Des de que tinc records conscients de memòria em sembla que he mantingut tota la vida una relació d'amor+por+odi amb els metges.
D'infant jo era molt poqueta cosa, escardalenc i malaltís; el metge de casa, el de tota la vida, em feia por: era un home seriós, calb, de pell groguenca, amb les galtes penjant a banda i banda d'un nas que semblava servir només per aguantar unes ulleres a la punta o per arrufar-se després de cada exploració... crec que mai el vaig veure riure, ni somriure, i sempre s'acomiadava de mi amb una galtada fluixeta, però galtada...
quan havia de venir a casa, jo corria a amagar-me al galliner amb l'esperança infantil que si no em veien tornaria un altre dia i no entenia com era possible que sempre em trobessin.
Vaig fer "el canvi" i es van acabar els problemes digestius i de fetge; diuen -deien a casa- que va ser per anar a prendre els aires a Sant Feliu de Pallarols als estius però jo crec que va ser el propi cos que en créixer es va regenerar i enfortir (a part d'una estricta dieta durant anys a base de filet de poltre i patata bullida).
Més tard, vaig anar a estudiar veterinària i la classe inaugural del curs, la classe magistral, la va donar el rector de la Universitat de Còrdova: era metge; va xerrar durant més d'una hora però algunes frases del que va dir em van quedar gravades i encara em sembla sentir-les:
"...usamos un lenguage, un argot propio para que no nos entiendan... por eso hay que estudiar... el lenguage y la bata blanca imponen mucho... ustedes van a tener más poder que nosotros los médicos: si un ganadero quiere curar una vaca o un caballo y ustedes le dicen que se baje los pantalones, lo hará sin dudarlo; esa vaca o ese caballo vale mucho dinero..."
aquell metge va sembrar al meu cervell la llavor del dubte i la de la resistència als poderosos que ens volen manar quasi sense que ens en adonem, només perquè "estan per sobre", només perquè saben utilitzar un llenguatge poc comprensible per a la resta de mortals (com els advocats i alguna altra professió).
De tornada a Salt, vaig estar molts anys sense necessitar caure en mans de metges; quan va passar van ser experiències gens gratificants: un traumatòleg amb peus plans em va operar de peus cavos... una otorrino amb la gola destrossada pel tabac insistia a donar-me explicacions inaudibles per algú amb pèrdua important d'oïda...
vaig tenir una certa sort amb el metge de capçalera: era un home agradable al qual jo creia especialista del ronyó quan de fet era dermatòleg però potser per la poca solidesa dels coneixements oficials i dels pocs avenços que la dermatologia ha fet els darrers anys, era un home humil i obert de ment... cobria amb humanitat el que la ciència no resolia;
aquest metge amb cognom nobiliari va assumir tasques polítiques i va deixar la consulta familiar; van passar diferents metges i metgesses que van agafar la plaça per més o menys temps; i tots acabaven marxant: suposo que Salt no és una destinació massa gratificant per a qualsevol metge que vulgui fer una feina tranquil·la i sense complicacions o que vulgui fer carrera...
el darrer metge de capçalera que vaig tenir era un noi jove... no crec que arribés als 30 anys; amable, proper, de la nova fornada -vaig pensar-, i semblava sincerament interessat a fer bé la seva feina;
la darrera visita que em va fer el vaig trobar diferent: tibat, distant, expeditiu... un mal dia? podia ser, però egocèntric com sóc vaig pensar que era una qüestió personal cap a mi... en tot cas, aquell dia vaig notar que difícilment podria tornar a tenir-li confiança...
fa un algunes setmanes vaig rebre a casa una carta on se m'informava que la consulta de metge de família deixava de fer-se a l'hospital de Salt com s'havia fet en els darrers anys per fer-la en un nou edifici però que tenia també la opció de canviar de metge i visitar-me al Centre d'atenció Primària que tinc a 200 metres de casa; vaig pensar que per una vegada, potser ja anava bé que fos jo qui abandonés al metge enlloc d'esperar que ell se'n anés, però vaig fer tard! la meva germana em va informar que amb el canvi d'edifici, també ens havien canviat el metge de capçalera perquè aquest darrer se n'havia anat a Estats Units a estudiar més.
Fa dies que tinc molta tos quan en teoria n'hauria de tenir menys; vaig allargant el moment de demanar hora perquè tret d'algun moment puntual no em sento realment malalt... però ara que ja no hi ha el dermatòleg és quan tinc també consultes a fer sobre temes de pell! Amb una mica de sort el nou metge o metgessa de capçalera encara serà psiquiatra i em curarà la blogueritis crònica que pateixo (o descobrirà en mi tots els transtorns haguts i per haver).
Aquest matí ha tocat otorrino, revisió periòdica. Passar l'aspiradora, cremar pòlips nous amb nitrat de plata... avui hi havia dos metges enlloc d'un: l'habitual dels darrers dos anys i el "capo" -o un d'ells- dels otorrinos. Mentre em passaven l'aspiradora he pensat si és que ja m'estava convertint en un pacient "especial", que mereixés l'honor de tenir dos facultatius per una simple revisió... després de la primera punxada aguda, m'ha passat pel cap que potser ha corregut la veu que el gatot anava de visita (però no m'han demanat autògrafs ni rè...); finalment he deduit que es tracta del nou sistema de la seguretat social per compensar-te anímicament: t'agafen mitja hora tard, però t'agafen dos metges! ja pots estar content, eh?
Abans de marxar, els he preguntat si havia de tornar a demanar hora per fer una audiometria. Els darrers mesos he notat una pèrdua important i va essent hora de tenir "papers" oficials que ho corroborin; entre altres coses, perquè tinc tots els inconvenients de ser diferent i cap avantatge...
Per sorpresa meva, m'han dit que me la podien fer al moment. I no sols ho han dit, fins i tot me la han fet! i m'han donat còpia dels resultats i un informe... potser per una vegada se m'haurà acudit fer les coses correctes; o potser ha millorat el servei? o he deixat de tenir mala sort?
Hauré d'anar a comprar loteria, no fos cas...
Tot i així, espero que la Generalitat no trigui gaire a implantar el ciber-metge, si més no el de capçalera; total, ens estalviaríem cues i esperes en locals plens de gèrmens, desplaçaments que sovint no es poden fer, son de mal lligar amb la feina o son cars i dificultosos i probablement l'atenció resultaria igual de personalitzada i de provisional que fins ara... i els de capçalera es podrien dedicar a la seva especialitat, que segurament és el que voldrien.
The Who
