Feia temps -que voluble i mal·leable és el temps, Déu meu!- que no em passava. I en dos dies, dues vegades!!!!
Se'm van descarregar les piles sense solta ni volta. Em sembla que això és un avís. Així com quan t'ha de venir la regla, saps? si, home... aquells dies
tontos que fan d'avantguarda de la tempesta emocional... ai, què més voldria jo que tenir un cert rellotge biològic controlat!!!!
Però no. Va venir de sobte. Sense massa motiu aparent, si més no sense cap motiu
nou a part dels habituals.
Per sort, després d'aquells dos dies m'he sentit com en una tranquil·litat ficticia: hauria d'estar preocupat per solucionar problemes immediats i, en canvi, és com si pensés que es solucionaran sols. Ja sé que això no passarà. Però tampoc he estat capaç de verbalitzar-ho. Ni de forçar la preocupació.
El dia a dia ha estat molt complicat. Però a tranques i barranques ens acostem al 10 de Novembre. Aquests darrers dies he llegit i sentit força la paraula il·lusió. Sobretot en referència a les eleccions presidencials nord-americanes. També en referència a l'equip que goleja un dia i un altre. A mi no m'han il·lusionat. Barack Houssein Obama no és ni serà el meu president; més que il·lusionar-me, la campanya electoral i el seguidisme propagandístic que se n'ha fet des de casa nostra m'ha fet al·lucinar, primer, i avergonyir-me després. Quantes boques s'han omplert amb el moment històric que un negre fill d'immigrants arribi a la presidència dels USA! Sovint les mateixes boques que han criticat i critiquen que el president de la Generalitat es digui José. M'ha semblat curiós que aquestes boques amaguin el Hussein de segon nom del senyor Obama: cap d'ells descuida el Fitzerald de'n Kennedy...
Em preocupa que pugui crear il·lusió l'elecció d'una persona ( a mi sí que m'és totalment igual el color de la seva pell, les seves creences religioses o els seus orígens) a la qual en cap moment he sentit que parlés de la protecció dels països sense estat, de la protecció i reconeixement de les llengües minoritàries, dels valors de les societats que protegeixen als menys afavorits i més desvalguts... No negaré que si m'hagués vist obligat a triar entre un dels dos candidats, hauria preferit aquest. Però hi havia més candidats. I em desil·lusiona que el país que genera guerres per instaurar el menys dolent dels sistemes de govern i que es declara defensor de les llibertats, imposi també com a model democràtic la tria només possible entre dos. Em desil·lusiona perquè ho acabaran imposant a Europa com el millor model per a governar-la. Com han anat imposant el capitalisme -perdó... la economia de lliure mercat- i, quan ha petat... han actuat amb la mateixa efectivitat i els mateixos mitjans que els governs comunistes: la intervenció pública, els calers de tots, per salvar a uns pocs.
M'agrada veure al Barça jugant bé. M'agrada veure quan fa gols. M'agrada veure com "quasi" tots els jugadors, tot i guanyar 4, 5, o 6 a zero... segueixen fent la seva feina, que és jugar a futbol, pressionar al rival, mirar de marcar més gols.
Però no m'il·lusiona. Perquè les darreres golejades i la bona marxa de l'equip no han fet que els funcionaris amb qui he tractat fossin més eficients. Perquè el bon joc, no ha fet disminuir la mala educació als nostres carrers, ni ha fet que a les aules els alumnes aprenguin més i millor. El bon ambient del vestidor i de "l'entorn" del Barça, no ha aconseguit que a Espanya ens deixin de veure com una nosa necessària que han de suportar i que no volen deixar decidir...
Estic desil·lusionat? No.
Estic esperançat. Espero anar dilluns al banc i veure que m'han ingressat, per fi, el que em toca i hi tinc dret de l'atur. Espero que si hi ha molta gent que es troba sense poder pagar una hipoteca o un lloguer, finalment els polítics es posin les piles -o les carreguin- i comencin a trobar solucions reals als problemes; problemes que alguns ja fa anys que patim, però sembla que fins ara no eren reals... Espero que a l'ensenyament, a la sanitat, a l'administració... prendran exemple dels jugadors
bons del Barça i -els que ho fan- començaran a deixar d'amagar-se al camp i a demanar la pilota... Espero poder trobar una feina que em permeti no renunciar als meus principis, que em permeti viure només dignament, que em permeti sols treballar per viure i per donar als gatets el que més necessiten... un pare sense alt i baixos, tanquil, que els pugui estimar...
Voldria il·lusionar-me però em sembla que no en sé.
*************************************
Actualització del migdia (a les 3 i 10 de la tarda)Fent al cafè davant l'ordinador m'acabo d'assabentar d'una proposta: la
Consulta Popular Guernika 2008.
La incloc en aquest post perquè d'alguna manera hi té relació. Em queixo dels models importats. No m'agrada el tracte que des d'Espanya es vol imposar a la "perifèria". No entenc la por que genera a Madrid que els ciutadans puguin expressar pacífica i democràticament la seva opinió sigui amb referèndums, consultes populars o simplement escrivint en un blog.
Després, altra cop, s'ompliran la boca dient que cal la participació ciutadana. I es lamentaran dels índex d'abstenció en les "seves consultes". No se'n adonen, o no se'n volen adonar que no fan bé les coses?
Des del País Basc ens tornen a donar exemple de compromís i de forma de fer. Fan una consulta local però la obren al vot per internet per a no residents. M'encanta aquest plantejament: permeten als de fora que poguem dir-hi la nostra sobre el que ells han de decidir!!!! Precisament, una forma de fer, diametralment oposada a les imposicions de Madrid i, paradoxalment, usant el mateix mètode: permetre als de fora dir el que poden fer els de dintre!!!
La pregunta que planteja la consulta:
"Considereu convenient i legítima la convocatòria de consultes populars per a impulsar el procés cap a la pau i per exigir un acord polític per a conviure democràticament i sense exclusions?"
Per votar des d'internet, a
http://www.gernika2008.org/es/encuestas/votar.
Demanen que us retrateu: noms, cognoms, DNI... encara que el vot sigui anònim (però per evitar duplicitats). Després ens queixarem que no podem fer res. Després penjarem llaços negres per rebutjar la violència d'ETA.
Estic en contra de qualsevol tipus de violència. M'indignen les provocacions, les imposicions i les provocacions. I lamentablement, m'indignen els dirigents polítics espanyols que a cop d'una justícia polititzada pels partits perpetuen costums feudals i centralistes. I els dirigents polítics autonòmics que quan callen, se'n fan corresponsables.
Més informació:
la notícia a Vilaweb.
