El tracte de l'administració

L'Administració compleix amb els seus compromisos.

Au...!

Així començava el post interminable que vaig començar a escriure ahir. El vaig guardar. Vaig pensar a esborrar-lo. Em vaig emprenyar. Em vaig desemprenyar. Em va entrar molta ràbia i impotència...

Tot el que vé a continuació és una descripció del que em va passar, o sigui que si voleu...

Aquest matí, necessitava airejar-me. He sortit al carrer i he trobat una antiga companya de feina sortint de l'Ajuntament: venia de demanar hora amb l'assistent social; li han donat... per d'aquí un mes. "I mentres, els nens què mengen???" els hi ha demanat...

Ella ha estat de sort; quan jo hi vaig anar pel mateix, em van donar hora pel cap d'un mes i mig i em vaig fer la mateixa pregunta. I mentres?

Em subleva que els ajuntaments no tinguin ni personal ni diners per fer front a aquestes situacions. Això a França, a Alemania... a Europa, no va així! Primer es cobreixen les necessitats bàsiques i després es miren de resoldre els problemes de feina, d'integració...

Però el meu conflicte ara no ha estat amb l'Ajuntament. Ha estat amb l'INEM i el Servei d'Ocupació de Catalunya. A continuació el que vaig escriure ahir, dilluns:

"Sí. Efectivament, avui 10 de Novembre l'INEM m'ha ingressat la prestació -espero que no l'hagi de tornar, si només és "prestada"- del subsidi d'atur que m'hauria d'haver ingressat el dia 10 d'Octubre.

Ho han fet un mes tard. I no "per culpa meva". Jo vaig presentar els papers que tocaven quan tocaven. Ja ho vaig explicar. I quan em van reclamar que presentés els papers que ja havia presentat, ho vaig tornar a fer. També vaig presentar una queixa/reclamació per aquesta circumstància. I avui, m'han fet l'ingrés i alhora m'ha arribat -just dins el termini de 20 dies hàbils- la resposta a la queixa: ells no són culpables de tenir un model oficial on no es puguin omplir les dades que demanen i, a més, m'informen que "Conocemos que las situaciones de falta de trabajo crea un estado de tensión i nerviosismo, pero rogamos que no carguen las culpas a los funcionarios que intentan realizar su trabajo y ofrecer el mejor servicio a los ciudadanos" (TEXTUALMENT).

Jo, probablement he estat tens i nerviós. Qui no ho està quan té el futur incert? Però no els hi vaig pas demostrar quan vaig anar a demanar el que em toca per llei. Ells, els funcionarios, no em van donar en cap moment la impressió que em voléssin donar un bon servei; tampoc me l'ha donat el cap de la Delegació Provincial de l'INEM, amb qui he parlat per telèfon i a qui conec personalment per motius professionals de fa molts anys i que ara no venen al cas.

Ja ho diuen... fuig de la misèria, no fos cas que se t'encomani! (ni que sigui per telèfon).

Ha estat molt amable -això si- i sec però correcte en el tracte. I ha promès interessar-se pel meu cas i repassar l'expedient. Si ho fa, li agrairé. Potser, podrà fer que altres no es trobin en el meu cas.

Però que no em demanin que no carregui la culpa a qui la té.

Si el meu cas, pel fet d'haver estat treballant 12 hores nocturnes cada cap de setmana i cada festiu no consta en el "seu" model oficial de certificat d'empresa, no és el meu problema ni el de la ETT que em va contractar. És l'INEM, i de rebot, el Servei d'Ocupació de Catalunya, els que no tenen un model oficial que contempli totes les dades que demanen. O sigui: que si que tenen la culpa!

I si alguna cosa em toca els collons és la prepotència dels que no volen reconèixer els propis errors.

Esperaré uns dies a rebre una trucada que aquest polític directiu no crec que em faci. Li donaré un vot de confiança. Una molt bona amiga que em fa tocar de peus a terra i seguir confiant en les persones i tot i que potser ella haurà perdut la confiança en mi; m'ha fet veure que no hauria de ser tan radical, tan precipitat. Que no hauria de tenir aquests esclats de ràbia.

Mentres, a mi em queda el dret de picar de peus (explicar-ho al blog que llegiu quatre), portar el tema al síndic de greuges (i perdre o invertir unes quantes hores més a buscar més paperassa i a demanar duplicats dels papers presentats), i fer públic als mitjans de comunicació -sobretot als que tenen ganes de carregar-se el funcionament de l'administració catalana- aquest fet. Per aconseguir què????

Per no aconseguir res.

Com que no reconeixen que una picabaralla de paperassa administrativa entre una administració (l'INEM) i una empresa (la ETT), produeix greuge en el ciutadà no ho arreglaran.

A ells, tant els hi és que jo hagi hagut de demanar diners a la família, als amics... si m'haguéssin pagat de més per error seu, els hi hauria de tornar els diners amb interessos. M'agradaria saber quins interessos em pagaran a mi... quina compensació em donaran. I jo m'hauria conformat amb que haguessin reconegut que era un error seu.

Però no. En són incapaços. I qui no reconeix els propis errors, mai no pot fer les coses millor.

Aquesta és la conclusió a la que arribo ara, a les 12 menys 9 de la nit del meravellós dia de gràcia de nostro senyor del 10 de Novembre de 2008 de l'era cristiana.

Total... que un cop dit i exposat i relaxat de sentir-me alleujat de vomitar el que considero un tracte injust, i que m'ha obligat a demanar diners per sobreviure... i per fer front a impostos (a sobre) passo a fer el post que volia fer:"

Ahir vaig començar a fer un altre post, que era el que em venia de gust. Però vaig veure que ja m'havia allargat massa. El deixo pendent per un altre dia, juntament amb el meme històric que m'ha passat en David Montilla.