Com diu en Sisa abans de començar a cantar... a vegades volem expressar coses i és molt difícil.
Aviat farà un any, jo tenia el convenciment que a hores d'ara tornaria a ser universitari. No ho sóc. I no és "culpa de ningú" sinó meva. En aquell moment tenia el convenciment que podria fer-ho. I segueixo amb la intenció, ni que sigui per no treure la il·lusió als gatets (els vaig explicar que si podia fer-ho, podria tenir una feina millor, i estar amb ells més temps i...)
La UOC és cara. Si més no, per a mi. Val... d'acord... podria ser més dòcil, més estalviador, fer vida d'eremita... (que no es diferencia gaire de la que faig)... però el fet objectiu és que no m'he matriculat i difícilment ho podré fer el octubre per tornar a la UOC el febrer...
Passarà un altre any. El 2008 havia de ser, per mi, l'any del gat. I en molts aspectes ho està essent. Com que sóc un torracollons, dono voltes a les mancances i em faig mala sang quan no hauria de fer-ho. Però segueixo pensant que tinc molta sort...
Jaume Sisa - El setè cel
divendres, 29 / agost / 2008
instants del temps
No és la tecnologia que ens fa iguals...
potser les emocions o els conceptes;
és definible en concepte una emoció?
el que em fa plorar a mi... fa plorar al veí?
si poguessin vendre píndoles emocionals,
potser ja ho estarien fent...
potser ja ho fan...
mentrestant,
m'agradaria pensar que tenim moltes diferències
m'agradaria pensar que som molt iguals
o que malgrat ser diferents, no som tant diferents...
vídeo:
Sopa de Cabra - Instants del Temps
Cremen quatre selves al teu cor
corre mare terra, lluny del foc.
Ja no hi ha misteris sota el sol
tremola mare mar i ofega-ho tot.
Un envàs sense retorn
així serem tu i jo
passatgers a l'últim vol
haurem d'anar.
Sempre endavant
sempre inventant respostes
sempre esperant en va.
No som diferents
només instants del temps.
Qui anirà a buscar-te si te'n vas
qui t'esperarà amb el cor trencat
qui vindrà al matí a dur-te el sol
qui anirà a donar-li corda al món.
Si tot fos una il·lusió
potser em faria por
si ara som reals tu i jo
haurem d'anar.
Sempre endavant
sempre inventant respostes
sempre esperant en va.
No som diferents
només instants del temps.
Sempre endavant
sempre sembrant preguntes
sempre passant de llarg
digue'm on anem
per què seguim corrent.
Sempre endavant
sempre buscant respostes
sempre esperant en va
No som diferents
només instants del temps.
potser les emocions o els conceptes;
és definible en concepte una emoció?
el que em fa plorar a mi... fa plorar al veí?
si poguessin vendre píndoles emocionals,
potser ja ho estarien fent...
potser ja ho fan...
mentrestant,
m'agradaria pensar que tenim moltes diferències
m'agradaria pensar que som molt iguals
o que malgrat ser diferents, no som tant diferents...
vídeo:
Sopa de Cabra - Instants del Temps
Cremen quatre selves al teu cor
corre mare terra, lluny del foc.
Ja no hi ha misteris sota el sol
tremola mare mar i ofega-ho tot.
Un envàs sense retorn
així serem tu i jo
passatgers a l'últim vol
haurem d'anar.
Sempre endavant
sempre inventant respostes
sempre esperant en va.
No som diferents
només instants del temps.
Qui anirà a buscar-te si te'n vas
qui t'esperarà amb el cor trencat
qui vindrà al matí a dur-te el sol
qui anirà a donar-li corda al món.
Si tot fos una il·lusió
potser em faria por
si ara som reals tu i jo
haurem d'anar.
Sempre endavant
sempre inventant respostes
sempre esperant en va.
No som diferents
només instants del temps.
Sempre endavant
sempre sembrant preguntes
sempre passant de llarg
digue'm on anem
per què seguim corrent.
Sempre endavant
sempre buscant respostes
sempre esperant en va
No som diferents
només instants del temps.
dimecres, 27 / agost / 2008
és locura?
quan la neu es cansa i es fa tendra,
quants desitjos en aquell moment;
quanta vida quantes primaveres
i jo no puc assaborir-les
no puc canviar de rumb els pensaments
si pogués reviure un cop aquest instant, de gran,
quan ja ningú recordi com va ser
ho faria sense por i sense innocència,
com aquell que va oblidar que parla d’ell.
viure de nou al recordar el regust d’un temps llunyà
i d’algú que sents potser teva però fugaç;
que no saps si feia mal o era un somni sobrenatural
que el destí no et va atorgar
aquella veu, aquell desig, aquella bogeria...
tu que et perds, que ja no sé per on trobar-te,
fes, desfés i torna per tornar a allunyar-te,
omples buits amb posat de marbre
i jo que veig que lluito però que se m’escapa
sé que el temps m’ensenyarà com oblidar-te,
però l’espera resulta llarga
i tu que et perds, que ja no sé com allunyar-te,
fes i desfés, potser el culpable vaig ser jo
que vaig fer malament de forma inconscient
premi sense interès, misteri que ara ja no resoldré,
em manca fe
si pogués reviure un cop aquest instant,
de gran, quan no recordi com va ser
ho faria sense por i sense innocència,
com aquell que va oblidar que parla d’ell
viure de nou al recordar el regust d’un temps llunyà
i d’algú que sents potser teva però fugaç;
que no saps si feia mal o era un somni sobrenatural
que el destí no et va atorgar
aquella veu, aquell desig, aquella bogeria...
i tu que et perds, que ja no sé com allunyar-te,
fes i desfés; Potser el culpable vaig ser jo
que vaig fer malament de forma inconscient
premi sense interès, si; misteri que ara ja no resoldrem,
ens manca fe
Bogeria. Lax'n Busto. 2003. Disc: Morfina
la versió en vídeo carregada per centcames al youtube (és la mateixa)
*********************************
hi ha moments en què res té sentit,
quan un forat negre es va obrint
a càmera lenta, pas a pas,
i no el pots aturar
tant se val
el que puguis fer,
o el que puguis provar
de sentir o d'escoltar, tant se val
implacable, et cau damunt
la certesa de la negació absoluta
les veus ja no són veus
la incertesa és democles que penja sobre
teu, sobre meu
i jo... ja no sé res
i noto només l'aigua vessant
mentre em sembla sentir
un t'estimo en la foscor...
quants desitjos en aquell moment;
quanta vida quantes primaveres
i jo no puc assaborir-les
no puc canviar de rumb els pensaments
si pogués reviure un cop aquest instant, de gran,
quan ja ningú recordi com va ser
ho faria sense por i sense innocència,
com aquell que va oblidar que parla d’ell.
viure de nou al recordar el regust d’un temps llunyà
i d’algú que sents potser teva però fugaç;
que no saps si feia mal o era un somni sobrenatural
que el destí no et va atorgar
aquella veu, aquell desig, aquella bogeria...
tu que et perds, que ja no sé per on trobar-te,
fes, desfés i torna per tornar a allunyar-te,
omples buits amb posat de marbre
i jo que veig que lluito però que se m’escapa
sé que el temps m’ensenyarà com oblidar-te,
però l’espera resulta llarga
i tu que et perds, que ja no sé com allunyar-te,
fes i desfés, potser el culpable vaig ser jo
que vaig fer malament de forma inconscient
premi sense interès, misteri que ara ja no resoldré,
em manca fe
si pogués reviure un cop aquest instant,
de gran, quan no recordi com va ser
ho faria sense por i sense innocència,
com aquell que va oblidar que parla d’ell
viure de nou al recordar el regust d’un temps llunyà
i d’algú que sents potser teva però fugaç;
que no saps si feia mal o era un somni sobrenatural
que el destí no et va atorgar
aquella veu, aquell desig, aquella bogeria...
i tu que et perds, que ja no sé com allunyar-te,
fes i desfés; Potser el culpable vaig ser jo
que vaig fer malament de forma inconscient
premi sense interès, si; misteri que ara ja no resoldrem,
ens manca fe
Bogeria. Lax'n Busto. 2003. Disc: Morfina
la versió en vídeo carregada per centcames al youtube (és la mateixa)
*********************************
hi ha moments en què res té sentit,
quan un forat negre es va obrint
a càmera lenta, pas a pas,
i no el pots aturar
tant se val
el que puguis fer,
o el que puguis provar
de sentir o d'escoltar, tant se val
implacable, et cau damunt
la certesa de la negació absoluta
les veus ja no són veus
la incertesa és democles que penja sobre
teu, sobre meu
i jo... ja no sé res
i noto només l'aigua vessant
mentre em sembla sentir
un t'estimo en la foscor...
dimarts, 26 / agost / 2008
animació?
Vincent - Tim.Burton.Short.Animation.1982
i la v.o. amb subtítols en paraguayà (si del català en diuen valenciano....)
i la v.o. amb subtítols en paraguayà (si del català en diuen valenciano....)
mastegant realitat
temps enrera m'agradava fer ninots...
aquests els vaig fer no fa gaire i avui me'ls mirava...
eren esbossos de cares gatunes, d'expressions... bueno, va... ni tan sols esbossos... eren proves només, mirar de recordar si la mà esquerra recordava el tacte d'un bolígraf lliscant pel paper per fer gargots...
a estones... m'acostava a l'elixir de la saviesa per entendre si la realitat me la estava jugant... sabia que hi havia una altra realitat...
ja fa temps que sé que l'altra realitat només es pot tenir a estones...
i a estones, me'n oblido...
val més que torni a l'elixir i deixi fer...
aquests els vaig fer no fa gaire i avui me'ls mirava...
eren esbossos de cares gatunes, d'expressions... bueno, va... ni tan sols esbossos... eren proves només, mirar de recordar si la mà esquerra recordava el tacte d'un bolígraf lliscant pel paper per fer gargots...
a estones... m'acostava a l'elixir de la saviesa per entendre si la realitat me la estava jugant... sabia que hi havia una altra realitat...
ja fa temps que sé que l'altra realitat només es pot tenir a estones...
i a estones, me'n oblido...
val més que torni a l'elixir i deixi fer...
dilluns, 25 / agost / 2008
Caesalpinia gilliesii
He arribat aquest matí cansat de treballar. Aquest cap de setmana ha estat especialment calorós a la feina i em sembla que he suat més que en tot l'estiu. No, per una vegada no vull donar un sentit de queixa a les meves paraules. Si treballant de nit ja ho hem passat malament, els que feien el torn de dia encara ho passaven pitjor.
I he arribat, quasi com cada dilluns, cansat i sense son. He fet una ullada al correu, als blogs, als comentaris; me'n he adonat que aquests darrers dies he contestat pocs comentaris. No m'agrada no fer-ho... però no tots els dies són iguals ni sempre tenim el mateix estat d'ànim.
També fa dies que no deixo gaires comentaris a altres blogs. Sento un cansament injustificat. És cert que porto alguns dies amb molèsties físiques i una mica més desendreçat mentalment que de costum. I sé que no em vull deixar anar del tot on em porti el corrent... potser seria massa fàcil i ja m'agrada complicar-me la vida...
Pensant en tot això volia posar-me a contestar els comentaris pendents, però ho hauria fet precipitament, sense massa atenció mental després de quasi vint hores despert.... i he preferit ajornar-ho unes hores; he dedicat uns minuts només a buscar una informació.
Fa dotze dies vaig penjar una foto d'un arbust florit que tinc al pati de casa. No sabia exactament el seu nom i, avui, sense fixar-m'hi gaire l'he trobat, voltant lúdicament per algunes webs.
És una poinciana. He trobat la informació primera a una web que ja havia visitat alguna vegada buscant informació sobre plantes: infojardin. Hi he arribat des d'unes fotos de flors trobades al google, perquè o no vaig guardar l'adreça o no sé on la vaig posar.
Des d'aquesta web, i des de la del Institut Botànic de Barcelona, la de waste i la del Real Jardín Botánico, he sabut que es tracta d'un arbust originari d'Argentina i Uruguay (vale Andrea... i tu sense dir-me res, eh?) que sembla que va ser introduïda a Europa des de les Illes Canàries com a arbust ornamental.
En català se li dona en el nom de poinciana. En canvi, en castellà té altres noms vulgars: barba de chivo, ave del paraíso, alfiletero, espiga de amor, mal de ojos...
M'ha semblat curiós que pogués tenir noms amb significats, a primera vista, tant diferents. He apagat l'ordinador perquè ja se'm tancaven els ulls i al llit, abans d'adormir-me m'ha tornat a venir al cap el tema de contestar, comentaris, comentar blogs, deixar trossets de nosaltres com engrunes repartides...
Quan m'he aixecat, pensant en això dels comentaris m'ha vingut al cap una frase: "no facis als altres el que no vols que et facin";
i se m'ha acudit pensar-la al revés: "fes als altres el que vols per tu".
Clar, no és exactament el mateix. Però he pensat que quan deixo comentaris, m'agrada saber -si més no- que la persona a qui anaven dirigits se'ls ha llegit. He pensat que a vegades m'agrada que em comentin perquè és una forma de comunicació i sovint em va bé comunicar-me. I he pensat que a vegades em vull fondre i quasi només busco un tema per "tirar avall" aquell post, del que no em penedeixo, però que pot donar una sensació errònia perquè potser només descric un moment i sembla que allò duri hores, i hores...
Aquesta tarda anava a començar el post amb la frase aquesta de no fer als altres... i anava a embolicar-me buscant sentits a la frase en positiu i en negatiu... segurament demà encara hi seria!!! :D
però un altra cop de sort m'ha portat a la web de Ramon Alcoberro; un empordanès que pel que he llegit és tot un personatge i que potser algun dia tingui el plaer de conèixer. A la seva web de filosofia i pensament he trobat un article no excessivament llarg amb una explicació concreta, detallada, clara, explicativa... pedagògica? del problema que m'anava a plantejar i que ja pensadors brillants van resoldre de maneres diferents: la regla d'or.
No repetiré aquí el que ell explica tant bé. Només dir... que a estones tornaré a contestar, a comentar, a fer més cosetes...
I, encara... com que em semblava que el post quedava curtet... només 1 minut de vídeo per pensar en una altra regla d'or (aquesta em sembla que no surt explícitament a l'article abans citat):
Desigualtat Nord-Sud 4 . Mans Unides.
I he arribat, quasi com cada dilluns, cansat i sense son. He fet una ullada al correu, als blogs, als comentaris; me'n he adonat que aquests darrers dies he contestat pocs comentaris. No m'agrada no fer-ho... però no tots els dies són iguals ni sempre tenim el mateix estat d'ànim.
També fa dies que no deixo gaires comentaris a altres blogs. Sento un cansament injustificat. És cert que porto alguns dies amb molèsties físiques i una mica més desendreçat mentalment que de costum. I sé que no em vull deixar anar del tot on em porti el corrent... potser seria massa fàcil i ja m'agrada complicar-me la vida...
Pensant en tot això volia posar-me a contestar els comentaris pendents, però ho hauria fet precipitament, sense massa atenció mental després de quasi vint hores despert.... i he preferit ajornar-ho unes hores; he dedicat uns minuts només a buscar una informació.
Fa dotze dies vaig penjar una foto d'un arbust florit que tinc al pati de casa. No sabia exactament el seu nom i, avui, sense fixar-m'hi gaire l'he trobat, voltant lúdicament per algunes webs.
És una poinciana. He trobat la informació primera a una web que ja havia visitat alguna vegada buscant informació sobre plantes: infojardin. Hi he arribat des d'unes fotos de flors trobades al google, perquè o no vaig guardar l'adreça o no sé on la vaig posar.
Des d'aquesta web, i des de la del Institut Botànic de Barcelona, la de waste i la del Real Jardín Botánico, he sabut que es tracta d'un arbust originari d'Argentina i Uruguay (vale Andrea... i tu sense dir-me res, eh?) que sembla que va ser introduïda a Europa des de les Illes Canàries com a arbust ornamental.
En català se li dona en el nom de poinciana. En canvi, en castellà té altres noms vulgars: barba de chivo, ave del paraíso, alfiletero, espiga de amor, mal de ojos...
M'ha semblat curiós que pogués tenir noms amb significats, a primera vista, tant diferents. He apagat l'ordinador perquè ja se'm tancaven els ulls i al llit, abans d'adormir-me m'ha tornat a venir al cap el tema de contestar, comentaris, comentar blogs, deixar trossets de nosaltres com engrunes repartides...
Quan m'he aixecat, pensant en això dels comentaris m'ha vingut al cap una frase: "no facis als altres el que no vols que et facin";
i se m'ha acudit pensar-la al revés: "fes als altres el que vols per tu".
Clar, no és exactament el mateix. Però he pensat que quan deixo comentaris, m'agrada saber -si més no- que la persona a qui anaven dirigits se'ls ha llegit. He pensat que a vegades m'agrada que em comentin perquè és una forma de comunicació i sovint em va bé comunicar-me. I he pensat que a vegades em vull fondre i quasi només busco un tema per "tirar avall" aquell post, del que no em penedeixo, però que pot donar una sensació errònia perquè potser només descric un moment i sembla que allò duri hores, i hores...
Aquesta tarda anava a començar el post amb la frase aquesta de no fer als altres... i anava a embolicar-me buscant sentits a la frase en positiu i en negatiu... segurament demà encara hi seria!!! :D
però un altra cop de sort m'ha portat a la web de Ramon Alcoberro; un empordanès que pel que he llegit és tot un personatge i que potser algun dia tingui el plaer de conèixer. A la seva web de filosofia i pensament he trobat un article no excessivament llarg amb una explicació concreta, detallada, clara, explicativa... pedagògica? del problema que m'anava a plantejar i que ja pensadors brillants van resoldre de maneres diferents: la regla d'or.
No repetiré aquí el que ell explica tant bé. Només dir... que a estones tornaré a contestar, a comentar, a fer més cosetes...
I, encara... com que em semblava que el post quedava curtet... només 1 minut de vídeo per pensar en una altra regla d'or (aquesta em sembla que no surt explícitament a l'article abans citat):
Desigualtat Nord-Sud 4 . Mans Unides.
dissabte, 23 / agost / 2008
la vida i la memòria
1 dia, fa molts anys, una amiga em va preguntar:
"però tu guardes les converses al messenger?"
no vaig saber què dir-li, perquè fins llavors no sabia que es podíen guardar o que es guardaven automàticament si no canviaves les preferències....
i vaig dir-li que no; i les vaig buscar, trobar i guardar...
em vaig plantejar.... quin mal faig guardant converses si només seran per mi, per tenir un record, per recordar el que sovint no recordo que he dit...?
és cert... sovint oblido que vaig fer o dir ahir.... i em sap greu, molt, no poder ser-ne conscient....
em sembla que "sempre" he tingut una mica el caràcter col·leccionista... col·leccionar inutilitats? per llençar-les al cap d'un temps...?
no
ja no col·lecciono res........
"però tu guardes les converses al messenger?"
no vaig saber què dir-li, perquè fins llavors no sabia que es podíen guardar o que es guardaven automàticament si no canviaves les preferències....
i vaig dir-li que no; i les vaig buscar, trobar i guardar...
em vaig plantejar.... quin mal faig guardant converses si només seran per mi, per tenir un record, per recordar el que sovint no recordo que he dit...?
és cert... sovint oblido que vaig fer o dir ahir.... i em sap greu, molt, no poder ser-ne conscient....
em sembla que "sempre" he tingut una mica el caràcter col·leccionista... col·leccionar inutilitats? per llençar-les al cap d'un temps...?
no
ja no col·lecciono res........
Encara...
ja fa massa temps... han passat els anys per a tots, també per a mi....
potser cal deixar de sentir tonades i canviar de guitarra?
La Revolta Permanent (Lluís Llach)
potser....
potser cal deixar de sentir tonades i canviar de guitarra?
La Revolta Permanent (Lluís Llach)
potser....
divendres, 22 / agost / 2008
deixant respirar...
Només,
les rutines existeixen
quan ens obliguen...
només,
sentir-te lliure em farà lliure,
sentir que em pots tornar a estimar
com si fos nou
no em trencaràs el cor
ni em robaràs cap parcel·la,
tens el teu lloc al meu cor,
i el teu espai a la meva cel·la
les rutines existeixen
quan ens obliguen...
només,
sentir-te lliure em farà lliure,
sentir que em pots tornar a estimar
com si fos nou
no em trencaràs el cor
ni em robaràs cap parcel·la,
tens el teu lloc al meu cor,
i el teu espai a la meva cel·la
dijous, 21 / agost / 2008
tecnologia, blogs i anonimat?
Vaig tenir els meus primers contactes amb "internet" fa una pila d'anys, quasi a la prehistòria, quan el xat només es podia fer amb els clients del mateix servidor i baixar una fotografia petitona et podia costar uns 10 minuts d'esperar...
De llavors fins ara hi ha hagut molts canvis tecnològics. I en veurem molts més en els propers anys. Des del principi, però, he tingut clar que en el moment en què decideixes deixar qualsevol mena d'informació a la xarxa aquesta passa a ser -d'alguna manera- de domini públic. Tant se val si és informació personal, fotografies o emocions; sentiments o opinions...
Amb els blogs, aquests darrers anys, és molt més fàcil fer-ho per a qualsevol persona amb pocs coneixements de programació que no pas fa uns anys quan quasi era obligat conèixer una mica si més no de llenguatge HTML.
Poses -penges- coses a la vista de qui ho vulgui veure. I deixes part de la teva vida, o de com tu la veus, a l'abast dels altres. La majòria de blogs anònims que conec són blogs personals: una o algunes persones escriuen el que pensen, viuen o senten i ho fan -ho fem- amb més criteri literari
o amb menys, amb més capacitat de comunicar o amb menys, amb més criteri polític o social o amb menys... però quasi tots aquests blogs permeten d'alguna manera els comentaris de qui ho llegeix; alguns no contesten mai als comentaris, altres només a alguns i encara hi ha qui els contesta tots...
Els que estem enganxats als blogs probablement ho estem perquè els blogs ja han començat a formar part de la nostra vida: és un espai obert on d'alguna manera ens socialitzem...; però també és un espai que ens permet accedir a les opinions, els sentiments i les emocions dels que ens comenten i d'alguna manera s'estableixen vincles emocionals més o menys intensos.
Em sorprèn que la majoria de blogs firmats per "polítics professionals" no permetin els comentaris. Em sembla que precisament és una eina magnífica per contrastar parers, per prendre el pols a la societat, per aconseguir la "participació" que tant reclamen en època electoral.
Sí. Probablement si jo fos "algú"important o conegut... no em podria permetre contestar 257 comentaris cada dia i eliminar 136 comentaris simplement insultants... però també estic segur que si fós algú important probablement disposaria dels serveis professionals de personal capacitat per a fer una primera tria...
En tot cas, evidentment, tothom és lliure de triar si vol o no vol fer blog, si vol o no vol posar-hi dades més o menys personals i, hauria de ser lliure també de poder escriure sense preocupar-se massa per com ho puguin interpretar els que ho llegiran.
Al darrer post hi vaig fer una entradeta. Una mena d'explicació que no hauria de ser necessària. Suposo que qui passa per aquí no li calia. Però a vegades me'n adono que deixant-me anar pot semblar que escrigui per algú en concret. I a vegades només necessito deixar-me anar per no quedar-m'ho a dins.
Quan vaig començar el post, fa tres dies, volia parlar d'una altra cosa i m'he anat embolicant. De fet el post volia anar de si anonimat si o no i de què sovint ni els que "som" anònims ho som tant ni els que busquen burocratitzar i extendre la cultura o la societat dels blogs i de les noves tecnologies ho fan tant bé.
El proper 10 d'Octubre es donaran els Premis Blocs Catalunya a l'auditori de Girona. Ho organitza stic.cat; ja fa temps que van donar la notícia i em va fer gràcia anar a veure qui s'hi apuntava, les bases, les categories... D'entrada em va semblar collonut que hi hagués una associació per promoure l'ús de les noves tecnologies en l'àmbit català. Però... una de les primeres condicions que posaven és que no es permetien els blogs (jo en dic blog) anònims!
I perquè? No sé, algun dia ho explicaran.
Amb tot, em sembla tremendament limitada la visió de futur d'aquesta associació. Precisament en la tranquil·litat d'un suposat anonimat és quan les presones ens sentim lliures per crear, per fer i dir, sense encotillaments... i sense massa censures. Quantes coses que he escrit, que heu escrit, estarien publicades si sabéssim que ens havia de llegir la mare, el cunyat, l'amant, el cosí rector o el cap a la feina?
I no donen premis literaris les grans editorials a escriptors que es presenten amb pseudònims??? en fi...
Em sembla que l'anonimat té el seu valor. I si no l'anonimat... si la "no obligació" de signar amb noms i cognoms, adreça, DNI (espanyol, clar) i tel de contacte.
Però com deia abans quan "dius+escrius" alguna cosa, "penges" alguna foto... i algú que ho veu ho pot guardar i per tant deixa de ser teu... perds una part de la teva intimitat i del teu anonimat. Però el tema encara és una mica més subtil.
A vegades descobrim o algú ens convida a fer ús d'un programa, o d'una aplicació, o d'un servei, que ens pot semblar interessant. Per usar-los ens solen demanar algunes dades que poden ser "anònimes"; vull dir que et pots registrar o donar d'alta amb dades falses o inventades.
Estic parlant de coses ben simples com el "youtube". Hi pots veure videos, però si vols penjar-ne algun o deixar algun comentari a algú que n'ha penjat... t'has de "registrar". I si ho fas i no penses massa en quines dades hi deixes, al cap de poc temps te'n oblides del que hi has posat.
Jo fa relativament poc que me'n vaig adonar de què disposo d'un espai propi al youtube. Un espai que em diu que em vaig donar d'alta el 12 de setembre del 2006 i que de llavors fins ara he visualitzat 1902 vídeos...
Darrerament vaig llegir un post de'n Saül Gordillo, on parlava d'una aplicació on poder tenir amb un cop d'ull i en una sola pàgina totes les altres aplicacions (lectors de blogs i de notícies, albums de fotos, de vídeos, aplicacions socials....) per estalviar-se haver d'obrir diferents finestres cada vegada: el Netvibes.
No sé encara si ho faré servir o no... el que és cert és que això m'ha fet ressucitar de la memòria espais i aplicacions a les que m'havia donat d'alta fa temps i d'altres de més recents. A totes he anat deixant dades. I suposo que n'he deixat a moltes més de les que no en sóc conscient. No em preocupa gaire. Tot i ser un defensor de l'anonimat als blogs, als xats... perquè penso que un mateix es pot sentir més lliure alhora d'expressar-se... sé que sóc fàcilment reconeixible per qualsevol persona que volgués trobar-me i/o identificar-me. Però alhora, sé que no he d'amagar-me de res perquè no he fet res delictiu que no sigui expressar-me des de la meva llibertat.
No sé tampoc exactament perquè vaig començar a fer servir el twitter. El que no esperava és que acabés tenint un intercanvi d'opinions amb el Molt Honorable President del Parlament. Segurament ell tampoc esperava acabar canviant opinions amb un gat...
i tampoc esperava que em contestés i que m'obris la porta a què poguem ser "amics" al facebook...
M'ha semblat un gest prou humà tenir el detall de la resposta per part de l'Ernest Benach.
I perquè ho dic tot això? Perquè em sembla que és important que cada un poguem fer la nostra tria. Que poguem triar com i de quina manera "viure" a internet sense que ens regulin gaire.
Que em sembla bé que els polítics facin blogs o usin eines socials si en tenen ganes de fer-ho. Al final, amb el temps, ja es veu qui té interès a comunicar-se i amb qui: com en els blogs... siguin anònims o no; qui vol deixar pistes i dades i qui no...
I en tot cas, de tot se n'aprèn... i potser un altre dia es fa una cosa nova d'una nova manera.
De llavors fins ara hi ha hagut molts canvis tecnològics. I en veurem molts més en els propers anys. Des del principi, però, he tingut clar que en el moment en què decideixes deixar qualsevol mena d'informació a la xarxa aquesta passa a ser -d'alguna manera- de domini públic. Tant se val si és informació personal, fotografies o emocions; sentiments o opinions...
Amb els blogs, aquests darrers anys, és molt més fàcil fer-ho per a qualsevol persona amb pocs coneixements de programació que no pas fa uns anys quan quasi era obligat conèixer una mica si més no de llenguatge HTML.
Poses -penges- coses a la vista de qui ho vulgui veure. I deixes part de la teva vida, o de com tu la veus, a l'abast dels altres. La majòria de blogs anònims que conec són blogs personals: una o algunes persones escriuen el que pensen, viuen o senten i ho fan -ho fem- amb més criteri literari
o amb menys, amb més capacitat de comunicar o amb menys, amb més criteri polític o social o amb menys... però quasi tots aquests blogs permeten d'alguna manera els comentaris de qui ho llegeix; alguns no contesten mai als comentaris, altres només a alguns i encara hi ha qui els contesta tots...
Els que estem enganxats als blogs probablement ho estem perquè els blogs ja han començat a formar part de la nostra vida: és un espai obert on d'alguna manera ens socialitzem...; però també és un espai que ens permet accedir a les opinions, els sentiments i les emocions dels que ens comenten i d'alguna manera s'estableixen vincles emocionals més o menys intensos.
Em sorprèn que la majoria de blogs firmats per "polítics professionals" no permetin els comentaris. Em sembla que precisament és una eina magnífica per contrastar parers, per prendre el pols a la societat, per aconseguir la "participació" que tant reclamen en època electoral.
Sí. Probablement si jo fos "algú"important o conegut... no em podria permetre contestar 257 comentaris cada dia i eliminar 136 comentaris simplement insultants... però també estic segur que si fós algú important probablement disposaria dels serveis professionals de personal capacitat per a fer una primera tria...
En tot cas, evidentment, tothom és lliure de triar si vol o no vol fer blog, si vol o no vol posar-hi dades més o menys personals i, hauria de ser lliure també de poder escriure sense preocupar-se massa per com ho puguin interpretar els que ho llegiran.
Al darrer post hi vaig fer una entradeta. Una mena d'explicació que no hauria de ser necessària. Suposo que qui passa per aquí no li calia. Però a vegades me'n adono que deixant-me anar pot semblar que escrigui per algú en concret. I a vegades només necessito deixar-me anar per no quedar-m'ho a dins.
Quan vaig començar el post, fa tres dies, volia parlar d'una altra cosa i m'he anat embolicant. De fet el post volia anar de si anonimat si o no i de què sovint ni els que "som" anònims ho som tant ni els que busquen burocratitzar i extendre la cultura o la societat dels blogs i de les noves tecnologies ho fan tant bé.
El proper 10 d'Octubre es donaran els Premis Blocs Catalunya a l'auditori de Girona. Ho organitza stic.cat; ja fa temps que van donar la notícia i em va fer gràcia anar a veure qui s'hi apuntava, les bases, les categories... D'entrada em va semblar collonut que hi hagués una associació per promoure l'ús de les noves tecnologies en l'àmbit català. Però... una de les primeres condicions que posaven és que no es permetien els blogs (jo en dic blog) anònims!
I perquè? No sé, algun dia ho explicaran.
Amb tot, em sembla tremendament limitada la visió de futur d'aquesta associació. Precisament en la tranquil·litat d'un suposat anonimat és quan les presones ens sentim lliures per crear, per fer i dir, sense encotillaments... i sense massa censures. Quantes coses que he escrit, que heu escrit, estarien publicades si sabéssim que ens havia de llegir la mare, el cunyat, l'amant, el cosí rector o el cap a la feina?
I no donen premis literaris les grans editorials a escriptors que es presenten amb pseudònims??? en fi...
Em sembla que l'anonimat té el seu valor. I si no l'anonimat... si la "no obligació" de signar amb noms i cognoms, adreça, DNI (espanyol, clar) i tel de contacte.
Però com deia abans quan "dius+escrius" alguna cosa, "penges" alguna foto... i algú que ho veu ho pot guardar i per tant deixa de ser teu... perds una part de la teva intimitat i del teu anonimat. Però el tema encara és una mica més subtil.
A vegades descobrim o algú ens convida a fer ús d'un programa, o d'una aplicació, o d'un servei, que ens pot semblar interessant. Per usar-los ens solen demanar algunes dades que poden ser "anònimes"; vull dir que et pots registrar o donar d'alta amb dades falses o inventades.
Estic parlant de coses ben simples com el "youtube". Hi pots veure videos, però si vols penjar-ne algun o deixar algun comentari a algú que n'ha penjat... t'has de "registrar". I si ho fas i no penses massa en quines dades hi deixes, al cap de poc temps te'n oblides del que hi has posat.
Jo fa relativament poc que me'n vaig adonar de què disposo d'un espai propi al youtube. Un espai que em diu que em vaig donar d'alta el 12 de setembre del 2006 i que de llavors fins ara he visualitzat 1902 vídeos...
Darrerament vaig llegir un post de'n Saül Gordillo, on parlava d'una aplicació on poder tenir amb un cop d'ull i en una sola pàgina totes les altres aplicacions (lectors de blogs i de notícies, albums de fotos, de vídeos, aplicacions socials....) per estalviar-se haver d'obrir diferents finestres cada vegada: el Netvibes.
No sé encara si ho faré servir o no... el que és cert és que això m'ha fet ressucitar de la memòria espais i aplicacions a les que m'havia donat d'alta fa temps i d'altres de més recents. A totes he anat deixant dades. I suposo que n'he deixat a moltes més de les que no en sóc conscient. No em preocupa gaire. Tot i ser un defensor de l'anonimat als blogs, als xats... perquè penso que un mateix es pot sentir més lliure alhora d'expressar-se... sé que sóc fàcilment reconeixible per qualsevol persona que volgués trobar-me i/o identificar-me. Però alhora, sé que no he d'amagar-me de res perquè no he fet res delictiu que no sigui expressar-me des de la meva llibertat.
No sé tampoc exactament perquè vaig començar a fer servir el twitter. El que no esperava és que acabés tenint un intercanvi d'opinions amb el Molt Honorable President del Parlament. Segurament ell tampoc esperava acabar canviant opinions amb un gat...
i tampoc esperava que em contestés i que m'obris la porta a què poguem ser "amics" al facebook...
M'ha semblat un gest prou humà tenir el detall de la resposta per part de l'Ernest Benach.
I perquè ho dic tot això? Perquè em sembla que és important que cada un poguem fer la nostra tria. Que poguem triar com i de quina manera "viure" a internet sense que ens regulin gaire.
Que em sembla bé que els polítics facin blogs o usin eines socials si en tenen ganes de fer-ho. Al final, amb el temps, ja es veu qui té interès a comunicar-se i amb qui: com en els blogs... siguin anònims o no; qui vol deixar pistes i dades i qui no...
I en tot cas, de tot se n'aprèn... i potser un altre dia es fa una cosa nova d'una nova manera.
dimarts, 19 / agost / 2008
em perdo a la gàbia d'or
aquest és un d'aquells posts incomprensibles... si algú el vol llegir, no assumeixo cap responsabilitat de les derivacions, conclusions, raonaments, pensaments ni possibles dil·lucidacions que es puguin fer i/o provocar en ments alienes... segurament, si hi ha algun comentari, tampoc el contestaré... vet aquí el gat més esquerp
************************
Avalancher Video - Albinoni - Adagio
Fa dies que tinc més dificultat per sentir-hi. Em fa una certa angúnia pensar en el silenci exterior absolut.
Em venen al cap records d'altres temps quan, encara que hi sentís, sembla que no escoltava gaire. Jo no en tinc aquesta sensació... però m'ho van dir tantes vegades...
Aquests dies em mirava el gatet gran; té el seu món i sovint no "sent" res que no sigui intern... potser em fa emprenyar perquè li veig massa indicis de semblança genètica... segurament em sap greu ser com sóc i em dol veure que ell pot tenir certes tendències predeterminades...
Deia... que recordava sense nostàlgia, altres temps; quan algú somreia en veure'm. Un dia, al cap dels anys, quan gairebé no podíem parlar sense discutir vaig trobar una nota escrita a mà: "m'he tornat una noia trista..."
S'hi va tornar sola? o vaig ser jo qui la va fer tornar així...?
Encara m'odia.
I no és al meu abast canviar res.
**********************
Ara
A r a
A r a
he remogut massa coses en relativament poc temps; no tenia dret a fer-ho... podia haver-me quedat una mica al marge i no hauria passat res...
em fa por fer mal... el gatet gran es belluga sense mala intenció... i trenca coses... és una mica inconscient, com son pare; el petit... tot i ser l'altra cara de la lluna, també en trenca...
faig allò que puc... i si no me'n surto sé que no puc donar les culpes a ningú;
m'he fet una gàbia d'or sentimental, emocional... que probablement no té cap sentit...
els i les que heu sabut apartar-vos... us dono les gràcies -una preocupació menys!-... els i les que no... ja sabeu el que hi ha
**********************************
Versions de l'adagio d'Albinoni al youtube:
-Una versió "completa" amb imatges -fotos- d'espelmes.
-Una versió no apta per a persones sensibles ni per a menors (no la mireu si no teniu l'ànima estable). Trailer d'una pel·li 'Flesh for Frankenstein', 1974. Produïda per Andy Warhol i Paul Morrisey.
******************************
re-edito...
m'havia deixat moltes coses... una: no sé ensenyar res
******************************
re-re-edito... (les 3:11)
aquest post, com tots els posts, són fruit d'un moment... d'una sensació; tinc la sensació de perdre'm.... ja fa hores... provo d'arreglar coses meves, personals, intransferibles, que només puc fer jo... sé que he de fer-ho com jo cregui que és millor i acceptar el que en surti perquè només és responsabilitat meva...
voldria tenir la capacitat de no fer mal a ningú, de no trencar res... però no la tinc... no crec que ningú que estimi tingui aquesta capacitat... hauria de pensar que només els que no estimen fan mal i se'ls en fot... potser aquesta és la diferència... a uns se'ls en fot i als altres, no...
té alguna importància això? si el resultat "aliè" és el mateix?
no em queixo, toy, de passar-les putes.... em queixo a mi mateix de no saber ser prou persona, de no haver après encara a tractar amb respecte i estimació les persones que ho mereixen... em dol ser tant bàrbar....
no saber ni poder escoltar....
i pensar que la meva mancança s'encomana... sabent que no és veritat...
em voldria fondre... ara mateix.........
diumenge, 17 / agost / 2008
A vegades...
Algunes vegades, sense motiu ni perquè, m'ataca agudament l'enyor com una fiblada inesperada.
Se'm fa un nus a la gola i els ulls tornen estanys.
-què tens? què et passa?
-res, res, res... de de bó
-res, res, res... és molt de res, eh?
Avui, inconscientment+conscientment m'he agafat festa. "Sóc així". Intueixo -demà faré números- que no arribaré al dia 10 del mes que ve sense deutes. Sense més deutes, vull dir. Demà al matí duré els gatets amb sa mare i estaré 15 dies sense veure'ls.
Enyoro passats, presents i futurs... a moments, a batzegades... somric recordant la lluna plena d'aquesta nit quan, després de l'eclipsi, encara semblava molt més lluent; una lluna que trencava els núvols -pocs- que la envoltaven. Només vaig veure un estel fugaç ahir... va ser a quarts d'onze del vespre; a quarts de dotze, a quarts de dues, a quarts de quatre, a quarts de cinc... vaig mirar-me el cel, sempre canviant; a quarts de sis va ploure, quatre gotes...
no vaig demanar cap desig; m'agrada quan el desig em sorprèn d'imprevist... encara que l'enyori, encara que enyorar-lo em faci patir...
ara... farem una guerra d'aigua, una batalla sense guanyadors ni perdedors... on tots sortirem remullats i fresquets; una guerra de mentida com totes les guerres que es fan i desfan...
jugarem a viure una estona més i viurem moments que es puguin recordar amb un somriure...
Se'm fa un nus a la gola i els ulls tornen estanys.
-què tens? què et passa?
-res, res, res... de de bó
-res, res, res... és molt de res, eh?
Avui, inconscientment+conscientment m'he agafat festa. "Sóc així". Intueixo -demà faré números- que no arribaré al dia 10 del mes que ve sense deutes. Sense més deutes, vull dir. Demà al matí duré els gatets amb sa mare i estaré 15 dies sense veure'ls.
Enyoro passats, presents i futurs... a moments, a batzegades... somric recordant la lluna plena d'aquesta nit quan, després de l'eclipsi, encara semblava molt més lluent; una lluna que trencava els núvols -pocs- que la envoltaven. Només vaig veure un estel fugaç ahir... va ser a quarts d'onze del vespre; a quarts de dotze, a quarts de dues, a quarts de quatre, a quarts de cinc... vaig mirar-me el cel, sempre canviant; a quarts de sis va ploure, quatre gotes...
no vaig demanar cap desig; m'agrada quan el desig em sorprèn d'imprevist... encara que l'enyori, encara que enyorar-lo em faci patir...
ara... farem una guerra d'aigua, una batalla sense guanyadors ni perdedors... on tots sortirem remullats i fresquets; una guerra de mentida com totes les guerres que es fan i desfan...
jugarem a viure una estona més i viurem moments que es puguin recordar amb un somriure...
dijous, 14 / agost / 2008
sense temps?
Avui, els gatets i jo hem anat al cinema.
Suposo que per a la "majoria" de la gent això no és cap notícia. Per mi, per nosaltres, és un extra que no sempre ens podem permetre.
Són 20 eurus (concretament 19, 20 neurus per tres entrades, diria l'elur) per estar hora i mitja a una sala a les enfosques, somrient, rient i sentint emocions... Kung-fu Panda (abans no la treguin de cartellera)
Imatges que quedaran per sempre o per molt de temps en el record... un missatge: l'ingredient secret és creure en un mateix...
Per cert... m'ha encantat la tigresa... no sé a qui em recorda!!!!
:)
...........
......
...
.
he estat sis mesos sense cotxe; sense cotxe propi... a Salt, a Girona... es fa molt complicat viure i relacionar-te sense vehicle; quan el darrer cotxe es va morir em vaig sentir despullat, indefens, limitat... la família ha fet el que ha calgut per no deixar-me a l'estacada, perquè pogués anar a treballar, a portar o recollir als gatets... una bona amiga també m'ha ofert el seu cotxe tantes vegades com calgués....
des de fa un parell de dies, torno a tenir una màquina de matar entre mans: mil quilos de ferro sobre rodes que em permeten no condicionar altres persones per poder-me desplaçar quan ho necessiti... qui me l'ha venut -a molt bon preu- m'ha fet un tracte immillorable: "paga'm el que puguis, quan puguis... no vagis malament per això..."
potser si que faig cara de bona persona... potser, tinc la sort que no em mereixo o la que ja tocava que arribés una mica...
avui, en tornant del cinema, hem fet una remullada a la piscineta màgica; el gatet petit ha vingut a avisar-me: "...pare... posat un banyador que hi ha molta gent mirant"
feien una festa d'aniversari a la terrassa d'uns veïns; no he volgut avergonyir el gatet... i m'he posat un banyador vell
de la piscineta estant... he vist que l'arbust ha brotat i florit
un regal únic i preciós... com la trucada d'aquesta tarda acabant de dinar, abans de la migdiada...
regals que podem observar, apreciar, sentir i viure quan tenim una mica de temps per asserenar-nos, per mirar encuriosits la vida, per escoltar-la encara... per tenir fe...
Suposo que per a la "majoria" de la gent això no és cap notícia. Per mi, per nosaltres, és un extra que no sempre ens podem permetre.
Són 20 eurus (concretament 19, 20 neurus per tres entrades, diria l'elur) per estar hora i mitja a una sala a les enfosques, somrient, rient i sentint emocions... Kung-fu Panda (abans no la treguin de cartellera)
Imatges que quedaran per sempre o per molt de temps en el record... un missatge: l'ingredient secret és creure en un mateix...
Per cert... m'ha encantat la tigresa... no sé a qui em recorda!!!!
:)
...........
......
...
.
he estat sis mesos sense cotxe; sense cotxe propi... a Salt, a Girona... es fa molt complicat viure i relacionar-te sense vehicle; quan el darrer cotxe es va morir em vaig sentir despullat, indefens, limitat... la família ha fet el que ha calgut per no deixar-me a l'estacada, perquè pogués anar a treballar, a portar o recollir als gatets... una bona amiga també m'ha ofert el seu cotxe tantes vegades com calgués....
des de fa un parell de dies, torno a tenir una màquina de matar entre mans: mil quilos de ferro sobre rodes que em permeten no condicionar altres persones per poder-me desplaçar quan ho necessiti... qui me l'ha venut -a molt bon preu- m'ha fet un tracte immillorable: "paga'm el que puguis, quan puguis... no vagis malament per això..."
potser si que faig cara de bona persona... potser, tinc la sort que no em mereixo o la que ja tocava que arribés una mica...
avui, en tornant del cinema, hem fet una remullada a la piscineta màgica; el gatet petit ha vingut a avisar-me: "...pare... posat un banyador que hi ha molta gent mirant"
feien una festa d'aniversari a la terrassa d'uns veïns; no he volgut avergonyir el gatet... i m'he posat un banyador vell
de la piscineta estant... he vist que l'arbust ha brotat i florit
un regal únic i preciós... com la trucada d'aquesta tarda acabant de dinar, abans de la migdiada...
regals que podem observar, apreciar, sentir i viure quan tenim una mica de temps per asserenar-nos, per mirar encuriosits la vida, per escoltar-la encara... per tenir fe...
dimecres, 13 / agost / 2008
de mart, dimarts... i dimecres
Era una tarda-vespre d'estiu, en aquella hora tèbia que el sol ens deixa reposar. Com avui, el temps havia canviat. Era entre setmana i no hi havia gaire transit a la carretera. El motor ronronejava suau a les llargues rectes del baix empordà. Compartíem un flai i un somriure suau mentre els vents ens acaronaven i la música parlava per nosaltres...
Eagles - Hotel California
Avui, fins que no ha canviat el temps, he viscut tantes tempestes... no; no cal que les expliqui... tampoc sabria com fer-ho. He volgut re-viure sensacions recents i no n'he sabut...
segurament és impossible re-viure... si no és en el record...
Podré recordar els colors quan no hi vegi? sabré recordar les cançons quan no hi senti?
no ho sé... sé que recordaré el sabor, la pell, l'amor... quan senti l'adéu.
Diuen que per saber el que és la vida, cal saber que ens morim una mica cada dia...
Passa un dia i arriba l'endemà quan encara sembla ser ahir. No hi fa res. El món seguirà sent igual de meravellós o abominable...
Eagles - Hotel California
Avui, fins que no ha canviat el temps, he viscut tantes tempestes... no; no cal que les expliqui... tampoc sabria com fer-ho. He volgut re-viure sensacions recents i no n'he sabut...
segurament és impossible re-viure... si no és en el record...
Podré recordar els colors quan no hi vegi? sabré recordar les cançons quan no hi senti?
no ho sé... sé que recordaré el sabor, la pell, l'amor... quan senti l'adéu.
Diuen que per saber el que és la vida, cal saber que ens morim una mica cada dia...
*****************************
Passa un dia i arriba l'endemà quan encara sembla ser ahir. No hi fa res. El món seguirà sent igual de meravellós o abominable...
dissabte, 9 / agost / 2008
la calor
la calor em mata, m'obnubila, em cega, m'atueix, em fa inservible, m'aclapara i a sobre... em fa suar.
no estic anatòmicament adaptat a la calor, és un fet.
malgrat tot, sobrevisc, com tothom i totdon, com la gent, com qualsevol... sovint tinc la pretensió de pensar-me únic quan el que jo pugui pensar ja ho han pensat tants altres i tantes vegades... quan el que jo pugui actuar, activar, produir, emocionar... ja ho han fet tants d'altres -potser també pensant que eren únics i irrepetibles...- que també aquests pensaments m'aclaparen;
tinc molt poques certeses, molt poques veritats en les que "creure"... i com més va, més còmode em sento en ser incrèdul, en no ser fanàtic quasi de res... encara em cal aprendre i desaprendre molt però no tot s'aconsegueix quasi mai immediatament;
m'agradaria tenir més eines;
a la vida "real" he après que fer una feina ben simple com treure un cargol pot ser enormement complicada si no tens el tornavís o la clau adequats; o si no saps usar-los.
a la vida irreal-real dels sentiments, de les emocions, sovint ens hi trobem de sobte, sense cap eina, havent d'improvisar i d'aprendre amb la maleïda i benaurada tàctica de l'encert-error.
la joana ha encetat un quadern d'estiu on convida a deixar-hi frases pròpies o manllevades;
buscant l'autor de la que volia deixar allà vaig trobar una viquidites, un recull viquipedístic de frases per autor... i una de les moltes que no coneixia de Mark Twain, i que lliga amb el que estic escrivint és:
"Si l'única eina que té és un martell, pensarà que cada problema que sorgeix és un clau."
A vegades ens passem hores i hores donant voltes a preguntes, a dubtes... pensant que som únics i que només nosaltres ens hem d'enfrontar als nostres problemes; tinc la certesa -petita- que les palles mentals són necessàries; tant... com les orgies comunicatives.
només conèixer un altre punt de vista (o dos, o tres, o quatre...) ens pot canviar l'estat d'ànim pel fet de donar-nos eines; eines que no ens havíem plantejat des de les pròpies limitacions... des de les nostres insatisfaccions...
**************************
(gatot... què t'emboliques? ......... no veus que tothom i totdon és de vacances i passa de cabòries?)
sí, ja ho sé... però jo d'aquí tres horetes entro a currar...
(i de què et queixes? si tens tota la setmana per estar amb els gatets, per menjar-te el tarro, per viure i des-viure, per controlar i descontrolar?....)
no, no... si no em queixo: estic content! però si sempre m'he plantejat coses... hauria de deixar de fer-ho ara?
em sento estimat, pujo i baixo esglaó a esglaó -escaló a escaló-, evadeixo la certesa a-econòmica en incerteses plenes de sentiments i em sento feliç...
a vegades, tot és tant senzill com posar el cap a una piscina quan la calor t'aclapara: deixar contrastar la fredor de l'aigua amb la calentura mental; i, després, sentir que els pensaments enllacen d'una altra manera...
Ute Lemper - Ghosts of Berlin
Vaig trobar aquest vídeo per un article del diari... tots vivim moltes coses, molta informació, molts problemes "mundials", herències històriques en les quals no hem participat... podem fer-les nostres o fer com si existissin... podem aclaparar-nos o viure la vida sabent que hi ha un passat per recordar, un present per gaudir, un futur per fer...
saber, conèixer, encuriosir-se... crea dubtes, preguntes i algunes vegades problemes... però també dona eines per demà...
bon capde!
no estic anatòmicament adaptat a la calor, és un fet.
malgrat tot, sobrevisc, com tothom i totdon, com la gent, com qualsevol... sovint tinc la pretensió de pensar-me únic quan el que jo pugui pensar ja ho han pensat tants altres i tantes vegades... quan el que jo pugui actuar, activar, produir, emocionar... ja ho han fet tants d'altres -potser també pensant que eren únics i irrepetibles...- que també aquests pensaments m'aclaparen;
tinc molt poques certeses, molt poques veritats en les que "creure"... i com més va, més còmode em sento en ser incrèdul, en no ser fanàtic quasi de res... encara em cal aprendre i desaprendre molt però no tot s'aconsegueix quasi mai immediatament;
m'agradaria tenir més eines;
a la vida "real" he après que fer una feina ben simple com treure un cargol pot ser enormement complicada si no tens el tornavís o la clau adequats; o si no saps usar-los.
a la vida irreal-real dels sentiments, de les emocions, sovint ens hi trobem de sobte, sense cap eina, havent d'improvisar i d'aprendre amb la maleïda i benaurada tàctica de l'encert-error.
la joana ha encetat un quadern d'estiu on convida a deixar-hi frases pròpies o manllevades;
buscant l'autor de la que volia deixar allà vaig trobar una viquidites, un recull viquipedístic de frases per autor... i una de les moltes que no coneixia de Mark Twain, i que lliga amb el que estic escrivint és:
"Si l'única eina que té és un martell, pensarà que cada problema que sorgeix és un clau."
A vegades ens passem hores i hores donant voltes a preguntes, a dubtes... pensant que som únics i que només nosaltres ens hem d'enfrontar als nostres problemes; tinc la certesa -petita- que les palles mentals són necessàries; tant... com les orgies comunicatives.
només conèixer un altre punt de vista (o dos, o tres, o quatre...) ens pot canviar l'estat d'ànim pel fet de donar-nos eines; eines que no ens havíem plantejat des de les pròpies limitacions... des de les nostres insatisfaccions...
**************************
(gatot... què t'emboliques? ......... no veus que tothom i totdon és de vacances i passa de cabòries?)
sí, ja ho sé... però jo d'aquí tres horetes entro a currar...
(i de què et queixes? si tens tota la setmana per estar amb els gatets, per menjar-te el tarro, per viure i des-viure, per controlar i descontrolar?....)
no, no... si no em queixo: estic content! però si sempre m'he plantejat coses... hauria de deixar de fer-ho ara?
em sento estimat, pujo i baixo esglaó a esglaó -escaló a escaló-, evadeixo la certesa a-econòmica en incerteses plenes de sentiments i em sento feliç...
a vegades, tot és tant senzill com posar el cap a una piscina quan la calor t'aclapara: deixar contrastar la fredor de l'aigua amb la calentura mental; i, després, sentir que els pensaments enllacen d'una altra manera...
Ute Lemper - Ghosts of Berlin
Vaig trobar aquest vídeo per un article del diari... tots vivim moltes coses, molta informació, molts problemes "mundials", herències històriques en les quals no hem participat... podem fer-les nostres o fer com si existissin... podem aclaparar-nos o viure la vida sabent que hi ha un passat per recordar, un present per gaudir, un futur per fer...
saber, conèixer, encuriosir-se... crea dubtes, preguntes i algunes vegades problemes... però també dona eines per demà...
bon capde!
divendres, 8 / agost / 2008
dijous, 7 / agost / 2008
Why worry now?
Perquè em passa tant sovint?
Si fos com els "homes del temps", que tenen mapes de prediccions... encara que fallin...
Ara mateix, a un quart i mig de sis de la tarda...
Dire Straits - Why Worry
per què?
no ho sé...
he de... he de... he de...
per què sense motiu ens perdem, ens preocupem a vegades???¿¿¿???
why¿
********************************
(re-editat: un quart i mig de set de la tarda)
m'he rentat la cara i he mirat al mirall; he demanat als gatets si es volien banyar... amb mi?
tenien una prioritat: havien de tenir un fill pokemon... deixo fer i em deixen fer
he agafat les eines que tenia preparades per podar-me una mica, avui toca...
un ull de poll a la planta del peu esquerra; un altra a la planta del peu dret... les ungles (urpes?) ...
el bisturí és ràpid i efectiu; no me'n refio del pols ni del bisturí i l'uso amb prudència.
l'endreço a la funda i miro de relaxar el coll; aquest matí hem acabat d'omplir la piscina que ahir vam netejar... bé, la piscineta màgica que per a mi és una piscinassa...
l'aigua d'omplir-la és de pou... freda com les de les gorgues; just fa una horeta que he apagat el motor... deixo l'audiòfon entre dos testos i em desconnecto del món real; entro poc a poc; els peus i les cames noten la sensació de fred contrastada amb l'ambient i la temperatura corporal... la cigala se m'arronsa (els gatets diuen que se m'arruga) instintivament; em deixo lliscar... reposo el cap sobre el cercle inflat i el cos comença a surar...
repeteixo l'experiència de "com sinó" de l'iruna... m'he deixat el tap de goma de l'orella dolenta -l'esquerra- i la tapo amb el dit; m'escolo dins l'aigua i deixo fer...
primer... suro fent el mort; després, sense oposar resistència, el cos es tomba cap a la dreta... la mà lliure i els dits dels peus quasi toquen el fons, em deixo anar del tot i deixo de pensar per sentir... se m'escapen bombolles d'aire contingut als pulmons que "sento" perfectament amb la oïda dreta, malgrat només me'n quedi el 50%... és un só diàfan, quasi embriagador... em sento en el no res...
em ve al cap la meva imatge a vista d'ocell (o de veí/veïna d'un quart o cinquè pis): un cos surant bocaterrossa a una piscineta d'un metre de fondària... me'n adono que hauria de respirar i em giro... però en cap moment he sentit angoixa...
potser em calia una mica d'aigua....
***************************************
(tres quarts d'onze del vespre)
ara, els gatets ja són al llit...; deuen tenir un sisè sentit... o són observadors de mena... m'han deixat fer piruetes relaxadores...
no he sabut relaxar l'ànima
han vingut més tard; hem triat avellanes a punt de menjar, crues... de l'arbre
hem parlat de què vol dir estimar... i de què no vol dir
de la importància de dir la veritat i dels problemes que originen les mentides... d'estimar una mica o molt, i de estimar a més d'algú... i d'estimar de diferents maneres...
de com s'estimen ells dos sent germans... i de com es barallen i a vegades no es suporten...
de com vaig estimar a sa mare i del poc, poquet, que ens estimem ara... i dels sms que ella rep, que els fan suposar que algú la estima... i del amor que jo els parlo que no els exclou...
tot això en mig d'una amanida d'enciam, tomata i amor... amor?
amor
amor amb sal i oli, i uns tallets de llom... amor en veu baixa perquè no s'espatlli res i res no es faci mal be abans d'hora... amor simple, total i alleujat... sincer i transparent...
massa sincer i massa transparent?
no
és només amor... i au...
*********************************
(re-re-editat a mig quart de dues de la matina de l'endemà, que és avui però que era demà quan vaig començar)
sensacions... sent-sacions? no, no les sent-ho...
ni em sacien...
fa alguns dies que noto sentir-hi menys... em torno a sentir descol·locat, com al principi quan encara no ho sabia... quan no sabia perquè no entenia les paraules, les frases... perquè no les sentia...
ara... em torno a perdre... i no sé si sóc jo... potser de no sentir he après a des-escoltar?
no. segur que tot és molt més simple... ximple... timple... imple?
va... me'n vaig al llit.
Si fos com els "homes del temps", que tenen mapes de prediccions... encara que fallin...
Ara mateix, a un quart i mig de sis de la tarda...
Dire Straits - Why Worry
per què?
no ho sé...
he de... he de... he de...
per què sense motiu ens perdem, ens preocupem a vegades???¿¿¿???
why¿
********************************
(re-editat: un quart i mig de set de la tarda)
m'he rentat la cara i he mirat al mirall; he demanat als gatets si es volien banyar... amb mi?
tenien una prioritat: havien de tenir un fill pokemon... deixo fer i em deixen fer
he agafat les eines que tenia preparades per podar-me una mica, avui toca...
un ull de poll a la planta del peu esquerra; un altra a la planta del peu dret... les ungles (urpes?) ...
el bisturí és ràpid i efectiu; no me'n refio del pols ni del bisturí i l'uso amb prudència.
l'endreço a la funda i miro de relaxar el coll; aquest matí hem acabat d'omplir la piscina que ahir vam netejar... bé, la piscineta màgica que per a mi és una piscinassa...
l'aigua d'omplir-la és de pou... freda com les de les gorgues; just fa una horeta que he apagat el motor... deixo l'audiòfon entre dos testos i em desconnecto del món real; entro poc a poc; els peus i les cames noten la sensació de fred contrastada amb l'ambient i la temperatura corporal... la cigala se m'arronsa (els gatets diuen que se m'arruga) instintivament; em deixo lliscar... reposo el cap sobre el cercle inflat i el cos comença a surar...
repeteixo l'experiència de "com sinó" de l'iruna... m'he deixat el tap de goma de l'orella dolenta -l'esquerra- i la tapo amb el dit; m'escolo dins l'aigua i deixo fer...
primer... suro fent el mort; després, sense oposar resistència, el cos es tomba cap a la dreta... la mà lliure i els dits dels peus quasi toquen el fons, em deixo anar del tot i deixo de pensar per sentir... se m'escapen bombolles d'aire contingut als pulmons que "sento" perfectament amb la oïda dreta, malgrat només me'n quedi el 50%... és un só diàfan, quasi embriagador... em sento en el no res...
em ve al cap la meva imatge a vista d'ocell (o de veí/veïna d'un quart o cinquè pis): un cos surant bocaterrossa a una piscineta d'un metre de fondària... me'n adono que hauria de respirar i em giro... però en cap moment he sentit angoixa...
potser em calia una mica d'aigua....
***************************************
(tres quarts d'onze del vespre)
ara, els gatets ja són al llit...; deuen tenir un sisè sentit... o són observadors de mena... m'han deixat fer piruetes relaxadores...
no he sabut relaxar l'ànima
han vingut més tard; hem triat avellanes a punt de menjar, crues... de l'arbre
hem parlat de què vol dir estimar... i de què no vol dir
de la importància de dir la veritat i dels problemes que originen les mentides... d'estimar una mica o molt, i de estimar a més d'algú... i d'estimar de diferents maneres...
de com s'estimen ells dos sent germans... i de com es barallen i a vegades no es suporten...
de com vaig estimar a sa mare i del poc, poquet, que ens estimem ara... i dels sms que ella rep, que els fan suposar que algú la estima... i del amor que jo els parlo que no els exclou...
tot això en mig d'una amanida d'enciam, tomata i amor... amor?
amor
amor amb sal i oli, i uns tallets de llom... amor en veu baixa perquè no s'espatlli res i res no es faci mal be abans d'hora... amor simple, total i alleujat... sincer i transparent...
massa sincer i massa transparent?
no
és només amor... i au...
*********************************
(re-re-editat a mig quart de dues de la matina de l'endemà, que és avui però que era demà quan vaig començar)
sensacions... sent-sacions? no, no les sent-ho...
ni em sacien...
fa alguns dies que noto sentir-hi menys... em torno a sentir descol·locat, com al principi quan encara no ho sabia... quan no sabia perquè no entenia les paraules, les frases... perquè no les sentia...
ara... em torno a perdre... i no sé si sóc jo... potser de no sentir he après a des-escoltar?
no. segur que tot és molt més simple... ximple... timple... imple?
va... me'n vaig al llit.
dimecres, 6 / agost / 2008
Abominables
Em llevo al matí molt d'hora a fer l'esmorzar als gatets. Torno a encetar una temporada de dormir poc, ara-sobretot- per la calor. Arreplego el diari al qual està subscrita la meva germana però que em deixen a casa.
Notícia de portada: "Un home s'entrega als Mossos de Figueres amb la seva exparella morta al maleter".
Llegeixo mentre esmorzem i els gatets miren el super3.
Resum de les dades que dona la notícia (la podeu llegir íntegra aquí): Un home de 32 anys i nacionalitat veneçolana va entregar-se a la comissaria dels Mossos de Figueres confessant que havia mort la seva antiga xicota, una noia de tan sols 20 anys, i que la tenia tancada al maleter del cotxe. També diuen que ho havien deixat fa més d'un any i que ell hi estava obsessionat.
(Ara acabo de llegir els comentaris a la notícia a la versió electrònica. I reforcen el que volia escriure d'entrada...)
Em sap greu dir que el primer que he pensat ha estat que com pot ser que gent que ve a viure aquí es segueixi comportant com allà...
ha estat un pensament irreflexiu, instintiu, segurament conseqüència de l'aprenentatge diari a què ens sotmeten els mitjans de comunicació i altres conciutadans convençuts de les seves fòbies sense voler-les admetre;
després... m'ha vingut al cap, quasi instintivament, si no hi hauria una possibilitat de detectar de manera preventiva aquests comportaments: un altre pensament condicionat.
He estat involuntàriament injust. El meu cervell no ha sabut reaccionar emotivament amb dolor per la pèrdua d'una vida d'una persona de vint anys, amb tota la vida per viure encara.
De fet, és igual d'abominable el crim comès per aquesta persona (home, veneçolà, 32 anys, boig d'amor) sobre una altra persona (noia, hondurenya, 20 anys i que no corresponia a aquella bogeria), com si els adjectius i les circumstàncies fossin unes altres.
Si el crim l'hagués comès una noia de 25 anys, catalana d'arrels, boja pels diners, sobre un home de 45, amb bona posició socio-econòmica... el crim, no seria igual d'abominable? seria també qualificat per tothom com a violència de gènere? es podria haver previst o previngut?
Per a mi tots els crims són abominables. Tots. És més... tota la violència ho és.
És cert que hem d'aprendre i aprenem a viure amb certes dosis de violència, perquè a la vida no tot és plaent ni gratificant. Sovint som nosaltres mateixos que ens violantem volgudament o no.
Però hi ha llindars que no s'haurien de passar. Hi ha preceptes que no s'haurien de violar. Potser entre tots -i amb tots vull dir una certa consciència occidental- ens hem anat perdent entre la simplicitat i desfassament d'alguns dels preceptes dels Deu Manaments catòlics i la increïble capacitat burocràtica de crear occidentalment llistes de drets fonamentals (assumits per uns i per altres no).
Estic segur que en certa forma -i en gran part- en tenen la culpa els dirigents polítics: es permeten en nom de Deu massacrar i violar el manament del no mataràs i de fer-ho a l'engròs. Es permeten no recordar ni aprendre del passat (veieu el post que ha fet la zel sobre Hiroshima i Nagasaki); es permeten santificar les guerres preventives com si no fossin tan abominables com les guerres... econòmiques? culturals? polítiques? ... de gènere...?
Però també en gran part la culpa la tenim tots nosaltres de permetre que els mitjans de comunicació ens manipulin; de permetre (o estimular) que els fills creixin amb odi i por a la diferència; de permetre que els que ens governen (a l'ajuntament, a la Generalitat, a la Moncloa, a Brusseles...) callin o aplaudeixin les guerres i la fabricació d'armes...
Mentrestant... només des de casa, des de la feina, des de les relacions... només podem fer de formiguetes; anar fent la nostra feina, trencar les closques que ens van imposant des de fora i mirar de conservar una mica neta la mirada...
Avui no he parlat d'aquest cas amb els gatets. Hauré de fer-ho. Perquè és important que sàpiguen llegir les realitats. I és important que sàpiguen que hi pot haver altres realitats. I és important que les coneguin des de la reflexió. Aquest matí hem jugat al jardí. Ara, d'aquí una estona farem una "guerra d'aigua". Després... potser aprofitarem el moment...
...la noia que han matat... es deia Diana... em sap molt greu per ella i per les persones que l'estimaven...
Notícia de portada: "Un home s'entrega als Mossos de Figueres amb la seva exparella morta al maleter".
Llegeixo mentre esmorzem i els gatets miren el super3.
Resum de les dades que dona la notícia (la podeu llegir íntegra aquí): Un home de 32 anys i nacionalitat veneçolana va entregar-se a la comissaria dels Mossos de Figueres confessant que havia mort la seva antiga xicota, una noia de tan sols 20 anys, i que la tenia tancada al maleter del cotxe. També diuen que ho havien deixat fa més d'un any i que ell hi estava obsessionat.
(Ara acabo de llegir els comentaris a la notícia a la versió electrònica. I reforcen el que volia escriure d'entrada...)
Em sap greu dir que el primer que he pensat ha estat que com pot ser que gent que ve a viure aquí es segueixi comportant com allà...
ha estat un pensament irreflexiu, instintiu, segurament conseqüència de l'aprenentatge diari a què ens sotmeten els mitjans de comunicació i altres conciutadans convençuts de les seves fòbies sense voler-les admetre;
després... m'ha vingut al cap, quasi instintivament, si no hi hauria una possibilitat de detectar de manera preventiva aquests comportaments: un altre pensament condicionat.
He estat involuntàriament injust. El meu cervell no ha sabut reaccionar emotivament amb dolor per la pèrdua d'una vida d'una persona de vint anys, amb tota la vida per viure encara.
De fet, és igual d'abominable el crim comès per aquesta persona (home, veneçolà, 32 anys, boig d'amor) sobre una altra persona (noia, hondurenya, 20 anys i que no corresponia a aquella bogeria), com si els adjectius i les circumstàncies fossin unes altres.
Si el crim l'hagués comès una noia de 25 anys, catalana d'arrels, boja pels diners, sobre un home de 45, amb bona posició socio-econòmica... el crim, no seria igual d'abominable? seria també qualificat per tothom com a violència de gènere? es podria haver previst o previngut?
Per a mi tots els crims són abominables. Tots. És més... tota la violència ho és.
És cert que hem d'aprendre i aprenem a viure amb certes dosis de violència, perquè a la vida no tot és plaent ni gratificant. Sovint som nosaltres mateixos que ens violantem volgudament o no.
Però hi ha llindars que no s'haurien de passar. Hi ha preceptes que no s'haurien de violar. Potser entre tots -i amb tots vull dir una certa consciència occidental- ens hem anat perdent entre la simplicitat i desfassament d'alguns dels preceptes dels Deu Manaments catòlics i la increïble capacitat burocràtica de crear occidentalment llistes de drets fonamentals (assumits per uns i per altres no).
Estic segur que en certa forma -i en gran part- en tenen la culpa els dirigents polítics: es permeten en nom de Deu massacrar i violar el manament del no mataràs i de fer-ho a l'engròs. Es permeten no recordar ni aprendre del passat (veieu el post que ha fet la zel sobre Hiroshima i Nagasaki); es permeten santificar les guerres preventives com si no fossin tan abominables com les guerres... econòmiques? culturals? polítiques? ... de gènere...?
Però també en gran part la culpa la tenim tots nosaltres de permetre que els mitjans de comunicació ens manipulin; de permetre (o estimular) que els fills creixin amb odi i por a la diferència; de permetre que els que ens governen (a l'ajuntament, a la Generalitat, a la Moncloa, a Brusseles...) callin o aplaudeixin les guerres i la fabricació d'armes...
Mentrestant... només des de casa, des de la feina, des de les relacions... només podem fer de formiguetes; anar fent la nostra feina, trencar les closques que ens van imposant des de fora i mirar de conservar una mica neta la mirada...
Avui no he parlat d'aquest cas amb els gatets. Hauré de fer-ho. Perquè és important que sàpiguen llegir les realitats. I és important que sàpiguen que hi pot haver altres realitats. I és important que les coneguin des de la reflexió. Aquest matí hem jugat al jardí. Ara, d'aquí una estona farem una "guerra d'aigua". Després... potser aprofitarem el moment...
...la noia que han matat... es deia Diana... em sap molt greu per ella i per les persones que l'estimaven...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
