memories...

al Cau del Llop, minuts abans de tancar, cada nit posaven aquesta cançó...

Wish You Were Here - Pink Floyd

cada dia, de cada nit... i sortíem sense fer -gaire- fressa...

si no puc parlar...

que parli el gato...

feia dies que em rondava la lletra de "el mismo de antes" del gato pérez... no la he trobat en altres llocs a part d'aquí musicada...

i, com no pot ser d'altra manera... me'n vaig a dormir amb una tonada de somriure tendre... el XeXu-Xà...


cha-cha-cha de la locura; gato pérez

quan pugui... deixaré paraules...

bon dia.. primaveral?

no sona primaveral?


good morning babe

gasos i pets

fa un parell de dies em vaig quedar enganxat a un documental que feien al 33;

resumint molt, al reportatge s'explica com uns éssers -els estromatòlits- que encara es poden observar a austràlia, van començar a fer pets d'oxígen dins l'aigua de mar... els milions d'estromatòlits que petaven alhora van aconseguir en un breu període d'uns quants milers d'anys fer tants pets que tot el ferro que hi havia a l'aigua del mar s'oxidés i, en solidificarse, ens permetés amb el temps tenir cuberteries, cotxes i també armes...

tossuts com mules, els estromatòlits van seguir fent més pets d'oxígen... tants que aquest oxígen va aconseguir travessar la capa de ferro mineral i passar a l'atmosfera: sense els pets del estromatòlits, cap tipus de vida ni de mort com les coneixem ara haurien estat possibles...


A formaçao da atmosfera (1 de 2)


A formaçao da atmosfera (2 de 2)


també van explicar que als llacs glaçats de sibèria, a una regió més gran que els estats units de nordamèrica, hi viuen uns cosins germans dels estromatòlits però que aquests fan pets de metà que es van acumulant sota la superfície glaçada;

alguns científics semblen preocupats perquè l'escalfament del planeta fa que la capa de gel sobre aquells llacs siberians sigui cada cop més estreta i més possibilitats hi ha que el metà"surti" a l'atmosfera: milions i milions de quilos de metà que podrien canviar també la vida com la coneixem...

mentre ho explicaven em va passar pel cap: i si qualsevol dels ximples civilitzats que disposa d'armes i bombes fes esclatar una petita part d'aquella capa de gel?

de què serveix que els humans tinguin -tinguem- una certa capacitat de pensar, de saber que no hi hauria d'haver injustícies al món, de voler una vida una mica més digna per nosaltres i per els altres... si qualsevol ximple pot prémer un botó i engegar-ho tot a rodar?

milions d'anys fent pets que han fet del nostre un planeta habitable... milions d'anys fent pets que poden fer del nostre un planeta inhabitable... i nosaltres preocupats per absurdes guerres que no porten enlloc; per Déus i religions que ens manen imposar la nostra raó als infidels; per l'estupida intolerància a tot allò que és diferent a nosaltres i al que coneixem... preocupats perquè ens retallin -encara més- l'Estatut o perquè els diners no arribin a final de mes...

em sembla que em vaig a preparar un plat de mongetes seques amb butifarra...

Genesis. carpet crawlers

sense llum no hi ha ombra... però... quina llum?

analfabet dançaire

el 2008 ha estat especial per mi perquè he tingut oportunitat de interpretar, aprendre i observar -llegir, sentir, estimar- enfocs no plantejats, sensacions no viscudes, moments no sentits... fins aquest any;

un any de descobriments personals...

he tingut la sort de poder conviure a estones amb una família que estima la dança; per a mi, fins fa poc, era una disciplina quasi totalment desconeguda i, a hores d'ara, ben poca cosa en sé... penso que no estic especialment preparat ni sensibilitzat ni capacitat per apreciar-la en tot el seu contingut comunicatiu;

buscant música i vídeo per relaxar els sentits i per acompanyar paraules que no eren aquestes vaig anar a parar a una filmació d'un espectacle de danza al carrer (sembla la plaça d'una catedral) però al youtube no deixa penjar-lo i només permet posar l'enllaç: és aquest, calle 4 @ urban moves 2008

no tinc ni idea de què volien transmetre o comunicar, però vaig tenir sensació de la possibilitat de compartir...

mirant més coses d'aquesta gent, he trobat una altra filmació pujada al tube el 3 de març del 2007 i que diu que és un espectacle en conmemoració dels 60 anys de la bomba d'Hiroshima, però que és un espectacle dedicat als "caiguts" (caídos? ... perquè em sona tant malament aquest eufemisme quan volen dir morts?) en qualsevol guerra; cada dia hi ha guerres arreu... potser si que hauríem de posar cada dia un vídeo pels morts...


The end. provisional danza

trobo la música que acompanya, molt relaxant...

horaris canviats

benvingut al club!

m'ho va dir un amic que fa anys que perd les nits i la salut -física, anímica i mental- en ocupacions laborals sempre mal pagades, sempre massa cares segons les empreses però no suficientment cares com per eliminar-les encara..., i que va descriure perfectament el que ens passa:

-arribes cansat però sense son; la gent que fa horaris normals no es posa al llit tant punt acaba la feina... tenen unes hores per la família, per sopar, per veure tv, relaxar-se... nosaltres, si agafem unes hores, perdem tot el dia.

fas el cafè amb llet... te'n vas al llit quan els altres es lleven... i t'adorms; al cap de tres hores et despertes com si haguessis dormit tota la nit: descansat, despert, amb ganes de fer coses... i si efectivament et lleves, després d'unes hores et cau tot el cansament a sobre i quan has d'entrar i tornar a la feina no ets ningú...

si t'hi gires i proves de dormir, et costa, però ho fas... i quan toca el despertador no saps ben bé on ets... però t'acabes acostumant al ritme o al menys ho sembla...

ahir a la nit vaig tenir més fred de la normal... quan va arribar el company a donar el relleu em notava tapat de pit i nas, amb mal d'esquena... vaig pensar que tornava a estar refredat; només tenia ganes d'arribar a casa i posar-me al llit...

un cafè amb llet i unes galetes, una ullada als blogs i al correu... cap a les 7 del matí m'endreçava entre llençols freds; a quarts d'11, despert i desvetllat...

la casa, gran, sola... em cau al damunt... frego la cuina, vaig al lavabo i torno al llit d'esma... em desperto cap a les dues, cansat... penjo la rentadora i em preparo l'esmorzar-dinar... avui toca retrobar els gatets i els horaris d'extraescolars... viatges amunt i avall, comprar...

el gatet gran troba la factura del gas... jo encara no l'havia vist... puja més del que ens queda per passar fins finals de mes; sopem... a quarts de 10 em posaria al llit... aguanto una mica més: avui no treballo i no tinc clar si esperar més o fer el que em demana el cos...

quarts de dotze... cap al llit

quarts d'una... fart de donar voltes, em llevo a fer un cafè i un post... fa fred, la casa em cau damunt... me'n torno al llit...

em ve de gust un somni... dolç...

episodis (0.001)

En Max no es podia treure del cap les darreres paraules que aquella noia li havia deixat anat interrogant-lo: "et penses que no s'acabarà sabent la veritat? n'estàs segur? "

Les darreres quaranta-vuit hores haurien estat excessives per a qualsevol. Ell no era una màquina. Potser era la única certesa que tenia. Conduïa d'esma sense saber cap a on mentre el sol s'amagava darrera els turons i els llums dels carrers perfilaven la humitat de l'ambient. Es trobava empresonat entre els altres cotxes que també volien sortir del centre de la ciutat. Però es trobava encara més empresonat pels pensaments que el rondaven.

Va tirar el cap enrere sobre el seient i va tancar els ulls uns moments. Volia no pensar, deixar la ment en blanc -o en negre- i que passés el que havia de passar.

El clàxon del vehicle de darrera el va fer tornar a la realitat. Un cop de gas i va enfilar el primer carrer que va trobar a la dreta.

Les llums taronjades d'unes vidrieres el van cridar. Just davant del bar hi havia lloc per aparcar. S'havia jurat no tornar a entrar a aquella taverna, però d'alguna manera era com tornar a casa. En sortir del cotxe una alenada d'aire fresc el va desvetllar i va trobar la lluna plena pintant-li els ulls d'esperances.

************

El Corsari era gaire bé ple. Veïns que acabaven la setmana laboral i allargaven la tornada a la rutina familiar. En Max va demanar un Havana 7 a la barra i va fer una ullada buscant una taula buida. Tot ple. Al racó del fons del local, a la dreta, hi va veure un home amb barret de palla que semblava aïllat del món amb el seu caliquenyu als llavis i un diari.

-Li fa res que segui una estona? està tot ple... no el vull pas molestar...

L'homenet va aixecar la vista un moment per mirar-lo a la cara. Va fer dos lleus moviments amb el cap assentint i va tornar a la lectura.

En Max es va deixar caure sobre el banc de fusta a l'altra costat de la taula i va deixar el vas amb rom sobre la taula mentre buscava tabac a les butxaques de l'abrig. Va ser un gest instintiu, mecànic. No recordava que havia deixat de fumar feia pocs dies.

- "el rom no et resoldrà cap dubte, noi... i hauries de seguir sense fumar..."

Mentre deia això, el vell li va acostar un puret com el que tenia a la boca apagat...

-"encendre'l o no és cosa teva..."

fum d'aigua encès pel sol; Salt, 11 de gener de 2009, cal gatot

En Max va agafar aquell cigar tort per apropar-lo al nas. Una barreja d'aromes li envaïen els sentits: pebre dolç, fusta humida i un lleu perfum d'anís...

-"Fes la teva... jo no he dit res..., no he pensat res..."

-"gràcies..."

Va sucar la punta més estreta del caliquenyo dins el rom i se'l va posar a la boca sense encendre'l...

A l'avi, se li va escapar una ganyota lleu que podria haver semblat un somriure.

donar-ho per entès...

fa alguns dies que no em trobo físicament massa bé; estic quasi segur que deu ser conseqüència majoritàriament de l'abstinència de les substancies addictives que inclouen en la preparació del tabac...

com ho porto? millor del que pensava i pitjor del que voldria...

serveixi aquest preàmbul com a disculpa a no contestar els comentaris al post anterior;

avui, però, durant unes hores m'he sentit millor... primer, a la feina, he "visualitzat" alguns dels personatges d'una cosa que he d'escriure algun dia i que fa massa temps que tinc adormida; ha estat com un "flash" revitalitzador anímicament, que m'ha tornat les ganes d'engegar projectes adormits... al cap d'uns moments, un altre flash, he pres consciència que em cal fer alguns canvis a casa; canvis que he anat ajornant massa temps...

quan he arribat a casa m'he preparat sopar quan el partit de futbol entre el València i el Vilareal ja havia començat; per a qui li agrada el futbol, ha estat un molt bon espectacle!

he pensat que un nen que m'estimo devia estar passant-ho d'allò més be... segur que ha disfrutat de valent! és un nen que li costa memoritzar segons quines taules de multiplicar i, en canvi, es sap de "carrerilla" l'alineació del barça, qui està lesionat o qui no juga perquè està sancionat... recorda qui jugava l'any passat i qui no, i d'on són els jugadors i els camps on van a jugar...

aquest nen viu amb passió i emoció el futbol, molt més que no pas jo... i encara que sovint "és" del barça, si veu que li marquen un gol també s'ho passa bé veient l'execució de la jugada: gaudeix del futbol sense haver de ser partidari... una lliçó a tenir en compte!

perquè... no cal donar per entès que si ets d'un equip els altres no puguin fer bon futbol;

no vaig poder veure el darrer partit del barça al camp del atlètic de madrid; en Messi va marcar tres gols i he sentit a la ràdio que els aficionats del atlètic el van aplaudir... sabrien molts aficionats del barça fer el mateix amb un jugador que jugués brillantment encara que fos del madrid? espero que si... diria molt de la nostra afició!

i el futbol, no sé perquè, em fa pensar en la política... potser perquè sovint en futblo i en política es fan servir "GRANS" paraules que tothom dona per enteses...

en política es parla de llibertat (de mercat, individual, laboral, de comerç...), de democràcia... com si n'hi hagués només una i totes fossin iguals...

la democràcia... aquesta paraula que diuen que defineix el meny dolent dels sistemes de govern i que fa anys i panys que ens venen (ens donen per entès) que és el que tothom ha de tenir...

(adaptació gràfica meva de la versió fonètica "barcelonina"
que en fa el diccionari on-line alcover-moll de l'IEC)

que consti: sóc favorable a la democràcia abans que a cap altre sistema de govern.

però... no puc deixar de recordar que el dictador Francisco Franco va instaurar la "democràcia orgànica"; era o no era democràcia?

vull recordar que s'han instaurat "règims democràtics" per la força de les armes occidentals en països assiàtics, del mitjà orient, de sudamèrica... amb la presencia forçada i la protecció (SIC) de forces militars (dels USA i algunes vegades de potències europees)... és o no és democràcia si és imposada?

vull recordar que la democràcia (o el sistema legislatiu democràtic) nordamericana és la que s'exporta a la resta de països com a model de "llibertat", quan en aquell país només dues opcions tenen dret real a representació política...

vull recordar que a Espanya, tot i tenir una democràcia a la americana, encara existeix una certa representació multipartidista malgrat que alguns voldrien que tant Espanya com Catalunya fos només de dos colors...

m'agrada recordar que els nostres polítics no han fet -pràcticament- res per aconseguir una democràcia més real: on són les llistes obertes? on són els partits assemblearis? on és la democràcia digital? on són les consultes telemàtiques als militants abans de les grans decisions?

a sobre... alguns argumenten ara que la defensa i la exportació de la democràcia és argument lícit per a imposar-se a qualsevol lloc...

i és que ens han venut la "globalització"; una altra gran paraula que tots donem per entès que si no és bona és al menys inevitable...

potser ens caldria recordar més la natura i recordar com quan s'intervé -els humans- en alguns ecosistemes introduint canvis artificials, el que fem es carregar-nos-lo... i que pesprés ens surti caríssim reconstruir-lo!

quan mirava força TV m'agradaven els documentals; recordo haver seguit alguns "documentals" antropològics a Catalunya Ràdio que parlaven d'illes -crec que a la polinesia- on el sistema de govern era tribal i matriarcal...

algú creu que no s'ha de preservar aquell sistema polinèssic? hem d'anar allà a explicar-los que les dones han d'estar sotmeses als homes (al 50%, clar, en paritat democràtica) i que han de canviar el seu sistema de vida?

I si no ho hem de fer allà... perquè ho hem de fer a altres llocs?

algú s'ha preguntat perquè Estats Units d'Amèrica no envia forces pacificadores i adoctrinadores a la India? (que jo sàpiga... encara funciona el sistema de castes...); o perquè no es talla l'aixeta comercial a la Xina?

a val... que aquests juguen la Champions League...

d'acord.

prometo no tornar a tocar -aquí- temes que molestin consciències...

prefereixo seguir sentint l'emoció -ni que sigui per telèfon- d'un nen que al·lucina amb l'Iniesta... encara que al krakòvia el posin tant blanquet i tant inexpressiu...

què és fonamental?

la propaganda mediàtico-política competeix en incidència en la opinió pública amb la publicitat comercial;

tant l'una com l'altra són efímeres... però totes dues deixen petjades profundes a les nostres ments.

foto trobada al blog boycott Islam

foto trobada al blog ladrilio

reconec com a mostres de bona voluntat, honestes, legítimes... algunes de les aportacions escrites que, als blogs als diaris, expresen opinions per fer una mica més comprensibles i suportables els conflictes bèlics, energètics i econòmics que no deixen indiferentes a les persones que tenen un cert sentit d'humanitat...

i em pregunto quina eficàcia té davant la constant i repetida onada de missatges informatius que ens fan passar d'uns sentiments a uns altres...

tinc la impressió que de tant voler entendre les coses i perquè passen, deixem de banda allò que és fonamental: el dret a la vida, el dret a viure-la... quan passa això... quan es perd aquesta noció de les coses fonamentals i dels principis que haurien de ser inquestionables, em plantejo si realment té algún sentit la expressió "Estat de Dret".

el dret "legal" que hauria de garantir el dret "moral" es perd en interpretacions de sentències, en justificació de "processos" i de "mètodes" i oblida els orígens de la qüestió...

aquest post té l'orígen a les barbaritats i els assassinats (diem les coses pel seu nom) que s'estan cometen "entre l'estat d'Israel i els seus veïns"; trobo que és injustificable que s'estigui estimulant proactivament l'odi en la mainada d'un i d'altres països... els nens, les nenes... haurien de viure la infantesa amb il·lusió, i això hauria de ser -per mi- el primer objectiu dels dirigents israelites i dels dirigents palestins (si, d'acord, i dels dirigents de tots els altres estats i nacions que els envolten i dels que hi estem més allunyats...)

però si penso en aquests drets -els dels infants- ho faig també pensant en els drets que haurien de tenir a casa nostra... i en els que haurien de tenir els infants explotats laboralment a àssia, o dels que haurien de tenir els que no poden sobreviure per fam o malalalties a àfrica o a altres racons del planeta... també a casa nostra...

em sembla de bàrbars, que no s'hi posi remei... i que no hi hagi tan sols intenció de posar-n'hi...

no diré allò que la culpa és de tots: no és cert. la culpa és més d'uns que no pas d'uns altres...

els que haurien de treballar (i si en quasi 40 anys de democràcia no ho han fet, que es retirin! i que cedeixin els seus sous i penssions milionàries al poble... per ineptes) no han estat capaços de fer-ho; no són dignes de viure "per sobre" dels ciutadans: ni econòmicament ni moralment...

no han aconseguit canviar cap mecanisme per fer que la democràcia "evolucioni" cap a instruments de major participació i implicació ciutadana...

no han canviat els "valors" de l'estat per fer de la nostra una societat més integradora, més solidària amb tots els que la formem, més rica culturalment... seguim produint i exportant armes, seguim valorant més "el que tens" que no pas el que pots oferir... seguim vivint i pensant en funció de 4 savis més que no pas donant mecanismes perquè els joves siguin critics i creatius...

no puc creure en aquest sistema; no hi puc tenir fe... no és això companys... no és això...

No és això, companys - Mesclat

donant-li voltes per no perdre el costum...

a vegades, a partir d'una frase o d'una situació concreta que no cal amanir amb molta lletra per explicar-la, com la que vaig relatar al darrer post, surten per pensament propi o pels comentaris que m'hi vau regalar un munt de pensaments que es van lligant uns amb altres...

paraules-concepte, paraules-idea, idees-concepte... sort, complir, aconseguir, esforç, ajut, propostes, propòsits, decisions...

tot un món de sensacions, sensacional doncs, que em porten a donar voltes al tarru... a pensar què he fet i què he estat fins ara; què faré i què seré des d'ara...

pensava en tot això i pensava en què no m'agraden les presses, ni deixar coses pel darrer moment ni arribar tard... pensava, que demà tindré un dia d'aquells per anar amb presses i fer coses que he deixat pel darrer moment... i espero no arribar tard! :)

pensant... he anat a mirar què vaig escriure fa un any... un any que passa de pressa, un any ple d'emocions -emocional, doncs- i he trobat més paraules... paraules-amor, paraules-emoció...

meves i vostres...

vaig viure moments molt dolços ara fa un any, i he viscut moments molt tendres ara fa uns dies...

diuen que cada cert període d'anys les cèl·lules del cos es renoven i ens comporten canvis substancials en la forma de ser i de fer les coses... no sé si és veritat científicament o és una forma més d'explicar-nos nosaltres mateixos la nostra pròpia evolució...

si que "noto" una predisposició a... posar seny? :D
em sembla que no! jajajaja... si més no, no encara! (qui sap si mai en podré posar...!)

no; jo diria que és més com una sensació física de saber, de notar, que comença una nova etapa...


Tan joven y tan viejo. Joaquín Sabina

potser algun dia d'aquests m'agafarà la melanconia de fer un repàs i mirar d'emular en Sabina, fent amb quatre paraules un repàs del que ja he viscut, però em sembla que no ho faria tant bé com ell... i excepte en allò de picar quasi la resta coincideix...

en el repàs d'aquest any, malgrat el tó quan escric, estic content i feliç -"feliç"... una altra paraula grossa, baldera- de saber-me viu i amb ganes de viure...

aquests dies de cap d'any em vaig descuidar, altra cop, de les bosses de cotilló! mmmm... la veritat... no les vam pas trobar a faltar!

sóc raret, val... no segueixo "gaire" les modes i costums... i sense fer-ho, he tornat a estar molt a gust -aquest any amb gatets a casa i amb esquimals, encara que en faltés una de preciosa- i sentint-me estimat com cada dia... amb la pell més a prop que cada dia...

ara... em queden poc menys de 25 hores de fum, fum, fum... i s'acabarà aquest nadal fumat; estic content...

no sé encara quins regals portaran els reis als gatets... però un ja el saben!

ja fa dies, des de les illes, algú a qui no conec em va regalar la imatge d'una constel·lació: ull de gat





la Beatriu, sense que ens coneguem gaire, va tenir aquest detallàs...

em perdo... en un altre post incoherent on parlo de tot i de res... sabent que tot plegat són engrunes de felicitat

les cròniques del dia a dia

i de sobte deixes anar unes paraules...

(saps que son d'aquelles que no podràs fer-te'n endarrere... com sempre, semblen no fer-te cas... però de cop giren els ulls buscant la sinceritat en la mirada...)

- aquest any, deixaré de fumar

...
....
.....

- d'acord; aquesta "setmana" ho deixaràs però serà el dia que nosaltres triem...

(un calfred recorre l'espinada en adonar-te que dir "aquest any" no limitava ni concretava dates...)

- quan facis la migdiada -que és quan no ens sents- en parlarem...

(els gatets, dixit)

...
....
.....

podré agafar el son?