Diuen que els humans som animals de costums; hi ha qui es lleva cada dia a la mateixa hora, va al lavabo, fa el cafè, esmorza, es dutxa...
també hi ha qui es lleva a la mateixa hora, encén un cigarret, va al lavabo, es dutxa, fa el cafè, esmorza...
hi ha qui es desperta a la mateixa hora, fa un polvet, encén un cigarro, va al lavabo, prepara l'esmorzar, el porta al llit, fa un altre polvet, es dutxa...
Però quan s'alteren els costums, s'alteren els bioritmes.
No sóc de gaires costums i, els que tinc són dolents... però a més, no tenir uns horaris fixos tampoc m'ajuda gaire.
Ahir podia haver seguit horaris normals i no ho vaig fer; l'estat d'ànim em demanava mandrejar i fer diumenge plujós. A la nit, vaig anar aviat al llit... crec que encara no eren les 12. I pocs minuts després de la una ja estava despert. Fins les 6 del matí tocades he estat donant voltes al llit... i a dos quarts de vuit ha sonat el despertador per llevar-nos, anar al lavabo, preparar esmorzars i roba, les bosses, les motxiletes i anar cap a escola...
Desvetllat altra cop, la neurona no parava quieta. He fet temps, per saber novetats. I a la tarda m'he dormit unes horetes... he dinat a les 9 i com que la neurona torna a donar voltes, em sembla que me'n torno al llit a veure si reposa una mica...
fa dies que em ronda pel cap la cançó que he posat més amunt... ahir només podia escoltar un silenci angoixant i encomanadís que no em permetia verbalitzar... de silenci a silenci i tiro perquè em toca... abans d'ahir vaig voltar, llegir, mirar, escoltar, observar... i notava a cada intent com més inútil em feia, més incapaç, més ignorant, més prescindible, més efímer...
no sé escriure no sé llegir no sé entendre no sé escoltar no sé sentir no sé menjar no sé pair no sé estimar no sé dibuixar no sé explicar no sé ... ser
de jovenet, se'm va enganxar una coletilla: "no seeeé..."
de tant dir-la diria que vam ser molts que ens la vam creure...
fa uns anys em vaig voler creure tot el contrari: que sí que sabia... que sí que en sabia... i moltes coses van començar a funcionar millor -emotivament- des d'aquell moment; sabia més o sabia menys?
el canvi d'actitud no va comportar un aprenentatge de ciència infosa... però va funcionar...
i ara...? ara ni massa ni poc, ni poc ni massa... però massa sovint me'n oblido del poc que sé i poc sovint me'n adono del massa que tinc...
avui, en poca estona, quatre amigues com quatre flors m'han recordat una cançó de fa unes setmanes als camins... "...per fare tutto si voglie un fioooore!"
quatre aromes sentits o no... quatre persones -diria- tant diferents com els punts cardinals... que em recorden la rosa dels vents i la necessitat humana de comunicar-se...
Em sembla que ho he escrit moltes vegades... no sóc de "dies senyalats". Ni dels dies oficials, aquells que per convencionalisme s'ha d'estar especialment alegre o feliç (digues-li cap d'any, Nadal, aniversaris...), ni dels que hauries d'estar trist per què toca com per Tots Sants...
Potser amb la excusa de la mala memòria per a les dates m'he salvat alguna vegada de quedar malament i, altres, he quedat francament bé precisament per ser un desastre i recordar-me'n...
Imagino, vull imaginar, que qui dona importància a un dia determinat -i moltes persones ho fan- és perquè el recorden, i el volen reviure tant com sigui possible, amb molta felicitat... com un dels pocs moments que mai endreçaran a la memòria.
Jo no recordo quin dia vaig conèixer la mare dels gatets, ni quin dia va ser el primer que vam anar al llit... fins i tot, hauria d'estar-m'hi una estona per recordar l'any i no sé si me'n sortiria; si que recordo, en canvi, quan van néixer els gatets... el gran, diumenge ja farà onze anys que rareja per aquest món absurd, trastocat i contradictori (els adjectius són pel món tal com jo el veig, eh? no pel gatet!).
Aquests darrers anys, des del 2006, el blog ha estat quasi una agenda que no cal renovar cada any. Ara que ho dic, no sé si valdria la pena fer-ho... però ja se me n'aniria l'olla amb un altra tema. Anava a dir, que amb el blog si que podria trobar dies concrets en què van passar coses assenyalades pels meus sentiments...
Hi va haver un dia, en aquests darrers anys, en què vaig notar que una porta es tancava indefinidament en una relació personal; aquella persona, a qui considerava amiga de sentiment, em va dir en un parell d'ocasions que ella no tancava portes... que només les ajustava...
Jo no sóc ningú per fer judicis sobre el que pensen o senten altres persones; quan tenia vint anys, em volia creure les paraules tal qual eren pronunciades, pel sentit que tenien per elles mateixes... després vaig aprendre que la mateixa paraula pronunciada fins i tot per la mateixa persona, en moments diferents podia deixar rastres molt diferents damunt la pell...
En les amistats, en els amors, en les relacions... només sóc conscient d'haver tanca la porta definitivament en un parell d'ocasions; en un dels casos, em vaig adonar que no havia llençat la clau quan ho havia d'haver fet...
No m'agraden les portes... però tampoc m'agrada prometre...
Suposo que hi ha moments (dies "d", hores "h" i minuts "m") en què un se'n adona que els sentiments són irrepetibles... i que les sensacions no podran ser altre cop les mateixes; un moment, un instant, en què hi ha la certesa que el temps de follia és limitat... i que el cel no és etern, com no ho és l'infern...
Hi ha moments, que tots voldríem ser perfectes per saber ser com els rius, sempre vius, sempre canviants, sempre els mateixos... i no dir adéu... dir només a reveure... amb l'alegria al cor de tot allò bó, plaent, agradable que s'ha viscut...
deixant el temps i l'espai que calgui per pair el desamor o la despassió... (despacio, despacio...)
prefereixo les cortines a les portes... i prefereixo pensar que avui serà un dia que quedarà al blog... però que tampoc caldrà recordar-lo...
em llevo d'hora; el carrer ja respira i la selva de casa també... els galls fa estona que es fan sentir... trastejo pel pati i observo la convivència del julivert i dues flors (tulipes...?) en un test on van creixent al seu aire diferents espècies...
descobreixo la primera maduixa que ja apunta abrigada amb un vestit blanc...
surto al carrer... els dimecres, a Salt, hi ha mercat setmanal; quan vaig de tardes, el matí se'm fa curt si mandrejo massa... avui he sortit a para la fresca d'hora i ben aviat m'he sentit envoltat d'accents i colors... em queixo de la feina i, en canvi, me'n adono que qui fa horaris normals no pot disfrutar el badar entre la gent que busca, mira, toca, remena... entre ofertes de "tejanos" a 8 euros i sabates a quatre...
Sucheela Raman. Maya
http://www.youtube.com/watch?v=_ywi96Q9K2E
em deixo endur suament buscant la poesia de la precarietat del dia a dia, volent entendre quanta vida darrera tantes mirades, tantes pells... que proven de subsistir, com tu, com jo...
torno a casa, a un tros de selva que encara no he civilitzat; sota el pi abet, una esparraguera va a la seva i em recorda com és de difícil veure-hi quan no s'observa... observant trobo alguns espàrrecs...
aquest vespre, tornant de treballar, potser en tindré prous per fer-ne una truita...
tota la casa està en silenci; el carrer calla i la selva està adormida... fa fred...
provo de fer endreça del pensament per trobar-hi algun ordre, una lògica que em permeti fluctuar suaument... realitat i desig... voler i poder... sentir...
172.800 instants, un darrera l'altre... entre somnis i realitats...
(no et canses tu mateix? com vols no cansar els altres? )
em repeteixo arguments que ja tinc clars... un argument per la realitat, un argument per l'imaginari...
(toca de peus a terra, home... que ja no ets una criatura...)
. .. ...
em sembla, que prefereixo seguir tocant de peus al sostre...
Peter Pan. Ordinary Boy.
http://www.youtube.com/watch?v=_-j_aphngq0
triar? potser algunes vegades o molt poques es pot triar... jo no sento ara que pugui triar res, res més que no sigui viure un instant i després l'altre...
vull anar massa de pressa i les presses no són bones...
escolto la Joplin als camins, i recorro en el temps les dreceres cap a un temps que no tornarà per mi i que potser encara està per caminar per a molts...
veig les fotos i em reconec -d'alguna manera- en un pensament... en uns sentiments que no sabien ni podien ser expressats de forma que s'entenguessin... perquè no tenia les paraules encara...
sobretot les fotografies m'han fet recuperar moments endreçats a la memòria, al marocco de l'escala o en un viatge en tren cap a figueres... a figueres, d'aquell viatge, recordo especialment la companyia d'un guitarra que volia ser estrella del rock i que ho va ser...
i de figueres he salt-at a sant feliu de guixols, on jo estiuejava... i recordo el rocker trucant a la porta de casa amb un col·lega... i la primera salutació: "collons tiu, què feies... que la tens murcillona!" (evidentment, després d'engrapar-me la cigala per sobre del pijama...)
van ser temps i moments que els que feien rock el feien a la feina, al tren, als bars... i els veies sobre l'escenari i eren els mateixos, "actuaven" igual que quan t'hi fumaves un porret o te'n anaves de birres... en aquells moments no hi havia "operaciones triunfo" ni "gran hermano"... em sembla que hi havia una mena de concurs que se'n devia dir "aplauso" o algo així... però en Joan mai no va pensar a presentar-s'hi... van fer una maqueta gravada i autocopiada en cassetes que venien als bars de girona...
no vaig tenir oportunitat de conèixer la Janis... la sensació que tenia escoltant-la (i ara que en veig fotos i vídeos) és que ella tampoc hauria sigut una triumfito ni hauria venut exclusives a cadenes, programes i revistes... potser m'equivoco o em vull enganyar...
em sembla que vaig sentir la primera cançó a un local que es deia "la trumfa", a escassos 100 metres de l'ajuntament de girona... on també vaig al·lucinar amb pau riba i amb oriol tramvia... quan la vaig sentir, ella ja era una dona "madura" per mi... que poquet que havia après encara de res... i que poc que he après des de llavors...
em quedo... amb el convenciment que qui vol fer alguna cosa i la disfruta, la fa... i la mi i la re i la do i la sol... i si?
. .. ...
m'agrada sentir (me) bé; m'agrada fer sentir bé... voldria, voldria...
(doncs va, fes-ho i calla, collons...)
miro de fer-ho... cada dia... uns dies ho fas més bé... altres, no tant...
-tal dia com avui... podia ser que neixés la janis o que morís...? -... o que fés un polvet o dos o tres... -o no... -o que es fes un ditet... -això quasi segur...
m'agrada sentir-me viu no m'agrada fer mal m'agrada sentir-me estimat no m'agrada fer nosa
m'agrada, em fa feliç, sentir que puc ser com sóc... i no penedir-me'n...
avui, un dia que he vist com una escampadissa de rius llagrimosos semblaven encomanar una epidèmia -o constatar-ne l'existència- encara haurem tingut sort que la lluna no és gens plena...
avui, ahir, m'he embol-callat entre fantasmes i realitats, entre ganes i perspectives...
i me'n vaig a clapar pensant que tot comença avui, i demà també...
ahir no sé perquè volia posar un altre vídeo al post anterior, però sembla que se m'havia enganxat el flatland... així que el vaig penjar dues vegades per error... o sigui, no era intencionat que qui passés per aquí el veiés tant si com no... :)
comptava a fer un recés que un dia o altra hauré de fer, perquè estic massa alterat en tots els àmbits i necessito dosificar-me una mica... (això no vol dir que aquesta matinada no faci dos o tres posts més, eh?)
però avui a la feina, sense res més a fer, pensava... i pensava que tan poc amant que sóc dels mitjans de comunicació polítics i tergiversadors de la realitat a la seva mida, em perdo també part d'una informació que hauria de voler tenir...
pensava concretament en la vaga de demà de mestres i professors... i de la poca informació que en tinc; m'he arribat a ca la zel a veure la posta de sol que em va dir que em regalava i m'he deixat anar cap un altre dels blogs d'aquesta incombustible i coherent viciosa de la seva feina: el patim patam patum (el post d'avui, i el d'ahir on reprodueix dos articles m'han semblat fantàstics per tenir una versió que generalment no arriba a cap casa);
fa anys, quan jo era cadell, el 19 de Març dia de Sant Josep era festiu perquè era San José Obrero; després va arribar allò del dia del pare (quins collons també posar el dia del pare en la celebració d'un sant que no va tenir res a veure en la fecundació d'una verge que era la seva dona...) i la disbauxa comercial (crec que promogudes per les decadents i obsoletes fàbriques de corbates i les de mocadors de butxaca);
a casa no hem celebrat mai el dia del pare... tampoc hi tinc cap interés concret perquè el regal me'l fan cada dia els gatets essent com són... però mira, serà casualitat o iniciativa de la providència... però els mestres i les seves vagues m'han fet un regal inesperat: demà a les 9 del matí, tindré els gatets a casa, vuit hores abans del que sol ser normal els dijous... demà per sort, treballo de nit; així que podré gaudir dels gatets en horari gens habitual entre setmana i serà, com deia, un regal inesperat;
espero i desitjo que tindrem temps i ganes de fer moltes coses, quasi totes domèstiques, i que ens quedarà alguna estona per pensar que el temps i el rellotge no tenen perquè anar sempre plegats...
si fos possible transmetre sempre el sentiment seria de segur, insoportable...
diuen, ho he de creure perquè està escrit i publicat i ningú no ha presentat cap querella... que F.W. Nietzsche va dir: "no que m'hagis mentit, sinó que no et pugui creure, això m'ha fet estremir..."
si la veritat viu al pensament propi, i s'actua amb coherència amb el que es pensa... com pot ser que l'amor es transformi en pacifisme?
m'agradaria saber llegir... i fins i tot això es fa feixuc; jo (també o no també) m'incomprenc i voldria saber i poder callar i passar avall... i no fer mal i no haver-me de disculpar i no culpar-me...
acabo de recordar que a vegades, et treus una espina i queda brollant un riu de mal tancar...
diuen, però... que l'amor ho cura tot... i ves a saber...
s'apropa sant josep... i jo, que no sóc de missa ni de corte inglés, potser faré un recés... (rodolíiiiii)
vet aquí que hi havia una vegada, fa molt i molt de temps...
vaig conèixer virtualment la virtualitat; entre un munt de canals de xat, vaig trobar-ne alguns de força multitudinaris (v.g. #catalunya, #girona, #sevilla...) i altres més íntims, on la concurrència difícilment passava de10 interlocutors alhora, com va ser el cas de #albarca; durant alguns mesos que es van tornar alguns anys, dia rera dia, nit rera nit, coincidíem una colla de gent a fer tertúlia;
es van organitzar sopars, quedades, trobades i totes les -ades que es puguin imaginar... que jo recordi, vaig assistir a dos sopars que es van fer un a Salt i un altre a Girona i ja en vaig tenir prou: les trobades multitudinàries no eren per mi...
però durant aquells mesos, hi va haver persones amb qui vam "agafar-nos" prou confiança com per deixar anar els pensaments més íntims, els versos més amagats, i els desitjos més inconfessables... amb altres, es va establir una relació cordial (una amistat?) que et permetia intercanviar coneixements i desconeixements informàtics i avançar més o menys alhora compartint informació, aprenent junts el que sabia l'altre...
avui, però, he recordat una amiga de les primeres, de les que ens vam fer confidències de l'ànima i del pensament... recordo llargues nits i "converses" teclejant 3, 4, 5 hores... un dia si i l'altre també... vam plorar i riure plegats... un dia, ens vam conéixer i va ser reconéixer en la mirada a aquella persona que ja estimàvem...
. .. ...
he repassat els arxius de la meva neurona (perquè no vaig guardar al disc dur cap altre informació...) i no sé perquè un dia ens vam distanciar...; és cert -o m'ho sembla- que es van precipitar circumstàncies a la seva vida "privada" i a la meva...
van passar els anys i un o dos cops a l'any ens donem algun senyal de vida... tinc molt bones sensacions que vull no oblidar mentre pugui recordar...
fa uns dies que torno a mirar-me un llibre que va ser font de moltes converses amb ella, un llibre que donava, que ens donava, línies argumentals per endreçar pensaments sobre el món, les relacions, el pensament... vam coincidir moltes vegades pensant que hi podia haver altres realitats diferents de les que coneixíem i que potser, per no tenir un punt de perspectiva no podíem ni imaginar... com els hi passava als protagonistes del llibre;
després dels anys, constato i comprovo que he avançat un poquet, molt poquet, en les meves capacitats... i que no he après gaire be res en l'art de no fer mal...
El llibre: Planilàndia ( a l'original Flatland, romance of many dimensions ) L'autor: Edwin A. Abbott (1838-1926)
l'edició que jo tinc és d'editorial Laertes (Col·lecció l'Arcà, 1993)
És pura coincidència que m'hagi sortit avui aquest post així, quan d'aquí uns moments es començarà el primer dels Cents Jocs Literàris de'n Jesús M. Tibau. Evidentment, aquest post no hi participa pas perquè si us dono totes les dades no hi ha cap misteri, oi? Però si que hi participem des de La Cuca al Cau.
Però, potser per la coincidència, tot i que en aquest cas no hi ha premi, seguiré la mateixa estructura dels jocs literaris (perdona'm el plagi, Tibau) i transcriuré el primer fragment del llibre:
PRIMERA PART: AQUEST MÓN"Sigues pacient, que el món és llarg i ample."1. De la naturalesa de Planilàndia
Jo anomeno Planilàndia, el nostre món, i no pas perquè es digui així, sinó per fer-vos més entenedora la seva naturalesa, feliços lectors que teniu el privilegi de viure a l'espai.Imagineu-vos un immens full de paper amb línies rectes, triangles, quadrats, pentàgons, hexàgons i altres figures que, en comptes de romandre fixes al seu lloc, es desplacin lliurement per la superfície sense la facultat però, de sortir-ne per sobre o per sota, com si fossin ombres -per bé que dures i de vores lluminoses-, i tindreu una noció força aproximada del meu país i dels meus conciutadans. Fa uns quants anys, n'hauria dit el "meu univers"; però ara tinc l'enteniment obert a punts de vista més elevats.
****************************
A la contraportada van dir: "Escrita el 1884, Planilàndia és avui un clàssic de la ciència-ficció, a més d'un llibre fascinant...
algú més l'ha llegit? algú tindrà la paciència de llegir-lo?
***************
re-editat abans no s'acabi el 17...
no, eli, no posaré capítols que encara vindrien els de la SGAE a tancar-me el xiringuitu...
:P
poso un vídeo que he trobat:
i me'n adono que com sempre no dic el que vull dir... així que aquí ho teniu:
què passaria si algú que sempre ha viscut en un món de dues dimensions (llarg i ample) de cop, pogués accedir a un món de tres dimensions? (llarg, ample i alt!)
i si els que sempre hem viscut en tres dimensions... poguéssim accedir a "una" quarta? ens tornaríem majares?
ja em perdonareu (sobretot la eli que li agrada la música marxoseta i que avui s'ha inventat un meme bocal), però avui faig festa de la feina assalariada i, encara que sigui dimarts, per mi és com mig dissabte i mig diumenge;
tinc llista de coses pendents... però ara mateix només em ve de gust tancar els ulls, sentir la música i mandrejar una estona
melody gardot
(eli... que poc que m'agrada fer memes... i avui, a més, fa molta mandra...)
algunes vegades m'he sentit tant bé, tant a gust, que he oblidat que no em cal compartir-ho tot... encara més: diria que és necessari no compartir-ho tot per poder valorar-se ni que sigui una mica... i per enriquir-nos; si no ens enriquim, què podrem compartir més tard, quan ho tinguem tot gastat?
suposo que sense voler, sense intenció expressa vull dir, he rebut aquest regal els darrers dies... tinc poquetes coses mínimament clares pel que fa a les relacions humanes, però les emocions i els sentiments són poderosos, potents i ho embolcallen quasi tot...
a moments, necessito el silenci per pair... ser o sentir-se "feliç" massa continuadament, com ser o sentir-se "desgraciat" amb massa continuïtat, maseguen el cos i l'ànima...
no voldria tornar a ser el que vaig ser algun dia (...potser, quan pugui recordar amb un somriure a aquell que vaig ser ho pugui escriure, de moment, no...) ; m'agrado quan sento que puc ser com sóc i amb només això transmetre estimació... i poder fer-ho sense intenció, de natural... i no m'agrado quan me'n adono que no en sé... o quan per ser com sóc, oblido el que penso... i em deixo dur només pel sentiment...
ni poc, ni massa... ni massa, ni poc;
després, si puc i ha sortit bé... penjo una foto de la selva d'aquest matí... ni poc, ni massa
**********************
re-editat a dos quarts de quatre
magnolies... els tres primers anys només va fer una flor... i el meu nebot -amb 5 anyets- tenia l'habilitat d'encertar-la sempre, cada any, amb la pilota...; ara que en surten un munt, ja no hi juguem a futbol...
capullos fàlics magnoliers... despunten...
les gallines selvàtiques intrigades pensant què collons foto de fer fotos enlloc de dur-los menjar (avui, 9 ous)
i un detall de la mimosa de casa... especialment pensant en la Joana (bon diumenge, bonica)
qui més qui menys sap que els felins tenen una certa atracció per les altures... i qui més qui menys té al cap la imatge del gat que s'enfila tant amunt que l'han d'anar a buscar els bombers..
el que ningú no sap, i que em perdoni el Gran Gat+Gata (3G, us sona...?) per revelar-ho als humans, és que tots els gats tenim vertigen...
aquesta és la raó per la que mai cap humà és capaç de saber què està mirant un gat...
i tu? on mires? al primer esglaó o a la planta del final de la barana? més enllà encara? més a prop, potser?
em desperten els gatets sacsejant-me els peus en veure que el ràdio-despertador amb el volum al màxim no aconseguia cap efecte sobre la meva somnolència;
somriures de bon dia... preparar esmorzars, vestir-nos, repassar -mínimament- la casa, veure dibuixos i sortir pitant a escola...
en tornar, he pensat en anar directament al llit altra cop: m'hauria anat bé dormir una mica més i aquesta nit treballo... però m'he embolicat visitant blogs, contestant algun comentari... i he pensat... i la llista de coses pendents?
al final, encara ha estat un matí productiu: he penjat una maquinada que vaig posar ahir a la nit; he arreglat un tros del pati i he trasplantat unes llavoretes que comencen a créixer i que veurem el setembre quina fila fan; he intentat -després de setmanes+mesosqueestoquen de tenir-ho pendent, orientar la antena que mirava a nord cap al sud, a veure si així aconseguia agafar els canals de la banda alta del TDT...
hi habia una possibilitat de què si en lloc de mirar a Rocacorba (que tinc uns pisos davant que em tapen el senyal), la orientés cap a Barcelona, pogués captar el senyal del TDT amb prou nitidesa... he descargolat la mordassa que aguanta el màstil (uns 3,5 metres d'alt, rovellat , instal·lat fa 20 anys...) dalt el terrat... per poder-ho fer necessitava alguna cosa on enfilar-me; he pujat un tamburet que teniem a casa i que feia temps era al pati patint les inclemències del temps... i, clar, un cop dalt i a mig fer, la base ha cedit i m'he sentit com un ascensor en caiguda lliure!
per sort, tenia els peus junts i en la caiguda he anat a a parar i a passar entre els ferros i cargols, rovellats clar, de la estructura... m'he endut l'ensurt però ni una rascada!
i així ha quedat el tamburet, que mai més tornarà a ser el que era...
però ni mirant al nord ni mirant al sud agafo prou senyal; em tocarà canviar l'amplificador i potser el fil d'antena... de fet, fa dos mesos que vaig demanar al tècnic si podia venir i em va dir que segurament la setmana seguent... (perquè tècnics i instal·ladors són tan poc complidors? ho porten als gens?)
tornar l'antena a la posició anterior ha estat una mica més complicat (la TDT es veia igual, però l'analògica havia perdut molta qualitat) i he fet equilibris sobre el ferro sense pendre mal;
després, he tornat a regar el pati (ho he fet una primera vegada després del trasplantament), he donat menjar a les gallines, he picat la cresta al gall gros i talós i he recollit els ous d'avui...
entre mig... converses sobre el pa i la vida, sobre txèquia, una mica de dinar i una mica de tendresa... i sense migdiada, em toca anar a comprar i a buscar els gatets a escola... amb més ganes de sud...
sense emparanoiarme massa...
***********************
re-editat a darrera hora:
que me'n descuidava... que de fet si havia tornat a fer post avui era per tenir l'excusa de dir que aquí segurament que no, però que al blog eroticufenssiu de la Cuca al Cau, celebrarem el joc literari número 100 que organitza en Jesús M Tibau la propera setmana col·laborant-hi; així que qui no passi habitualment per la cuca, "que lo sepa"...
fa dies vaig llegir en un comentari que ara mateix no recordo ni el post, ni ni el blog, ni qui el va comentar -ja em perdonaran els protagonistes, però no ho vaig guardar i avui estic una mica cansat com per buscar i rebuscar...- una frase+idea que sense transcriure-la literalment deia: "...no sé com podria viure ara sense google o sense mòbil..."
no faré referència a la tòpica pregunta de què t'enduries a una illa deserta... que suposo, que la finalitat de la pregunta és saber sense que no "podríes" viure o, més aviat, a què et costaria desacostumar-te; però si que vaig pensar que em costaria moltíssim deixar d'utilitzar internet en alguna de les possibilitats que té de relació amb el món... ja fa molts anys que l'utilitzo a diari i, en comptades ocasions ha estat més de tres dies sense accedir-hi...
però clar, diuen que la realitat sempre supera la ficció i amb el que es vaticinava a Negociudad i els retalls de subministrament energètic...
després vaig pensar: va, sigues una mica més animal, menys homus tecnologicus... segur que hi ha coses més quotidianes a les que estàs acostumat i que et trasbalsaria no tenir...
em vaig mirar el canell esquerra... fa tres setmanes que no porto rellotge perquè es va acabar la pila i sóc tant desastre que no "he tingut temps" de passar per una rellotgeria a canviar-la!
no tinc consciència de quan vaig començar a portar rellotge; segurament va ser als set o vuit anys... potser continuadament a partir dels deu o dels dotze... però jo diria que de sempre; a l'estiu, cada any invariablement me'n descuidava de treure-me'l i al setembre comprobava la protecció solar al canell...
alguna vegada havia pensat que no sabria "viure" sense rellotge... i em sembla que no ho havia probat mai; ara, després de tres setmanes, certifico que hi ha vida més enllà d'un rellotge enganxat al cos... i no he arribat cap dia tard ni a la feina, ni a buscar els gatets, ni a cap activitat que necessités puntualitat...
fa uns mesos, pensant en el pas del temps vaig fer fotos dels rellotges que hi havia per casa; en vaig comptar fins a 18... :) (i segur que me'n vaig deixar algun)
de canell, que funcionéssin, en tenia tres: un de meu de fa temps, el que usava els darrers anys i un d'or que va ser del pare i que no he portat mai...
tots som animals de costums, uns més que d'altres... a mi particularment m'agraden els costums quotidians perquè em donen seguretat... i alhora, sóc un convençut total de la presó emocional que signifiquen...
estimo ("desitjo") la llibertat com a bé preuat i no comprable... sé, que la llibertat, com el desig, com l'amor... viuen només al nostre cervell...
em sento una mica més lliure per no portar rellotge? no
faré apostolat en el desert perquè la humanitat deixi de portar rellotge? tampoc
em sembla, que em sento més lliure en alguna dosi pel fet de saber que no em cal portar un rellotge per no sentir-me "despullat"...; penso que tampoc m'hi sentiré el dia que no pugui o no vulgui connectar-me a internet continuadament...
o el dia que finalment, decideixi treure'm el bigoti (però aquest és un tema molt més pelut!)
**************************
el que si que em sembla que és clar, és que sóc incapaç de fer un post sense anar d'una cosa a l'altra....
però als darrers comentaris vaig dir que faria una cosa i la faré:
potser no gaire més especial que un divendres 13, però els divendres 13 sembla que ja formen part de l'imaginari col·lectiu gracies els nostres benvolguts veïns nordamericans; m'ha vingut al cap que aquí, abans, es deia en castellà: "trece y martes, ni te cases ni te embarques"
quants dies "nefastos" hi ha al cap de l'any? i quants dies privilegiats?
serà "culpa" de la lluna?
espero que aquest sigui un dijous suau, on es puguin anar fent les coses primer una, després l'altra... jo, amb la meva llista interminable de coses pendents no les acabaré pas totes avui...
però amb una mica de sort, el món no s'acabarà demà, oi?
(al cotxe, sortint d'escola i anant cap a casa) gatet gran: "no creus que t'hauries de tenyir els cabells?" jo: "et sembla que me'ls hauria de tenyir?" g.g.: "estaries més guapo..." j.:"que no t'agraden les canes?" g.g.:"la mare ja saps perquè no se'ls tenyeix..." j.:"i la barba... també me l'hauria de tenyir?" g.g.:" la barba no, home...!"
(al cap d'una estona) g.g.:"només pregunto per saber-ho, eh? però... els pels de la barba ja surten blancs, o grisos, o negres? o s'hi tornen després?" j.: "ja surten així" g.g.:"doncs val més que no te la tenyeixis..."
(al cotxe, al cap d'hora i mitja anant a buscar el gatet petit) j.:"tu creus que m'hauria de tenyir els cabells?" gatet petit: "nooooo, estàs molt bé així...! a més, et fan joc amb el bigoti i la barba"
(al cap d'una estona)
g.p.:"jo quan em surti, em deixaré bigoti...; com te'l talles el bigoti?" j.: "me'l repasso amb la màquina aquella d'arreglar la barba i, a vegades, amb la pinta de pues fines i unes tisores" g.p.:"ah, clar... com les perruqueres..."
dos gatets, dues opinions... però com que estem a primers-finals de març, i no és res urgent... mirarem preus de tints a primers d'abril...
***************
(fa quinze dies, passant per davant d'una franquícia de depilació i veient aparcament lliure just al davant)
jo: "bon dia, venia a preguntar preus..." noia:"diguim" j:"volia saber si feu depilacions del pubis i què costa" n:"per una noia?" j:"et sembla que faig cara de noia? :) , de fet, volia saber en concret si feu tot o només un troç, perquè m'interessa la part del cul, la zona íntima..." n:"si és per homes, costa 14 euros, però només la part que surt dels calçotets..." j:"dona... la part que surt dels calçotets ja me la sé fer jo... ja m'hi arribo! i si em poso un tanga justet?"
amb la cara que va posar ja vaig veure que no em treuriem l'aigua clara... una despesa menys!
cada feina té la seva rutina, totes les feines les seves rutines... segueixo amb el vell costum de cantar -i/o xiular- a la feina quan ja la tinc per mà, quan ja tinc la rutina assumida... però avui no em venien cançons al cap...
avui era un d'aquells dies ferragosos, que costen de passar... se m'ha fet llarguíssima la tarda i com més mirava el rellotge més poc a poc semblava passar el temps...
era l'hora de dinar -més o menys- i ja havia acabat quasi tot el que havia de fer; he tornat a fer sobre fet... mirava, i cap moviment enlloc... a tres quarts de tres he sortit al carrer: un home uniformat de ciclista sortia d'una pastisseria que hi ha a la vorera del davant i es dirigia paquets en mà al seu audi 4 aparcat sobre la vorera, sobre una vorera ampla, molt ampla, però que no sembla destinada a zona blava dels clients de la pastisseria...
no he vist la bicicleta però, sense saber perquè, tampoc m'ha estranyat fins ara que ho escric i hi penso; el que m'ha vingut al cap ha sigut:"si a tres quarts de tres encara ha de dutxar-se, vestir-se ... a quina hora deu dinar? ... encara que sigui diumenge... mmmm... porta postres per fer-se perdonar? seran per "celebrar" el dia de la dona treballadora? naaaaaa...."
s'hi estava bé al carrer... un aire lleuger i feia solet; l'audi 4 ha sortit de la vorera i ha travessat els 4 carrils, em sembla que sense mirar massa si venia algú... quan ha deixat de distreure'm, he mirat amunt....
un àtic ple d'arbres...
i he imaginat que els del pis de sota deuen aprofitar les arrels per penjar-hi els adornus de nadal...
(gatot, passa avall home... no veus que són arbres de test?)
no ho sé... no m'havia fixat en aquests arbres... però potser s'han adaptat a les altures...
torno a la feina... els minuts passen lentament... cap a les sis de la tarda torno a sortir...
la lluna i el sol s'han volgut saludar avui sobre Girona... m'ha fet content veure la lluna -encara no és plena del tot- i veure que els dies s'allarguen...
tinc sort a la feina actual -malgrat els horaris-, perquè no és una feina dura físicament, puc connectar d'estranquis a internet, tinc el telèfon a mà... però avui tenia ganes d'arribar a casa.
A una casa que sovint em cau damunt, i que avui enyorava...
la revolució, la revolta, els canvis... aniran venint de mica en mica i mentres... l'amor abans de la revolta
(Bertolucci... per tu, per mi, i per totes les kumbaiàs que semblen primaveralment disposades a records en blanc i negre... i per qui ho vulgui mirar)
Tothom sap o hauria de saber que el vuit de març és el dia internacional de la dona treballadora;
fanal blau ha posat un vídeo de la lila downs on es parla de les dones que no hi són, les que deixen un buit... un buit en la vida de tots i no perquè elles vulguin... només perquè hi ha qui no les ha respectat;
a mi em ve de gust deixar una cançó de fa molts anys;
Elvira, la propietaria del blog Flores y Palabras diu: "La letra de esta canción la escribió Aaron Zeitlin (1889-1973) y la música la compuso Sholom Secunda (1894-1974). Ambos eran judíos y la escribieron en la época del nazismo. La versión original era en yidish y se titulaba Dana Dana. Pero el éxito llegó cuando Joan Baez la cantó en inglés en 1960. (Fotografía de Joan Baez de Dana Tynan) "
i jo no tinc res més a afegir-hi...
Imatge de Joan Baez i lletra de la cançó trobades al blog Flores y Palabras
la lletra:
On a waggon bound for market there’s a calf with a mournful eye. High above him there’s a swallow, winging swiftly through the sky.
How the winds are laughing, they laugh with all their might. Laugh and laugh the whole day through, and half the summer’s night.
de menut tenia un tic... sense saber massa perquè necessitava portar la mà dreta cap a la meva espatlla esquerra i estirar-me la roba (jersey, camisa...) endavant, com si em gratés l'espatlla i m'acaronés lliscant al front... la mare em deia si em pensava que portava un sarró... i que no fes el sarró!
encara alguna vegada ho faig, però ja no com un tic; ja no és un impuls irrefrenable, compulsiu, repetitiu...
el gatet petit fa unes setmanes que fa un tic amb els ulls; no és el clàssic tic de clucar-los amb força... tot i que em sembla que va començar per aquí... fa més un mirar estrany, movent el cap lateralment i portant els ulls cap amunt i a la dreta... com alguns dibuixos de la Pilarín Bayés...
és una sensació desagradable veure'l amb aquesta mirada; no ho fa constantment però si força sovint... em preocupa perquè penso que és una reacció del cos a alguna cosa concreta... o potser no, només un tic que igual que ha vingut se'n anirà...
la programació neurolingüística dona diferents significats al moviment dels ulls i els relaciona amb l'activitat cerebral en funció de si, per exemple, tenim un record al cap, o un pensament actual o un desig... suposo que com totes les teoríes té la seva part de certesa i la seva part de "depèn d'un munt de factors"...
i els tics de l'ànima?
aquells "moviments impulssiu i incontrolables" que descobrim a toro passat... no fa gaire em vaig sorprendre amb un tic que feia molt que no tenia, un vestigi de gelosia... jo que no sóc gelós o ho pensava; tinc una certa gelosia de les dones, per la capacitat de tendresa que es poden arribar a tenir... una connexió de les que sovint em sento exclós sense que se m'exclogui explícitament...
probablement tingui a veure amb la meva pròpia inseguretat... no tant de ser tendre... més aviat la inseguretat de no poder connectar més sovint amb aquella intuició, amb aquell sentiment que sembla innat d'alguna manera en el sexe femení... sort, però... que em sento molt acollit
sembla que aquest any -més que d'altres?- la blogosfera està enyorant que arribi el bon temps; tinc la sensació que estem tots plegats amb ganes de vida, de solet, d'escalforeta...
tant ens afecten els factors externs? (la llum, el sol, la temperatura?) jo que pensava que amb les comoditats de la vida moderna ja ni ens adonàvem del canvi d'estació... però sembla que si, que ve exigent la primavera, i vol que al cor ens hi neixi una palmera...
ahir al súper vaig veure maduixes... encara no n'he comprat; faig una mica de temps, esperant que sigui el moment...
diuen que una mica més al sud, la temperatura és més agradable... faig una mica de temps -no perquè vulgui, més aviat perquè demà treballo, eh?- i m'agafo amb resignació l'espera; resignació i ganes de deixar-me portar per la tramuntana...
fa setmanes que sento la primavera; i tinc ganes, moltes ganes, de notar-ne el sabor...
************************
i per qui tingui ganes i paciència de mirar-ho, uns dibuixos animats per somriure:
ahir es van fer les tantes entre una cosa i una altra, que eren les mateixes coses i es van fer les tantes... 3 del 3, 3 per 3 del nou... que ja no és tant nou ni encara és deu...
i d'hora, altra cop sense son, cos mig cansat... mig descansat...
i passa un matí prou amable, i un migdia agradable... i per si de cas, per si pot ser, canvio llençols i els ensumo amb olor de net...
la migdiada s'esvaeix per la lògica de la raó pura...
i m'agafo als quèfers dels dies gatuns i compra amunt i cotxe avall, i deures per aquí i mandonguilles per allà...
i els llençols... encara esperen als cargols que han de tornar!
a escola preguntaven: "quina és la distància més curta entre dos punts?"
trenta-cinc veus (sovint trenta-tres o trenta-quatre) contestaven: "la línia recta!"
jo pensava... home, depèn de lo allunyats que estiguin... i començava a donar-li voltes
***************
el diumenge tocava mudar-se, roba de mudar, sabates de fer mal de peus... roba odiosa, pensaments purs, fer d'escolà ben enclentxinat, sentir la veu de la mare cantant devotament amb veu fina i poderosa... univers concedit pel deu-tot-poderós... sotanes i litúrgia
l'infern, més poderós casi que el paradís... remordiments, culpa, confessió privada i promeses...
"molts seran els cridats i pocs els escollits"... sereu jutjats i podreu seure a la dreta del pare...
quina merda.... les mateixes paraules que secta rera secta utilitza per trasvalsar sentiments, pensaments... encara que després prometin el cel...
***************
em vaig sentir a gust amb les derivades, i segueixo derivant...
donant voltes per no anar enlloc, anant i tornant per no res... amb ganes de saber-me d'una puta vegada un barco que deriva, arrossegat pels corrents com tothom... encara que em tiri anar contracorrent...
****************
es fa fosc el silenci a les palpentes vull creure el que sento i oblidar imaginaris desapendre el que penso fer simples i amistoses les empentes
hi ha històries que s'expliquen breument; algunes, com en els contes, solen tenir finals feliços... tot i que hi ha contes que no acaben tant bé, i que la seva finalitat no és endolcir-nos, sinó fer-nos pensar o valorar altres punts de vista...
hi ha històries d'amors, d'enamoraments... algunes també volen fer veure un món de color rosa; algunes han de ser necessàriament cruels perquè poguem pensar en tota la gama de grisos...
he trobat una història, un curtmetratge...
no fa pas molt de temps vaig regalar una planta en test: era un cactus que s'anomena aloe vera
sóc molt ignorant amb les plantes, poc pacient i poc constant... la primavera passada i l'estiu vaig mirar de tenir una mica de cura del pati de casa amb resultats desiguals... aquest hivern, no he fet la feina i ara, sota el signe d'aries, m'hi hauré de tornar a posar...
malgrat el poc ofici que tinc amb les plantes, m'agraden moltes coses d'elles... entre d'altres, que són efímeres però també la capacitat de regenerar-se, i la vida que traspuen...
potser el cactus es morirà -o segurament no, que aguanten molt! fins i tot el maltracte que jo els dono...- però m'agradaria poder somiar que el cactus allargués aquells braços carnosos quilómetres i quilómetres... i em deixes fer viatges sense peatges...
és només un somni... amb desig i amb realitats...
el vídeo que he trobat també va de somnis....
el sueño del caracol
em quedo... en que és com un conte, de final sorprenent i romàntic... però prefereixo la vida real.
potser seria un local públic on impúdicament deixéssim anar les sensacions més íntimes fent apologia de la pornografia sentimental més intensa...
qui sap si un racó demoníac, allunyat del món i les mirades, seria un millor escenari... on poguéssem deixar fluir fantasmes del passat dansant al seu aire, i naltros al nostre... en simfonia de pells i besades...
encara... tercera via... el teu sofà o el meu, el teu llit o el meu, o un escenari acollidor neutral, neural, sensorial... on observar com creixen les vides petites i es van fent grans... i s'emocionen i aprenen nous llenguatges, nous tactes, noves sensacions, noves vides...
de la quarta què et diré... encara fa fred... però a migdia, al solet, sentint l'herba al cul i a l'esquena... les cuixes segueixen el ritme cadenciós amb el rerafons del cel partiturat pels avions i els núvols...
cinc petons i cinc besades han de lliscar esquena avall... fins trobar la lluna plena i omplir-li les boques assedegades... i fer-les palpitar, descontrolades...
***************
s'ha acabat febrer, amb la primavera exigent que cantava la bonet... un febrer primaveral que vol deixar enrere un hivern massa fred sense haver glaçat gaire...
voldria poder escriure, deixar-me anar... i no puc
quan era petit, més petit que els meus gatets, volia un pony... el desitjava...
de petit, de molt petit, ma mare em portava a coll i em deixava triar a la botiga: "...què vols? què t'agrada?"
un dia... li vaig dir: "mare... vull un pony"
primer es va sorpendre, després em va dir: "tranquil, fill meu, el dia que em toqui la loteria te'l compraré..."
i vaig fer plans, preveient on podria dormir i on hauria de menjar... al pati de casa és -era que encara més- gran... no hi hauria problema...
quan a la mare li va tocar la loteria... li va tocar amb una butlleta que anàvem a mitges... i va servir per pagar un pony mecànic que em duia a treballar, o de festa, o a fer ximpleries...
no fa gaire, vaig tenir desig infantil d'un altre pony; aquesta vegada, una mare més realista no em va prometre poder-lo tenir quan toqués la loteria... "no m'estimaràs si no tens el pony?"
t'estimaré... però no sempre puc fer-ho bé...
(passa avall, gat vell... tu et sembla que has de posar música dels anys 40?... i abocar tanta ximpleria?... faré el que em sembli, no? ja... i després... després, qui li agradi be, i qui no també...)
**************
pensant-hi... abans d'anar a dormir, he recordat un provervi àrab -no sigui dit que no tinc en compte el que altres han pensat i amb les neurones més lúcides- i penso que, malgrat la llibertat d'abocar als blogs el que volguem, el que poguem, el que necessitem... no m'estaria -a mi- malament recordar-ho de tant en tant...
no diguis tot el que saps no facis tot el que puguis no creguis tot el que sents no gastis tot el que tinguis
perquè
qui diu tot el que sap qui fa tot el que pot qui creu tot el que sent qui gasta tot el que té
sovint
diu el que no convé fa més del que ha de fer jutja el que no veu i gasta el que no pot....
***********************
no crec que tingui gaire remei... em van fer i deixar estar...
