Fires de Sant Narcís a Girona

Aquest darrer cap de setmana tenia els gatets a casa. Ells ja estaven conscienciats que aquest any no els podria dur a les atraccions de fires. De les fires de Sant Narcís de Girona.

El meu nebot em va dir si els hi podria portar ell. Després dels embolics habituals de coordinació d'horaris, d'activitats, de calendaris... finalment dissabte al matí els gatets van passar una bona estona i van poder fer com altres nens.

Ahir, dimecres, era festiu a Girona i "àrea metropolitana" -crec que no n'hi hauria de dir així si no tenim metro... però, vaja, per entendre'ns...- i els gatets eren amb sa mare; jo ja havia previst estar-me a casa tot el dia perquè prou feina hi tinc i per sortir al carrer, ni que sigui per desplaçar-te, fa falta alguna cosa més que un euro i setanta dos cèntims que és el que em queda al moneder...

Però a mitja tarda m'ha trucat un amic, un amic que no veia... des del 4 de gener; no posaré fotografies perquè podria recuperar les mateixes d'aquella nit -ens hem mogut quasi pels mateixos escenaris- i perquè quan he volgut fer-ne una de les barraques me'n he adonat que no tenia bateries a la màquina de fer fotos...! mecatxis!

Però en arribar a casa si que he pogut fer la fotografia del got que aquest any hi ha a les barraques:


M'ha convidat a sopar, a fer una clara entre la jovenalla tendra, molt tendra, que es bellugava per la devesa. Hem tornat al diàleg, a escoltar-nos... a parlar-nos de passat i futur, de vida, de fills i de projectes... m'ha comprat un paquet de tabac cansat de veure'm liant cigarrets...

Ens veiem de tard en tard. No sempre és fàcil entendre quan és el millor moment de trobar-se.

Avui no tenia gaire ànims de sortir de casa, però m'ha anat bé que em truqués. Hem estat a gust fent no res. Sabent que encara tenim lligams.

Quan anàvem a buscar el cotxe hem fet un cop d'ull a veure si veiem el "seu" gran. "Rosset i guapo, no et pots confondre!" m'ha dit, :)

El seu gran ja té 15 anys i alguna nit ja torna a les tres de la matinada. No l'hem vist. "És un nano molt sà..."

El meu amic, l'any passat va estar a una d'aquestes barraques servint copes i entrepans. I recorda amb ànsia les expresions de les cares d'alguns joves a les darreres hores de la nit; recorda amb ànsia haver vist gent molt jove estesa a terra de matinada, amb massa alcohol i amb massa drogues al cos.

Escenes gens agradables i que fan patir veient aquells cossos tant joves maltractats per ells mateixos. "Ens fem grans, J. ; no fa gaires anys la fila que féiem nosaltres!"

-"Si; ara l'ajuntament ja n'ha après i posa les ambulàncies a tocar d'on cauen estesos..."

Hem tornat cap a casa sense fer la última ni la penúltima copa. Tampoc no ens calia. Potser ens ha costat anys però n'anem aprenent...

anades i tornades

quan els gatets eren una mica més petits algunes vegades els hi llegia un conte o un capítol d'un llibre de contes abans d'anar a dormir; però gairebé cada dia els hi cantava una cançó

quan jo era petit recordo la mare cantant o inventant tonades de cançons que ja m'havia cantat alguna vegada: "... mare, que no la cantes bé..." em feia una mica de ràbia que la tonada no fos la de sempre, la que ja sabia jo...

ara, a vegades, de dia els gatets tampoc em deixen cantar; diuen que no ho faig bé... algunes nits, abans d'anar a dormir em demanen que els hi llegeixi un còmic -d'en tintin, o del marsupilami, o de mortadel·lo i filemó... "... no ho veieu que els còmics no es poden llegir als altres? s'han de mirar els dibuixos..."

ara, a vegades, quan els vaig a acotxar a la nit i a fer-los un o dos o tres petons... no es queixen gaire si em senten cantar fluixet alguna tonada de les que els hi cantava quan eren menuts...


la calma de la mar
coral del ceip sant pau

tinc mal de cap

revisant calaixos i capses vaig trobar fulles d'una agenda minúscula amb lletra de la mare: "avui ha sigut un dia molt dolent" i alguna anotació personal que no ve al cas...

ahir va ser un dia molt dolent... avui, amb la ressaca emocional el cervell semblava anar-se centrant i trobant la horitzontalitat després del garbuig... ahir vaig necessitar plorar el desconsol, la impotència... avui, una certa calma turbulenta després de la tempesta, amb tota la electricitat encara voltant...

he buscat el consol de l'aigua a la banyera;

després... gatets una estona, provant de no transmetre angoixes... biblioteca, deures, sopar... mal de cap... cansament i ulls inflats, tibantor al clatell... articulacions que peten... una conversa tranquil·la... i un desig de bona nit;

provo de dormir... no puc i em llevo; em prenc un paracetamol i recupero un vídeo d'ahir a la nit... no calen substàncies per obtenir efectes...

i comprovo de nou que un minut i mig es pot fer molt llarg...



torno al llit...

la primera ximpleria

Ahir deia que m'estaria el cap de setmana treballant i, de fet, ha estat així.

El primer projecte ximple, un que tenia mig aparcat, és potenciar un blog que tenia pràcticament aturat des de fa més d'un any: la botigueta de la Cuca al Cau



És un blog vinculat al blog eròtic la Cuca al Cau. I perquè un altre blog?

Ho explico allà: "doncs perquè aquest que llegiu (el de la Cuca al Cau) és un blog bàsicament de relats, amb diferents col·laboradors... i la botigueta serà un lloc on trobar directament accés a temes més comercials sense deixar d'explicar-los des del meu punt de vista; les sex-shops, els clubs d'amistat, els xats de pagament, els vídeos... ho trobareu allà. Si voleu poseu-lo també al lector del reader perque periòdicament hi afegirem novetats!"

La veritat és que les sex-xhops, d'entrada, fan una mica com d'angúnia, oi? aparells de plàstic, de làtex... semblen nius d'artificialitat...

Però si teniu una estona per entrar a la botigueta, veureu que les sex-shops han evolucionat moltíssim en els darrers anys i que s'hi poden trobar una diversitat de productes realment sorprenent: des de llibres a joieria, passant per perfums, polvos i cremes i fins a complements de mobiliari (coixins inflables, llençols impermeables...)

Amb la majoria de coses que comprem no hi ha com anar a la botiga, veure-les, tocar-les... però en el cas d'una sex-shop, voleu dir que es pot "palpar" gaire més enllà del que es veu des de l'envoltori? i està bé, eh? ni que sigui per raons higièniques... a mi em faria cosa comprar algun producte que algú altre s'hagués emprovat! :D

O sigui que ja ho sabeu: entreu i xafardegeu... si compreu alguna cosa -sigui per a ús personal o per a regalar-, alguna comisió em donaran i a mi m'anirà bé i a vosaltres també!

(per cert... en aquest darrer any i mig, del productes que s'han venut des del blog -una cinquantena- només n'han retornat un... osigui que sembla que són de qualitat!)

llums i penombres

Plou a Salt amb un cel blanc...

ja fa hores que he encetat un cap de setmana que faré sol; que no sé si buscaré sentir veus fora de casa;

hi ha moltes persones que necessiten estar constantment fent alguna cosa i tenir contacte amb altres humans; a mi també m'agrada poder compartir estones i estades però no sempre és possible i quan les circumstàncies em porten a la solitud, aquesta no m'incomoda massa.

ahir parlava amb el meu cunyat. m'aprecia i tant ell com la meva germana estan preocupats perquè no tinc feina. el meu cunyat, fa dies, va parlar amb una clienta per demanar-li si a l'empresa on treballa necessiten personal. ella el va escoltar i, davant les referències orals que li donava, li va dir que em digués que els hi enviés un currículum. ho vaig fer. l'endemà, el meu cunyat la va trucar per saber si l'havien rebut per email o volia que li enviés per fax. la clienta que sempre havia estat molt agradable, amable, riallera... en aquesta trucada es va mostrar seriosa i distant. a la tarda, el meu cunyat em va comentar això però, abans, em va preguntar: escolta... tu n'has fet alguna de grossa a les empreses on has treballat?

em va explicar el perquè m'ho deia...per aquest canvi d'actitud i de reacció.

no explicaré en aquest post quines són les meves dades concretes i personals; sóc un de tants dels que estem disposats a fer aquelles feines que no volen els d'aquí; però perquè em donin una d'aquelles feines que no volem els d'aquí, no puc presentar el currículum vitae veritable i cert...

perquè després és el responsable de contractació de l'empresa qui em descarta d'entrada; perquè? perquè soc un dels d'aquí que no volem fer les feines que no volem fer els d'aquí, i ja m'han catalogat així...

potser, com deia en els comentaris a un post anterior, algún dia obriré finalment un blog que està en dansa, específic sobre tema social i laboral... i potser allà explicaré les coses ben clares i concretes;

ara, sé que tinc unes setmanes de passar-ho amb limitacions i sé que vindran més mesos darrera encara dolents... però estic fent una aposta per mi mateix: mentre tingui el cos sà faré el que calgui per mantenir la situació i la relació amb els gatets, però ara no ho faré des del reconeixement de la "realitat" que les empreses (valgui l'exemple d'abans) em volen fer assumir. no vull tornar a fer el que he fet aquests darrers anys: claudicar i presentar currículums d'analfabet perquè em donéssin feines de moro o de negre (s'ha de dir així perquè tothom ho entengui?); si ho he de tornar a fer, sempre hi seré a temps...

aquest cap de setmana treballo a casa; engego projectes i en potencio d'altres que tenia mig adormits... sé que amb dedicació els podré dur endavant;

i què té a veure això amb lo que explicava al principi? doncs que no sempre cal treballar en contacte físic amb altres, ni és imprescindible; que no sempre cal tenir un patró a sobre que no et reconegui el que fas; que sovint, segons quins entorns no estimulen gens a propiciar que nosaltres mateixos ens estimem i ens valorem...

tinc sort -ho he dit moltes vegades- de sentir-me estimat i de saber trobar encara una mica d'amor per mi mateix...

l'alegria de viure... es pot trobar a dins; però quasi sempre, a fora d'un, hi ha molts més motius per trobar-la.

i em sento bé quan la trobo!

vídeo musiqueta...

triana heredia & complices-alegría de vivir

si paraules son paraules

a vegades les paraules ajuden a comunicar,
a vegades ho fan els silencis,
a vegades es pot comunicar,
a vegades n'hi ha prou amb la tonada
a vegades...

què volen aquesta gent?

ADVERTÈNCIA: post políticament molt incorrecte, emocionalment alterat i intel·lectualment desestructurat (o contracturat?¿?¿?¿)

Aquest darrers quatre dies han estat força desestabilitzants per a mi a nivell personal; massa coses per a fer un mega post d'aquells tant aburrits que acostumo a fer...

com diu el veí de dalt, no és que sembli que he trepitjat merda... és que fa molt que en trepitjo, i no només la de les gallines a les que dono menjar cada dia, perquè cada dia em donin ous....



(ara m'ha vingut al cap la gallineta de'n Lluis Llach.... mecatxis...)



El cas és que avui havia vist una espurna de llum per parar el cop d'una davallada econòmica personal una mica angoixant altra cop... les espurnes de llum ens permeten observar les coses amb una altra mirada, canviar el gest i l'estat d'ànim...

amb l'ànim derrotat, poca cosa es pot fer; i costa molt canviar-lo només des de dins, des d'un mateix... quan no saps ni pots veure que et volen donar un cop de mà...

avui, deia, tenia ganes després d'hores que s'han fet eternes de presentar en societat blogaire uns éssers que són mascotes dels gatets des que la seva àvia ho va decidir; quan jo era menut, a casa sempre hi havien viscut tortugues en llibertat: estàvem mesos que no en sabíem res i de sobte apareixien... quan ma mare les va comprar pels gatets, li vaig fer mala cara... que sí no hem de col·laborar en la explotació dels animals... que sí han de viure en llibertat... ("molts pardalets al cap" em deia...)

és l'herència que va deixar als gatets...

la lulú i la sidro:


des de fa poc estan instal·lades a una peixera reconvertida en terrari que encara falta acabar de condicionar; quan les estavem traslladant a la nova casa, el gatet gran va "capturar" un cadell de dragó, en emiliu...



segurament, l'emiliu, la sidro i la lulú algun dia no massa llunyà deixaran la captivitat... però mentrestant, els gatets i jo mateix buscarem espurnes de llum als seus ulls...

i tindrem excusa per parlar, per verbalitzar el que és la captivitat, l'esclavatge, l'explotació, la dominació... tindrem excusa per parlar de l'economia global i domèstica, de la llibertat i de la transparència dels vidres-realitat... que ens empresonen...

tindrem excusa per parlar de perquè hi ha fam al món, de perquè ens podem permetre donar enciam a les tortugues quan cada minut, cada segon moren persones de fam arreu...

tindrem excusa per preguntar-nos si podem o hem de fer alguna cosa contra nosaltres mateixos i contra els que ho consenteixen... o si ja és hora de començar a fer coses a favor nostre...

us deixo enllaçat un post de té la mà Maria, que no hauríeu de deixar de llegir... jo, per si de cas, el guardo al pc i des de demà serà accessible permanentment a la barra dreta d'aquesta barraqueta;

de veritat... no entenc com els governs no se'n adonen que amb les preses de decisions actuals estan fen apologia de la violència, de la mala llet, de la crispació, de la.... revolució?????

així sigui... ells s'ho han buscat!

però... que no s'exaltin els ànims (si més no del tot...); indignem-nos serenament... amb una musiqueta d'un dels grups que jo seguia de jovenet...

els peus a terra, però mirant les estrelles....


Tangerine Dream - Tyger

diumenge

es lleva el dia humit...

quan plou solo dormir bé, però aquesta nit m'he despertat moltes vegades; somnis o malsons que no recordo, presagis incerts... diuen que la nit és la casa dels pensaments més foscos...

m'acompanya esmorzant la tonada de "noia d'ipanema"... m'ha vingut al cap sense que m'expliqui massa com...

i després, una veu estimada que em reconcilia amb el món, em fa recordar de nou que els moments són moments, em fa pensar que millor... anar pas a pas, i viure ara aquest diumenge



Astrud Gilberto - Googbye Sadness

Vuelva usted el mes que viene!

Advertència: post indignat perquè no tinc més dret que picar de peus a terra, o esmolar un parell de ganivets i sortir demà a la pàgina de succesos...





Fa anys, quan no hi havia Generalitat (administració autonòmica de l'Estat), era habitual, conegut i sabut que si anaves a fer un tràmit a una instància oficial, el senyor (en aquella època els funcionaris eren tots senyors amb bigoti Clark Gable) de la finestreta t'agafava els documents, instàncies i sol·licituds i et deixava anar un: "vuelva usted mañana".


Anem molt a pitjor i no sé si és per tot el que han avançat els sistemes de comunicacions, si és perquè ja ningú es creu que la feina ben feta no té fronteres o perquè els funcionaris no saben entendre gaire quines fronteres han de traspassar...


Fa més de dos anys vaig fer un post a un blog que vaig deixar aturat, on explicava les circumstàncies per a mi surrealistes que estava vivint...


Ara, que ja feia 6 mesos que tornava a treballar a la mateixa empresa altra cop contractat per una ETT (com es nota que els caps de personal no llegeixen blogs...), em vaig veure a venir que em quedaria al carrer altra cop, i per no quedar-me amb el cul a l'aire vaig moure'm per accelerar aconeteixements....


si m'havien de fer fora, al menys que tingués temps de moure els papers de l'atur!!!!


I els vaig moure:

el 17 de setembre vaig presentar tot el que em van demanar a l'INEM (Instituto de Empleo Servivicio Público Estatal, del Ministerio de Trabajo E Inmigración) a les oficines del SOC (Servei d'Ocupació de Catalunya de la Generalitat de Catalunya que és administració de l'Estat Espanyol i que a Girona té les oficines a l'Avinguda Lluis Pericot, 86-90).


em vaig moure de pressa perquè sabia que si no movia papers abans del dia 20, el 10 del mes següent no cobraria;


amb tota la paperassa feta, em vaig relaxar... fins...


abans d'ahir, 8 d'octubre, que el carter em deixa un avís de certificat (sense trucar al timbre!, un 10 també pels carters!) i em trobo l'endemà (ahir) a Correus la carta d'aquesta foto:





Resulta que em reclamen que presenti el contracte de treball i el certificat d'empresa que ja havia presentat quasi un mes abans.


Truco a la ETT i els demano si em poden fer un duplicat. Quedo que aquest matí, quan hagi portat els gatets a escola hi passaré a recollir-ho.


Hi vaig al matí. A la ETT no s'expliquen com poden a l'INEM haver tirat endavant la sol·licitud de prestació si no tenien els papers que ja vaig presentar.


Vaig a l'INEM-SOC. Hi ha molts més funcionaris (funcionàries, de fet, i sense bigoti Clark Gable).

Hi ha també una nova pantalla de les que avisen del número de torn i de la taula (no finestreta) que et toca.



M'atén la funcionària de torn, guapa, pija, educada, distant i en castellà. I m'informa que el "certificado de empresa está mal hecho porqué no figuran los dias efectivamente trabajados y cotizados".


Em diu que la ETT "no puede cotizar-te 30 dias si sólo trabajas dos a la semana". Li pregunto si no té totes les dades que li calen, que ja vaig presentar... que pel que em diu... ella treballa 5 dies a la setmana però l'INEM-SOC deu cotitzar-li també pel dissabte i el diumenge, no?


S'aixeca a preguntar a una companya.


"Es que no concuerda los dias de vida laboral con los dias efectivamente trabajados".


Però a veure, el certificat l'ha fet una ETT que en fa 30 cada dia.... que no és una empresa familiar que acomiada una persona cada 5 anys....


S'aixeca a preguntar a una altra companya...


El certificado está mal hecho.


Val, però tens tota la informació, no? No ho pots tramitar?


"Si no hubieramos mandado esta carta, si"


Bueno, i què vols?


"Que te hagan un certificado bien hecho con lo que pide la carta: los dies cotizados y
efectivamente trabajados"


Val.


Cap a la ETT. El cap de nòmines de la ETT agafa la meva documentació i amb cara d'al·lucinat em diu que és el primer cop que es troben amb un cas així.


Truca a l'INEM-SOC perquè l'informin si el model de certificat d'empresa que l'INEM-SOC té penjat a internet a canviat. El deixen penjat al telèfon i al final no li aclareixen. El cap de nòmines entra a la web de l'INEM-SOC i m'imprimeix el model oficial i les instruccions per omplir-lo: no
hi ha cap apartat al model oficial on es puguin omplir els dies efectivament treballats i cotitzats. Al contrari: es fa explícit que s'han de detallar els dies naturals cotitzats.


Demano al cap de nòmines de la ETT que em faci una còpia de les nòmines d'aquests 6 mesos.

Per poder portar algun paper més. Si no porto res... segur que no em tramiten la prestació.



En aquest moment, tinc la sensació absurda i surrealista altra cop que la ETT i l'INEM es barallen per alguna cosa que no entenc i que el perjudici és per a mi.


Torno a l'INEM-SOC. Porto el mateix certificat d'empresa + còpia de les nòmines + una carta-certificat dels dies regulars treballats (passo d'explicar això dels regulars que la majoria van ser dolents). Em toca la mateixa paia, que ha estat -la he vist sortir i entrar- 40 minuts per anar a esmorzar.


Li dono tota la documentació que porto i li explico de nou, que no em poden demanar que aporti una documentació que el seu model oficial no contempla. Li demano si amb aixó n'hi ha prou per a tramitar la sol·licitud i la prestació. Em posa cara de... "no en tinc ni puta idea tiu, i tampoc m'importa..."


"En unos quince dias recibirás una carta".


No me'n he pogut estar de dir-li: per culpa d'algun funcionari, aquest més hauré de sobreviure com pugui amb 235 eurus. Els meus fills no podran anar a la festa del super3 a Barcelona, i tampoc podran anar a fires de Girona.


He demanat el full de reclamacions i queixes. No servirá de res. Peró dilluns el portaré a registre.


M'he quedat amb les ganes de baixar-me els pantalons... i muntar un numeret (hi havia els de televisió de Girona)... he agafat tota la indignació que portava a dins... i la he deixat sortir, poc a poc, derrapant per les rotondes amb llàgrimes als ulls.


No em volia quedar amb el cul a l'aire... i m'hi he quedat igualment. Això si... avui a Girona, seran molts que no tenen massa problemes per arribar a final de mes... que podran anar a la festa dels súpers, que aniran a fires, que es repartiran premis blocaires amb noms i cognoms....


com diuen... hi ha alcohòlics anònims i borratxos coneguts...


tots... s'ho poden pagar;


i jo... em sento putejat sense sentit... no vé d'un mes... "vuelva usted el mes que viene, que yo ya tengo mi sueldo asegurado..."

una espina que no em treuré

Fa un any li van dir que li quedaven tres mesos de vida...

fa tres mesos me'n vaig assabentar... i he covat la meva covardia...

Ahir l'A. es va morir.

no he pogut, no he sabut, no he gosat anar a veure-la... sé que probablement m'hauria fet més mal que bé... sé... que no he pogut...

i no em sento bé...

el seu home, els seus fills, no han tingut més remei que pair la mort durant un any... una condemna a mort sense possibilitat d'indult... sense cap bri d'esperança...

malalties que "treballen" per dins... que no tenen aturador...

em sembla que encara no he paït la mort per altres malalties, en altres cosos...

sensacions i vida

Em deixo portar per les sensacions. Per les emocions. Em sento bé. Voldria creure que el món gira al voltant meu. Però sóc un incrèdul.

la elur s'ha inventat una paraula: ascèptic!

diu que se l'ha aplicada a ella dislèxicament... no sé si creure'm les coses que diu una esquerrana...

jo em considero escèptic de moltíssimes coses que la majoria democràtica dona per bones i certes; i voldria ser assèptic i no encomanar-me d'allò que em sembla contaminós, ruí, maliciós... m'agradaria pensar...

que els polítics -tots- fan la seva feina tant bé com saben...
que els funcionaris -tots- dediquen el 100% del seu temps laboral a la seva feina...
que la societat (tots nosaltres?) té capacitat de decidir com i quan participar en la vida pública...
que els asalariats tenen -ja no ho sóc- consciència de grup i no pensen només en el seu final de mes...
que els empresaris consideren que els seus treballadors són el seu valor primer i prioritari...
que les persones encara ens podem conmoure si veiem una injustícia o una incapacitat a frec de pell, i no només si la veiem a la TV...

però sóc un incrèdul i em sembla saber que només una part important -molt important i majoritària- de cada secció fa la seva feina, hi posa la seva disposició i les seves ganes... que s'estavellen en una maquinària obsoleta d'execució... vull creure que sí, que tothom vol fer-ho tant bé com sap...




video:

Wicked Game - Chris Isaak

però qui és "tothom"? generalitzo quan no m'agrada fer-ho, perquè hi ha paraules massa grosses, massa grans que posen tothom -altra cop- al mateix sac...

mai m'ha agradat parlar de la "gent" perquè el concepte gent em fa pensar en una massa difuminada de cossos amorfs sense personalitat individualitzada... m'estimo més parlar de persones; em resulta més senzill concretar... i vull creure en les persones i que com a tals, com a individus, puguin i vulguin passar per aquest món fent una mica més plaent la seva vida...

tenir els petits detalls "positius" de cada dia a la feina, en les relacions personals, en els intercanvis socials... ens hauríen de fer més gustosa l'existència; he conegut persones "odioses": sempre malhumorades, despotricant, criticant, fent la feina a mitges.... i perjudicant el seu entorn...

he conegut també persones que malgrat la seva situació personal o els seus conflictes interns són agradables i transmeten bon rotllo...

avui no he tingut més remei que conversar amb una persona que em genera moltes sensacions negatives i malestar emocional; per a molta altra "gent" aquesta és una persona eficient, responsable, agradable...

suposo que els conflictes personals han fet que la única relació que poguem tenir sigui sempre agressiva i ens incapaciti per a veure que també tenim coses positives en el nostre -cada un en el seu- dia a dia...

fa uns minuts m'ha vingut al cap una ex-companya de feina; durant uns mesos vaig treballar en unes oficines on compartia espai amb 7 noies i un cap. Entre totes les noies n'hi havia una que destacava: una noia xilena, especialment afavorida físicament amb una cara preciosa i un cos en l'estàndar de bellesa socialment acceptat... eficient a la feina, simpàtica, riallera... queia igual de bé a dones que als -2- homes...

feiem setmanalment una reunió amb la cap de recursos humans per a millorar les relacions internes i amb els clients... i va sortir, com qui no ho vol, un tema simple i ximple: el cap de la oficina va exposar que hi ha petits detalls de convivència que cal cuidar perquè tot i ser petits generen malestar i desconfiança...

aquell matí, el cap s'havia trobat que quan va anar al lavabo va anar per estirar el paper de vater i només hi quedava un trosset estratègicament col·locat perquè semblés que encara n'hi havia... (cal dir que els recanvis de paper eren al costat de la porta -per fora- i que no costava res deixar-ne un de recanvi quan s'acabava...)

ens vam mirar... i la meravellosa, eficient i simpàtica noia xilena va reconèixer que no sabia perquè ho habia fet... però que habia estat ella... i que ho habia fet premeditadament...

vés... quina ximpleria, oi? petits detalls... un tó de veu... una necessitat de demostrar inseguretats amb agresivitats... un passar de tot perquè no ve d'aquí... i demà ja ho acabarem...

jo... hi ha moments que no puc més; vull seguir pensant que les persones som bones per natura... tot i que n'hi hagi algunes que ho facin dubtar...

estic content...

dijous, amb la necessitat i la urgència de vomitar paraules.... em vaig descuidar la música...

la volia posar, per fer més lleugera la lletra -la meva-, perquè és una cançó que sense ser ni fu ni fa, dona molt de re i de sí....

m'agrada la tonada que fa el saxo, i descriu millor que jo l'estat d'ànim que tinc ara, que tenia ahir, que segurament tindré demà...


FITO FITIPALDIS - Acabo de llegar

Ja l'havia posat alguna vegada... mmmm, em fa moure el cul! :)

tinc ganes que avui ja sigui avui de veritat... em sembla que sí que serà un bon cap de setmana!!!!

i espero que també ho sigui per tots i totes vosaltres!

llegir i escriure... sentir i comunicar

em sento estrany i no sé massa bé com posar-me a escriure...



només una setmana mig apartat dels blogs i s'està fent molt llarga a estones; hi ha estones, en canvi, que em sento a gust sense estar "pendent" dels blogs...

tenia ganes d'escriure sobre el que he llegit, en paper i en webs, però se'm barregen les idees, es mesclen de forma rocambolesca i no sé com explicar-me de forma entenedora...

sembla com si els conceptes de diferents realitats estiguessin units per fines cordes, pero entortolligats i barrejant-se i nuant-se com el fil d'un estel que ha caigut i que mires de recuperar.

Fa algunes setmanes que em sento una mica més aïllat físicament del món; recordo que fa anys, quan em va passar per primer cop, em va costar assimilar-ho: estàs acostumat a una "normalitat" sensorial i de cop i volta, de la nit al dia, deixes de poder usar un dels sentits que et comuniquen amb el món... d'entrada, sents la sorpresa de la situació; després, la incredulitat que els "altres" no se'n puguin fer càrrec; més tard la malfiança: dubtes de si no se'n poden fer càrrec o no se'n volen fer càrrec... finalment el dubte i la incertesa es gira cap a tu mateix, pensant si no ets "tu" qui perd la capacitat de comunicació amb el món...

no m'hauria d'haver sorprès tornar a una situació semblant pel que fa a la meva percepció; però m'ha costat setmanes adonar-me'n que una circumstància física pot alterar els processos de raonament... precisament perquè la percepció del món està alterada.

Això sembla que té la seva lògica; en canvi, que la percepció mental i els raonaments s'alterin fins i tot en moments en què el sentit afectat no es veu involucrat, ja m'ha preocupat més...

deia... que he aprofitat per llegir; els darrers anys llegeixo molt esporàdicament sobre paper: llegeixo molta més lletra electrònica que no pas impresa...

de petit era un devorador de llibres i vaig continuar sent-ho durant l'adolescència i la joventut...

fa dies vaig agafar un llibre de fa molts anys: La Colmena, de Camilo José Cela. La 37ena edició de març del '82... de Editorial Noguer. Vaig fer una cosa que mai acostumava a fer: llegir les notes de l'autor i les introduccions.

Em va sorprendre una idea que deixava plasmada el Premi Nobel de Literatura en la nota a la tercera edició: "Quisiera desarrollar la idea de que el hombre sano no tiene ideas. A veces pienso que las ideas religiosas, sociales, políticas, no son sino manifestaciones de un desequilibrio del sistema nervioso. Está todavía lejano el tiempo en que se sepa que el apóstol y el iluminado son carne de manicomio, insomne y temblorosa flor de debilidad."

Això ho va escriure fa 51 anys, un 18 de juny de 1957.

Podia ser que tingués raó? És possible que ell mateix es considerés un desequilibrat fent aquesta afirmació?

Encara donava voltes a això quan, anant a recollir els gatets a escola, em vaig aturar a la biblioteca i fullejant l'Avui vaig trobar casualment aquesta entrevista a la secció d'opinió. L'entrevistat, Alex Rovira, semblava segons la idea de Cela un altre desequilibrat...

Des de la web d'Alex Rovira vaig arribar a un garbuig d'idees (de desequilibris?) que em semblava que donaven algún sentit als meus nusos mentals... però encara em vaig embolicar més...

Vaig arribar a la web de Viktor Frankl i al concepte de la logoteràpia i de la anàlisi existencial. No es pot assimilar en unes hores el que a altres els ha costat anys i panys de dubtes i conclusions... però com en una borratxera d'idees... em vaig anar deixant portar cap no sabia on...

eren massa conceptes en poc temps que em plantejaven qüestions primàries i que ho feien des d'una perspectiva diferent...

em vaig sentir bloquejat, incapaç de comunicar el que volia dir... i vaig arribar, encara, a un discurs on es plantejava la comunicació i la paraula, el sentit i el coneixement, no sols en el sentit "oral" del terme... es plantejava com fer-se "un" protagonista escrivint, es podia re-inventar la funcionalitat i l'objectiu del fet -escriure- per a convertir-lo en una eina de comunicació amb un mateix.

I es parlava dels beneficis de les noves tecnologies en aquest sentit... donant un sentit diferent al blogs "personals": s'expresava la idea que escrivint al blog i fent-ho per a un mateix, s'obria un canal de comunicació intern però, alhora, implicat en la comunicació amb altres persones...

Em vaig rellegir. Al segon post que vaig fer a l'anterior blog preguntant-me perquè feia un blog, vaig escriure:

"Però principalment, perquè penso que no estic sol.

Em sembla, que moltes altres persones pensen i senten com jo. I, d'alguna manera, necessito comprovar-ho."

D'això fa més de dos anys. I en aquest temps ja ho he comprovat. Però ara penso que encara és més important haver escrit per haver pogut dialogar amb mi mateix; per poder-me rellegir i poder-me entendre una mica. I per poder-me entendre una mica més, també, gràcies a haver-me comunicat en els comentaris i en altres blogs amb altres persones...

De tot aquesta història... què en trec? què n'aprofito?

suposo que el que sensitivament, racionalment i afectivament em resulta més important, més prioritari, és la conclusió que per sobre de les idees, per sobre de les paraules i dels conceptes, el que realment m'importa és sentir-me estimat i poder fer arribar la meva estimació a estones;

com a idea-desequilibri: "no ens cal viure constantment en una situació idíl·lica; davant els alt-i-baixos, ens cal recordar que al final sempre podem decidir nosaltres: podem decidir quina actitud prenem i com volem interpretar la realitat... la nostra darrera llibertat és donar un sentit a les coses... pensant més en els altres que en nosaltres".

I... no me'n puc estar de deixar una perla que té l'Alex Rovira a la seva web, a mi m'ha fet somriure:

"¿Tienes alguno de estos síntomas?

1.- Tendencia a pensar y actuar espontáneamente, más bien que a partir de miedos basados en experiencias pasadas. 2.- Una inconfundible capacidad para disfrutar de cada momento. 3.- Pérdida del interés en juzgarse a sí mismo. 4.- Pérdida del interés en juzgar a otras personas. 5.- Pérdida del interés en lo conflictivo. 6.- Pérdida del interés en interpretar las acciones de otras personas. 7.- Pérdida de la capacidad de preocuparse (este es un síntoma muy grave). 8.- Intensos y frecuentes episodios de agradecimiento. 9.- Sentimientos de satisfacción por estar conectado con los otros y con la naturaleza. 10.- Frecuentes e irreprimibles deseos de sonreir con los ojos del corazón. 11.- Susceptibilidad creciente al amor emitido por los otros, acompañada de una necesidad incontrolable de emitirlo. 12.- Tendencia creciente a dejar que las cosas sucedan en vez de empeñarse en que sucedan. Si has respondido que sí a cinco o más de ellos, probablemente se te considere un bicho raro: eres feliz. Una sugerencia: mantén esta enfermedad bien anclada en tu alma, aunque los demás digan que estás loco. Los síntomas han sido extraídos del libro ‘Paz, amor y autocuracón’ del Dr. Bernie S Siegel. Página 255 (edición de bolsillo). Editorial Urano. Un libro imprescindible."

I encara un darrer pensament. El meu pare... a qui jo no vaig tenir en gaire consideració... em deia tot sovint: "Que el llegir no et faci perdre l'escriure!" Em sembla que potser li hauré de fer cas.