Jo, que visc a un país petit i tinc unes tendències molt limitades a traspassar fronteres, encara tinc un món -el meu- més petit; el que m'envolta, el que tinc a l'abast de la mà i de l'ànima.
Jo, convisc amb una ànima molt petita. És una mica mesquina la meva ànima. No és prou generosa de natural. Prou que provo d'ensenyar-li a ser-ho. Però no me'n surto gaire perquè el meu cervell també deu ser-ho de mesquí.
Entre mig, tinc la sort d'encomanar-me de ments i ànimes privilegiades -per mi- que saben entendre i viure la vida com és. O com caldria que fos a Utopia. Persones sanes, sense malícia... amb el cor a la mà i l'amor traspuant les puntes dels dits.
Un dia... no hi arribarem a Utopia, però mentre farem camí... i farem que el camí sigui una mica més dolç, menys pedregós...
La meva ànima petita, mesquina com és, pensa només en ella mateixa. Jo, miro d'acaronar-la per fer-la sentir-se... per fer-li sentir que no està sola, i que s'entendria millor amb altres ànimes si se'n adonés...
M'és difícil. Perquè a voltes em sento sol acaronant-la. I ja no sé si és ella o sóc jo. I és llavors quan he de buscar en les paraules que altres han escrit alguna cosa que ens sedueixi... que ens sedueixi prou, com perquè poguem deixar de pensar en nosaltres i començar a pensar i a sentir que la meva petita ànima mesquina i el meu petit cervell mesquí, no estem sols a aquest món.
A aquest món tan petit.
dilluns, 13 / juliol / 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
22 comentaris:
Jo poso en dubte que una ànima (cas d'existir), pugui ser mesquina. I més dubto que la teva (cas d'existir) ho sigui. El conjunt del cervell ja és una altra cosa. En el meu entendre seria el mateix, o una part del mateix, però m'agrada pensar que l'ànima (cas d'existir) està en un racó petit de les nostres connexions, i que les coses dolentes que tenim en queden fora.
no hi ha ánimes mesquines, i menys les ànimes que són capaces de pensar en altres ànimes... això ho és tot... què més si no!
Gatot! Què coi ha de ser mesquina la teva ànima! Mecasumdena!
Aquest món tan petit acull una ànima mesquina capaç d'escriure meravelles com aquesta. I un cervell mesquí atura en suspensió sentiments que bateguen tothora...
Caldrà millorar encara més potser...?
XeXu... a hores d'ara ja em deus conèixer una mica... i saps que en questions biològiques estem bàsicament d'acord...
però m'has de permetre la llicència de parlar de l'ànima així com la entenc: el sentiment en essència... allò que ens consmou sense una raò que ho expliqui...
des d'aquesta definició, sensació o pensament... puc jutjar-me; i puc ser el més cruel perquè sóc qui més em coneix...
petons sensitius!
totes les ànimes poden ser mesquines, kika... tant de bo no ho fossin!!!
el teu comentari m'ha arribat especialment...
petons i llepades sense mesuineses!
Tirai... casumlolla, és que tu ets una fan! :D i això no s'hi val!!!
petons i llepades de a veure si em critiques, eh?!!!
Només la possibilitat de millorar una mica és el que pot donar sentit al viure, Violeta; sense això... pensant que ja està tot fet, tot viscut... on quedaríem?
petons i llepades vitals!
Creus que és teva l'ànima? I creus, també, que l'ànima en sí, t'és un problema a resoldre?
Onze de setembre. (Onzembre)
aquest ego petitó i fràgil com un nadís de pardal ... l'has de criar com fas amb els gatets, amb amor però sense condescendència, perquè sinó no serà mai fort i desacomplexat :D seduir és el que fan els cadells de qualsevol espècie, seduir per tal de no ser devorats i poder sobreviure, tots intentem seduir, intentem que la justificació de la nostra existència ens vingui donada per l'amor dels altres ... m'has donat bones paraules, gràcies :)
Llegeixo la definició de "mesquí" (http://buscon.rae.es/draeI/SrvltConsulta?TIPO_BUS=3&LEMA=mezquino) i no t'hi sé identificar.
Creus realment que la teva ànima és mesquina? jo crec que no
la "meva" ànima és una mica meva i una mica de qui m'estima, onzembre... però tu que ets espavilada, ja ho sabies, no? i no, no és un problema: hi és i prou. Però hauria de cuidar-la o deixar que la cuidessin una mica.
benvinguga, noia.
si una cosa no tinc, Clidice, són complexos; ni jo ni l'ànima que plegats fa molt temps que vam deixar enrera l'adolescència encara que a estones pugui no semblar-ho...
i com en tot, la seducció és un art que hi ha qui el té innat i hi ha qui per més que ho provi sempre es notarà que és forçat...
estic content si t'han agradat les paraules, bonica... petons!
doncs, RaTeta... he provat d'explicar com la veig però sembla que no me n'he sortit prou be; des de fa anys que em sento miserable, a vegades més a vegades menys... a vegades amb motiu i d'altres de natural... miro de no ser tan egoista i amb els anys alguna cosa s'aprèn; però és complicat, noia... si més no, per mi
petonassos muntadors!
Definitivament esborra això d'ànima mesquina del teu pensament...
De vegades anem taaaan lluny, som tan lluny de casa i tan lluny de nosaltres mateixos que no ens n'adonem de tot el que tenim a l'abast de la mà i aquí mateix. I no està gens malament començar per a nosaltres, ben endins també en hem de cuindar, acariciar i estimar. Tu petoneja't i acarona't l'ànima. I no et sentis mesquí. En tot cas deixa que jutgin i opinin els altres (tothom ho sap fer).
Una abraçada!! :)
no puc deixar ni no deixar que els i les altres em jutgin, Thera... queda fora de les meves capacitats, possibilitats i voluntats...
avui he de fer una cosa que em vé molt de gust; demà, potser tindré un rampell; i demà passat he d'arreglar uns papers... després... no sé si seré lluny o a prop, ja ho veurem
petons garrotxins!
Preciosa la cançó, bonica. I molt ben interpretada pel sr. Moustaki.
No crec que una persona que escriu el que t'he llegit, i que tria cançons com aquesta, que és sensible,es pugui qualificar de mesquina.
Em sembla que, com ja has dit en un comentari, no t'en has sortit gaire bé definint el que volies.
C'est là...
Un petó de conjunt amb la cançó.
Certament un món petit i ple de mones!
Tots tenim el nostre petit món...
Per això està bé "fer intercanvi" amb d'altres mons petits que també tenen petits tresors amagats.
I això que li passa a la teva ànima i cervell no és perquè siguin mesquins, sinó "talosos"; això és el que ens passa de tan en tant als que vivim en un món petit.
Petó talòs!
Jo tampoc crec que una ànima sigui mesquina. Però no n'hi ha prou en que no ho cregui jo o la resta de blocaires, Caldrà també que qui l'acarona cregui que no és mesquina, ni petita... sinó tot el contrari. Potser la qüestió recaurà en creure en un mateix....
Petons
No coneixia pas aquest a cançó de Moustaki, o no la recordava... i això que l'he escoltat molt i molt. Sempre es fan descobriments nous!
Pel que fa a les ànimes o a l'ànima, crec, ben de veritat que tots, en general i acceptant que hi pugui haver excepcions (però no sé si n'hi ha) som ben poca cosa i que fem el que podem, més que res... que les coses ens costen, algunes més que les altres i que les coses que ens costen, no les gestionem prou bé... mesquins? no ho sé... fem el que podem, gatot... si volem millorar les coses, millorar-nos a nosaltres mateixos i intentar adreçar allò que no ens agrada... ja fem molt.
En gatot em diu:
"però tu que ets espavilada..."
Gatot, jo no sóc tal cosa; encara m'estic fent...
Onze de setembre. (Onzembre)
tots tenim diferents sensacions i les interpretem com podem, una més... el que per un és "blanc os" per l'altra és "blanc trencat" o encara "beig molt suau"... :)
imagina't! si això passa amb coses tangibles, com podem no interpretar diferent l'ànima o el cervell que no es veuen...
petons... galdosos? :D
a vegades és senzill, Eli i a vegades no, això de creure en un mateix... sobretot en les perspectives d'un mateix.
petons senzills!
Moustaki em va captivar fa molts anys quan va venir a Girona a actuar al municipal. Va venir amb un "lloro"... un cassete d'aquells que van amb piles i on portava la música gravada... hi va haver qui li va criticar això, Carme però a mi em va sorprendre i agradar... no penso que ell fos mesquí.
petons musicals!
Onzembre... t'ho deia perquè m'ha semblat que feies preguntes de les que ja coneixies la resposta... :)
petons d'anar-se fent!
On viu, la teva ànima?
jo, de vegades, crec que la meva és una okupa.
Sí que poden ser mesquines, les ànimes, però no crec que sigui el teu cas. I si ho és, passa-la pel sedàs del cor, que el tens ben gran, i veuràs com es transforma. Besades!
:)
ai Arare... a vegades penso que viu a 300 kms... i d'altres penso que potser mai n'he tingut...
petons okuperus!
:)
petons o besades sense sedàs, Frannia!
Gatot, t'hauries de fer llepades a tu mateix més sovint. Una vegada un amic em va dir: "Tu ets un guapo que es pensa que és lleig, i jo sóc un lleig que es pensa que és guapo. Per això em van millor les coses a mi que a tu".
aquest amic teu tenia raó, paseante; però ja saps també que hi ha sensacions i sentiments ben diversos... amb diferents expressions i intensitats...
algunes triguen anys a desaparèixer i d'altres no ho fan mai, per molt sovint que et llepis i amanyaguis...
petons guapos!
Publica un comentari