretar constantment, ni voler veure el que no hi ha...

(re-editat després de consultar-ho amb el coixí; 15:18) ... ni permetre, ni tolerar, ni admetre, que la mala baba que sí que hi ha afectin més de l'estrictament necessari i només per saber de quin peu calça cada un i cada una...

Per evitar interpretacions i malentesos vull especificar-te, Eli, que aquesta re-edició no té res a veure amb el comentari que m'has deixat així que tu tampoc hi donis voltes, okis?

per sort, les amistats i les coneixences es trien, les triem... una molt bona amiga em donava una explicació molt clara: "la gent fuig dels problemes i els mals rollos i s'apropa al que els hi és agradable".

Així de senzill.

Però per mi la senzillesa va per un altre costat...

hi ha qui pensa que a la vida hom i don opta per un bàndol; val, doncs es deixa als que no entrem en les guerres i fem el possible perquè aquestes no tirin endavant... (fi de re-edició)


I me n'he recordat d'ahir a la nit. Per postres, vam tastar les primeres prunes de la temporada del pruner de casa; són petites, senzilles i saboroses.






Cal complicar-se la vida?





més senzill. Dept.

http://www.youtube.com/watch?v=w2KpdnJ7RlY

quatre que són tres i són quatre de sis menys un

tres mascles felins
enceten guerra d'aigua:
humida rosa


********************

S'ha acabat el darrer episodi de minivacances que tenia abans de l'estiu. De fet, era el tercer i darrer des de primers d'any. Retrobada amb els gatets el dijous i fins el dilluns al mati... i dilluns i dimarts festius addicionals.

Amb la primavera, a la selva de casa han nascut tigrets que la seva mare intenta infructuosament amagar dels humans. Sap que no som gaire bona gent i fa els possibles per despistar... però no se'n surt gaire bé.







El dissabte, després de treballar de nit i descansar una estona, encetem guerra d'aigua i ens reguem nosaltres i tot allò que no es mou. O que no es belluga gaire. Omplim estones d'humitats i rialles. I de tant en tant alguna moxaina.

Diumenge, toca festa escolar. Els de cinquè ja fan activitats per recaptar diners pel viatge del curs que ve. Trobo, com molts pares, que l'any que ve quan hauran acabat de fer 12 anys, encara serà molt aviat per començar a deixar enrere la infantesa... per acomiadar-se de l'escola de primària i entrar, com qui no ho vol, al món dels adolescents...

Encara són molt nens... però, és cert, creixen i ens fan grans a nosaltres.

Ens apropem al volcà on es fa la festa. Som dins el cràter verd.



Arribem aviat però ja està quasi tot a punt. Parades i paradetes. Algunes que venen de fora i aprofiten l'inici de la bonança per vendre embotits, cistells, penjolls, espelmes que suren, formatges...



I com no... la nostra, amb les coques que ha fet cada família, dues per nen, per vendre-les a bocins i recaptar fons. N'hi ha de xocolata, de pinya, de formatge, de lacasitos... nosaltres n'hem portat dues... una de melmelada de taronja i una altra -coincidències per no parlar-ho abans- de taronja amb ametlles.

Mames i papes fem torns per despatxar... però som colla i queda molt de dia.




Els menuts... pendents dels inflables. Jugar, saltar, suar...
Un gatet petit s'ha marejat amb el viatge i no està gaire pel joc.





Busquem una ombra sota una parada on el hàmster decideix qui se n'emporta el lot de cava, galetes i llibre.




Abans de l'hora de dinar -no pensàvem quedar-nos- anem cap a casa a refer-nos i reposar una estona. Restaurar-nos sense anar de restaurant.

Després, cinema a la fresca de l'aire condicionat. Avui toca... Noche en el museo 2. Passem l'estona distrets amb tocs d'humor, efectes especials i moralina laboral i amors impossibles.

Dilluns, de bon matí, arribem com sempre puntuals a escola.

******************

Em deixo transportar i endormiscar amb el tric i trac del tren cap a la Ciutat. Quasi només sortir a l'exterior recordo com n'estic de malalt de blog i penso si la mestressa d'aquest restaurant serà la mateixa de la meva illa roja.




Però tinc molt a prop una trobada que em durà a noves sensacions, pensaments i mirades.

Mirant cap a una banda del carrer, em sorprenen des del costat que no esperava. És un reconeixement immediat. Sabia que seria així. A vegades, la sorpresa millor és que no hi ha sorpreses. Obrir la porta, pujar i els dos petons... el to, el tacte, la mirada... és com retrobar-se després de temps de no haver-se vist.

És tard, pels horaris habituals del comú de la gent. Però estic content d'estar amb una persona singular i de poder fer uns horaris diferents. Em du a un lloc molt maco. Molt agradable. A aquella hora no hi ha gaire més gent i parlem i parlem, i ens observem i aprenem detalls i llenguatge corporal que no coneixíem... els tres pams que ens separen semblen inexistents.

Davant els ulls, una agradable simfonia de colors , sabors i textures d'altres terres. Iogurt amb menta, hummus, falafels, kebab, salses amb pebrot, albergínia... espècies distintives que posen l'accent a sabors ben particulars i estimulants.

Fem tastets dels plats i de les vides. Sense pressa, sense urgència. El món, ara, és aquí.

Descobreixo nous paissatges i territoris. I m'agraden. Molt. El cap pensa en tendreses. Les mans pensen en porus, pells, pèls i calideses. El somriure m'amanyaga. I el comiat, breu, és un a reveure.



La descoberta em porta a buscar... i descobreixo quasi per atzar, que un possible orígen dels alfabets actuals al món occidental, una primera cançó "partiturada", es va escriure sobre pedra...

Encara, amb els sentiments i les sensacions enganxades als palmells dels dits, em trobo de nou a Ciutat. Observo el passar de tantes ànimes a frec... m'atabalen una mica les multituds, la diversitat constant que no s'atura, la quantitat d'estímuls orals i visuals que transmeten tantes persones tant diferents... voldria ser capaç de processar el que per mi són tantes novetats alhora... però disfruto contemplant...

Retrobo, ara sense imaginar que és així, una amiga amb qui feia mesos llargs que no ens veiem. La primera sensació és molt semblant. Retrobament. Aquest cop amb la certesa de records viscuts. L'alegria a la mirada i als llavis. L'abraçada plena i l'agafar-se del braç...

Passegem de baixada. Teníem pendent de converses passades -i m'ho ha guardat especialment- la visita a un sex shop d'aquests nous, gens fosc, gens amagat... les dependentes ens saluden amables. Ullem, comentem... li veig una certa decepció a l'expressió... "vaja... és molt light, no?"
:)

Fem el recorregut complet. Toquem articles, em pregunta... i satisfeta la curiositat, sortim sense comprar res.

Parlem, parlem i parlen les mirades, els somriures, les complicitats. Em porta -com m'agrada que em portin!- a un restaurant braseria... també hi ha poca gent i parlem amb tranquil·litat... amb tres pams que ens separen que semblen no ser-hi...

Hem arribat molt aviat... "a aquesta hora, ens tractaran bé..."; i passa el temps sense que ens en adonem massa. Només hem fet un plat i postres. Fem cafès i ens porten catànies. Repetim cafès. I l'estona es fa curta, curta... però quan sortim al carrer és negra nit.

Ens apropem a un mític, per mi, local de les Rambles. Hi has estat mai? -em pregunta-...

Somric.

Per ser l'hora que és hi ha prou gent, tot i que el local -com que és petit- aviat s'emplena.

Quan fa poca estona que hi som, entren dues noies amb una estètica acurada de cap a peus del que podia ser el glamur dels anys 50?

Ella me'n fa adonar -queden a la barra a la meva esquena- i se les mira amb una certa "admiració"... certament, semblen no haver-se volgut deixar cap detall: el cabell que no arriba a mitja melena, lacat i ondulat... el vestit llarg fins a sota genoll i les mitges amb costura al darrera... la cara blanca, blanquíssima, contrastant em el perfilat perfecte del maquillatge als ulls i als llavis... saben que són centre d'atenció... no sembla que hi hagi al local ningú prou agoserat com per apropar-s'hi a fer-los proposicions.

Torno la mirada a la meva amiga. Serà una performance? -em pregunta...-; no ho sé, sé que han fallat en un petit detall... on hi hauria d'haver la piga i ha un botonet d'un pircing...
:)




prenem el primer mojito i seguim acariciant-nos amb les mans i les paraules. Encara tindrem temps de fer-no un segon, tranquilament amb més carícies.

Quan vaig al lavabo, en sortir, trobo una de les dues performanceres a la porta fent el gest d'entrar. Li deixo l'espai suficient i en entrar ella i jo sortir em rossa el pit amb els seus i una caiguda de parpelles... li somric. I torno al meu món, que en aquell moment i durant encara unes quantes hores serà només de la meva amiga.



Quan marxem... el metro ha tancat portes... Sort que ella té bons amics. Ens passa a recollir. I ens acompanya en cotxe. La nit, tot just acaba de néixer. I l'alegria del retrobament és la mateixa.

******************

*més informació sobre orígens alfabètics, prou didàctica, en un documental al youtube)

*Ugarit, restaurant siri, recomanable. Molt bonica la música que tenen a la web i que no he sabut trobar.

*el Mussol, restaurants.

*Boadas Coctel Bar.

good bye

pink floyd. good bye blue sky

matxacondoneria

imatge de google

A vegades, o molt sovint, per aconseguir que una idea arribi al màxim de persones possibles es fa una simplificació que pot conduir a desvirtuar la realitat;

hi ha temes que no es poden o no s'haurien de prendre en broma, perquè ens hi juguem la vida, la nostra salut i la dels altres...

i entenc que per fer arribar un missatge clar es simplifiqui -ja ho he dit- però el que no entenc és que no es vulgui buscar o saber tota la informació i ens quedem només amb una idea.

Estic parlant de la SIDA. Però també estic parlant de les malalties de transmissió sexual. I estic parlant, sobretot, d'una idea que matxaconament s'ha anat instal·lant al cap de quasi tothom: cal l'ús del condó per evitar el contagi.

Si només ens quedem amb aquesta idea, penso que simplifiquem massa. I amb només aquesta idea, associem moltes altres coses que no són absolutament certes. La primera i més generalitzada idea associada és "l'home -el mascle- és el contaminador".

Perquè condó... va implícitament lligat a cigala, polla, penis, tranca, titola... i immediatament a culpabilitzar a qui per voluntat de la natura ha nascut amb aquest apèndix unes vegades útil i d'altres no tant.

D'això em queixo quan en algun comentari he expressat que no estic d'acord en què es vulgui pensar "només" que amb l'ús del condó estigui tot solucionat. Ni els homes som els únics transmissors de la malaltia, ni només algunes pràctiques la transmeten, ni el condó és la panacea.

La SIDA, i altres malalties, es transmet també a través dels fluids vaginals de les dones. Una informació més completa i gens dubtosa de ser certa, la trobareu aquí:

http://www.stopsida.org/_cat/_vihsida_cat/vihsidacat.htm

Per això, quan amb tanta insistència es parla, recomana, recorda, la necessitat d'usar condó ho entenc perquè si no fos així segurament ja seria una epidèmia imparable. Però cal saber també, que la relació sexual d'una dona amb una altra dona també pot transmetre la malaltia amb la pràctica del sexe oral. I també, es pot contaminar l'home que practica sexe oral amb una dona seropositiva o amb un home seropositiu.

Per tant... deixem de culpabilitzar a uns perquè les altres es puguin permetre no buscar les seves culpes, o no buscar solucions... tots i totes hauríem de ser-ne conscients.

Quan algú em reclama l'ús del condó no tinc cap inconvenient "físic" a usar-lo. Sí que em preocupa psicològicament... perquè em fa pensar que aquella persona té cap a mi, una confiança limitada.

Quan algú m'ha reclamat l'ús del condó i l'hem utilitzat, mai, en cap cas, s'han posat protecció -ells o elles- quan els hi practicat sexe oral.

M'agrada molt el sexe, moltíssim. M'agrada molt el sexe oral, també moltíssim. Fer-lo i que me'l facin. M'agrada el gust i la textura dels fluids... m'agrada no parar... i m'agrada no dir no quan estic amb algú que m'estimo perquè hi tinc tota la confiança i penso que, si m'estimen, també posen totes les prevencions que són al seu abast.

Cada sis mesos em faig analítiques de la SIDA. Només faig pràctiques de "risc" amb aquelles persones que em mereixen confiança. Pot ser que m'equivoqui? pot ser.

Però crec que la única manera de poder tenir una sexualitat plaent és poder no haver estar pendent dels "no". Sempre hi ha l'alternativa, si no hi ha prou confiança o prou seguretat, de les pràctiques que no tenen risc, que són moltes. Amb tot, quan m'he sentit més proper, més íntimament lligat sense lligams, més estimat... ha estat amb el frec pell a pell... amb el disfrutar del gaudir de l'altre/a... amb el donar-se plenament en uns instants que semblen espurnes d'immenssitat...

O en darrera instància... seguir la prevenció més efectiva: l'abstinència. Per una vegada hauré de donar la raó al cap d'estat de Roma?

Podmoskovnye vechera

Aquesta és una de les primeres cançons que vaig sentir i escoltar en rus; tenia una imatge molt estereotipada... molt típica i tòpica de Rússia, dels cossacs, dels exèrcits rojos... una mica, molt poc, destorotada per lectures en època d'infància de novel·les que una veïna de Sabadell em deixava en un oasi estiuenc a Sant Feliu de Pallerols...


Capvespres a Moscou.

http://www.youtube.com/watch?v=-t3WYfgM4x8

un paràgraf de la cançó diu, poc més o menys:

"No se sent al jardí
ni tant sols un murmuri
Tot, aquí s'ha parat
fins a sortir el sol.
Si sabéssiu com estimo
les nits als voltants
de Moscou"

Vaig sentir, escoltar la cançó... sense entendre encara què deia... i es van trencar esquemes... i típics i tòpics... trobo molt dolça la llengua russa... m'agrada recuperar, a estones, possibilitats d'entendre... en un i en mil idiomes... els de la paraula, els dels gestos, els dels silencis...

intèrpret de tot i de res... encuriosit encara per saber i voler saber...

encuriosit per sentir i voler escoltar... ni que siguin gestos, silencis o mirades... o fins i tot paraules...

els gatets dormen tranquils... ja em demanem el pijama d'estiu... aviat, aviat... encara refresca de matinada... i ja us deixo la finestra oberta...

entre mig, converses... agradables... sensacions, desitjables...

agradar, estimar, follar... despullar, abraçar, sentir... sentir... sobre tot...

serà terrible quan inventin la megaxeringa de sensacions... poder fer click i sentir les emocions, les sensacions del que tenim a l'altre costat de la finestra digital... uuuuaaauuuuuuuuuuuuuu!!!

una descàrrega d'amor, de passió i tendresa... una altra de luxúria... i encara, una de pena, d'abatiment, de foscor... de ... desolació....

buffff... llavors si que enganxarà...

mentres... els gatets saben -i ho fan- que han de menjar verdures i fruita i carn i peix i dolços ... i que la vida no és una cosa... i que tot s'ha de provar per saber quin gust té... i que amb el temps, canviem de gustos i de preferències... i que no ens podem enganxar només a una cosa, només a una persona... que som polièdrics... en gustos i ens sensacions i en pensaments i en emocions...

i sé que no sé explicar-me... i sé que no sé desengantxar-me... i sé que vaig fent camí... cada dia, pas a pas... per aprendre i desaprendre... i no és gens fàcil donar un model on aferrar-se... quan el model vol no ser dogmàtic...

diuen, que l'amor es nota... i jo, me'n refio...

Uma vez eu queria ser a melhor...

http://www.youtube.com/watch?v=SDsxkQk6DWw

the greatest. cat power.

Chan Marshall, nascuda el 21 de gener del '72...

la meva primera "xicota formal" era del 21 de gener... cabuda com una mala cosa... mecatxis l'astrologia...!

però que bonic és viure la vida... i poder-la recordar amb un somriure als llavis...

(més idiomes... el rus haurà d'esperar)

A Melhor

Uma vez eu queria ser a melhor
Nenhum vento ou cachoeira poderiam me deter
E depois veio a agitação de uma inundação
Estrelas da noite se tornaram um pó profundo

Funda-me
Dentro de uma grande armadura preta
Não deixe traços de graça
Apenas na sua honra
Reduza-me
Para o culpado do sul
Façam-os lavar um espaço na cidade
Para a liderança
E as fezes na minha cama
Eu estive dormindo
Reduza-me
Me alfinete
Segura no chão
Para o próximo desfile

Uma vez eu queria ser a melhor
Dois punhos de uma pedra sólida
Com cérebros que poderiam explicar
Qualquer sentimento

Reduza-me
Me alfinete
Segura no chão
Para a liderança
E as fezes na minha cama
Eu estive dormindo
Para o próximo desfile

Uma vez eu queria ser a melhor
Nenhum vento ou cachoeira poderiam me deter
E depois veio a agitação de uma inundação
Estrelas da noite se tornaram um pó profundo

i de mentres... llisca la vida com les boles a la bolera... rodant, rodant... (i no, no posaré la peça aquella de una piedra en el camino....! :) jejejejejeje)

au... cap a dormir una estona que ja es fa de dia!

idioma

Wonderwall

Today is gonna be the day
That they're gonna throw it back to you
By now you should've somehow
Realized what you gotta do
I don't believe that anybody
Feels the way I do about you now
Backbeat the word is on the street
That the fire in your heart is out
I'm sure you've heard it all before
But you never really had a doubt
I don't believe that anybody feels
The way I do about you now

Because maybe
You're gonna be the one that saves me ?
And after all
You're my wonderwall

Today was gonna be the day?
But they'll never throw it back to you
By now you should've somehow
Realized what you're not to do
I don't believe that anybody
Feels the way I do
About you now

And all the roads that lead you there are winding
And all the lights that light the way are blinding
There are many things that I would like to say to you
But I don't know how





http://www.youtube.com/watch?v=vt3YHA-3n3I


sóc un desastre amb l'anglès, el castellà -l'espanyol?- el domino si el llegeixo, el francès el xapurrejo prou per poder engargossar-me i alguna cosa més... vaig fer provatures amb el rus quan ja perdia oïda i només em va servir per poder-me discutir amb algún basc... amb el català, quins conflictes, Déu meu! i total... per pensar si algú ens pot salvar...

sense crosses... sense fèrules... despullats... sense paraules... i total, per recordar que no calen salvadors... e la nave va...

ismes i fòbies

Cansa veure que passa el temps i poques coses canvien al cap de les persones, o que canvien molt més lentament del que es podria suposar, o en molta menys persones de les que caldria...

Em cansa, per insuportable, la violència... em cansen els fanàtics, els que exclouen d'entrada a altres per alguna característica certa o inventada... i els exclouen i els menystenen;

no sé qui va dir que contra algunes causes només els fanàtics hi poden lluitar per canviar la realitat... una forma de justificar el propi fanatisme? una forma de justificar la violència?

hi ha moments que jo també penso -quasi sense voler- que en alguns casos la violència més extrema també està justificada... però alhora em ve el pensament que qui justifica un assassinat -dieu-n'hi si voleu crim de guerra- els està justificant tots, i es torna probablement tant bàrbar i fanàtic com la causa contra la que vol lluitar.

I em sap greu pels que encara pensen que els Estats Units de Nordamèrica són els grans defensors de la democràcia i de les llibertats "occidentals"... em sembla que amb una paraula -Guantánamo- n'hi hauria prou per saber quina llibertat defensen, però per si no n'hi hagués prou, sempre hi ha els exemples d'impunitat legal internacional de tots els abusos, crims i violacions comeses per les tropes nordamericanes i que només poden ser jutjades, en última instància i si no hi ha més remei, en territori americà... (i mira com en garçon no s'hi posa amb aquests... perquè serà?)

Llegeixo a In veritate concordia, les vexacions, aïllament i esclavisme que pateixen les dones pel fet ser dones, per part dels talibans. Què caldria fer amb els talibans? Exterminar-los? Extingir-los? Se m'acut... innocentment, com és que el Sant Pare catòlic dedica tant temps i esforç a "prevenir" contra l'ús del condó (que per motius ben diferents als seus hi estic d'acord en segons quines circumstàncies), a fer la viu-viu a Israel... i tant poc temps i esforç a parlar, argumentar, transmetre el missatge de respecte a la creació divina (humans, animals i terra) a les creences que "sembla" que menys el comparteixen?

M'agradaria veure el gest de diàleg del Papa de Roma amb el màxim representant dels talibans, amb els màxims dirigents de la Xina... obrint portes a parlar i escoltar i tancant portes a guerres santes... però si ell que és infalible no ho fa... les seves raons tindrà.

Llegeixo, més a prop físicament, una controvèrsia a partir d'una descripció culturalment acceptada... un sentir-se agredit en les paraules (violència subjectiva o a flor de pell?) per una descripció muntanyenca de Montserrat. M'ha agradat molt com Clidice explica, incansable als comentaris, com es pot i caldria ser feminista des de la visió o la idea més recent del feminisme. Comparteixo totalment el que ella explica molt millor i més didàcticament que jo he fet alguna vegada.

Si ser feminista és trencar els tòpics (també els del llenguatge i del pensament col·lectiu) que fan que homes i dones, mascles i femelles de la espècie humana, tinguin les mateixes oportunitats de viure plenament la vida com a persones físiques, emocionals, sensorials... jo sóc feminista.

Si ser feminista és "només" la estratègia fanàtica -que en alguns casos encara perdura- d'anar contra la masculinitat i tot el que la pugui representar... si és la estratègia d'anar a matxacar l'altre només pel fet de tenir cigala... que em perdonin aquestes feministes -que algunes les he patit en el seu moment- però no fan més que reproduir el comportament masclista que tant critiquen... i reproduir una lluita inacabable.

Voldria que els meus gatets, d'aquí uns anys que no són tants, poguéssin viure en un món sense discriminacions positives... un món sense quotes sexistes... un món on no calgui guardar places laborals per discapacitats... perquè tots, siguem com siguem, pensem com pensem, o follem com follem... siguem considerats persones amb tots els drets...

Sóc feminista? jo diria que sóc humanista... m'agraden els humans i miro d'estimar-los... (però ara que no se'm fotin a sobre els dels drets dels animals, de les plantes, dels minerals, dels bacteris....)



Where is my love. Cat power.


http://www.youtube.com/watch?v=i8R0eoGO7Gw

No entenc i em cansa, la possessió, la exclusivitat, el no reconeixement al dret a ser diferent... em cansa molt la sensació que tots hem de ser força iguals, no destacar ni per dalt ni per sota perquè no ens rebutgin... per no sentir-nos rebutjats...

Suposo que els "ismes" poden acabar generant "fòbies"... i les "uniformitats" que no admeten diferències, també. Potser, si només pretenguéssim ser persones... sense voler imposar res... potser, només potser, ens en sortiríem una mica més. És possible el diàleg?

mecatxis... a ratos i a estones...


Referències:
Post a In veritate concordia: Convivint amb la prehistòria
Post a Un tel als ulls: El Montgrós

********************
re-editat a les 19:37

acabo de veure aquest altre vídeo i m'ha encantat...

http://www.youtube.com/watch?v=4cCupTpjjfo

andante

o serpentejante cap al llit... 

episodis (0.011)

Of Grandiose Fevers And Passion Arcane - Tales Of Dark

Quan va entrar al subterrani va reconèixer l'olor d'aire enviciat dels espais tancats. En la fredor de la nit, va tancar els punys dins les butxaques de l'abrig sentint com cada esglaó que baixava s'ofegava una mica més.

Va arribar a la tercera planta. Abans d'obrir la porta metàl·lica tallafocs va mirar el rellotge: faltaven 3 minuts per les quatre de la matinada. Encara, va haver de passar un passadís minúscul i una segona porta metàl·lica.  En accedir al garatge, va tenir una sensació estranya... massa silenci, acostumat com estava al batibull de gent... 

La planta era pràcticament buida... a tot estirar, quinze? vint vehicles? A aquelles hores, la llum d'ambient era minúscula i sentia ressonar cada passa que feia amb un eco corprenedor... ja no pensava en les paraules de poca estona abans: "Max... t'estimo... et desitjo...". El só dels estractors d'aire el van sobresaltar i van fer que s'aturés un moment. Quina ximpleria, va pensar... són les fresses de l'edifici... 

El seu cotxe era encara tres cents metres més enllà. S'havia equivocat d'entrada... caminant, pensava que els sons que es sentíen era com si l'edifici, els conductes d'aire... li enviéssin missatges... com si volguéssin establir-hi comunicació... 

Li va semblar notar una presència, a prop, darrera seu. Es va aturar un altre moment i va girar el cap sobre la seva espatlla dreta. Va notar com, davant seu, a la seva esquerra una ombra es desplaçava ràpidament. Va mirar a un costat i a un altre... va parar bé les orelles... no, no es veia ningú... ni es sentia res... però tenia la sensació que no estava sol.

Intranquil... va accelerar les passes cap al seu automòvil. El veia a escassos cinquanta metres... i per la visió lateral veia les ombres que es movíen, ara molt ràpidament i múltiples... va fer tres gambades mentre buscava les claus del cotxe. Anava a obrir quan... tot es va fer fosc.

**************************

Va obrir els ulls al llit de casa.  Com havia acabat la nit? No podia pas recordar-ho... va anar cap al lavabo... abans d'entrar-hi, es va mirar el menjador, amb les persianes mig baixades... i li va semblar veure una ombra que es movia ràpidament per davant de la finestra principal...

i... divendres

He treballat a la nit però avui tinc festa... i fins demà migdia no hi he de tornar; com que sé que molts treballeu -o ho feu veure- i esteu desitjant que arribi el cap de setmana... què millor que una música suaveta per encarar el descans?

A mi, ara, em ve de gust...

http://www.youtube.com/watch?v=qISQsvg4yJ4

xàfec

cau un xàfec a un quart i cinq de cinq... la pluja, la tempesta... com les menstruacions o bimenstruacions són predibles...

ja es veia a venir... encara que el montjo de la paret avisés, no calia...

però tot està bé...

(val... ja freno... que amb les rodes gastades no farem bon port)

it's alright

salts en el temps

No sé perquè però alguna vegada a partir d'una paraula, d'un pensament o d'una música es dispara com un ressort que fa que s'obri algun record endreçat de la memòria.

Hi ha records que endrecem sense haver entès, sense haver volgut compendre, sense haver-los paït... i tard o d'hora surten de nou. No, no és que pensi que tot s'ha de compendre, ni que tot s'hagi de "passar a net" abans d'endreçar-ho... 

i els mecanismes que fa servir cada un quan es troba en una situació d'aquest tipus són ben personals i poc transferibles... 

avui, aquest matí, a Salt, el cel és ben blanc... una capa de núvols sense forats ni esquerdes donen una lluminositat estranya a l'entorn de cada dia; i la humitat de l'ambient em deixa una sensació també estranya al cos, quasi com quan m'he trobat hores dins la boira...

ahir al vespre, aquesta matinada, també tenia una sensació rara... condicionada per l'ambient? no ho sé; sé que d'una música, vaig passar a una lletra i d'una lletra a un blog i d'un blog a uns versos i d'uns versos a un poeta i d'un poeta a records de vida i dels records...

... a sensacions de moments, que vull fer passar avall perquè ja han passat; perquè només les escrivia per mi intentant trobar sentit a paraules remotes i provant d'endolcir emocions passades, que ara ja tenen poc sentit...

D'aquí unes hores tornaré a estar amb els gatets, tornarem a fer rutines domèstiques, tornaré a treballar i tornaré a escriure, sentir, cantar, xiular... noves sensacions, noves emocions...

tot i

Em vas conèixer, t'agradava...

encuriosida et vas anar apropant,

t'ho vaig dir i em vas creure:

qualsevol dia no hi seré...

no em prenguis massa en sèrio...

ho passàvem tant bé, que no ens en vam adonar

que el temps passava i nosaltres, també...

vam plantar llavors sense tenir terra,

i em vaig deixar endur per onades

quan miraves prop del test...

jo era encara més jo i ja no t'esperava,

vam triar dreceres distants,

que no es tocaven...

tu eres més tu i no t'apuntaves...

i cada neguit era una disbauxa...

tornaré a marxar més lluny encara,

sense pas ferm, ni mirada clara...

no hi haurà disputa

ni hi haurà abraçada...

potser ni un adéu, potser ni recança...

regals

Avui és un dia estrany. Estic segur que no tenir uns horaris laborals estables, més o menys com tothom, m'afecta anímicament més del que voldria. Tinc sort en la feina actual de poder compaginar força bé el temps de descans laboral fent-lo coincidir amb el temps que tinc per estar amb els gatets; quan no tenia feina, de fet, era el que buscava... però no deixa que els ritmes biològics es vegin alterats anant massa sovint al revés del món...

Avui tinc festa després d'un cap de setmana de festa i demà també: quatre dies per mi i pels gatets... però avui no són a casa i per fi (si, també necessito una mica d'espai per a mi tot sol) disposava d'un dia o d'un dia i mig per dedicar-me'l... 

Havia pensat baixar a Barcelona... badar, mirar la gent... quedar amb una, dues o tres amigues...

però m'ha entrat una mena de melanconia... quasi com sempre sense motiu...

De fet, tinc motius per estar content: 

des de dijous vaig poder estar amb els gatets i hem passat un cap de setmana prou agradable; ahir, vam estrenar platja i mar, i vam estar molt a gust deixant-nos caure la pluja salada horitzonal que el vent arrossegava... provant de fer enlairar un estel de dues cordes (massa tècnic pels gats grans i petits)... desfent murs que el mar, pacient, va treballant... 

els gatets van descobrir un tros de platja que no coneixien encara i que jo havia freqüentat molt fa alguns anys... el trosset mixte que hi ha davant on abans hi havia les antenes de Radio Liberty... el mar estava mogut, però l'aigua no era massa freda... vam tenir el regal d'una companyia dolça, plàcida, amable... i vam respirar aire de mar... els grans fent nudisme, els menuts fent tèxtil... i sense cap aglomeració perquè sembla que tothom era a Girona a veure les flors...

aquest cap de setmana -i avui també- m'ha acompanyat una veu retrobada, un altre regal que m'emociona a cada tó... que m'estima i es preocupa... i que sento a frec... que enyoro i abraço... i amb qui també respiro...

avui, havia d'anar al metge, que de fet és una metgessa... i m'ha regalat bones notícies o, si més no, menys dolentes del que es podia esperar... i també per això hauria d'estar molt content...

també avui m'ha arribat un regalet quasi inesperat... la RaTeta Miquey m'ha fet arribar una xapa personalitzada... :)

ara ja sé què m'hauré d'emportar si mai fem una trobada blogaire a la illa roja... el que no sé és on em posaré la xapa... però serà forma fàcil d'identificar-me! :)

encara ahir i avui... llegeixo comentaris i emails de persones que m'estimen i s'alegren amb mi de les bones sensacions i de les bones emocions... i tot això hauria de fer que estigués molt i molt i molt content...

i estic content... però tinc un deix de neguit... perquè m'agradaria poder tornar tot el que rebo i sé que no en sé prou... voldria ser més lliure per deixar-me anar i dir a qualsevoll lloc que em fa content veure altres alegries i tampoc en sé prou o penso que ho faré malament...

i no em vull preocupar pels neguits... perquè les coses desagradables ja venen soles... i ara, ara mateix... vull quedar-me amb un somriure als llavis, abraçar-me una mica i respirar pausadament... ni que sigui amb una cançó melancòlica...

http://www.goear.com/listen/7db0158/Garrotín-Del-Tránsito-Plateria-a-Gato-Perez

******************************

Re-editat abans de dinar+sopar:

a Girona és temps de flors... i a Salt, també!

:)

uns regalets afegits... ben aromàtics...

Hau Hiu

Tenia previst publicar aquest post dilluns que ve. He aconseguit no sols no publicar durant uns dies... també desconnectar a mitges durant uns dies... un primer pas per no dependre tant...

és bo fer-se propòsits i acomplir-los?

no ho tinc gens clar... penso que és bo plantejar-se les coses, els pensaments, els sentiments, les emocions... mirar de ser coherent amb el que pensem i viure-hi d'acord per no crear-nos més conflictes dels que ja venen solets...

penso, però... que hi ha emocions que no es poden conductar...

a Salt, recordo de petit que hi havia cada dos per tres riuades que omplien els carrers... la gent tenia a la porta de casa unes guies metàl·liques on s'encastaven rajols per evitar que l'aigua entrés a casa... van canalitzar el riu... però qualsevol dia, vindrà una riuada i s'ho endurà tot...

o petarà susqueda...

mentres... anem fent el dia a dia; 

aquesta matinada em sento especialment, agradablement feliç... tinc els gatets a casa... em sento estimat, i em sento expressament acompanyat... 

aquesta nit, podia haver estat molt diferent... físicament diferent... perquè hi havia oportunitat i ganes d'haver-la compartit d'una altra manera... però em sento be en el silenci de casa, amb els gatets acotxats i dormint... anem fent el dia a dia... 

i tinc, sobretot, una sensació intensa d'amor...

imatge del disc trobada a www.toctoc.cat

animic (myspace d'anímic)

fas mala cara... em diuen...

després...

-són nou amb noranta, sis plau...

-cobgrà diess

-merci, madame... 

abans...

cada tarda, puntual a un quart i cinc de nou, sentia el traqueteig de les seves sabates de taló alt; sempre amb un somriure als llavis, sempre puntual; aquell dimecres, però, puntual com sempre, quan la vaig mirar vaig descobrir dues foses on havien de ser els seus ulls clars, una mantellina negre que li tapava el cabell...

-hauries de venir amb mi... puntual

-...no... encara no, sis plau... pots sortir sense pagar...

encara més tard... 

descobreixo anímic, un col·lectiu de persones que comparteixen vivenda+espai de treball al Bruc; fan música i lletres en català i en anglès... em sonen bé, molt bé...

sentint

diuen que la viagra de l'ànima és l'amor... sentir-lo i donar-lo; vull pensar que si algun dia necessito viagra, no em caldrà amb les persones que estimo... que no hauré de demostrar res... que no seré menys home ni menys persona... 

vull pensar, que les persones que estimo i que m'estimen, ens considerem persones senceres... amb tot el cos i amb tot el pensament... amb el cos que hi ha i que demà serà diferent... amb el pensament que hi ha i que demà serà diferent... 

tinc enganxat un aprenentatge a la retina i al cervell... la il·lusió, d'una persona que reconeix no saber-se il·lusionar, per viure el moment màgicament... és inexplicable si no s'ha viscut... si no s'ha assaborit... la puresa de les emocions al moment... 

vivim i ens pensem que aprenem amb tot el que pensem, deduim, reflexionem... em sembla que pensar només ens serveix per adonar-nos del poc que sabem; només vivint sentint aprenem... perquè és experiència pura...

no sabem mai si tenim un any, vint o trenta per disfrutar de la vida... hi ha moments que ens sembla que la vida ha passat com no res... i d'altres, en què saps que voldries allargar les vivències perquè difícilment les podràs repetir...

he viscut moments d'una felicitat tant intensa que podria dir com alguns seguidors del barça: ja em puc morir!

però, malgrat haver-ho viscut o potser per això... penso que encara puc tornar a sentir-me, a sentir i a fer sentir, amb aquella intensitat i no vull renunciar-hi... mentre hi hagi vida.

sense pausa, sense pressa

tenia hora amb un infermer, el que em tocava per defecte, per fer proves complementàries...

deixo els gatets a casa jugant amb internet (un) i amb la ipod (l'altre); els aviso... no trigaré gaire, teniu el número de mòbil apuntat al costat del telèfon per si em necessiteu... camino acompanyat en la distància, amb neguit i amb resignació... 

arribo 10 minuts abans de l'hora prescrita... no hi ha gaire gent i l'infermera m'agafa abans d'hora; em parla i parla i no deixa de parlar... es disculpa per fotre'm el rotllo... li dic que no trobo que sigui cap rotllo, que sento que em diu les coses amb sinceritat... 

té uns ulls bonics i una mirada sincera... el llenguatge gestual l'acompanya... és una dona atractiva, suposo que un pel més jove que jo (fa un mes que ha deixat totalment el tabac); m'explica d'ella i d'altres... sento que ens sincerem... em fa una prova... diu que hem de repetir-la però que abans he de prendre un aerosol i esperar 15 minuts... me'n adono que hem estat mitja hora parlant i han semblat 5 minuts...

repetim la prova amb els efectes de la química... la màquina processa resultats i analítiques... em diu que la corva que veu està dins els paràmetres estàndars... però que ha d'enviar l'informe i els resultats concrets al metge i que he de demanar hora...

torno a casa i preparo el dinar pels gatets i per mi... fent el cafè, demano hora per internet i serà dilluns que ve... 

tot va al seu ritme... la vida continua sense pressa i sense pausa... i amb un somriure...

trampes i tecnologia

Per fi, ja és diumenge i el pont laboral (però laboral de currar-lo, i encara queda demà) ha passat millor i més depressa que no esperava; res -o quasi res- ha canviat des de dijous...

si que canvien les emocions, els sentiments, perquè van al seu aire... i una trucada, un missatge... poden transformar un dia monòton en somriures a l'ànima...

el cas és que, a part d'això que és prou important per sí mateix, ahir em van fer un regalet d'aniversari totalment inesperat:

aquesta maquineta que hi ha al costat del mòbil i que sembla un altre mòbil (i de fet ara ja en fan uns que s'hi semblen molt) és un "ipod touch"; una eina que van inventar els senyors de "apple"  per els que som ionquis totals d'internet i pels que, a més, no podem estar a la feina sense fer una ullada de tant en tant al correu o als blogs... així que feta la llei (la capada d'internet), feta la trampa: aprofitar la xarxa wifi!

:)

és una joguina que jo no m'hauria comprat... excessivament cara pel meu gust; però molt llaminera tecnològicament: té una pantalla tàctil d'alta definició... tant alta que veig molt millor el youtube al ipod que al pc... i que es pot utilitzar en qualsevol lloc on hi hagi xarxes wiffi públiques, o no protegides o que coneguis la contrasenya...

problema? que encara no he trobat els accents...! :)

*************

sé que vindran altres temps... altres emocions... potser, altres addiccions... 

però ara... estic content amb el que sento, serenament, intensament... i amb aquesta joguina nova!

:)

i un raig quan toqui...

Si plou, la deixarem caure

que és bó que la pluja plogui...

si fa solet ens podrem escalfar 

si no ens posem a l'ombra;

si tenim neguit...

hi haurà qui ens escolti...

perquè venim sols,

i sols marxarem...

però entre mig,

un mar de flors creix cada dia,

i deixar-nos anar entre les onades,

és només,  per pur caprici,

la nostra decisió.

****************

recupero una cançó que ja vaig penjar... en un vídeo diferent...

també m'agrada... temps i rellotge:

llegint en calma

En un dia d'anar fent, d'horaris canviats i estones mortes, m'he refugiat a l'aigua per trencar dinàmiques metabòliques i arrancar-me de la mandra de sortir al carrer;

he trobat entre les pàgines de El País una dona que va morir abans d'ahir; es deia Idea Vilariño... una poetesa uruguayana...

els poetes i poeteses que escriuen, com els que fan cançons, sovint em semblen excessius... i és que em costa admetre la bellesa del missatge si no puc entendre tot el sentit de la lletra... és com quan sento una cançó i no la entenc o sento prou bé... 

el poema de Idea Vilariño que han transcrit al diari m'ha fet pensar que potser si que tots podem en algun moment sentir com un poeta, i entendre el que el poeta transcriu... encara que després, tots tinguem maneres diferents d'expressar els sentiments, de condicionar la nostra forma de fer a l'aprenentatge social que hem rebut o que hem fet...

En llegir la crònica i breu ressenya m'he apuntat el nom a la neurona perquè en volia saber més... una dona que als anys 40 va iniciar una revista on va aglutinar un munt d'homes que eren els que ho tenien més fàcil per haver-ho fet: Onetti, Cabrera, Benedetti...  

he trobat poemes molt bonics... 

aquest, m'ha agradat especialment:

Lo que siento por ti es tan difícil...

Lo que siento por ti es tan difícil.
No es de rosas abriéndose en el aire,
es de rosas abriéndose en el agua.
Lo que siento por ti. Esto que rueda 
o se quiebra con tantos gestos tuyos
o que con tus palabras despedazas 
y que luego incorporas en un gesto
y me invade en las horas amarillas
y me deja una dulce sed doblada.
Lo que siento por ti, tan doloroso
como pobre luz de las estrellas
que llega dolorida y fatigada.
Lo que siento por ti, y que sin embargo
anda tanto que a veces no te llega.

i aquest, també:

TAL VEZ NO ERA PENSAR

Tal vez no era pensar, la fórmula, el secreto,
sino darse y tomar perdida, ingenuamente,
tal vez pude elegir, o necesariamente,
tenía que pedir sentido a toda cosa.

Tal vez no fue vivir este estar silenciosa
y despiadadamente al borde de la angustia
y este terco sentir debajo de su música
un silencio de muerte, de abismo a cada cosa.

Tal vez debí quedarme en los amores quietos
que podrían llenar mi vida con un nombre
en vez de buscar al evadido del hombre,
despojado, sin alma, ser puro, esqueleto.

Tal vez no era pensar, la fórmula, el secreto.
sino amarse y amar, perdida, ingenuamente.

Tal vez pude subir como una flor ardiente
o tener un profundo destino de semilla
en vez de esta terrible lucidez amarilla
y de este estar de estatua con los ojos vacíos.

Tal vez pude doblar este destino mío
en música inefable. O necesariamente...

http://www.youtube.com/watch?v=zufKRF2ZJSs

tot i la passió de les paraules, de com descriu sentiments d'amor i de dolor, m'ha deixat un pòsit de calma sosegada... dono voltes a com, a vegades, sentir intensament pot ser compatible amb viure serenament...