guinyol

TSIMANE, Un viatge a l'Amazònia

no hi sóc


Engruna Teatre - El Molinet Màgic (www.engrunateatre.com)

...



La vida (de)pende de un hilo

un món massa petit i massa a ras de terra?


va... deixem-ho en la realitat:


partit

bona nit i tapa't... jo me'n vaig al jardí...

Ara toca... el TER

Finalment...
quan pot semblar que la sequera ja no existeix...
quan ja no es parla de restriccions a l'àrea metropolitana de Barcelona....
quan ja es poden omplir piscines i regar jardins públics amb aigua de boca...
quan tots som feliços i mengem nissos...


el Ter no té prou empenta, ni prou cabal d'aigua, ni prou força... per arribar al mar...


Torroella M. vol més aigua pel Ter 24.7.08 CANAL NORD TV


Per sort... me n'he adonat que tots els blogaires barcelonins tenen la sensibilitat aqüífera a flor de pell i s'han abocat solidariament a iniciar una campanya social voluntària d'autorrestricció de consum d'aigua; també m'arriben notícies que des de les "terres de ponent" i des de l'ebresfera les movilitzacions solidaries amb l'agonia del Ter són massives i la gent ha sortit al carrer manifestant-se davant les delegacions de l'Administració de l'Estat i les de la Generalitat!
(sembla que de moment, els mossos d'esquadra se n'han adonat que no podien contenir les multituds i es limiten a regular el trànsit).

Catalunya, solidaria amb el Ter ha deixat de pensar en les vacances i en Vent del Plà, en els problemes hipotecaris i en el Barça, i s'ha llençat totalment a buscar solucions al problema. Fins i tot, fonts ben informades han fet saber que TV3 s'està plantejant fer una Marató d'Estiu (en 18 llengües) per recaptar fons pel Ter!

Amb tota aquesta informació recollida aquesta mateixa tarda de la xarxa, ja em quedo més tranquil... i us deixo només com anècdota l'adreça web del grup del "feisbuc" (altrament anomenat Facebook) que envia un missatge recordatori de com es trobava el Ter abans de morir. Abans de que ens penséssim que podia morir. Vull dir... abans que tota Catalunya se'n adonés del problema. I encara vull dir... abans que...

ah? que no hi ha manifestacions? Que ha Lleida no en saben res? Ni els veins de la Meridiana? Que a Mataró faran el concert igual???? I que a Amposta ho veuen lluny?

Bueno, doncs, val.... total... tampoc ens vindrà d'un riu, no?

*************

Re-editat a les 22:57

He escrit a raig... i m'he deixat la música. Com menys hi sento més la trobo a faltar...



Els meus ulls aquí. Lluís Llach.

(És d'aquelles cançons que em semblen màgiques, relatants encara que no entenguis la lletra, com aquell realisme màgic d'alguns mestres del cinema italià de finals del segle passat... narra, per a mi, de forma exquisita el sentiment vulgar d'uns pagesos -homínids a la fí- pels qui l'entorn ho era tot... i que es van deixar enganyar, també, pel consumisme... pel capitalisme... pel peix al cove i pel país de pandereta... i així ens l'hem trobat, ens el trobem i ens el trobarem.... però la cançó m'agrada)


Re-editat el dia 30 a les 00:20 de la matinada...

Així està la gola del Ter (tancada) a vista de satèlit. (Hi he accedit des del blog d'Artuditu i el blog mil·lenari)


Us sembla normal?

les millors vacances

Aquests darrers cinc dies he estat de vacances. De vacances com m'agrada fer-les i sentir-les. No he fet grans viatges, ni moltes despeses... no he trepitjat la platja ni he anat d'hotel...

He fet vacances a casa, compartint la casa amb persones que estimo; fent de cuiner domèstic i deixant-me ajudar... fent nudisme domèstic i prenent banys de sol, de carícies, de besades, d'aigua de piscina inflable; compartint les gallines i els ous; veient els gegants i una mica les atraccions de fira; fent de lamentable guia turístic -una forma com qualsevol altra de perdre credibilitat- i creant les il·lusions de què sóc capaç...




Potser, si hagués pogut, m'hauria agradat "fer" alguna cosa més; potser si hagués pogut m'hauria agradat poder anar a Formentera a passar uns dies de no fer res...

Però he estat uns dies de no tenir la obligació de fer res sense sortir de casa. O sense quasi sortir de casa.



Quasi només una escapada a la Garrotxa per deixar-nos portar per la emoció d'anar en un carro estirat per en Tro, un cavall dòcil i pacient que sabia embalar-se quan calia... perquè semblés que erem a un parc temàtic d'emocions; i per tocar el cap d'unes vaques sense banyes que alleten un gran projecte, una bogeria que tant de bó es multipliqués cada dia... i si voleu saber perquè aquestes vaques no porten banyes, o haureu de comprar el llibre o visitar la cooperativa.

He estat tots aquests dies sense els gatets. Els tinc lluny i a prop. Encara aquesta setmana que ve no treballaré i no els tindré amb mi i, tot i així, tampoc faré vacances. Perquè em sembla que les vacances, com tantes altres coses, les portem a dins i només cal que poguem o volguem deixar-les sortir.

Estic content i deixo una musiqueta suau...

Una musiqueta en vídeo:

Dire Straits - So far away

Per els que estigueu de vacances o que el proper dissabte no treballeu... si voleu podeu anar a escoltar més música dels Dire Straits a Mataró: els Angels of Mercy actuen a partir de les 10 de la nit al Bar l'Espigó.

De vacances... pagades?

Em sembla que hauré d'apuntar-me a algun dels cursos que s'organitzen periòdicament per a la gent que vol aprendre a escriure.

No. No em refereixo a fer la O amb un canuto.

Sant Canuto segons el Santoral Fenomenal de'n Eusebi.

D'això em sembla que ja me'n sortiria.

Estic parlant de què em rellegeixo i veig que els meus dits han anat agafant el mal costum de teclejar frases agre-dolces. Com aquelles persones que d'estar sempre de mal humor o emprenyades els queda un rictus trist a la boca.

No, no... no vull això ni pels meus dits, ni pel meu cervell ni pel meu cos ni pel meu res! :)

Hi ha situacions personals que s'eternitzen i que donen mal viure però, fins i tot en aquests casos, hi ha també moltes bones estones i molts moments de bona i autèntica felicitat. Però als blogs personals... ja se sap: fins que no estem molt, però molt, però molt molt molt contents... sembla que pesen molt més el moments tèrbols i dolents.

Qui em coneix sap que m'encanta riure i que tinc força "sentit de l'humor" -a vegades més àcid, a vegades més cruel, a vegades molt ximple...- i que m'agrada passar-ho bé.

I ara... estic de vacances!!! Malgrat algunes coses que diré més tard tinc la certesa d'estar content i de respirar i de no sentir angoixa... mmmm, quasi felicitat? :)

Força més que això.

Però si no em queixo revento, no? Així que he d'aclarir que si, que estic de vacances perquè l'empresa on treballo contractat per una ETT ha decidit tancar deu dies: o sigui, de 4 caps de setmana que té el Juliol, en treballaré -i en cobraré- dos. Però malgrat tot, tinc sensació de vacances, de poder-me relaxar i canviar el xip... (encara es diu això?)

Volia fer aquest post perquè els dos darrers m'han semblat més agres que dolços i no volia deixar penjat com a darrera imatge -suposant que estigui uns dies sense escriure- una sensació "textual" que no es correspon a la realitat anímica d'ara mateix.

Tinc ganes de descansar, de fer les coses sense presses. I de fer coses que vinguin de gust. Pel plaer de fer vacances. I si em ve bé escriure, ho faré. I si no em connecto i desconnecto... doncs també. Faré encara algunes últimes ullades abans de les vacances totals que començaran dimecres... entraré demà al xat de la Cuca al Cau, que hi ha trobada eròtico-festiva al vespre; i encara potser posaré una mica de musiqueta per deixar el piset amb bon rotllo (i per si venen lladres que es pensin que hi ha algú a dins).

Si esteu de vacances desconnectades a passar-ho bé; si seguiu connectats, treballant o no... pensaré també amb vosaltres, que em llegiu i/o comenteu i esperaré que tingueu també uns dies ben agradables!

petons i llepades vacacionals!

un capde que no treballo (II)

M'agradaria entendre-ho tot a la vida i saber viure, comportar-me i reaccionar adequadament. Jo creia que era "només" una qüestió d'aprenentatge.

Sembla que no. Potser això ens diferenciarà algun dia de les intel·ligències artificials: elles seran perfectes i nosaltres, no.

Aprenem i desaprenem. Som nosaltres mateixos, de soca a arrel i la encertem... Som nosaltres mateixos i la caguem... Quina importància té? cap. Cap, si no afecta a altres persones...

Res no és -o no hauria de ser- immediat i per ara mateix. Si més no... res del que és important, durador, personal...

Però tinc una increïble habilitat per cagar-la en els moments menys apropiats; hi ha moments apropiats per cagar-la?



Joaquin Sabina- por el boulevard de los sueños rotos

hi ha missatges que no sé donar, que no sé rebre, que no sé entendre...

un capde que no treballo

Aquest matí he estat fent de "marujón" i he començat a endreçar i netejar alguna cosa. He posat una rentadora al matí i una altra cap al migdia. Ara, dins de casa el termòmetre marca 29,1º i va pujant... i em sento incapaç de sortir al pati a recollir roba estesa i penjar la que tocaria.

Queda un munt per planxar, un munt per fregar ...i un munt per posar ordre a les coses dels gatets i a les meves... però em sembla que el que toca ara és una migdiada. Potser al vespre amb la fresca...

dos vídeos:


Siesta ~Films of Dreams --Tetsu Pt. One


Siesta ~films of dreams~ ---Tetsu Pt. 2

m'agradaria tenir algun somni rodó i refrescant... (m'enduc el ventilador per si de cas...)

Festa Major de Salt 2008

Hi ha persones que tenen de natural gran estimació pel seu poble i gran afició a participar en associacions locals i activitats socials.

A mi, de petit, no m'agradava gaire el meu poble i sempre vaig pensar que de més gran no hi viuria. De jovenet vaig voltar i vaig viure a diferents indrets i si vaig tornar a Salt suposo que va ser perquè el meu fill gran pogués estar més o menys a prop de les seves àvies.

No em sento massa a gust en les grans aglomeracions de gent. I fa molts anys que ni participo ni "trepitjo" la festa major.

Aquest any no sé com serà. Els gatets se'n van demà de colònies i seran fora tota la setmana. La festa, tot i que comença oficialment dimecres vinent, ja té actes que s'enceten avui.

Probablement visitaré alguna exposició; potser també aniré a les atraccions firaires; potser aprofitaré per voltar una mica la província...

Pels que sou més de festes i acumulacions... divendres que vé toca La Carrau (a partir de les 2 de la matinada):


LA CARRAU "De matí"

i dissabte, els Celtas Cortos.

Si veniu a la festa, no deixeu de fer la cervesa a la barraca que tenen els geganters de Salt: estareu a prop de l'escenari!

un somni i un pany

diuen que el cos és savi; i que res dura eternament: ni els bons moments ni, afortunadament, els dolents...

avui he dormit profundament; he somiat; he descansat... no tinc un record clar del que he somiat. altres vegades recordo molts detalls, però avui només recordo un detall del final, just abans de despertar-me: he sentit, clarament, el girar d'una clau a un pany i la fressa de la maneta en obrir una porta;

m'he despertat amb un somriure i la sensació de no tenir ja el cervell tancat en un cub de parets fosques.

a vegades, res no serveix per poder sortir d'una situació mental de tancament; res que no sigui esperar que passi... sé que segurament tornarà a arribar la mateixa sensació un altre dia; ara, però, no tinc l'angoixa fent-me d'ocupa, així que miraré de fer equilibris!


L'EQUILIBRISTA

coses als ulls...

(tres quarts i mig de nou del matí, esmorzant)

-papa... tens la cara molla...
-...



(dos quarts de deu del vespre, sopant)
-papa... aquest matí tenies coses als ulls... ploraves... ha passat alguna cosa dolenta?

i jo que ja havia tancat l'aixeta...

-no, rei meu... és que estava trist...

*************

avui els he deixat fer... m'he deixat fer... tantes vegades ho havia fet... deixar fer, deixar que el temps s'escoli... no m'agrada, ara, deixar que el temps s'escoli... però cal deixar fer, no interferir, no saber, no obligar...

escric per mi, ara mateix... per recordar-me que sóc prescindible i que sóc necessari... que no visc sol al món encara... que no tothom ha de compartir tots els sentiments... que hi ha moments per a tot, i moments que passen... que res no és màgic si no passa dins el nostre cervell... i a vegades, també a fora.

no prometre ni esperar, i mantenir el somriure als ulls encara que s'humitegin...

una noia...

Plou i fa sol.
No et faci dol mirar,
hi ha bruixes que es pentinen,
i sargantanes que juguen a fet i a amagar,
i prodigis nous de trinca
que duu a la mà
la noia que s'ha posat a ballar.

Fugida d'un anunci de vermut.
Quin vent l'empeny...?
Quina veu li canta...?
Que el món és de ella,
balladora
sense parella.

Salta amunt i avall,
fa un tomb,
pica de mans
i als quatre vents s'obre de cames.
Alça al cel les mans i els ulls
contenta i entregada.
Salta amunt i avall,
fa un tomb,
pica de mans
i als quatre vents s'obre de cames.

Una noia s'ha posat a ballar
pel goig de trempar i riure
i perquè comença el temps
que ens queda per estimar.
Arremanga't el cor i deixa-la entrar,
la noia que s'ha posar a ballar.

Potser ella és massa per al meu poble vell
de cor feixuc, mancat de paraules,
on l'arc de Sant Martí
mai no ha estat rebut
així.

amb intuició...

em voldria posar una perruca lila... i no sentir-me ridícul


Shakira-las de la intuicion

au... altra cop a dormir poc... catxis...


(vaig sentir-la per primer cop a la fàbrica, amb un lloro que portàvem d'estranquis... mai em va agradar; li deia la gorgoritos quan encara no sabia qui era ni com era... no m'excita especialment... la trobo desitjable a mitges... però em cau simpàtica, vès... així com per moure els malucs i au...)

Camins

Només he tingut a prop -menys d'un metre de distància- Gerard Quintana dues vegades, que jo recordi. Una va ser ja fa anys, un dia que vaig trobar tots els sopa fent cerveses, mig de festa, i que vaig estar força estona arreglant el món amb en ninyín (my space Ninyín's mind tribut). Aquella nit, en Josep Thió es va acostar a en ninyín i li va preguntar: "qui és aquest paio?". Va deixar perdre la oportunitat de fer una bona cançó...

La segona vegada que vaig trobar en Gerard Quintana va ser al tren. Jo tornava d'uns dies de mini vacances al Delta i vam coincidir a Sants. Vam pujar al mateix vagó del tren que anava cap a Girona. Em va mirar, el vaig mirar. I vam seure quasi de costat amb el passadís al mig.

Sé que un dia la farem petar. o no. A vegades els camins coincideixen... d'altres, corren paral·lels o divergeixen...

un vídeo:

Senglar Rock 2008. Amaral i Gerard Quintana canten "Camins"

Suposo que algú altre, en la mateixa circumstància s'hauria donat a conèixer. No hauria esperat que el destí et tornés a posar a prova. Però no tenia ganes de parlar amb ell aquell dia.

Quan i quin és el moment de fer res?

potser si que cal deixar que el temps corri ... no es pot pretendre viure sempre un camí planer, clar, ample.... tampoc és suportable pensar que els camins depenen només de la nostra destresa en fer anar al matxet enmig de la selva...

la cançó promet massa... "mai no és massa tard per tornar a començar..."; jo diria... mai és massa tard per tornar a imaginar...

avui, he desfet un nus, amb ajuda... he recordat que sóc prescindible. és bo recordar que no som gaire res i que tampoc te gaire importància el que sentim si no és en el moment adequat... hi ha més vida i no és la nostra

************

em llegeixo, poc i per sobre...

ara... penso que amb tots els petits vicis... la vida continua, malgrat tot, i encara; ja ho sé que la vida no és un conte... però seria maco si fos capaç de fer que ho semblés...

mentres... deixo lliscar les meves mans com si fossin les teves...

bloqueig

Tinc certs records d'infantesa de quedar-me bloquejat, sense saber què fer ni què dir, sense poder reaccionar; em sembla que la sensació de bloqueig m'ha acompanyat durant els anys, intermitentment, a l'adolescència, a la joventut, ara...

no tinc clar si aquest estat anímic és premonitori o precipitador d'esdeveniments; o potser només funciona com un termòmetre, donant fe de situacions, sensacions i sentiments.

aquests darrers anys m'ha semblat que podia associar-ho a les meves periòdiques fases ment-struals: una mena de necessitat fisiològica d'abocar foscors en ple dia, d'aprofundir en els pous a les nits, de desestabilitzar-me per fugir d'equilibris que no sé si podria desitjar, que no sé si voldria viure, que no sé si sabria interpretar...

una cançó:

Sade - Somebody Already Broke my Heart


aquesta setmana no puc estar bloquejat, ni ment-strualitzat, ni massa cansat... ni puc ni vull; la setmana vinent tampoc voldria, tampoc voldré;


* * *


he escrit a raig les paraules d'abans, sobre paper; era al matí, amb els gatets acabat d'arribar i amb la boira voltant-me...

per quants estats passo al cap del dia? no els sé pas comptar; ni sé trobar la frontera entre voluntat, intuició, fluidesa anímica... a vegades m'imagino conviure amb mi i em canso a mi mateix; i això que fa temps que m'aguanto!!!

a migdia, després de dinar, he anat a amagar-los als gatets la derrota entre llençols, ofegant el plor i l'angoixa, perdut en el cansament;

quan m'he llevat, al cap d'una horeta, els he apartat de l'ordinador-cangur i hem anat a comprar al súper; parlant-los de l'escola on anava de petit com ells, triant i argumentant el perquè comprar una o altra cosa, explicant-me ells a mi com d'emocionants són alguns jocs... m'he retrobat amb una certa normalitat anímica;

després el sopar i en acabant, partida de parxis; massa tard per amagar emocions de tots plegats, massa transparent el caràcter de cada un de nosaltres...

el dia ha estat ple d'interferències familiars; interferències que no haurien de ser-ho, que es podrien viure amb normalitat, que caldria que es visquessin amb normalitat... no sóc prou fred, ni prou intel·ligent, ni prou equilibrat (equilibrat?¿?) ...

el cansament ens ha passat factura a tots;

en un moment de lucidesa, he recordat com els enyorava encara aquest matí... i com quatre normes expressament trencades, o genèticament conduïdes podien -segons com- alterar tant els sentiments;

abans que es dormissin, abans d'apagar el llum, he recordat encara com pronunciar paraules amb el cor... i els ulls se'ns han humitejat; hem tornat a ser amics malgrat les bronques, les proves de nervis, les interferències... el cansament acumulat i l'enyor...

ara, ja hauria de ser al llit jo també... però em sembla que he passat la hora crítica; m'he tret l'audiòfon i escolto el silenci davant aquesta finestra lumínica...

em sento encara estrany, encara fluix... uns mots em poden trasbalsar massa; penso massa per ser estiu... i, per sort, em sento molt estimat, molt més del que em mereixo;

però em sembla que ja se m'acaba la ment-struació, deuen ser les darreres restes d'aquest episodi... i em vé de gust tancar el post -un post massa llarg, massa ment-strual, massa explícit, massa feble, massa massa...- amb el que hauria de ser... una musiqueta lleugera, de bon rotllo, d'estiueig amable i de caloreta compartida encara que sigui amb els ulls una mica humits però somrients:


Soft Cell - Tainted Love

(la versió de Marylin Manson.... per la Cuca al Cau un dia d'aquests...)

+pelatge i més porpre profund

aquest... una mica més per tots els públics... bé, no exactament...

però per acabar la setmana ja em va bé!


Deep purple - Child in time 1970

bon capde a tothom... als que correu per aquí i als que esteu de vacances!

cabelleres i percussió

de matinada a salt retronaven els tambors...



Deep Purple - The Mule(drum solo) - Live made in japan 1972

un clàssic

els 9 reis maleïts i el préssec inútil

Vet aquí que una vegada hi havia un gat que no es podia queixar...

els post no haurien de començar així si no fos que pretenen explicar un conte i no és la intenció; avui com altres dies deixo que parlin els dits com si fos veritat que cada cèl·lula té el seu propi poder de decisió i res del que les mans teclegen anés amb mi...

el gatot té una llista de coses pendents que havia d'haver fet aquesta setmana: no n'he fet quasi cap i em sento cansat com si hagués estat sense parar... tenia l'excusa de no tenir els gatets per casa per poder posar una mica d'ordre; ... res...

En mig del desordre he trobat la Olivetti amb el conte que ha començat -que va començar- a escriure el gatet petit:







ALS ESARS

Una vegada, en el castell de isengart va entrar en gerra contra orgs.
Cada dia hi havia mes morts...

M'enyoro dels gatets... només fa quatre dies que no els veig... i sé que només en falten quatre per tornar a veure'ls... però se'm fa llarg.

Avui, ahir... em sento especialment inútil. Deu ser la calor i aquest vent...

Miro de connectar amb la "realitat". Tinc sort. Dels lligams.

He preparat dinar pel nebot i una cosina que no és cosina de sang. És també una realitat que no sempre és la sang la que ens fa més propers... hi ha altres voluntats expresses, la decisió personal de voler entendre... ; els darrers anys hem compartit dolors, sovint a distància física...

no li convé menjar qualsevol cosa i li vaig demanar si li anava bé el menú: pollastre al curry amb arròs blanc




És molt senzill de preparar i si es dosifiquen les espècies, és apte per a tots els aparells digestius.

Es pica una ceba i es posa a sofregir. S'afegeix el pollastre -en aquest cas, pit desossat- i es tapa amb el foc baix. Mentres, es talla una poma a daus que s'afegeix tot seguit. S'incorpora el curry -amb mesura, millor que en falti que no que en sobri- i se li donen dues voltes perquè barregi. S'incorpora un brick petit de nata líquida i es deixa coure vint minuts a foc lent. A part, es prepara un arròs blanc per acompanyar (jo l'he amanit amb una mica de salsa de soja i de romesco per donar color).

De postres... préssec.


és només un préssec inútil
per un préssec
no s'afonarà el món
per un préssec inútil


Ahir vaig necessitar físicament anar a dormir aviat. Vaig somiar amb la mare. Feinejava damunt la taula fent alguna cosa que no accedia a veure. Resava avesmaries i paranostres. I una veu que no vaig saber identificar, recitava això del préssec...

ni tan sols la recepta del pollastre és meva... i em sento una mica inútil

deu ser la calor...

A mi, no em passarà?

Una aportació a Relats Conjunts

Fotograma de METRÒPOLIS Fritz Lang 1927

Avui t'escric perquè encara me'n recordo de lligar paraules. Lligar-les, llegir-les, entendre-les, interpretar-les... m'han dit que aviat no en sabré.

Diuen que la cuirassa que he anat treballant els darrers anys seguirà quasi intacte: em cuidaran, tindran cura de mi... però per dins cada instant seré una mica menys jo. Hi seré una mica menys... fins que me'n vagi del tot; i quedi només la cuirassa.

Una cuirassa encara amb funcionalitats estàtiques, instintives, remotes... Una cuirassa encara viva, en tant que els seus components o part d'ells seguiran actius i funcionant.

Jo, ja seré a un altre lloc. O a cap altre lloc. Malgrat el miratge.

Si ja m'has perdut, ja hauràs plorat i hauràs fet el teu dol. Si no ho has fet encara, no t'entretinguis: fes-lo de pressa, que et necessiten... i necessites viure la vida. Guarda els sentiments i les emocions pels vius que se'n recorden encara de lligar paraules, llegir-les, entendre-les, interpretar-les...




(pensant en l'A. amb massa emocions encara)

diables petits

Fa quatre dies tiràvem petards en les revetlles avançades de sant joan i sant pere; en tirava més jo que els gatets que se'ls miraven amb força respecte.

El gatet gran és més atrevit en la intimitat dels grups petits; el gatet petit és més poruc però li encanta ser protagonista... dues personalitats ben diferents, dues formes d'expressar i viure els sentiments i les emocions.

Avui el gatet petit s'ha estrenat com a diable. Ha passat de les bengales petitones a les bengales de veritat:



i encara no sé com no ha cremat ningú! (és el que te la bengala més horitzontal)

S'ho ha passat molt bé i ja està pensant en repetir-ho. Mentre, el gatet gran i jo anàvem fent reportatge fotogràfic del correfoc entre els diables i els tambors.





Il·luminats només pels coets i els petards, avançàvem entre el fum amb el ressonar dels tambors al cos; he notat l'adrenalina corrent amunt i avall del cos i he recordat l'alegria de la revetlla de sant joan quan encendre els ous del diable era una proesa...




Ara, un cop dutxats, ja fa estona que són al llit. Recordaran aquest correfoc. De manera diferent, segur.

Haurem quasi tancat una primera setmana de vacances aprop del foc, del fum, de la pòlvora i el sofre. Tindrem 5 setmanes més per viure, compartir i expressar emocions. Ja veurem si seguim fent diablures en públic o a la intimitat.

e la nave va...

la vida... com una simfonia de so i de color, de tendresa i de sentiment, de somriures i de humitats, i la vida va...


E la nave va, Fellini's idea about high F!

Després d'un dia ve un altre dia; res canvia objectivament...

Contra tot pronòstic he superat unes proves per accedir a una borsa de treball a l'administració; he de reconèixer que el meu ego, durant alguns instants s'ha inflat -més per sorpresa que per altra cosa- en adonar-se'n que no sóc tant i definitivament incompetent com havia arribat a creure'm alguna vegada. També he de reconèixer que el llistó no era gaire enlaire...

però per un moment se m'ha acudit que potser no ha estat inútil totalment l'aprenentatge lúdic de la vida...

* * *

aviat, massa aviat, s'acabarà la setmaneta compartida amb els gatets; ja els enyoro abans que siguin fora i se'm fa difícil compaginar fer de pare "educador" i de derrotxador d'emocions alhora... se m'escapa algun crit per posar ordre en el joc de desordre que ells s'esforcen en escenificar. Em posen i es posen a prova... investiguen, s'enfaden, s'escridassen, es renyen... i juguen, i s'estimen i es defensen...

aviat tindrem un okupa a casa: en patxi


És un cadell de bulldog francès que aviat vindrà a viure a dispesa amb nosaltres; tot just te dos mesos i aquesta setmana l'han operat d'una malformació. Aviat, doncs, un cadell més a fer-se el seu lloc...

* * *

m'enyoro a estones, a moltes estones... e la vida va...




sabent que l'arena seguirà moguda pel vent, sempre canviant, com la vida... que les cabelleres es mouran al vent i respiraran... quan puguin enredant-se però sovint al seu aire...





que els sentiments s'escriuen cada dia, a cada hora, a cada minut, com les paraules a la sorra... i que malgrat les onades, poden seguir impreses molt més enllà... més endins... i més lliures també...

m'agrada la placidesa de l'enyor...

Tinc una espina clavada...

(primera redacció, del 2 de Juliol a quarts de tantes de la matinada)

Una vegada, fa un munt d'anys, jugava entre les roques d'una platja entre Sant Feliu de Guíxols i Platja d'Aro. Sense adonarme'n em vaig clavar una punta d'un eriçó de mar darrera el genoll, per la part interna de la cama. Encara tinc la punta sota la pell, com si fos una piga.

Recordo que ho vaig passar malament els primers dies i després ho vaig oblidar fins que al cap del temps vaig redescobrir aquella piga-punta...

Fa exactament quatre dies que no em trec una altra espina que encara és molt dolorosa. Em van deixar anar: "Saps que l'A. està molt fotuda? diuen que el novembre li van dir que li quedaven tres mesos..."

Amb l'A. ens vam conèixer a l'institut, fent batxillerat. Tenia uns rínxols marrons que jo no podia lluir, encara. Era franca, directa, planera, extravertida... era, una mica com un vailet... sempre disposada a apuntar-se a qualsevol cosa.

Anàvem a fer cerveses plegats i feia uns rots "d'home" que mai vaig saber fer. Tenia un riure escandalós que li explotava de dins, del ventre, de les pulmons...

Mai no vam tenir ni un "piquillo". Però me la estimava. Em sembla que ella també m'estimava.

Ens anàvem veient un cop o dos a l'any: quedàvem i ens en anàvem a sopar i a fer copes... rèiem i ens explicàvem la vida i les misèries...

A l'institut, el capellà que ens donava religió se li va acudir un dia que ens va veure junts, dir-nos:"sembleu la verge i sant josep..." El pobre home no sabia on posar-se quan vam esclatar a riure i no podíem parar!!!! Quina comparació tant poc afortunada per dos ateus pendonots, fumetes i irreverents!!!! :D


Ara... no sé què fer. M'han dit que no coneix ningú. Ni els seus fills ni el seu home. Tinc un nus a la gola cada cop que hi penso i els ulls se m'omplen de tristesa líquida. Teclejo... hauria de ser al llit descansant perquè d'aquí unes hores he de fer una prova... però tinc una espina que no em treuré...

No sé si hi ha temps al món més enllà del temps que ens toca viure, riure, sentir, plorar... No sé d'on podré treure el temps el temps i els mitjans per anar-la a veure, no sé si li farà cap bé, si me'l farà a mi... no sé si seguiré sent un covard...

Sé que no puc quedar-me amb el neguit... no em puc quedar al marge, o al menys sento que no hauria de fer-ho...

Vídeo i música:

Maria del MAr Bonet - L'àguila negra



(reprenc el post, el mateix dos de Juliol a les 10 del vespre)

provo de ser "cerebral"; els sentiments són els que són, però aquesta setmana tinc els gatets amb mi i també necessiten veure'm i tenir-me a prop... aquest matí ja els he robat unes hores de la meva presència per presentar-me a una prova (de fet dues -eliminatòries- + una tercera) per intentar obtenir una segona feina, en aquest cas a l'administració...

si tingués cotxe propi estic segur que ja hauria fet una escapada o dues... el transport públic a Girona és un desastre i anar on hauria d'anar em podria costar un parell d'hores només en el desplaçament -una per anar, una altra per tornar- quan amb cotxe ho faria en 10 minuts...

escric això i em dona la impressió que m'estic volent justificar a mi mateix; no és la meva intenció conscient...

aquests dies he pensat molts cops:"i si m'hagués tocat a mi?" i, encara: "i si em toca?"

els gestors i administradors de la sanitat no es cansen de recordar i fer pedagogia que hi ha malalties que són "culpa" dels usuaris; sa costum aquest dels facultatius de culpabilitzar d'entrada al malalt; semblen tenir una mica de mala consciència en mantenir aquesta pràctica quan es tracta de malalties degeneratives i/o terminals... potser poden arribar a pensar que també els podria tocar a ells? en qualsevol cas, sembla que se'ls desperta una mica de caritat cristiana en alguns casos...

suposo que si em toca, se me'n fotrà de la seva caritat cristiana, de les seves ganes de culpabilitzar, de les seves estressants jornades de guàrdia i dels seus rotllos en habitacions buides... (es nota massa la meva poca estima cap a aquesta professió? blogaires d'aquest sector professional.... no m'ho tingueu en compte, eh? no és res personal... de veritat... alguns i algunes sou excel·lents....)

suposo que si em toca, se me'n fotrà de tot el que no sigui el sentiment i la sensació directes i immediats... miro d'imaginar un espai i un temps sense records... és possible que alguns records aflorin d'alguna manera? és possible que les més immediates sensacions puguin romandre un cert temps? o s'esborren al cap d'uns minuts?

té alguna importància?

no puc estar tot el dia donant voltes "només" a això... miro de distreure l'atenció i no mortificar-me amb pensaments que ara per ara em toquen molt;



Memory- Barbara Streisand

no entenc la lletra... no tinc ganes de buscar-la... em deixo portar per la tonada, per la veu que encara recordo de la Barbara Streisand, en aquesta i altres cançons... demà serà un altre dia, la setmana que ve una altra setmana...

Amb més vides que un gat

He estat uns dies de vacances de blog; ni creia que fos capaç d'estar-hi tant de temps, ni pensava que em costaria tant tornar.

Necessitava una mica de desconnexió, d'escoltar-me a mi mateix en silenci... allunyant-me amb mesura de la presó de les paraules escrites.

Vaig anar a trobar els aires del sud, els sons i les paraules sentides, els gestos i les emocions... per retrobar-me... per viure...

Riomar, Sant Joan 2008

No sóc el primer ni el darrer a deixar un blog per obrir-ne un altre.

Crec que tothom que ho ha fet ha tingut els seus motius, sempre personals i intransferibles. Com personals i intransferibles són els motius de qui es manté fidel al seu blog original; o qui, mantenint l'original decideix obrir-ne un segon, o un tercer...; o fins i tot, qui decideix tancar el blog, deixant-lo per la posteritat -accessible-, privatitzant-lo (només per a convidats) o esborrant-lo definitivament.

Obro o assenyalo portes que tenia tancades o mig obertes i em mostro així, com he estat. No em cal ara, esborrar res...

El 2008 va començar amb uns auguris especials... segurament serà l'any del gat... :)


Vídeo i música

Adrià Puntí - Miau
un saltenc que m'agrada força, com a artista...

lletra transcrita a quatre mans (hem fet el que hem pogut):

caminant per un fil molt prim
tinc por sols d'ennuegar-me
per cada pas un suplici i caic
tinc més vides que un gat

si el que vols és obrir un calaix nou
tanca'l abans o t'enganyes
si el que vols és mirar-me
no et giris d'esquena quan caus
uohhh...
no siguis boca-moll
uohhh...

cal que siguis franc
cal que siguis llest
cal que siguis...
cal que siguis gat

mitjanit
tothom al llit
els gats són pardos
ningú no els veu

llepa-fils
un xic esquerp
gats de cendra
nets i polits amb el morro fi
amb el... morro fi

un oblit pot ser un bon record
com un juguet de quincalla
prou promeses maranyes
prou
són per trencar-les d'un cop
uohhh...
són per trencar-les d'un cop
uohhh...

cal que siguis franc
cal que siguis llest
cal que siguis...
cal que siguis gat

prou manies de cotó fluix
et faran mal
un bon consell
pots deixar-ho estar
això hauràs de fer
mèu mèu mèu mèu
tindràs més vides que un gat