I jo, de qui sóc?

Dos comentaris al post d'ahir m'han empès a perdre'm en una reflexió avui que no pensava fer res més que relaxar-me.

Un arqueòleg glamuròs i una RaTeta ben glamurosa també - Dios los cria i ellos se ajuntan...- s'han posat d'acord en el poc que els agrada o agradava els Sopa de Cabra. Sobre tot la RaTeta ha estat explícita en la forma d'expresar-se: "tampoc sóc dels Sopa..."

Sé, o intueixo, que ni la RaTeta ni el glamboy pretenien altra cosa que expresar una opinió sobre un grup o sobre el conjunt de la seva música i lletres.

Però a mi em resulta difícil classificar-me. Definir-me. M'agraden coses d'alguns i d'altres no. No m'agraden especialment les sardanes... però n'hi ha alguna que sí. No m'atrauen especialment les jotes, ni el flamenc -massa genèric el nom?-, ni el jazz... però algunes peces sí.

M'agraden cançons i tonades de Lole y Manuel. M'agraden algunes coses de Pau Riba i altres no. No m'agrada la opera però hi ha coses operístiques que m'emocionen.

Vull pensar que és la meva ignorància la que em fa triar el que m'agrada pensant només en si em fa sentir alguna cosa. I la que no em permet decidir de qui sóc.

Quan he "penjat" alguna música o vídeo al blog, ha estat perquè he pensat o sentit que la lletra o la música tenien alguna cosa a veure amb el que intentava expresar. Amb com em sentia.

Algunes vegades, conscientment. D'altres, deixant-me portar pels sentiments... les emocions.

Tinc la incertesa de pensar... vull pensar que ho faig lliurement... sol, com visc; amb sentiments compartits en la distància... però sol, per mi mateix.

Però tinc la incerta certesa de pensar que si tan sols una frase ens proporciona una idea, ja n'hi ha prou per no llençar un llibre... si tan sols una cançó ens proporciona un sentiment, ja n'hi ha prou per no matar un grup... si tan sols unes paraules ens emocionen, ja n'hi ha prou per no matar una relació...

com i quan sabrem o podrem interpretar-ho, llegir-ho, escoltar-ho... ja és tota una altra història.


Pensant en els i les que no són dels Sopa de Cabra especialment... una cançó i un vídeo que ja havia penjat alguna altra vegada. És una cançó especialment emotiva per mi. Fa referència directament a la malaltia que va dur a la mort a un dels membres de Sopa quan encara hauria d'haver tingut molt temps per viure. La lletra... massa sovint la he sentit a prop, massa a prop...



Sopa de Cabra. Seguirem Somniant.

Vull seguir pensant que encara no sóc de ningú. I que ningú, és meu.
:)